ESPORT INFANTIL I ÈTICA

Les copes que ha guanyat el Barça ha generat una onada d’entusiasme cap al futbol, accentuada encara més per la victòria espanyola al Mundial de Sud-àfrica i el fantàstic gol d’Iniesta. Afegim-hi la rotunditat de la raqueta de Nadal, i les altres medalles i èxits aconseguits per atletes del nostre país en altres esports menys mediàtics. Qui no somia en arribar a fites semblants? Qui no veu possible acaronar la glòria i els guanys econòmics (no els oblidem mai) de l’èxit? Qui no somia en convertir-se en un d’aquests herois consagrats per la societat com són els esportistes d’élite?

Per això hi ha una creixent tendència a veure en l’esport quelcom més que una activitat que, a més de beneficiar l’organisme, educa en la cooperació. I es corre el risc de que una activitat amb un reconeixement saludable indiscutible, en ser mal administrada, pugui tenir uns efectes indesitjables prou importants en la vida de nens i adolescents.

Els nens solen començar ja de ben petits els entrenaments i disciplines per garantir un possible èxit. Les moltes hores que hi dediquen no permeten, sovint, la pràctica de la resta d’activitats de formació personal, ja siguin acadèmiques o de lleure.

La situació es complica especialment en determinats esports que exigeixen unes formes corporals gràcils, unes constitucions de permanent infantilisme. Em refereixo, per exemple, a la gimnàstica rítmica. La seva pràctica intensiva pot produir, en nenes, un retard important en el seu desenvolupament biològic, especialment en l’aparell reproductor, amb importants conseqüències de cares al futur.

I què passa quan un nen no aconsegueix les fites marcades per l’entrenador? Malauradament, quan primen els interessos del club per damunt dels interessos de les persones, assistim al descrèdit davant els companys i a la frustració interna, amb pèrdua de l’autoestima. Qui ha educat pel fracàs? Es fàcil dir allò de que el que importa és participar; però no es sol recordar davant una derrota. Com afecten aquestes situacions en les ments joves, en període de formació i creixement interiors?.

El Comitè Català de Bioètica recordava aquests dies que el reconeixement de les bondats de l’esport no ha de fer oblidar la vigilància que cal; l’entusiasme de pares i entrenadors no ha de passar per damunt de la voluntat no explícita dels menors que es poden veure abocats a una carrera d’obstacles i sacrificis que poden danyar la seva salut física i psíquica.

Tota pràctica esportiva ha de tenir com a objectiu la beneficència (acció beneficiosa) cap a la persona que la practica, evitant la maleficència. I cap nen hauria de ser manipulat a fi que participi en unes activitats esportives que no ha triat.

AUTOCONTROL SALUDABLE

Qualsevol lloc públic... Un nen de quatre anys diu que té set. Insisteix, crida i marraneja. Té set... S’impacienta i pica de peus. Té set... Quina serà la reacció dels seus progenitors, allà presents? Gosaran dir-li que té que esperar i aprendre a controlar-se? O faran el que calgui per donar-li un got d’aigua?

Una de les situacions del món actual, de la que gairebé no en som conscients, és que ens hem acostumat a la immediatesa. Premem un botó i seleccionem el canal de televisió que ens agrada. I amb un altre clic podem navegar per les immensitats de l’espai cibernètic. No som conscients de la automatització de molts dels nostres actes. I quan una cosa no ens funciona a la primera de canvi, ja ens hi mostrem impacients.

Els nens no son aliens a aquesta nostra situació. I es fa difícil que un nen sigui capaç de esperar quan desitja una cosa. Amb l’objectiu de no causar-li frustracions, moltes vegades s’oblida que la capacitat d’autocontrol és un valor que cal aprendre.

Un estudi fet a la Universitat de Duke, a Durham (Estats Units) ha demostrat com els nens que aprenen les habilitats de l’autocontrol, la meticulositat, la autodisciplina i la perseverança tenen més probabilitats de tenir a l’edat adulta una millor qualitat de vida, sense que hi tingui res a veure ni el nivell intel·lectual ni la classe social. Concretament, els investigadors demostren com els nens que, als tres anys, tenen ja una capacitat per l’autocontrol, tenen menys probabilitats, quan són grans, de tenir problemes de salut en general, de consumir drogues, o de cometre actes delictius. Al mateix temps, tenen una millor capacitat per gestionar els temes econòmics.

Dins el mateix estudi, en una mostra de cinc-cents bessons no idèntics (però que suposa unes molt semblants condicions d’educació i entorn social), aquells que puntuaven més baix en les mesures d’autocontrol als cinc anys, eren més propensos que els seus germans per començar a fumar, fracassar en els estudis i participar en conductes antisocials a l’edat de dotze anys.

Tanmateix, l’estudi afirma que l’autocontrol és educable; quan es millora, es milloren també les perspectives de futur.

Aquell nen de quatre anys segueix queixant-se de set... És possible que amb el lloable propòsit de no causar-li un disgust, algú corri a cercar un got d’aigua. La nostra cultura ens hi aboca. Però no podem oblidar les qualitats preventives que té l’aprenentatge de l’autocontrol.

INTERNET DEPRIMEIX?

M’ha cridat l’atenció un estudi que s’ha publicat en una prestigiosa revista científica sobre el paper que pot tenir l’ús abusiu de Internet en adolescents i joves. L’estudi es va fer a Austràlia, amb adolescents entre 13 i 16 anys, i és molt clar en les seves conclusions: el risc de depressió és el doble en aquells estudiants que utilitzen Internet de forma patològica.

A què es deu aquest fet? D’una banda, s’assenyala la manca de son. Sabem que molts adolescents que estan “enganxats” a Internet passen moltes hores que s’haurien de dedicar al descans nocturn a connectar-se a xarxes socials o a participar a jocs on-line. Tanmateix, el fet de involucrar-se en aquests jocs fa que els joves siguin més reactius cap el contingut del ciberespai. Resulta que el joc esdevé un fet real per l’adolescent; hi ha una elevada competitivitat entre els jugadors, i es pot viure el fracàs en el joc com un fracàs real en les pròpies vides. No es separa el món real del món virtual. Hi ha més món més enllà del joc de Internet? A vegades sembla que no. Aquell adolescent que ha reduït hores de son i ha retallat les hores de “convivència presencial” amb els amics i companys, serà molt més vulnerable davant les situacions de fracàs en el joc.

Aquest estudi i altres que s’han publicat recentment posen en evidencia i quantifiquen un problema que ja s’anava intuint; que la utilització patològica de Internet és una entitat real, i que, possiblement, és equiparable al joc patològic. Es tracta d’una nova addicció no farmacològica que pot afectar seriosament la salut mental.

No podem, però, parlar d’una relació de causa – efecte entre Internet i depressió. Més aviat cal considerar la situació de l’adolescent que viu “enganxat” a la pantalla i al ciberespai; es tracta d’un adolescent en que augmenta el seu aïllament social, amb una retirada dels contactes reals. Aquest aïllament social, i la possibilitat de resoldre el lleure des de la seva mateixa habitació, va creant un cercle viciós que el porta a augmentar el consum de Internet i agreujar la situació. I és que les persones que són més vulnerables per la depressió ja tenen una major propensió a l’aïllament social, de manera que en Internet troben una mena de remei a la seva problemàtica.

No es tracta de ser catastrofistes. Es tracta, més aviat, de no amagar la realitat. I la realitat és que l’avanç de les noves tecnologies porta una velocitat superior a la que necessitem per processar els seus riscs i els seus beneficis. Per tant, aquestes dades ens han de moure cap el disseny de programes de prevenció, educant per l’ús de Internet. Internet, com tants altres avenços, és essencialment positiu; tot depèn, però, de l’ús que se’n faci.

http://www.drjosepcornella.com/addiccions.php

QUI TÉ MARE...

Diuen que qui té mare menja coca... I alguna cosa més. El paper de la mare en l’atenció i educació primerenca del nen és fonamental. Ja ho havia descrit René Spitz als camps de concentració dels nazis: els nadons de mares jueves que, en aquella situació de marasme total, quedaven al costat de les seves mares, vivien. Com podien, però vivien. En canvi, els nadons que eren separats de les seves mares i atesos per personal especialitzat en confortables “nurseries”, emmalaltien i morien. I és que la interacció entre la mare i el fill en els primers mesos de vida és fonamental per garantir un desenvolupament equilibrat i estable.

L’Acadèmia Americana de Pediatria ha publicat un interessant estudi en que es demostra com aquesta interacció única i privilegiada és un bon estri de prevenció de conductes violentes en els adults. Especialment, s’ha demostrat en països en vies de desenvolupament. Aquells nens que, durant els primers anys de vida, rebien una estimulació i interactuaven a través del joc amb les seves mares, esdevenien adults amb un nivell intel·lectual més elevat, aconseguien millors fites educatives i participaven en menys baralles i actes violents que aquells que no havien rebut aquesta estimulació materna, malgrat, a vegades, les conseqüències de la malnutrició deixaven seqüeles d’un escàs desenvolupament físic. Gran part de la prevenció passa per la capacitat de jugar.

Aquesta interacció de la mare amb el fill era molt més important que unes esmerades i mesurades atencions de puericultura, ja que, segons s’ha pogut veure, influeix molt positivament en l’autoestima dels nens.  

Avui tenim tecnologia i tenim propostes d’una suposada necessitat d’ensenyament dels nens des de les edats més primerenques. Però avui ens manquen joguines que permetin una interacció i un ús adequat de la paraula. No cal que es tracti de joguines pedagògiques. No. El paper de la joguina ha de ser el de permetre que el nen expressi les seves emocions i els seus sentiments a través de la imaginació. Tampoc cal que s’utilitzin paraules carregades de sentit... Cal, senzillament, utilitzar la paraula senzilla i tendre, con diria Serrat, a través la qual, durant milers de generacions, els humans han sigut capaços de transmetre’s sentiments i comunicar-se emocions. La paraula que, sovint, esdevé cançó... Les cançons de bressol també ajuden a educar!.

Educar, que és tasca del pares, comença a partir del mateix dia del naixement. I no calen manuals ni pautes. Cal, senzillament, deixar que els sentiments s’expressin. Cap mare, des de la bona fe, actuarà malament envers el seu fill.

SOPAR EN FAMÍLIA

La obesitat preocupa. És una epidèmia que afecta especialment els anomenats països desenvolupats. Però ens costa entendre que la obesitat és un problema, i que és un problema que pot donar altres problemes... Hem estat acostumats a l’anomenada societat del benestar, en que no ens mancava res, i la obesitat era gairebé un signe d’aquest benestar. Però, mica a mica, es va prenent consciència de que la obesitat és un problema, i cal destinar esforços per fer una prevenció efectiva d’aquesta situació que va en augment. S’han fet diversos estudis per aconseguir frenar aquesta tendència al sobrepès. M’ha semblat especialment interessant una publicació de l’Acadèmia Americana de Pediatria, basada en estudis sobre nens de quatre anys i les seves famílies, i que arriba a la conclusió de que la prevenció de la obesitat en els nens (primer pas per fer front a la obesitat dels adults) passa per tres bons hàbits que cal establir a la rutina de cada llar: sopar en família, dormir suficientment, i limitar la televisió.

El factor més decisiu és el fet de sopar en família al menys cinc vegades a la setmana. D’entrada, semblaria que és el més lògic del món sopar en família, ja que és l’àpat que més facilita que es puguin aplegar pares i fills al voltant de la taula. Però les situacions diverses de cada família fa que, sovint, els pares i els fills sopin en horaris separats. Aleshores el fet de menjar per les seves connotacions d’acte social per convertir-se tan sols en un acte de nutrició. S’oblida tot el context de intercanvi d’emocions i sentiments que es pot donar al voltant de la taula, i la possibilitat d’expressar a través de la paraula totes les experiències (bones i dolentes) del dia. Quan l’ansietat no s’expressa a través de la paraula, pot cercar vies d’expressió a través de la golafreria.

Els altres dos consells són obvis i van destinats a evitar l’estrès i donar un sentit de rutina horària a les moltes ocupacions de cada dia. El descans és important; els nens de quatre anys haurien de dormir unes deu hores i mitja cada nit. I cal, tanmateix, limitar l’estona de televisió a un màxim de dues hores diàries, entre setmana. Sovint s’ha vinculat el fet de mirar la televisió amb el consum dels anomenats “snaks”, d’alt contingut en greixos i calories.

Aquests tres hàbits s’han mostrat eficaços i suposen un important factor de protecció en front de la obesitat en la gran majoria de nens de quatre anys (una bona edat per establir bones i saludables costums). No importa ni la possible obesitat familiar, ni el nivell d’educació dels pares, ni la situació econòmica, ni la tipologia de la família.

http://www.drjosepcornella.com/orientacio-familiar.php

HANS ASPERGER I ELS "PETITS PROFESSORS".

Es parla molt, darrerament, sobre el síndrome de Asperger. Es diu si, tal vegada, Bill Gates o algun altre personatge famós és Asperger. De què parlem?

Hans Asperger fou un metge vienès que va néixer el 18 de febrer del 1906 (aquest any ha fet els 105 anys). Es va interessar per la pediatria i, especialment, per la “pedagogia curativa”. Més enllà de les malalties dels nens, li preocupaven els nens que presentaven uns problemes en el seu desenvolupament, i s’interessava per com ajudar-los conjugant la pediatria amb la pedagogia.

L’any 1944 va descriure quatre nens amb dificultats per la interacció social, malgrat una aparent adequació cognitiva i verbal. Eren nens amb escassa empatia, amb dificultats per fer amics, monotemàtics en els seus interessos i converses, i maldestres en els moviments corporals. Hans Asperger observava molt com a base de la seva activitat pedagògica. Especialment li va cridar l’atenció que un nen es conegués perfectament totes les línies i estacions del tramvia de Viena. No sabia com definir-los i, en aquells anys confosos per la guerra europea, va parlar de “psicopatia autista de la infància” i de “petits professors”. Ja que intuïa que aquests nens tenien capacitat d’adaptació si eren ajudats, va seguir desenvolupant el seu treball dins l’àmbit de la pedagogia curativa, a partir d’un treball multidisciplinari. Molt del seu treball fou destruït en un bombardeig a finals de la guerra mundial. I ell va seguir treballant al departament de pediatria de la Universitat de Viena, fins a la seva mort sobtada el 1980. Va morir sense saber que just un any més tarda, la psiquiatra anglesa Lorna Wing utilitzaria per primera vegada el seu nom per referir-se a una patologia que afecta a nens amb una intel·ligència normal, però amb dificultats en la interacció social i emocional. Anys més tard, el psiquiatre suec Cristopher Gillberg aconseguiria que la comunitat científica acceptés la síndrome de Asperger dins els trastorns de l’espectre autista.

Quan els professionals de la salut ens entestem en etiquetar trastorns, podem oblidar el més important: el nen és un esser en constant maduració i requereix una pacient observació i una ajuda adequada. No és fàcil el diagnòstic en psiquiatria. No existeixen biòpsies ni proves de laboratori. Cal tenir cura per observar l’evolució del nen, les variants normals d’aquesta evolució, i els possibles signes d’alerta. Recordant amb Saramago que un problema és problema quan causa problemes. Hans Asperger, crec, ho tenia clar. En la seva biografia destaca, de manera especial, la seva preocupació per ajudar al nen que tenia dificultats, sense aturar-se a pensar si, en el fons del seu treball, havia descobert una nova malaltia.

ENSENYAR O ENTRETENIR

La utilització de les noves tecnologies a l’aula pot suposar una panacea de recursos pel docent. Un dia es pot projectar un vídeo, un altre dia es pot desplegar una pàgina web, i tots poden continuar tan contents i satisfets. Malgrat la sensació innovadora que sempre acompanya la tecnologia, l’alumne s’avorreix. Cal recordar que les generacions actuals d’alumnes estan acostumats a les tecnologies d’avantguarda i que passen hores i hores absorts davant un videojoc. Com no han de trobar avorrida una classe centrada en un vídeo cultural o en una web que ells ja tenen superada?. Voler convertir l’ensenyament en entreteniment és un greu error: es parteix de la derrota. L’ensenyament sempre ha de ser un esforç, tant per l’alumne com per el docent. Si el professor no s’esforça en conèixer quina seria la manera més eficaç per transmetre un coneixement als seus alumnes, és impossible demanar que aquests es motivin. Si el professor es conforma amb prémer una tecla a l’hora de fer classe pot acabar també víctima de l’avorriment. On pot exercitar la seva iniciativa i la seva espontaneïtat si tota pauta ja ve marcada des de les entranyes de l’andròmina informàtica?

L’ensenyament amb l’ordinador pot aïllar l’alumne en el seu món. Cadascú treballa davant la seva pantalla. On hi hauria conversa i intercanvi de sentiments pot haver-hi les paraules fredes i mecàniques d’un programa que felicita per la fita aconseguida o insta a repetir la tasca on no s’ha reeixit. Es tracta sempre de veus gravades que són respostes prefabricades, impersonals, que formen part d’un programa que no te la llibertat per actuar d’altra manera.
Però, és això el que busca l’alumne per la seva formació personal? És així com aprèn? L’alumne, en el fons, busca una conversa amb contingut, una possibilitat de parlar amb algú que l’escolti, l’enriquiment dels treballs en grup, i tot allò que busca i no troba en les pantalles que omplen casa seva o en les esquemàtiques converses que amb prou feines manté amb els col·legues del grup.

No hi ha bona educació sense intercanvi. Una bona classe s’hauria de basar en la conversa entre persones on el llenguatge oral es complementa amb el llenguatge del gest i el llenguatge de la mirada. L’actitud del professor és fonamental: camina entre ells, mou les mans, modula el to de veu, s’escapa del guió previst per ajustar la seva explicació a les situacions d’actualitat,... El docent pot aturar-se davant l’alumne despistat i, amb el gest, fer-lo baixar dels núvols... Tot aquest llenguatge del gest permet generar confiança cap a l’alumnat i transcendir els límits purament acadèmics.

Ensenyar va molt més enllà de l’entretenir.


http://www.drjosepcornella.com

PERMISOS PATERNS

La llei actual diu que un noi/noia de 16 anys no podrà incorporar-se un pírcing, un tatuatge o una micropigmentació sota la pell sense comptar amb l’autorització signada dels pares o tutor legal. Aquestes “intervencions”, que poden estar més o menys de moda, suposen uns riscos dels que el client n’ha d’estar assabentat i ha de signar una mena de consentiment informat, com si es tractés d’una intervenció quirúrgica. I és que no es tracta de cap tonteria. Per exemple, el pírcing a l’ala nassal pot complicar-se amb una infecció cardíaca (endocarditis) de greus conseqüències. I si es fa a la llengua, el risc és més sever, ja que pot haver-hi una obstrucció de les vies respiratòries que posin en risc la vida. A part, hi ha el perill d’empassar-se el metall o de patir greus reaccions locals a nivell vascular. Una de les zones més vulnerables del cos és el cartílag de l’orella. Allà, el perill d’infecció (amb possibles conseqüències nefastes com pot ser la necrosi) és dels més greus. Podríem seguir amb altres conseqüències que es deriven de la pràctica de posar pírcings en diferents parts del cos: infeccions a les celles, alteracions dentals si es posa als llavis, infeccions si és al melic, etc. Els tatuatges fets a la zona lumbar poden suposar la impossibilitat de practicar una anestèsia epidural.

No tinc massa clar si aquesta llei s’aplica a tots els establiments on es practiquen aquestes petites intervencions quirúrgiques. Però la llei existeix i, en cas de complicació, hi ha un sistema penal que pot demanar responsabilitats. No deixa de ser, per tant, una mesura de protecció cap el menor, i un fre a possibles pressions ambientals. Al menys, l’aplicació de la normativa ofereix un temps per la reflexió.

Aquesta llei no es basa en el mateixos barems que la que s’ha aprovat per els casos d’avortaments en menors. Si bé la norma pot deixar tranquil·les moltes consciències (“En la decisió de l’avortament, almenys un dels representants legals, pare o mare, persones am pàtria potestat o tutors de noies amb edats compreses entre 16 i 17 anys, haurà de ser informat de la decisió de la noia”), recull també tot un ampli ventall d’excepcions a la norma que, en la pràctica, evita que les noies hagin d’informar els seus progenitors.

La realitat acaba amb un absurd: cal consentiment signat per part dels pares en cas de que el fill o filla de 16 anys vulgui fer-se un pírcing o un tatuatge, però no cal aquest consentiment si una noia de 16 anys vol avortar.

Una vegada més, es constata que manca una directriu per atendre la salut integral dels adolescents i joves. Sembla com si hi hagués un total desconcert per part dels nostres governants, i una manca de sentit de responsabilitat de la tasca que els hi hem encomanat.

www.drjosepcornella.com

CUSTÒDIA COMPARTIDA

L’estiu del 2010 es va aprovar una llei al Parlament de Catalunya per la qual, en cas de separació dels progenitors, la custòdia compartida dels fills tindrà un caràcter preferent. La defensa que es va fer d’aquesta proposta, des del govern, subratllava el benefici de que els fills estiguin a càrrec dels dos progenitors, i no només d’un, deixant sense efecte l’actual “regim de visites”. Al meu entendre, es tracta d’una nova llei en que prevalen els drets i obligacions dels adults per damunt els drets dels menors.

L’article 4 de la Declaració dels Drets de l’Infant diu que tot infant te dret a disposar d’habitatge. És lògic i natural. Si tenim en compte la progressió etològica de l’ésser humà, es comprèn que “les cries” necessiten d’un lloc concret on arrelar-se, fer-ne el seu cau, el lloc on sentir-se segures i créixer sense pors ni neguits.

La custodia compartida pot anar en contra d’aquest principi. Pot suposar que el nen hagi de passar el 50 % del seu temps a casa del seu pare i l’altre 50 % a casa de la seva mare. Però, quina és la seva llar? A quina d’aquestes cases podrà posar arrels? Quina serà la seva habitació, on jugar i guardar les seves joguines, aquest tresor tan preuat per un nen? I, en fer aquesta transhumància d’una casa a l’altra, sempre hi haurà el neguit d’allò que pot oblidar i que és important per la seva vida. Cal recordar que el nen no és un home o una dona en petit; és un home o una dona en la seva plenitud, però en període de creixement.

La nova llei suposa un acte més d’intervencionisme del govern en la vida dels ciutadans i un menyspreu cap a la primacia que ha de tenir el dret del nen en qualsevol decisió que afecti al seva vida d’ara i del futur.

Només puc entendre la custodia compartida si s’estableix que una de les dues cases és la casa dels fills, i que cada progenitor va a allà a tenir-ne cura durant el temps que li pertoca. Em consta que ja hi ha alguna sentencia que ha causat jurisprudència en aquest sentit. Es tracta d’una situació que garanteix que el nen tingui el seu habitatge, el lloc on plantar les seves arrels, on tenir les seves joguines i els seus petits tresors, un lloc, en definitiva, on anar afermant la seva vida. Reconec que no és còmode pels progenitors. Però és la veritable prova de foc per demostrar que l’estima no consisteix només en paraules boniques...

Protegir els nens és un deure de la societat. Protegir els nens vol dir que les situacions volen solucions ràpides, que el temps en el nen té una dimensió diferent que en l’adult.

http://www.drjosepcornella.com/orientacio-familiar.php

http://www.drjosepcornella.com/es/orientacion-familiar.php