diumenge, 25 de setembre del 2011

CUSTÒDIA COMPARTIDA


L’estiu del 2010 es va aprovar una llei al Parlament de Catalunya per la qual, en cas de separació dels progenitors, la custòdia compartida dels fills tindrà un caràcter preferent. La defensa que es va fer d’aquesta proposta, des del govern, subratllava el benefici de que els fills estiguin a càrrec dels dos progenitors, i no només d’un, deixant sense efecte l’actual “regim de visites”. Al meu entendre, es tracta d’una nova llei en que prevalen els drets i obligacions dels adults per damunt els drets dels menors.

L’article 4 de la Declaració dels Drets de l’Infant diu que tot infant te dret a disposar d’habitatge. És lògic i natural. Si tenim en compte la progressió etològica de l’ésser humà, es comprèn que “les cries” necessiten d’un lloc concret on arrelar-se, fer-ne el seu cau, el lloc on sentir-se segures i créixer sense pors ni neguits.

La custodia compartida pot anar en contra d’aquest principi. Pot suposar que el nen hagi de passar el 50 % del seu temps a casa del seu pare i l’altre 50 % a casa de la seva mare. Però, quina és la seva llar? A quina d’aquestes cases podrà posar arrels? Quina serà la seva habitació, on jugar i guardar les seves joguines, aquest tresor tan preuat per un nen? I, en fer aquesta transhumància d’una casa a l’altra, sempre hi haurà el neguit d’allò que pot oblidar i que és important per la seva vida. Cal recordar que el nen no és un home o una dona en petit; és un home o una dona en la seva plenitud, però en període de creixement.

La nova llei suposa un acte més d’intervencionisme del govern en la vida dels ciutadans i un menyspreu cap a la primacia que ha de tenir el dret del nen en qualsevol decisió que afecti al seva vida d’ara i del futur.

Només puc entendre la custodia compartida si s’estableix que una de les dues cases és la casa dels fills, i que cada progenitor va a allà a tenir-ne cura durant el temps que li pertoca. Em consta que ja hi ha alguna sentencia que ha causat jurisprudència en aquest sentit. Es tracta d’una situació que garanteix que el nen tingui el seu habitatge, el lloc on plantar les seves arrels, on tenir les seves joguines i els seus petits tresors, un lloc, en definitiva, on anar afermant la seva vida. Reconec que no és còmode pels progenitors. Però és la veritable prova de foc per demostrar que l’estima no consisteix només en paraules boniques...

Protegir els nens és un deure de la societat. Protegir els nens vol dir que les situacions volen solucions ràpides, que el temps en el nen té una dimensió diferent que en l’adult.




dilluns, 19 de setembre del 2011

ELS JOCS DE BREIVIK


Fa temps que em preocupa l’augment de consum entre adolescents joves dels videojocs anomenats FPS (first-person shooter), o jocs en que es dispara en primera persona.

A mitjans d’estiu, la notícia ha saltat a la premsa. Anders Behring Breivik, l’autoinculpat assassí de Noruega, va confessar la seva afició als videojocs de contingut violent. Va explicar com el joc “World of Warcraft” l’ajudava a sentir-se allunyat de la família i dels amics, en un món tancat, cada vegada més aïllat de les realitats que l’envoltaven. I que amb el joc “Call of Duty” entrenava la seva punteria.

“Call of Duty” és un joc (si pot merèixer aquest digne nom) en què, senzillament, s’anima al protagonista (és a dir, el qui maneja els comandaments, el propi jugador en definitiva) a fi de que, entre altres missions, aprengui a assassinar, a sang freda, a tothom qui suposi un obstacle en el seu camí cap al domini de les situacions que planeja el suposat joc. Qualsevol reflexió ètica queda apartada, ja que les ordres venen donades per una presumpta agència de seguretat que, a més, dona cobertura legal. Assassinar és un deure imposat que, un cop acceptat, ajuda a guanyar punts. Breivik hi jugava. No sabem des de quina edat.

No es tracta de criminalitzar aquests jocs a la lleugera. Però cal una profunda reflexió sobre com, cada vegada amb més facilitat, aquests videojocs arriben a la mainada. Les restriccions legals que no l’autoritzen per a menors de 18 anys queden en paper mullat. La realitat és que, a casa nostra, hi juguen, amb total impunitat, adolescents de la primera volada, entre dotze i tretze anys. La realitat és que els menors d’edat no tenen cap problema per accedir-hi i que, molt sovint, els pares ho ignoren.

S’accepta que aquests jocs poden alterar el procés maduratiu del nen i de l’adolescent. Sembla evident que aquesta mena de jocs relativitzen el fet de matar, i dessensiblitzen al nen respecte les accions violentes i l’assassinat en sèrie. No hi ha més argument que l’arma que mata. Manca qualsevol mena de reflexió. I sense reflexió no es madura.

Els nostres nens juguen amb armes de foc que, dins un món virtual, disparen i maten. Els nostres nens estan en situació de risc de perdre la seva sensibilitat davant el valor de les vides humanes, siguin de qui siguin. La nostra societat juga amb foc quan tanca els ulls davant aquests fets. Que hem d’esperar per reaccionar? Noruega ha reaccionat amb fermesa. Sense que hi hagués cap ordre governamental, la cadena Coop Norway ha retirat “sine die” del mercat una cinquantena de videojocs violents. Què farem a casa nostra?