dijous, 27 de març del 2014

L’ART DE LA ORATÒRIA

El traspàs de l’expresident Adolfo Suárez marca el  final d’una etapa que va marcar la història actual del nostre país. S’han escrit molts elogis sobre la seva persona. I crec que falta encara molt per comprendre la tasca amb que, fent complicats malabars, va aconseguir, des de la Secretaria del “Movimiento”, arribar a una veritable metamorfosi política cap a la democràcia. Va patir la incomprensió dels més conservadors i dels més progressistes. Però més enllà del seu afany polític, em vull quedar amb una virtut que sempre em va admirar: la seva capacitat per la oratòria i pel discurs argumentat. Hi podries estar d’acord o no. Però el seu discurs estava ben preparat, era comprensible, demostrava cultura, i era respectuós amb l’adversari. Els discursos enganxaven, no deixaven indiferent a l’auditori, i engrescaven cap al joc polític.

Recordo aquells debats entre Adolfo Suárez i Felipe González al Congrés dels Diputats. Hi havia en joc una moció de censura, i els moments eren políticament molt delicats, amb amenaces terroristes i militars. Però es mantenia un pols discursiu amb estructura i argumentació, amb cites literàries que anaven des dels místics fins als autors moderns, sempre des d’una dimensió humana, i amb projectes que es podien concretar. A Suárez i González s’hi afegia la esmerada oratòria de Miquel Roca. Més enllà de la ideologia personal, aquells discursos suposaven un debat d’alçada que es va acabar amb la retronxa del “¡Váyase señor González!”


Si la política ha d’arribar a interessar al ciutadà del carrer cal, entre moltes altres coses, una bona capacitat d’oratòria, l’art de expressar-se en públic. I aquells homes, quan perillava per totes bandes el procés democràtic, ho varen saber fer. Donava bo escoltar els discursos a l’hemicicle. Sòcrates, un important mestre en l’art de parlar, hauria valorat en ells allò que exigia els seus alumnes: que fossin homes instruïts i moguts per ideals ètics, com a una garantia del progrés de l’Estat. El savi grec tenia un concepte molt ampli i patriòtic de la missió de l’orador.

Avui n’haurien de prendre exemple els nostres polítics. Tant els qui ens representen al Parlament com els qui ho fan a Madrid. El discurs no té contingut ni argument; no captiva ningú. Hi ha qui va per les desqualificacions dels contraris amb frases de mal gust, hi ha qui repeteix consignes com si de un mantra es tractés. I, tots, axó si, viuen dels nostres impostos. Sense que tinguem cap dret a decidir si poden seguir o si haurien de dimitir com a mesura de higiene per les ments dels qui els escolten i pel bé d’una democràcia que tant va costar construir. Si no hi ha una bona oratòria, no hi haurà interès per la política.

DIARI DE GIRONA, 27 de març de 2014.

dijous, 20 de març del 2014

TECNO - PATOLOGIES

Sembla ser que Albert Einstein, pare de la relativitat, ho va deixar escrit: “Temo el dia en que la tecnologia sobrepassi la nostra humanitat: el món només tindrà una generació de idiotes”. Pensava aquestes sàvies paraules mentre veia un noi tot caminant per la voravia abstret amb el seu iPhone, absent a tot l’entorn. I he pensat en com es podrien definir en un proper futur  les noves patologies que es van instaurant per definir aquesta idiòcia moderna de difícil cura.

Comencem per la “telefonitis”, una mena de addició al mòbil, com si es tractés d’una droga dura. El qui ho pateix té una necessitat de activar constantment l’aparell sense que estigui especialment pendent de rebre una trucada o un missatge, o qualsevol altra mena de informació.

I podríem seguir per la “info-obsessivitat”, que afecta greument aquelles persones que viuen en una constant ansietat obsessiva per consultar el correu electrònic en qualsevol lloc i en qualsevol moment. La conseqüència que se’n deriva és una important pèrdua d temps, que pot sobrepassar les dues hores diàries (hi ha qui ho ha estudiat minut a minut). Aquesta conducta pot ser realment malaltissa i invalidant per les activitats diàries.

Una tercera categoria, ja més admesa en els nostres diccionaris, és la “nomofòbia”. Es la por a quedar-se sense telèfon mòbil. Es tracta de persones que experimenten un alt nivell d’ansietat, enuig o malestar general quan han oblidat el mòbil o quan s’han quedat sense bateria. I pateixen tot aquest quadre sense que estiguin pendents de cap trucada urgent ni cap missatge important. Senzillament, no saben viure sense telèfon.
I hi hauria encara una quarta patologia que afecta intensament l’àmbit social. Es tracta del “phubbing”. Es un terme anglosaxó que utilitzem per identificar la conducta d’aquelles persones que, malgrat estar en companyia d’altres, presten tota la seva atenció al telèfon mòbil. Poden semblar maleducades en situacions socials, on no son capaces de seguir les activitats que es duen a terme.

I hi hauríem de incloure (ho farem aviat) el capítol traumatològic, que agrupi els accidents i trencadisses d’ossos d’aquelles persones que van caminant pel carrer pendents de la pantalla del mòbil, llegint o escrivint un missatge. Temps al temps.

Jo no sé si aquestes noves patologies s’inclouran, algun dia, en algun d’aquests sistemes de classificació tant del gust dels ianquis. El que em preocupa, per damunt de tot, és que es perdin els valors humans. Em preocupa que anul•li, en nom de la tecnologia, un dels majors plaers de la vida: conversar!

DIARI DE GIRONA, 20 de març de 2014.

divendres, 14 de març del 2014

AHIR O DEMÀ: AVUI

Pensar en ahir és nostàlgia. Mirar enrere porta a revisar fets sense que se’n pugui canviar cap. Pensar en ahir és buidar els continguts del present per una necessitat de explicar allò que és la vida per si mateixa. L’excés de passat s’anomena depressió. Hi ha persones que estan lligades  a aquest passat que no deixa avançar. Es perden les il•lusions i les ganes de viure. Per què cal somiar si hi ha un passat que ens pot condicionar l’avui? Trobaríem moltes persones que viuen en un constant estat depressiu degut a aquesta càrrega del passat. No avancen. Es, diuen, malaltia moderna. I s’exclamen que abans les coses anaven diferent, que abans podíem viure millor. I és que, sense donar-se compte, mitifiquen un passat que queda cada vegada més difuminat en un avui que no té les coordenades per encabir-lo.

I també hi ha qui pensa en el demà. El neguit de l’esdevenidor no permet assaborir els matisos que ens porta el dia d’avui. Que passarà demà? Què farem? Cap a on anirem? És una situació de angoixa davant un futur que ocupa l’àmbit del pensament. L’excés de futur s’anomena ansietat. I l’ansietat també forma part de l’equipatge de molts dels ciutadans d’aquest món. El consum d’ansiolítics, més o menys naturals, ha anat en augment en aquests darrers anys. Viure pendent del futur no garanteix el benestar del dia d’avui. I hauríem de parlar encara d’aquelles situacions en que es combinen ambdos sentiments: de ansietat i de depressió. Manca capacitat per viure el dia d’avui com un moment únic i irrepetible en les nostres vides.

No podem viure en el temps del passat ni en el temps del futur. Ens cal viure en el present; és aquesta dimensió la que ens donarà pau. Viure ancorats en el temps passat ens motiva sentiments de malenconia i de culpabilitat. Viure avançats i abocats al futur ens crea inestabilitat, vertigen i sensació de por.

Per tenir pau, cal viure a fons el dia d’avui. Ho va escriure Joan XXIII en el seu decàleg de la serenitat: “Només avui miraré de viure exclusivament aquest dia, sense voler resoldre el problema de la meva vida, tot de cop... Només avui seré feliç... Només avui m'adaptaré a les circumstàncies, i no voldré que les circumstàncies s'adaptin a tots els meus desigs... Només avui faré una acció bona, i no ho diré a ningú... Només avui em faré un programa detallat ; potser no el compliré tot, però el redactaré. I em guardaré de dues calamitats: la pressa i la indecisió... Només avui no tindré por, sobretot no tindré por de fruir d'allò que és més bonic i de creure en la bondat.”

DIARI DE GIRONA, 13 de març de 2014.


dijous, 6 de març del 2014

TINDREM NOBEL DE MEDICINA?

El dimarts passat vaig subratllar l’article del bon amic Jordi Vilamitjana. A la llista de malaguanyats premis Nobel hi afegeixo el nom del Dr. Josep Trueta. Va ser nominat per dues vegades per aquest guardó, però les condicions derivades d’una dictadura que, en nom de la por, imposava els seus criteris més enllà de les fronteres espanyoles ho va impedir. No es podia oblidar que Trueta havia estat al bàndol dels perdedors.

Severo Ochoa va obtenir el premi Nobel l’any 1959. Però no com a ciutadà espanyol, sinó com a súbdit dels poderosos Estats Units d’Amèrica. Dubto que  Franco hagués permès que es donés el Nobel a qui fou nebot de Álvaro de Albornoz, president del govern de la República a l’exili. Les ideologies totalitàries tancaven els ulls davant el progrés de la ciència. Però Ochoa va aconseguir descabdellar l’estructura de la genètica humana, aconseguint la síntesi de l’àcid desoxiribonucleic.

Per tant, l’únic premi Nobel de Medicina que figura als llistats amb nacionalitat espanyola és Santiago Ramón y Cajal. Li fou concedit l’any 1906 pels seus descobriments de la neurona i l’estructura cel•lular del cervell. És un d’aquests savis insignes que, sovint, són oblidats. Molts estudiants no n’han sentit a parlar mai... Per què? No ho puc entendre. De fet, el seu descobriment es va realitzar a Barcelona, al numero 7 del carrer Notariat, ara fa poc més de 125 anys. Ningú ho ha recordat.

I ara tenim davant els ulls la figura creixent del Dr. Joan Massagué. Ja l’any 1982 es va exiliar als Estats Units per trobar el suport a la recerca. Un suport que aquí li era negat. I que se li seguiria negant tot retallant per satisfer les despeses creixents d’altres foteses amb més impacte mediàtic. Massagué, al Memorial Sloan Kettering Cancer de New York, amb un equip que recolza el seu treball, ha descobert un mecanisme que podria ser imprescindible per que les cèl•lules canceroses s’escampin per tot l’organisme. La seva troballa obre una via d’esperança per desenvolupar fàrmacs que evitin les metàstasis. Un pas de gegant en la lluita contra el càncer.

Obtindrà Massagé el premi Nobel de Medicina 2014? Des del meu coneixement de la notícia, seria de justícia aquest reconeixement. I seria un gran esdeveniment per el nostre país. Però em pregunto si canviarien gaire les coses. Seguiríem permetent que qui vulgui fer recerca hagi de marxar a l’estranger? Seguiríem negant recursos a la investigació? Hi haurien interferències polítiques? Seguiríem oblidant els esforços i privacions personals de persones que, sense recursos, van fer de la recerca l’eix de les seves vides? Seguiríem oblidant a Ramon y Cajal?...  No ens hauria de caure la cara de vergonya?

DIARI DE GIRONA, 6 de març de 2014.