dijous, 26 de juny del 2014

DUES FELICITACIONS I UNES VACANCES

Avui, gairebé a final de curs, és un bon dia per felicitar aquesta primera generació de llicenciats en medicina que surt de la nostra Universitat de Girona. Sabem que no ha estat fácil. Però per fi, hem vist el somni realitzat. Vuitanta professionals que duran el nom de la nostra Girona arreu del món. Especialment m’ha agradat el que han dit: necessitem un nou Trueta i cal aturar les retallades. Hi ho diuen després de conèixer durant sis anys el nostre sistema sanitari. Ho diuen amb coneixement de causa. Ho va entendre el Sr. Conseller? Es clar; entenc que és molt agradable presidir un acta acadèmic com aquest. Però, què en coneix el Sr. Conseller de les realitats que pateix aquest sistema sanitari que havia arribat a uns nivells molt alts de excel•lència i que si ara s’hi manté es amb l’esforç impagable d’uns professionals de primera i amb una resignació dels usuaris. Jo li recomanaria al Sr. Conseller que, abans de presidir un acte així, fes una estada en algun dels nostres centres. La política, si no és viscuda, no serveix al poble. I, per tant, no serveix.

I la segona felicitació és per la nova junta directiva del Col•legi de Metges. Aquest òrgan representatiu té la oportunitat de fer-se sentir i de actuar en aquesta societat on s’han retallat tant els recursos en sanitat. La batalla no està perduda. Però cal posar-hi tota la força per aconseguir un sistema sanitari públic de primera qualitat.

Són dos esdeveniments en el camp de la medicina a les nostres comarques que mereixen una especial atenció, reflexió i consideració.

I unes vacances. Si. Des de setembre de 1992 no he deixat mai de escriure, dijous a dijous, aquesta columna al Diari de Girona. M’hi he sentit i m’hi sento a gust. La llibertat d’expressió i la obertura de camins m’ha premés escriure sobre temes variadíssims. També m’ha permés compartir un premi Manuel Bonmatí amb la sempre recordada Agustina Reixach. I des dels articles del Diari en vaig publicar el meu llibre “Parlem de l’Adolescència” (CCG Edicions). Ara, a final de curs, he decidit prendre’m un temps de vacances. A l’escriptor també li va bé un temps de silenci. Ajuda a interioritzar idees. Per tant, deixaré aquesta columna dels dijous fins que el sol torni a baixar i comencem a veremar el raïm. Al setembre espero retrobar-me amb els que em seguiu habitualment. Amb nous temes i noves reflexions. A tots us desitjo un molt bon estiu, temps de descans i de represa de forces.

DIARI DE GIRONA, 26 de juny de 2014.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra infantil a Girona

dijous, 19 de juny del 2014

EL REI

Quan jo era un nen, només hi havia els reis de l’Orient. Eren uns personatges fantàstics, màgics, que passaven muntant a cavall. Com màgics eren els reis dels contes, amb les seves reines, els prínceps i les princeses, i els seus castells. Als 17 anys vaig tenir coneixement que existia una reina d’Espanya. Era una senyora velleta, de qui ningú mai ens en havia parlat, que es deia Victoria Eugenia, i que havia vingut excepcionalment a Madrid pel bateig d’un nen que tenia una certa importància. L’àvia no parava de dir-me que havia sigut una dona realment molt guapa i elegant, una bellesa que encara mantenia malgrat els anys. I és que la història d’Espanya que estudiàvem a l’Institut es feia ombra i boira quan s’apropava al segle XX. Sabíem molt bé les gestes dels Reis Catòlics, i els fets dels Trastamares. Però de la modernitat, res de res. Però la visita de la reina Victoria Eugenia em va obrir els ulls i cercar quina era la història de la monarquia espanyola. I vaig tenir coneixement de com havia acabat el regnat d’Alfons XIII, el perquè Don Juan tenia que viure a l’exili, i de l’existència de Juan Carlos, elevat a la categoria de príncep hereu al cap de poc temps.

Juan Carlos fou coronat rei el novembre del 75. Ho vaig seguir, a través d’un atrotinat televisor, des de la cantina de la base militar de Daora, el Sàhara Espanyol, on em trobava fent la mili. Allà fou un dia festiu (per dir-ho d’alguna manera). Al matí, es va hissar la bandera fins a dalt de tot, amb el crespó negre inclòs. I després tots cap a la cantina. El siroco va respectar la jornada. A mi em va decebre que al rei no li posessin la corona. Però em van dir que això ja no es feia. Hi havia un ambient estrany en la base militar. Diríem que no ho tenien massa clar. Alguna de les frases que va dir el rei va ser acollida amb to de burla... Hi havia ressentiment. De fet, feia pocs dies s’havia tancat la negociació sobre el territori, en que es donava tot per perdut, lliurat al Marroc. Aquestes coses no haurien passat si el Caudillo hagués seguit al peu del canó (imagino). Per això van tenir pressa a baixar la bandera a mig pal una vegada va acabar l’acte.

Avui hi haurà nou canvi en la nostra monarquia. La representació de l’Estat quedarà en mans de Felip de Borbó. I es mantindrà una mena de continuïtat que, en els temps actuals, té una connotació de punt de inflexió. Cap a on anirem? Segueix la Corona, però canvia la persona. Per a mi, és difícil saber que és el més convenient per el país. República o monarquia? No ho tinc clar. Però us diré que m’esgarrifa pensar que hauria passat amb la guerra de Irak si haguéssim sigut una República, encapçalada, com es obvi, per D. Manuel Fraga Iribarne...

DIARI DE GIRONA, 19 de juny de 2014.

Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra de Girona

dijous, 12 de juny del 2014

40 ANYS DE MEDICINA

Aquest dissabte farà 40 anys que vaig acabar la carrera de medicina. Vàrem celebrar la graduació a l’aula magna de la Facultat de Medicina de la Universitat de Navarra. El temps passa volant! El numero 40 té un significat de magnitud important. I, mirant enrere, m’adono de tot el que he viscut com a metge en aquest període de temps.

He rebuscat a la carpeta de records, i he trobat els apunts d’aquell dia. El nostre padrí de promoció fou el professor Alfons Balcells Gorina. Del seu discurs em queden algunes idees que, avui, segueixen essent vàlides. Preocupen al metge la seva impotència operativa que, malgrat l’esforç, no és possible la curació del malalt. Tanmateix preocupen la responsabilitat davant la vida dels altres, la servitud cap a la societat, i els mateixos fracassos, inherents a tota professió. Però, en canvi, el metge té la satisfacció intel·lectual d’un diagnòstic encertat, la solució del problema, l’alleujament i el consol, la capacitat de transformar els pessimismes del malalt en esperança, i aquest trobament personal. La possibilitat i el deure de establir una relació entre el metge i el pacient és realment una situació de privilegi en la nostra professió. El metge no tracta amb estadístiques, amb objectes, amb fórmules,... El metge treballa amb persones.

El professor Balcells ens va recomanar fomentar cinc qualitats imprescindibles per ser un bon professional. En primer lloc, la ciència. El metge estudiarà tota la vida per estar al dia dels avenços. La medicina és una ciència, i cal estar sempre a l’aguait de que hi hagi evidència científica d’allò que es fa. En segon lloc, la experiència. Només des de l’experiència interioritzada de cada dia, ben intel·lectualitzada i païda, el metge serà capaç de escoltar i prendre decisions. En tercer lloc, la presència; és a dir la presència d’ànim i de autoritat moral. Aquesta paciència es basa en una sòlida formació. En quart lloc, la paciència; que ha de ser sense límits. I, finalment, la consciència rigorosa. El metge ha de ser capaç de respectar els drets del malalt: dret a la llibertat, dret a la veritat, dret a la vida i, tanmateix, dret a la mort.

Han passat 40 anys i he vist canviar moltes coses en l’àmbit i en l’exercici de la medicina. Hi ha hagut grans avenços que eren inimaginables. La medicina és una ciència ben viva, on no es veu encara el final del camí. Però el metge no pot deixar mai aquest sentit humanístic que el fa insubstituïble al costat del malalt. Amb la ciència, amb tota la ciència, no pot deixar de ser company de camí del malalt que pateix i busca una resposta als seus sofriments. Per Gregorio Marañón, “ser un bon metge és l’estima cap el qui pateix i la generositat en la prestació de la ciència, que han de brollar, minut a minut, sense esforç, amb naturalitat, com d’una font”.

DIARI DE GIRONA, 12 de juny de 2014.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra infantil a Girona

dijous, 5 de juny del 2014

REFLEXIÓ SANITÀRIA

El nostre món és ben curiós. Hi ha el món de la política, el món dels esports, el món de la economia, el món de les estafes, el món de l’espectacle,... De fet, és el mon que mou la actualitat i que omple pàgines als diaris. Més enllà, silenciós, dissimulat, hi ha el món dels hospitals. És un món incògnit on uns excel•lents professionals malden en la seva lluita diària per millorar la salut de les persones que integren aquest món, malgrat les retallades que imposa el món de la política i de l’economia.

He seguit els debats sobre el “nou hospital Trueta”. Quins són els interessos? Hi va haver una idea inicial que es va enfonsar amb un canvi de govern. Quins eren, doncs, els fonaments d’aquesta idea inicial? Com pot ser que no hi hagi estructures per damunt dels interessos de cada partit polític que garanteixin un servei adequat a la població i a les seves necessitats? En tot aquest debat sobre el “nou Trueta” hi he trobat a faltar el protagonisme dels tècnics en salut, d’aquelles persones que, per la seva feina i experiència, estan capacitades per dir allò que cal. En una societat moderna, civilitzada i, suposadament, democràtica, no es poden fer plantejaments que no tinguin un sòlid fonament per aguantar les embranzides d’un canvi de color polític a la plaça de Sant Jaume. Caldria un mecanisme que vetllés pels ciutadans.

I, com s’ha permès que la actual Conselleria tirés endavant tantes i tantes retallades en matèria de salut? Com es pot permetre que, des de la fredor d’un despatx, amb una més que escassa experiència en el dia a dia de la sanitat pública, es vagin retallant treballadors en aquest món de la sanitat? Com no hi hauria d’haver un organisme tècnic, apolític, per damunt de la conselleria i dels colors polítics, que garantís uns pressupostos seriosos i argumentats?. Per evitar tots els extrems; des de l'ornamentació floral encarregada a una determinada empresa (quan teníem vaques grasses) fins a la reducció de plantilla en tots els àmbits (ara, quan les vaques són magres).

Potser valdria la pena que els col•legis de professionals sanitaris es plantegessin una funció de arbitratge i de assessorament als polítics de torn per evitar aquestes situacions que portarien al caos un dels millors sistemes d’atenció a la salut. Sort n’hi ha hagut de la dedicació abnegada dels professionals, a tots els estaments, per garantir que no es perdés ni una engruna de la qualitat assistencial.

Ara vindran les xifres milionàries per fitxar jugadors de futbol. I uns pressupostos per les despeses del tricentenari. Diner n’hi ha. Però, cap a on va? Com es distribueix? Com es defineixen les prioritats?. El món de la sanitat, em temo, seguirà funcionant amb precarietats. Cal actuar!

DIARI DE GIRONA, 5 de juny de 2014.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra a Girona

dijous, 29 de maig del 2014

LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Està de moda parlar de espiritualitat, com a element poc definit, oposat a la matèria i al raciocini. Per uns és una paraula tan bonica com buida de significat. Altres ho associen a una concepció carrinclona de religió, oposada al món modern. I hi ha qui atribueix tots els mals del nostre temps a l’abandonament dels valors espirituals, que sempre associen a valors conservadors i moralitzants.

Però creix també la idea de una espiritualitat associada a una concepció màgica del món, en contra dels fets racionals. L’espiritisme és una corrent de pensament que creu en la reencarnació, i que té més seguidors dels que podem imaginar.

I és que la racionalitat que tot ho vol explicar, així com el consumisme exacerbat, han propiciat moltes saturacions existencials i decepcions. Al final hem descobert com la felicitat no es troba ni en la matèria ni el en diner. La felicitat es troba en allò que té més relació amb el cor, amb els sentiments, amb l’afecte, amb les relacions de solidaritat, d’estima i de compassió.

Es busquen experiències espirituals noves. Hi ha necessitat de sentits de vida que vagin més enllà dels interessos immediats i de la lluita diària per la vida. En mig d’un mercat d’idees i de propostes convencionals, difoses a través dels mitjans de comunicació i per les institucions de sempre, la gent busca. Deia Montserrat Roig que, ara que s’havia deixat de creure en Déu, la gent s’ho creia tot. I apareixen moviments amb continguts esotèrics o de autoajuda. I, també, moviments pentecostals o carismàtics dins la pròpia església cristiana. A vegades, les seves estructures poden ser sectàries, malgrat la disfressa de bondat. Sovint cauen en els mateixos paranys que les religions, i acaben en un negoci més. La dimensió espiritual de l’home pot ser utilitzada descaradament.

Per altra part, hi ha cada vegada més evidència de que una consideració de les categories espirituals, més enllà de la matèria, és essencial per mantenir un bon equilibri de salut. Ens cal recuperar la dimensió de la espiritualitat des de la llibertat, i des d’un sentit positiu. La raó no ho és tot ni ho explica tot. En l’ésser humà hi ha tot el món de les passions, dels afectes, i dels sentiments; un món que s’expressa mitjançant la intel•ligència emocional i la cordialitat. La dimensió espiritual no rebutja la racionalitat; no menysprea la raó. De fet, la necessita. Però va més enllà; la sobrepassa i l’engloba en un nivell superior que té connexions amb la intel•ligència, la contemplació, i un sentit superior, transcendent, de la vida i de la història.

No es veu bé més que amb el cor; allò essencial és invisible per als ulls”, digué el Petit Príncep...

DIARI DE GIRONA, 29 de maig de 2014.

dijous, 22 de maig del 2014

INFERMERES A L’INSTITUT

Dimecres passat, al Diari de Girona, apareixia la noticia de que les infermeres proposaven treballar en escoles i instituts de manera permanent. La campanya itinerant de la Fira de les Cures mostra una ferma voluntat per atendre a nens i adolescents als seus centres acadèmics, amb l’objectiu d’ajudar-los a adquirir hàbits saludables. És una idea excel·lent i que ja seria hora que s’implantés.

Al nostre país sempre ens hem delit per els programes pilot i les diferents iniciatives del polític o del funcionari de torn. Ens ha costat, des de sempre, i governi qui governi, mirar quins son els programes que funcionen, com funcionen, i, en definitiva, fer-ne una rèplica. Replicar és un verb ben poc conjugat. O, mal conjugat.

Fa uns anys, seguint models validats a diversos països, vàrem proposar i iniciar aquesta col·laboració entre infermeria i ensenyament. Per diversos motius, va funcionar de manera molt irregular, i amb alts i baixos. Hi ha centres on hi ha infermeres que mantenen una presència puntual, però efectiva, treballant amb una població que, essent sana, està abocada a situacions de risc.

En aquests moments, la crisi pot ser el justificant universal per no fer res. Però si cal invertir, és precisament en la prevenció de problemes que, a la llarga, poden suposar una enorme despesa a la societat. Tot allò que s’inverteixi en adolescència, té una garantia d’èxit. Més gran o més petit; però sempre és rendible.

Per tant, seria molt benvingut un programa que suposés aquesta presencia continuada de les infermeres als instituts, treballant amb els equips docents en tot allò que calgui per prevenir uns consums de tòxics que van en augment, les patologies de l’àmbit alimentari, els problemes derivats d’una sexualitat mal entesa, i tota la problemàtica psicològica dels adolescents. La infermera, com a element més del personal docent del centre, té una influència cabdal en la formació dels hàbits de salut. No és aquell personatge foraster que, en una situació concreta, va a fer una conferència. Per magistral i treballada que sigui. En aquests moments, per exemple, hi ha publicacions amb evidencia científica, en que es demostra que el fet de que un policia vagi a l’Institut a fer una xerrada sobre drogues o sobre els perills de Internet, sol ser més perjudicial que beneficiosa. En canvi, els programes preventius, duts a terme per infermeres formades degudament, i que estan integrades a l’staff del personal docent, tenen efectivitat. Ens hi juguem molt com per no tenir en compte el que ens diuen aquells professionals que fan avaluació de programes....


DIARI DE GIRONA, 22 de maig de 2014.

dijous, 15 de maig del 2014

EDUCAR PER LA VIDA

Des de la perspectiva que donen els anys, i malgrat totes les critiques que es puguin fer, no hi ha dubte que els pares ens han donat la millor de les educacions possibles. Van ser capaços de privar-se ells mateixos per donar-nos a nosaltres part del que, per dret, els hi pertanyia. I, sense llibres ni receptes televisives, aplicant el sentit comú que dona la paternitat, ens van educar per la vida. Aquesta és l'assignatura més important. I, a més, la impartien des del saber innat que els havia estat transmès.

A casa aprenguérem que totes les persones son iguals; que no hi ha persones superiors a altres, que no té importància l’origen de cadascú. No es parlava encara de la paraula “solidaritat”, però, sense saber-ho, vàrem aprendre a exercitar-la. Més que conceptes, calia ser capaços d’ajudar a qui ho necessitava, d’acord amb les nostres possibilitats.

A casa aprenguérem que la educació i el respecte són les coses més importants per relacionar-nos amb els demès. Cada persona, en el seu lloc i en el seu treball, és una persona única i important. I aquesta “educació” suposava unes normes que es transmetien de generació en generació.

A casa aprenguérem el valor de les coses menys transcendents, com ser puntuals i gaudir amb el poc que teníem. I a ser capaços de seguir lluitant malgrat els obstacles. I el valor de l’amistat. I l’art de mantenir els bons amics. I ens van introduir en les beceroles d’unes creences transcendents, les seves, que després hem anat treballant. Però que, per nosaltres mateixos, mai hauríem descobert.

A casa aprenguérem a estimar. Aprenguérem el que vol dir estimar la parella, a comprendre el que significa estimar la família; el que vol dir tenir al costat algú que t’estima sense condicions. Sense estimació no s’educa.

Amb escassos medis, a casa aprenguérem a sorprendre’ns cada dia en descobrir quelcom de nou, i a meravellar-nos davant les petites coses. La vida no deixa de ser un do que es renova cada dia. I aprenguérem que som fruit d’una historia que enfonsa les seves arrels en una família concreta, amb les seves històries, llegendes i costums.

I aprenguérem la tolerància. Però la tolerància no és un acceptar-ho tot com a vàlid. Això és relativisme. Ser tolerant vol dir lluitar per allò que creiem, però sense imposicions i des dels arguments. Respectant allò que pensa l’altre, des dels seus arguments i des de les seves conviccions.

Tot això ho aprenguérem a casa. A l’escola ens ensenyaven, entre altres coses, moltes matemàtiques i llengua. Però, a casa, amb tota la precarietat de temps que suposava el fer hores extres, ens feien la assignatura més important: “educació per la vida”. Cal recordar-ho a les noves generacions...

DIARI DE GIRONA, 15 de maig de 2014


dijous, 8 de maig del 2014

MÚSICA PER LA VIDA

Quan hem visitat un monestir, sovint ens han sorprès les edats i les capacitats intel•lectuals de monjos i monges. Com s’ho fan?, ens preguntem. I és que el nostre desig és viure molts anys i amb qualitat de vida. Hi ha aspectes que podem controlar. Altres queden més en mans de l’atzar. Però cada vegada hi ha un major interès per dur una vida sana, que ens allunyi de les malalties associades a la degeneració del cos i, especialment, del cervell. Associem l’envelliment a la possibilitat de perdre el cap i deixar de ser nosaltres mateixos. Quan l’home es converteix en malaltia, deixa de ser home en la seva essència.

Darrerament, s’ha publicat un interessant estudi científic on s’afirma que les persones grans que escolten música religiosa tenen un millor nivell de salut mental. L’estudi, liderat per experts de diferents universitats, demostra com aquests beneficis són independents del sexe, de la raça, i del nivell socioeconòmic d’aquestes persones grans. Aplega a cristians practicants, altres que ho havien sigut, i, fins i tot, persones sense cap orientació religiosa. Segons aquest estudi, un major temps dedicat a escoltar música religiosa es correspon amb una disminució dels nivells d’ansietat davant d’una mort cada vegada més certa i més propera. I es millora la sensació de autocontrol de la pròpia vida i de les pròpies forces. Hi ha més satisfacció amb la pròpia vida.

Aquest estudi ens convida a endinsar-nos en els misteris del nostre cervell. En sabem poc, molt poc. Però hi ha petits signes que ens donen pistes sobre allò que ajuda més a mantenir una bona salut en les connexions neuronals. Sempre s’ha destacat el poder guaridor de la música, i la seva capacitat per generar emocions positives. Ara donem un pas més, reconeixent les virtuts de la música religiosa. Des del cant gregorià fins les obres de polifonia de les grans misses o dels oratoris. Es música que neix de l’esperit i que es dirigeix a l’esperit.

En parlar de música religiosa, tindrien el mateix efecte beneficiós les melodies procedents d’altres grans religions com les orientals?. Crec que no. De fet, el nostre cervell no és aliè a una herència que procedeix de moltes generacions. El nostre cervell és un cúmul de vides i experiències viscudes en aquest nostre món occidental. També les experiències culturals. I, vulguis o no, hi ha una empremta secular cap a aquestes músiques del nostre món. No cal fer descobertes ni experiències sobre allò que no forma part de la nostra història. Que la vida és prou curta com per tenir que experimentar...

DIARI DE GIRONA, 8 de maig de 2014.

dijous, 1 de maig del 2014

EL TREBALL NO ÉS UNA CONDEMNA

Estimar el propi treball constitueix la millor aproximació concreta a la felicitat en aquesta terra”, va escriure Primo Levi. Però no és fàcil estimar el treball quan és vist com una condemna. I és que allò que va passar al principi, si es que realment va passar, es va interpretar malament. Des de petits, a historia sagrada, ens van repetir aquella maledicció ocorreguda al paradís, quan Eva i Adam tastaren la poma: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. El treball apareixia, davant la humanitat, com una maledicció. El fet d’elevar a paraula divina allò que no era més que un mite sobre l’origen de la humanitat, va suposar una visió negativa del treball. El veritable càstig és l’atur.

La situació d’una crisi que no s’acaba ens fa replantejar els valors del treball. Tenim situacions greus d’atur que porten a la misèria i a la precarietat extremes. I tenim prejubilacions que no podem entendre en persones que estan plenament capacitades pel treball. Però tot es fa al servei del capital, i amb cega obediència a uns normes que imposen des de dalt, amb la pretesa intenció de sanejar una crisi que ells han provocat. El servilisme al diner causa inestabilitat laboral i una inseguretat en el dia a dia. Tanmateix, mentre creixen les situacions de pobresa, augmenten aquells casos de fatxendes que es fan amb importants sumes de diners, que enganyen i estafen i que, malgrat ser condemnats, no tornen ni un cèntim del que han robat.

Amb tota aquesta situació, no és senzill educar els valors del treball. Els pares només podran transmetre aquests valors si demostren estima cap el propi treball (el que sigui) i treballen a gust.

No és fàcil educar els valors del treball quan s’ha inculcat un cute al diner. Ni quan es confon treball amb èxit. La lluita obsessiva per l’éxit (l’éxit acadèmic, tanmateix) és orígen d’ansietats i frustracions.

Educar els valors del treball vol dir també ensenyar que, a la vida, tot suposa un esforç. Durant uns anys ha prevalgut el sentiment d’opulencia que tot ho permetia. I als fills se’ls prometien regals substanciosos si aprobaven el curs, sense tenir en compte que, a la vida real, tot guany suposa un esforç, i que el que es demana és, senzillament, fer la feina ben feta. Sense que això suposi cap premi més enllà d’un sou pactat.

En una situació de crisi, cal educar els valors del treball per ell mateix, de manera que els joves puguin descobrir l’estima cap el treball. Cal avançar malgrat els càntics de sirena que ens en volen distreure. Malgrat la “troika” i els demès oficiants d’aquest culte al diner. No deixa de tenir lògica que els Estats Units sigui l’únic país on avui no es celebra la festa del treball.

DIARI DE GIRONA, 1 de maig de 2014.

Dr. Josep Cornellà i Canals

dijous, 24 d’abril del 2014

EL LLIBRE

Ahir... Llibres i més llibres. La festa del llibre, el dia en que el llibre surt al carrer. I el dia de la malsana curiositat del rànquing dels llibres més venuts, de quins seran els autors que han sigut més mediàtics, de quins han sigut els temes que més interès han suscitat en els compradors. I el llibre, nou de trinca, entra a casa. Potser amb la signatura inclosa del seu autor. I allà queda a la prestatgeria. Ha acabat la diada de Sant Jordi.

Avui... Quants d’aquests llibres tindran l’honor de ser llegits? Quina és l’estratègia que seguim per afavorir la lectura entre els nens? Com podríem fer que la diada del llibre es perpetués en les costums dels ciutadans? Malament quan no es llegeix. Quan menys es llegeix, més mal fa allò que es llegeix, deia Unamuno.

Ahir... Per nosaltres, quan estudiàvem batxillerat, hi havia uns llibres de literatura clàssica que eren d’obligada lectura. Es tractava de obres senyeres que donaven una visió de la història de les lletres. Tant ho fèiem amb la literatura castellana com amb la francesa. La literatura catalana la llegíem a casa, gràcies a escriptors il•lustres, com Josep Maria Folch i Torres, i a iniciatives atrevides com Cavall Fort o les publicacions de l’Abadia de Montserrat. I gràcies a la iaia que, amb aquells llibres (colecció “Patufet”) que guardava des d’abans de la guerra, ens feia estimar la nostra llengua i estimulava la nostra imaginació. I, així, mica a mica, anava creixent el gust per la lectura, especialment el gust cap a la bona literatura. Descobrir l’enigmàtic Salvador Espriu als setze anys fou tot un regal.

Avui... Dono un cop d’ull a la meva biblioteca i no sabria dir quins son els llibres que considero imprescindibles, quins m’emportaria a una illa deserta. Hi posaria la Bíblia, certament, com a compendi de la profunditat de l’esperit humà. I, tanmateix, “El Petit Príncep”, de Saint Exupéry; el llibre que més vegades he llegit. I algunes obres de Eric Emmanuel Schmitt, de Salvador Espriu i d’Antonio Machado; per dir alguns dels autors predilectes. No oblido a Julia Navarro ni a Carmen Martín Gaite. Ah! I si les obres han estat escrites en una llengua que domino (català, castellà o francès), no admeto cap mena de traducció. M’agrada llegir el text tal com el va concebre l’escriptor. I ho considero un signe de respecte cap a l’autor.

Demà... Quin és el futur del llibre? No ho sé. D’entrada hi ha la pugna entre el llibre digital i el llibre en paper. El primer té avantatges, però mai tindrà la solidesa del llibre en paper, que té una identitat pròpia, i que permet fer-hi anotacions i subratllats sense cap restricció tecnològica. Però em temo que el debat quedarà estèril si no aconseguim educar el gust per la lectura. És un repte important per considerar l’endemà de la diada de Sant Jordi.

DIARI DE GIRONA, 24 d’abril de 2014.

Dr. Josep Cornellà i Canals

dijous, 17 d’abril del 2014

LA SENZILLESA ESPIRITUAL

Al seu article setmanal, diumenge passat, el Sr. Enric Mirambell ens recordava aquelles setmanes santes de quan érem nens. Tot ha canviat. I molt. Però, malgrat la societat es mostri mundana i materialista, hi ha una recerca d’allò que té un contingut espiritual, diguem-ne religiós, místic o esotèric. I és que, dins l’ésser humà, hi ha una necessitat de recerca de quelcom transcendent. Tot intent de racionalitzar aquest sentiment espiritual ha fracassat. Des de l’opi del poble de Marx fins a la neurosi de Freud.

I és que el sentiment espiritual neix més enllà de la raó. Neix d’unes dimensions específicament humanes: la fantasia, la imaginació, i d’aquell fons de desig del qual brollen tots els somnis i les utopies que poblen la nostra ment, que entusiasmen el nostre cor, i que encenen l’espoleta de les grans transformacions de la història. Un fons de desig que Ernst Bloch anomena “el principi esperança”.

El problema s’ha generat quan hem oblidat les dimensions espirituals de la religió. I quan la religió ha imposat un tarannà aliè a l’espiritualitat, vinculat a unes normes i a unes estructures jeràrquiques. En definitiva, quan s’ha complicat un missatge que, en el seu inici, era escandalosament senzill. La religió ha de ser la veu d’una consciència que no pot trobar satisfacció ni descans en un món que és el que és, i que ha de ser transcendit. “On hi ha religió, hi ha esperança”, escriu Bloch. Si en deixar de banda la religió no es té en compte la dimensió espiritual, aleshores l’essència humana fa aigües.

No n’hi ha prou en investigar com son les coses, escriu Wittgenstein. Insisteix en la necessitat de extasiar-se davant les pròpies coses. Aquesta actitud inclou la mística. Mística i religió haurien d’acabar sempre en el silenci de la contemplació.

Quan l’església catòlica s’ha apartat del seu fonament, i s’ha perdut en teologies i estructures, ha deixat d’interessar. I ha pogut ser causa del naixement i creixement de fonamentalismes, dogmatismes i exclusivitat de les veritats. Al poble senzill, la pompa de Roma no li causa èxtasi; li causa rebuig. Amb el papa Francesc, més bisbe de Roma que Summe Pontífex, sembla que tornem als orígens. I reneix l’interès espiritual i religiós en molta gent (joves, especialment) que se sentien basquejats de tanta cerimònia. El gest senzill arriba fons. Per això, el missatge de Setmana Santa és senzill:  “Per què busqueu entre els morts aquell que viu?”(Lluc 24,5). Aquestes paraules, que foren adreçades a unes temoroses i endolades dones en una matinada d’un diumenge de primavera, és una invitació a la transcendència. Hi ha un més enllà d’aquella mort sagnant, hi ha un més enllà del divendres sant. Hi ha un més enllà que ens dona sentit a la vida. Bona Pasqua!

DIARI DE GIRONA, 17 d’abril de 2014.

Dr. Josep Cornellà Canals
psiquiatra infantil a Girona


dijous, 10 d’abril del 2014

POBRESA INFANTIL, AQUÍ I AVUI

Malgrat hi ha polítics que fan la oïda sorda, la pobresa infantil és una realitat al nostre país. Ho havia advertit l’informe de UNICEF (“Infància a Espanya 2012-13"), i ho ha confirmat Càritas. La realitat del nostre país és que hi ha famílies que han de fer front a situacions de mancances imprevistes. La realitat del nostre país és que les polítiques de retallades (econòmiques, educatives, sanitàries i socials) condueixen cap a situacions de vulnerabilitat en aquelles etapes clau del desenvolupament, negant als nens el seus drets. La realitat del nostre país oblida que són els nens d’avui, els que tenen dret a “gaudir com a nens” a fi de que puguin ser adults més madurs el dia de demà. La realitat del nostre país no deixa de exercir una violència callada cap els qui no tenen veu. “La pobresa és la pitjor forma de violència”, afirma Gandhi. I negar-ho, amagar-ho, desviar la mirada cap a tantes i tantes foteses, deu ser una forma de violència encara molt més gran. La realitat del nostre país és que encara no s’ha produït cap debat d’alt nivell, amb reflexions i propostes, a nivell dels representants parlamentaris, siguin estatals o autonòmics. La realitat del nostre país és que es corren espesses cortines de fum.

Els més petits són els més vulnerables. Els efectes de la pobresa i de la malnutrició en els nens menors de sis anys afecten el seu desenvolupament cognitiu, son caldo de cultiu per el fracàs escolar i, en arribar l’etapa adolescent, propicien trastorns de conducta i situacions de inadaptació social. Les conseqüències en la salut individual es transformen en alteracions importants en la salut social. es ja la mateixa societat la que pot emmalaltir. Afirma Luis Rojas Marcos que “les llavors de la violència es sembren en els primers anys de vida, es cultiven i es desenvolupen durant l’etapa infantil, i comencen a donar els seus fruits malignes durant l’adolescència”.

Només pot haver-hi solució des del coneixement i des del compromís social i polític. El primer pas és reconèixer la realitat i avaluar-ne les arrels. I, a partir d’aquí, utilitzar adequadament els recursos existents. Sense afany de protagonismes. Des del més estricte sentit pràctic. Cal assegurar la continuïtat dels serveis, més que omplir-nos la boca amb “coordinació de nivells”; cal anar cap a la interdisciplina més que cap a la multidisciplina; cal cooperar amb els afectats més que prescriure solucions; cal reduir el patiment de les persones més enllà del dolor; cal tenir cura i acompanyar (a vegades fins a la mort) amb el mateix èmfasi que guarir; cal estar més proper de qui més ho necessita que del qui més ho demana;.... En definitiva, cal ser capaços d’estar al costat de ..., més que ser els protagonistes en els processos!

DIARI DE GIRONA, 10 d’abril de 2014.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra Infantil a Girona

dijous, 3 d’abril del 2014

CONSCIENCIACIÓ PER L’AUTISME

Aquesta passada nit, molts edificis s’han il•luminat de blau. Ha sigut una manera de recordar que els ciutadans d’arreu del món hem de prendre consciència sobre un trastorn poc conegut anomenat autisme. Fa pocs dies, el Secretari General de les Nacions Unides convidava a la reflexió. “El 2 d’abril, el Dia Mundial de la Conscienciació sobre l’Autisme, deia, no té com a únic objectiu generar comprensió; és una crida a la acció. Insto a totes les parts interessades a participar en la promoció dels avenços donant suport als programes d’educació, oportunitats de treball, i altres mesures que ajudin a fer realitat el nostre ideal comú d’un món més inclusiu”.

En sabem poc sobre l’autisme. Es tracta d’un trastorn complex que afecta el cervell, de manera que les persones que el pateixen tenen unes dificultats importants en la comunicació i en la interacció social, i, sovint, apareixen comportaments inusuals o repetitius. Tot plegat incideix en una situació laboral precària quan arriben a l’edat adulta. S’insisteix en aquesta jornada en la necessitat de facilitar la integració en el treball, aprofitant aquelles qualitats que cada persona té més desenvolupades.

Em voldria fixar en dos aspectes. El primer és el perill de l’estigma. Amb freqüència es posen etiquetes que poden tenir conseqüències fatals de cares al futur de les persones. No podem parlar més de nens autistes. És un disbarat! Hem de parlar, en tot cas, de nens amb autisme. I comprendre com es tracta de nens que no saben comunicar un malestar intern, que no tenen capacitat de dirigir el cervell cap a una activitat determinada, i que, més que aïllats, s’estan protegint d’uns estímuls massa carregosos per la seva ment.

Posar etiquetes es ignorar la capacitat de desenvolupament d’un nen. Quan definim per una síndrome, correm el risc posar un sostre massa baix a tota la potencialitat que ens dona la plasticitat del cervell infantil. Quan l’adult no creu en les possibilitats del nen, la resposta d’aquest és la inhibició. “Per què intentar-ho, si no ho creuen possible?”

Això em porta al segon aspecte: la multidisciplina. L’atenció al nen amb un autisme no ha de ser exclusiva de cap grup professional en concret. Cal que hi hagi una cointervenció des dels diferents àmbits de la salut i de la pedagogia, amb un objectiu comú fixat en la millora de la qualitat de vida del nen i de les seves famílies. Només col•laborant tots aconseguirem millors fites. La llum blava d’aquesta nit passada ens il•lumina a treballar plegats!

DIARI DE GIRONA, 4 d’abril de 2014.

dijous, 27 de març del 2014

L’ART DE LA ORATÒRIA

El traspàs de l’expresident Adolfo Suárez marca el  final d’una etapa que va marcar la història actual del nostre país. S’han escrit molts elogis sobre la seva persona. I crec que falta encara molt per comprendre la tasca amb que, fent complicats malabars, va aconseguir, des de la Secretaria del “Movimiento”, arribar a una veritable metamorfosi política cap a la democràcia. Va patir la incomprensió dels més conservadors i dels més progressistes. Però més enllà del seu afany polític, em vull quedar amb una virtut que sempre em va admirar: la seva capacitat per la oratòria i pel discurs argumentat. Hi podries estar d’acord o no. Però el seu discurs estava ben preparat, era comprensible, demostrava cultura, i era respectuós amb l’adversari. Els discursos enganxaven, no deixaven indiferent a l’auditori, i engrescaven cap al joc polític.

Recordo aquells debats entre Adolfo Suárez i Felipe González al Congrés dels Diputats. Hi havia en joc una moció de censura, i els moments eren políticament molt delicats, amb amenaces terroristes i militars. Però es mantenia un pols discursiu amb estructura i argumentació, amb cites literàries que anaven des dels místics fins als autors moderns, sempre des d’una dimensió humana, i amb projectes que es podien concretar. A Suárez i González s’hi afegia la esmerada oratòria de Miquel Roca. Més enllà de la ideologia personal, aquells discursos suposaven un debat d’alçada que es va acabar amb la retronxa del “¡Váyase señor González!”


Si la política ha d’arribar a interessar al ciutadà del carrer cal, entre moltes altres coses, una bona capacitat d’oratòria, l’art de expressar-se en públic. I aquells homes, quan perillava per totes bandes el procés democràtic, ho varen saber fer. Donava bo escoltar els discursos a l’hemicicle. Sòcrates, un important mestre en l’art de parlar, hauria valorat en ells allò que exigia els seus alumnes: que fossin homes instruïts i moguts per ideals ètics, com a una garantia del progrés de l’Estat. El savi grec tenia un concepte molt ampli i patriòtic de la missió de l’orador.

Avui n’haurien de prendre exemple els nostres polítics. Tant els qui ens representen al Parlament com els qui ho fan a Madrid. El discurs no té contingut ni argument; no captiva ningú. Hi ha qui va per les desqualificacions dels contraris amb frases de mal gust, hi ha qui repeteix consignes com si de un mantra es tractés. I, tots, axó si, viuen dels nostres impostos. Sense que tinguem cap dret a decidir si poden seguir o si haurien de dimitir com a mesura de higiene per les ments dels qui els escolten i pel bé d’una democràcia que tant va costar construir. Si no hi ha una bona oratòria, no hi haurà interès per la política.

DIARI DE GIRONA, 27 de març de 2014.

dijous, 20 de març del 2014

TECNO - PATOLOGIES

Sembla ser que Albert Einstein, pare de la relativitat, ho va deixar escrit: “Temo el dia en que la tecnologia sobrepassi la nostra humanitat: el món només tindrà una generació de idiotes”. Pensava aquestes sàvies paraules mentre veia un noi tot caminant per la voravia abstret amb el seu iPhone, absent a tot l’entorn. I he pensat en com es podrien definir en un proper futur  les noves patologies que es van instaurant per definir aquesta idiòcia moderna de difícil cura.

Comencem per la “telefonitis”, una mena de addició al mòbil, com si es tractés d’una droga dura. El qui ho pateix té una necessitat de activar constantment l’aparell sense que estigui especialment pendent de rebre una trucada o un missatge, o qualsevol altra mena de informació.

I podríem seguir per la “info-obsessivitat”, que afecta greument aquelles persones que viuen en una constant ansietat obsessiva per consultar el correu electrònic en qualsevol lloc i en qualsevol moment. La conseqüència que se’n deriva és una important pèrdua d temps, que pot sobrepassar les dues hores diàries (hi ha qui ho ha estudiat minut a minut). Aquesta conducta pot ser realment malaltissa i invalidant per les activitats diàries.

Una tercera categoria, ja més admesa en els nostres diccionaris, és la “nomofòbia”. Es la por a quedar-se sense telèfon mòbil. Es tracta de persones que experimenten un alt nivell d’ansietat, enuig o malestar general quan han oblidat el mòbil o quan s’han quedat sense bateria. I pateixen tot aquest quadre sense que estiguin pendents de cap trucada urgent ni cap missatge important. Senzillament, no saben viure sense telèfon.
I hi hauria encara una quarta patologia que afecta intensament l’àmbit social. Es tracta del “phubbing”. Es un terme anglosaxó que utilitzem per identificar la conducta d’aquelles persones que, malgrat estar en companyia d’altres, presten tota la seva atenció al telèfon mòbil. Poden semblar maleducades en situacions socials, on no son capaces de seguir les activitats que es duen a terme.

I hi hauríem de incloure (ho farem aviat) el capítol traumatològic, que agrupi els accidents i trencadisses d’ossos d’aquelles persones que van caminant pel carrer pendents de la pantalla del mòbil, llegint o escrivint un missatge. Temps al temps.

Jo no sé si aquestes noves patologies s’inclouran, algun dia, en algun d’aquests sistemes de classificació tant del gust dels ianquis. El que em preocupa, per damunt de tot, és que es perdin els valors humans. Em preocupa que anul•li, en nom de la tecnologia, un dels majors plaers de la vida: conversar!

DIARI DE GIRONA, 20 de març de 2014.

divendres, 14 de març del 2014

AHIR O DEMÀ: AVUI

Pensar en ahir és nostàlgia. Mirar enrere porta a revisar fets sense que se’n pugui canviar cap. Pensar en ahir és buidar els continguts del present per una necessitat de explicar allò que és la vida per si mateixa. L’excés de passat s’anomena depressió. Hi ha persones que estan lligades  a aquest passat que no deixa avançar. Es perden les il•lusions i les ganes de viure. Per què cal somiar si hi ha un passat que ens pot condicionar l’avui? Trobaríem moltes persones que viuen en un constant estat depressiu degut a aquesta càrrega del passat. No avancen. Es, diuen, malaltia moderna. I s’exclamen que abans les coses anaven diferent, que abans podíem viure millor. I és que, sense donar-se compte, mitifiquen un passat que queda cada vegada més difuminat en un avui que no té les coordenades per encabir-lo.

I també hi ha qui pensa en el demà. El neguit de l’esdevenidor no permet assaborir els matisos que ens porta el dia d’avui. Que passarà demà? Què farem? Cap a on anirem? És una situació de angoixa davant un futur que ocupa l’àmbit del pensament. L’excés de futur s’anomena ansietat. I l’ansietat també forma part de l’equipatge de molts dels ciutadans d’aquest món. El consum d’ansiolítics, més o menys naturals, ha anat en augment en aquests darrers anys. Viure pendent del futur no garanteix el benestar del dia d’avui. I hauríem de parlar encara d’aquelles situacions en que es combinen ambdos sentiments: de ansietat i de depressió. Manca capacitat per viure el dia d’avui com un moment únic i irrepetible en les nostres vides.

No podem viure en el temps del passat ni en el temps del futur. Ens cal viure en el present; és aquesta dimensió la que ens donarà pau. Viure ancorats en el temps passat ens motiva sentiments de malenconia i de culpabilitat. Viure avançats i abocats al futur ens crea inestabilitat, vertigen i sensació de por.

Per tenir pau, cal viure a fons el dia d’avui. Ho va escriure Joan XXIII en el seu decàleg de la serenitat: “Només avui miraré de viure exclusivament aquest dia, sense voler resoldre el problema de la meva vida, tot de cop... Només avui seré feliç... Només avui m'adaptaré a les circumstàncies, i no voldré que les circumstàncies s'adaptin a tots els meus desigs... Només avui faré una acció bona, i no ho diré a ningú... Només avui em faré un programa detallat ; potser no el compliré tot, però el redactaré. I em guardaré de dues calamitats: la pressa i la indecisió... Només avui no tindré por, sobretot no tindré por de fruir d'allò que és més bonic i de creure en la bondat.”

DIARI DE GIRONA, 13 de març de 2014.


dijous, 6 de març del 2014

TINDREM NOBEL DE MEDICINA?

El dimarts passat vaig subratllar l’article del bon amic Jordi Vilamitjana. A la llista de malaguanyats premis Nobel hi afegeixo el nom del Dr. Josep Trueta. Va ser nominat per dues vegades per aquest guardó, però les condicions derivades d’una dictadura que, en nom de la por, imposava els seus criteris més enllà de les fronteres espanyoles ho va impedir. No es podia oblidar que Trueta havia estat al bàndol dels perdedors.

Severo Ochoa va obtenir el premi Nobel l’any 1959. Però no com a ciutadà espanyol, sinó com a súbdit dels poderosos Estats Units d’Amèrica. Dubto que  Franco hagués permès que es donés el Nobel a qui fou nebot de Álvaro de Albornoz, president del govern de la República a l’exili. Les ideologies totalitàries tancaven els ulls davant el progrés de la ciència. Però Ochoa va aconseguir descabdellar l’estructura de la genètica humana, aconseguint la síntesi de l’àcid desoxiribonucleic.

Per tant, l’únic premi Nobel de Medicina que figura als llistats amb nacionalitat espanyola és Santiago Ramón y Cajal. Li fou concedit l’any 1906 pels seus descobriments de la neurona i l’estructura cel•lular del cervell. És un d’aquests savis insignes que, sovint, són oblidats. Molts estudiants no n’han sentit a parlar mai... Per què? No ho puc entendre. De fet, el seu descobriment es va realitzar a Barcelona, al numero 7 del carrer Notariat, ara fa poc més de 125 anys. Ningú ho ha recordat.

I ara tenim davant els ulls la figura creixent del Dr. Joan Massagué. Ja l’any 1982 es va exiliar als Estats Units per trobar el suport a la recerca. Un suport que aquí li era negat. I que se li seguiria negant tot retallant per satisfer les despeses creixents d’altres foteses amb més impacte mediàtic. Massagué, al Memorial Sloan Kettering Cancer de New York, amb un equip que recolza el seu treball, ha descobert un mecanisme que podria ser imprescindible per que les cèl•lules canceroses s’escampin per tot l’organisme. La seva troballa obre una via d’esperança per desenvolupar fàrmacs que evitin les metàstasis. Un pas de gegant en la lluita contra el càncer.

Obtindrà Massagé el premi Nobel de Medicina 2014? Des del meu coneixement de la notícia, seria de justícia aquest reconeixement. I seria un gran esdeveniment per el nostre país. Però em pregunto si canviarien gaire les coses. Seguiríem permetent que qui vulgui fer recerca hagi de marxar a l’estranger? Seguiríem negant recursos a la investigació? Hi haurien interferències polítiques? Seguiríem oblidant els esforços i privacions personals de persones que, sense recursos, van fer de la recerca l’eix de les seves vides? Seguiríem oblidant a Ramon y Cajal?...  No ens hauria de caure la cara de vergonya?

DIARI DE GIRONA, 6 de març de 2014.


dijous, 27 de febrer del 2014

UN PASTÍS TÒXIC

La setmana passada va aparèixer una noticia sense massa ressò mediàtic: onze universitaris, d’una residència d’estudiants de Madrid, havien necessitat atenció sanitària degut a la intoxicació causada per consumir un pastís de marihuana, de fabricació casolana, en el decurs de la celebració d’una festa d’aniversari. Un d’ells va entrar en coma, amb perill important per la salut, necessitant intubació. En els altres casos en que es va necessitar intervenció mèdica, hi havia eufòria, ulls envermellits, i taquicàrdia.

S’ha dit que es tracta d’un cas puntual, que és un fet que mai havia passat, i que no té majors conseqüències. Que ja s’han pres les mesures oportunes, amb intervenció del rectorat, i que s’obre un expedient, etcètera. Les paraules són les de sempre. Però el fet és aquí.

Tinc ben clar que no es tracta d’un cas aïllat. La presència de  marihuana en pastissos i coques no és un fet estrany. Hi ha sempre dos arguments inefables: la marihuana és una planta natural i “jo controlo”.

Que un producte sigui natural no equival a dir que sigui innocu o, fins i tot, beneficiós. Les benintencionades campanyes per els productes ecològics no ens han de  dur  a la confusió. Sempre dic que la “amanita phaloides”, aquell bolet amb certa retirada a l’ou de reig, també ho és de natural. El que passa és que el seu consum destrossa el fetge del qui el prova. Cada tardor lamentem intoxicacions, a vegades mortals, degudes a aquest fong. Per més que la marihuana sigui de conreu casolà, que ha crescut gairebé al balcó de casa, no deixa de ser un vegetal que, en el seu interior, amaga substàncies amb capacitat tòxica.

El segon argument és el del control. “Jo controlo”. És un argument que no serveix donades les característiques de cada persona, les situacions concretes en que la droga pot afectar més o menys intensament, i l’entorn en que es produeix el consum. Hi ha circumstancies personals importants: cadascú té un nivell determinat de vulnerabilitat. I és una vulnerabilitat que es modifica en funció de situacions biològiques del propi metabolisme o d’altres productes (tòxics o no tòxics) que s’hagin consumit. La absorció dels principis actius de la marihuana a través de l’aparell digestiu pot ser més ràpida i intensa que a través de l’arbre bronquial. Tot depèn d’unes circumstàncies que no es poden controlar. I l’arribada d’aquestes substàncies al cervell poden produir uns efectes greus, de difícil control, i amb conseqüències que poden arribar al coma.

Em queda encara un tercer argument... Sovint apareixen notícies sobre l’ús terapèutic de la marihuana. Els titulars solen ser grans, per tal de captar l’atenció del lector. Després, la lletra petita, ja no importa tant. Però és en aquesta lletra petita on s’expliquen les qualitats terapèutiques d’alguns dels metabòlits de la marihuana. No de tota la planta, amb els més de 40 cannabinoides que conté, sinó d’un d’aquests, i que no és precisament el “tetrahidrocannabinol” (THC, responsable dels efectes tòxics de la planta.

Em quedo amb la noticia. Cal donar-hi la importància que mereix. I cal revisar si les campanyes que es fan són realment efectives...

DIARI DE GIRONA, 27 de febrer de 2014.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra a Girona

dijous, 20 de febrer del 2014

DIES BLAUS I SOL D’INFÀNCIA

Ara fa 75 anys… Un home prematurament envellit, duent a les espatlles tot el pes de l’exili i la pena de deixar enrere els somnis, baixava per darrera vegada a la platja de Collioure, el poble de pescadors de la Marenda, que feia poques setmanes l’havia acollit. Diuen que es va asseure en una de les barques verades damunt la sorra i es va treure el barret. El fort vent de tramuntana feia voleiar els desordenats cabells. I va contemplar, amb ulls de nen, tot allò que l’envoltava. Darrera aquelles velles i ratllades ulleres, aquell home va dirigir la seva mirada cap a la blava profunditat del mar de febrer, i cap a la feble llum d’un sol que maldava per enlairar-se. Un sol que no escalfava un cor esmorteït pel dolor i el sofriment.

Va dir poques paraules. Es va mantenir abstret i silenciós davant el constant vaivé de les onades. Finalment, tot assenyalant una d’aquelles humils cases de pescadors, va dir al seu germà i confident: “Qui pogués viure aquí, darrera una d’aquestes finestres, lliure ja de qualsevol preocupació”. Si s’hagués avançat un xic cap a la bocana del port, potser hauria vist la silueta del cap de Creus. Però fins això li és negat. El seu esperit està trist i abatut. Contempla, mirant el mar, la gran inutilitat de la seva vida, ja sense cap rumb per culpa de la guerra fratricida. En temps de guerra es fa difícil pensar, havia escrit. I és que, per ell, el pensament és essencialment amorós i no polèmic. I el mar que avui contempla per darrera vegada és sempre company en les solituds del poeta. Quan va enterrar a Leonor, ja ho havia dit: “Señor, ya estamos solos mi corazón y el mar”.

Després, en tornant a la pensió, va demanar paper i llapis. I va escriure el que, de ben segur, va ser el darrer dels seus versos. Aquell vers que serveix de rúbrica a tota una vida de poeta, i dona plena utilitat a una vida que havia nascut a Sevilla, que s’havia consagrat a Castella, i que ara acabava en aquell poblet de la Catalunya Nord. I aquell vers conté unes paraules que segueixen essent un enigma: “Estos días azules y este sol de la infancia”. I el testimoni d’aquest vers va quedar guardat a la butxaca d’aquella vella jaqueta que l’havia acompanyat a l’exili.

El blau és el color de la estabilitat i de la profunditat. I representa la lleialtat, la confiança, la saviesa, la fe i la veritat. Quantes virtuts perdudes amb la guerra! I el sol de la infància és aquella escalfor acollidora de la llar. El record es fa més viu quan la vida s’escola. Don Antonio Machado, poeta immortal, moriria aquell 22 de febrer del 39, un trist Dimecres de Cendra, pocs dies després de visitar el mar i escriure el darrer vers de la seva vida.

DIARI DE GIRONA, 20 de febrer de 2014.

Dr. Josep Cornellà Canals

dijous, 13 de febrer del 2014

EL NECESSARI SILENCI

Ens imaginem un dia sense el telèfon mòbil? Es parla ja de “nomofòbia, com a sensació de pànic davant la possibilitat de quedar aïllat degut a que la bateria s’acaba o, senzillament, ens hem oblidat l’aparell a casa. Ens imaginem un dia sense el soroll de cotxes i motos al nostre carrer? Ens imaginem un dia sense televisió?

Vivim en un món de brogits. El nen, ja des del bressol, està voltat de sorolls. I són importants per la seva estimulació sensorial. Però, tanmateix, el nen té que aprendre, des de petit, a estar amb ell mateix, a fer experiència de silenci. Alguna vegada he escrit sobre la importància de educar per l’avorriment.

El soroll extern pot ser una dificultat per la convivència. I el cervell del nen no té encara la capacitat de filtrar els estímuls; des de que ha nascut ha estat immers en el barbull de fons d’aquest món actual. Aquest fet no afavoreix el seu desenvolupament. Als nens els hi costa acceptar el silenci. Però en la capacitat del silenci hi ha també una dimensió per la creativitat que demana ser educada. A través del silenci interior el nen descobreix la seva immensa creativitat.

Sovint, el silenci és inquietant. Moltes persones tenen por al silenci. El silenci suposa trobar-se amb un mateix, i això pot ser desagradable. A vegades és un coneixement dolorós. I molt sovint, fugim del silenci. Fugim del silenci quan no acceptem ser nosaltres mateixos, quan ens rebutgem, o quan no volem aprofundir en la nostra vida. Cal buscar el silenci. La vida de cada dia no ens ho posa fàcil. Però el silenci és necessari per organitzar-nos, per posar ordre dins nostre. El silenci no és buit; el silenci és ple de vida. Ens ajuda a connectar amb la nostra identitat personal, a trobar-nos a nosaltres mateixos.

Sense silenci, som incapaços de escoltar els altres. Per escoltar, cal fer silenci. Escoltar suposa donar un espai a l’altre, deixar-lo entrar a la pròpia vida. Escoltar és el primer acte d’apropament a l’altre, d’ajuda al proïsme.

La pedagogia del silenci es important a fi d’ajudar a conèixer aquell que ens és més desconegut: nosaltres mateixos. Acceptar el silenci fa via cap a la meditació, cap a la capacitat de posar la ment en blanc. Actualment, apareixen treballs científics que hi donen gran valor terapèutic a aquesta capacitat humana tan poc valorada. Les cultures orientals ens han passat al davant amb la capacitat de fer silenci i de contemplar. Si no ho aprenem correm el risc de passar per aquest món sense adonar-nos-en del que hi ha al nostre voltant i del que hi hem viscut. Malaguanyada vida!

DIARI DE GIRONA, 13 de febrer de 2014.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra Infantil a Girona

dijous, 6 de febrer del 2014

AQUELL 4 DE FEBRER

Aquell 4 de febrer d’ara ha fet 75 anys, jo encara no havia nascut. Però me l’han explicat una i mil vegades a casa. I, amb la imaginació de nen, anava comprenent una situació tremenda per la que mai hauria volgut passar. Sense cap mena de color polític, veia una Girona mig derruïda, amb edificis en flames, i, sobre tot, fam, destrucció, i molta mort. I la por com una mena d’epidèmia que s’anava estenent per tots els racons. Tot i que encara no coneixia la profecia de Unamuno: “vencereu, però no convencereu!”

M’havien explicat com l’avi, xofer del migrat cos de bombers de la ciutat, s’havia dirigit aquell 3 de febrer, cap al carrer nou, a la fàbrica Gròber, per apagar el foc que hi havia encès els republicans en la seva retirada. El deure d’un bomber era sempre apagar el foc. Més quan aquell foc suposava la destrucció de tants possibles llocs de treball... Però algú, amb una intimidatòria pistola, el va dissuadir d’aquella acció cívica. I l’avi (el veig en la meva imaginació), va tornar, capcot, cap a casa. I en aquelles sobretaules familiars, la iaia ens explicava com havien passat aquella nit amagats en una casa d’uns amics. Haurien resat tres rosaris i les lletanies; però res de dormir. Tot eren espetecs de bombes i projectils; tot era foscor i por.

I m’havia explicat el pare com, amb només 18 anys i tota una joventut per estrenar, havia tornat a casa sa i estalvi després de sobreviure als estralls de la batalla de l’Ebre, allistat, forcívol, a la lleva del biberó. La seva epopeia era la de tants joves que, sense brúixola, tornaven a una llar d’on van ser arrabassats sense contemplació. I no sabien encara el que els hi esperava.

Aquests aniversaris serveixen per considerar els desastres d’una guerra civil. No hi ha bons ni dolents; hi ha germans contra germans. Ho expressa bellament el poema d’Antoni Correig, gravat al monument que, a la serra de Pàndols, recorda als qui van deixar-hi la vida, sense importar quina era la seva bandera. Allà, damunt aquells ossos que la mort ha barrejat, hi ha escrit:  “Tu que estàs enfront meu, també en trinxeres, qui ets ? No sé el teu nom, ni el meu et dic. Sols sé que ets conegut per Enemic i que, com jo, també la pau esperes... I avui dins el palmell portem una arma. Ni que, enfront meu, no puguis escoltar-me, t’anomeno amb un nom: el de GERMÀ!”

Cal lluitar per la pau. A vegades em trobo amb amics i companys que creuen que caldria restablir el servei militar obligatori. I, a la seva manera, ho justifiquen. Però, en front del qui em diu que si vull la pau he de preparar la guerra, jo li responc amb que “la justícia es defensa amb la raó i no amb les armes” (Joan XXIII).

DIARI DE GIRONA, 6 de febrer de 2014.

dijous, 30 de gener del 2014

PETE I LA PAU

Aquests dies es recorden els 75 anys de la caiguda de Girona davant els exèrcits de Franco. Les fotografies que es publiquen dia a dia el Diari de Girona parlen per si mateixes des d’un eloqüent silenci. Els rostres dels nens i dels febles mostren la basarda més paorosa davant un futur incert. Aquestes imatges van ser censurades durant la nostra infantesa. Molts dels seus protagonistes van morir sense saber el perquè de tot plegat. I, mentre hi ha qui llança amenaces de noves guerres que s’afegeixin a la llarga dotzena de conflictes armats que hi ha declarats al planeta, Pete Seeger ha aclucat els ulls i ens ha deixat amb aquelles seves cançons que ens acompanyaran per sempre més.


La seva mort coincideix també amb aquesta setmana en que, commemorant l’assassinat de Gandhi, es fa memòria de la necessitat d’ajuntar els esforços per la pau i per la lluita no violenta. Pete Seeger ha escollit el moment per marxar d’aquest món en conflicte permanent. Amb aquell lema de “No serem moguts”, que es va fer himne de les nostres trobades “kumbayà”, ens animava a seguir endavant per aconseguir un món millor, ja que, ho sabia, “tots junts vencerem”.


La imatge de Pete va associada a la protesta per la guerra, per manifestar la seva oposició més radical a totes les guerres. M’agrada recordar aquells versos que tantes vegades havíem cantat:“Què se n'ha fet d'aquelles flors, fa tants dies? Què se n'ha fet d'aquelles flors, fa tant de temps?” I explicava la història d’aquelles noies que en van fer un pom i van marxar a buscar els nois; uns nois que van marxar a fer de soldats, uns nois que van ser duts a la guerra, i van ser coberts per la terra de les seves tombes. Uns nois que, de ben segur, mai tornaran. I aquelles noies van dipositar aquelles flors damunt les tombes dels nois. I acabava la cançó amb un esgarrifós “Amics meus, quan n’aprendrem?


Les guerres són una realitat del nostre món. Ho eren fa 75 anys, ho eren ja molt abans, i, malauradament, ho continuaran essent. L’aposta per la pau ha de ser ferma i duradora. Com ho fou en tants testimonis que, sovint, han pagat amb la vida el seu pacifisme. Cal recordar que mai l’ús de la violència pot dur a la pau. La violència genera més violència. I el cercle viciós pot dur a la destrucció de la humanitat. Sense pau no hi ha llibertat. De Pete ens pot quedar aquesta frase que el defineix: “Sempre que hi hagi algú lluitant per ser lliure, mira els seus ulls, mare, i m’hi veuràs reflectit en ells


DIARI DE GIRONA, 30 de gener de 2014.

Dr. Josep Cornella i Canals
Psiquiatra infantil a Girona

dijous, 23 de gener del 2014

MAREA ROJA

Quan aquest estiu va haver-hi el lamentable accident de tren prop de Santiago de Compostela, un amic em va escriure des de Galícia: “hi ha una veritable marea roja; són moltes les persones que s’apropen als hospitals a donar sang; fins i tot han de fer hores de cua... Hi ha una gran sensibilitat...”.

I és cert. La tragèdia mou els cors de les persones. Però la tragèdia diària, la tragèdia amagada de les persones que, per motius diversos, necessiten una transfusió, no mou tants de cors, no arriba al fons dels sentiments. Per això cal recordar que, a Catalunya, es necessiten mil donacions cada dia. I aquests dies, la Gran Marató de Donants de Sang 2.0 està fent una crida a que ens apropem als centres on es pot fer aquest acte altruista i voluntari que pot salvar tres vides. Si; una sola bossa de sang, una sola donació, pot suposar la vida per tres malalts diferents.



Donar sang és un acte senzill, sense perills, i que no produeix cap mena de molèstia. Tota persona, entre 18 i 65 anys, i amb un pes superior als 65 quilos, pot ser donant de sang. Hi ha uns requisits mínims per evitar la propagació de malalties. La analítica que acompanya tota donació dona una garantia de l’estat de salut del donant. En qualsevol cas, el personal del banc de sang té una exquisida delicadesa a l’hora de tractar els donants i els dona totes les explicacions necessàries. També és cert que no hi ha sang millor que altra. Si que és veritat que hi ha tipus de sang que serveixen per tota mena de receptors. Són els del grup O amb Rh negatiu. Però això no vol dir que els altres grups de sang tinguin menys vàlua.

Estem en plena campanya de la Marató. He llegit als mitjans que hi ha hagut una bona resposta. Encara hi som a temps d’apropar-nos a un dels llocs on es pot fer la donació. Però, sobre tot, ens cal la mentalització solidaria. A la nostra societat, mentre agraïm que la medicina hagi fet avenços importants en la lluita contra malalties que en altre temps eren incurables, mentre agraïm que les Unitats de Cures Intensives siguin un lloc on es pot refer una situació greu per la salut, ... hem de ser conscients també de la responsabilitat que tots hem de prendre amb el que això significa. I la donació de sang és i haurà de ser sempre un acte altruista, un acte d’estima cap el proïsme.

Jo no puc participar en aquesta marató. Just fa un mes que vaig passar pel banc de sang. Però amb aquest article d’avui vull fer la meva aportació a la campanya. No és avui en forma de sang. És en forma d’un escrit que animi als qui encara poden estar indecisos, a fi de que facin aquest petit pas que, mai millor dit, té tanta profunditat. Qui dona sang dona vida!

DIARI DE GIRONA, 23 de gener de 2014.

Josep Cornella i Canals
Psiquiatra a Girona


dijous, 16 de gener del 2014

EXIGÈNCIA DE PERFECCIÓ

Precedint les festes de Nadal, junt amb les felicitacions, els fills en edat d’estudiar, han dut les notes de les avaluacions del primer trimestre. I han arribat els primers disgustos davant els insuficients que són indicadors d’un mal aprofitament del temps. Tanmateix, però, hi ha els disgustos dels insatisfets. Hi ha pares que mostren una gran exigència amb els estudis dels fills, com si aquests fossin només “productors de bones notes”. Deia un gran pedagog que darrera un pare molt exigent sol amagar-se una persona molt insegura; que en les bones notes del fill busquen una seguretat davant una vida que no se senten capaços de controlar. Però el fill no resta impune davant unes exigències que van més enllà del que hauria de ser bàsic i fonamental, com és l’educació de la responsabilitat. Quan els pares exigeixen sempre millors notes, els fills també es senten insegurs, doncs pensen que mai faran prou, que han de demostrar constantment la seva vàlua. Aleshores, apareix passivitat. El fill esperarà instruccions sobre el que han de fer. I tot plegat porta a una pèrdua d’autoestima. Quan no es reconeixen adequadament les fites aconseguides, amb manca d’autonomia i de automotivació, arriben a tenir una mala imatge d’ells mateixos.

Quan hi ha una exigència de notes, els fills perden espontaneïtat. Creix el temor de que allò que facin o diguin no encaixi en els objectius o en els interessos que altres els hi ha marcat per a ells. Manca l’expressió de les emocions si viuen pendents de les obligacions imposades. Es trist veure un adolescent que se sent incapaç d’avançar cap a la seva pròpia independència. I és més trist encara si considerem que es tracta d’un equilibri inestable. Que tot plegat porta a sentiments d’ansietat i de neguit, que pot acabar amb conductes agressives. L’adolescent pressionat absurdament buscarà escapar dels sentiments contradictoris de rancor i de culpabilitat, i, des de la rebel•lia, descarregarà la seva agressivitat sobre ell mateix o sobre els de més a prop, siguin els germans petits o els companys de l’escola. Finalment, les frustracions i els desànims poden dur a conductes perfeccionistes i obsessives de nefastes conseqüències.

Què cal fer? És important, per damunt de tot, considerar totes les necessitats afectives i emocionals dels fills. El fill no és una nota. I mai fer xantatge amb les notes. Per damunt de tot és important recordar que educar vol dir ajudar a créixer una persona. I l’acte més important és ser capaç de transmetre la responsabilitat. Animar i estar al costat és molt important. Però és més important encara tenir la capacitat de, sense deixar de estar al costat, anar prenent distàncies. “La teva vida, fill, és teva; et pertany!”.

DIARI DE GIRONA, 16 de gener de 2014.

Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra infantil a Girona

dijous, 9 de gener del 2014

CONSELLS DE VIDA

En aquest inici d’any m’han fet un petit obsequi immaterial. Són petites coses d’aquelles que et fan pensar. És el testimoni de Bronnie Ware, una infermera australiana bolcada en les cures pal•liatives cap els pacients desnonats. En el seu relat dona testimoni dels sentiments d’aquelles persones que veuen proper el seu final. I conclou amb les cinc lamentacions més freqüents en els moribunds. Val la pena comentar-les, i fer-les servir per orientar els bons propòsits en aquest començament de 2014.

M’hauria agradat tenir la valentia per viure la vida que realment volia, no la que els altres esperaven de mi”. És el lament més freqüent. I és que molta gent no arriba a fer ni la meitat de les coses que s’havia proposat. Per tant, seria bo intentar, aquest any que comença, fer realitat la major part dels somnis que puguem mentre encara tinguem forces; quan perdem la salut ja és massa tard!

M’hauria agradat treballar menys”. És una queixa difícil d’entendre en temps d’atur i de crisi. Però es tracta de repensar les necessitats econòmiques reals per evitar l’estrès i el neguit en allò que no és realment important.

Desitjaria haver tingut l’audàcia suficient per expressar els meus sentiments”. Quants sentiments poden quedar reprimits per no entrar en conflicte amb l’entorn més proper? Quantes persones s’han acomodat en una mediocre existència, renunciant a ser allò que haurien estat capaces de ser? Caldria aprendre a ser honestos i sincers amb nosaltres mateixos i amb aquelles persones que tenim més a l’entorn. Les relacions saludables també son font de salut.

M’agradaria no haver perdut el contacte amb els meus amics”. Quan arriba el final de la vida, la gent es lamenta dels amics que han quedat a les voreres dels camins; no hem tingut temps per a ells. I la soledat és sempre dolenta. La persona necessita ser estimat, recolzar-se en els amics, poder fer confidències. Diu l’infermera que tothom enyora els seus amics quan s’està morint. Per tant, cal anar contra el ritme que imposa el pas del temps i no deixar de banda les amistats.

M’hauria d’haver permès ser més feliç...” I és que la vida ha de ser una lluita i un treball per obtenir la felicitat, malgrat això suposi trencar motlles i canviar hàbits de vida. Cal somriure. cal trobar la capacitat interior de ser feliç. Cal desenvolupar la virtut del bon humor, que és la virtut que ajuda a viure amb plenitud, malgrat que les circumstàncies no siguin les millors.

DIARI DE GIRONA, 9 de gener de 2014.