dijous, 13 de setembre del 2012

VAQUES

El faraó, rei d’Egipte, va tenir un somni, i així ho va explicar a Josep, un home savi que estava a la presó. Explicava el faraó: “Vaig veure sortir del Nil set vaques grasses i boniques que anaven pasturant entre els joncs. Darrera d’elles, en van sortir unes altres set, escarransides, lletges i magres. Les vaques magres i lletges es van menjar les set vaques grasses que abans havien sortit del riu. Quan ja les tenien dintre, no es notava que les haguessin engolides : continuaven tan escarransides com abans (Gn 41, 18-21).” Josep ho va tenir clar. Aquell somni era l’anunci d’una crisi, potser de la primera crisi documentada de la història. I Josep, de manera coherent, va explicar al faraó el significat de les vaques, i el va aconsellar sàviament a fi de que, administrant amb intel·ligència i prudència els bens dels anys d’abundor, es poguessin afrontar, amb certa folgança, els anys de les vaques flaques. Diuen les cròniques que aquella gestió administrativa fou un èxit rotund. I Egipte va poder ajudar, fins i tot, els pobles veïns.

Han passat uns 3700 anys. Les crisis ja no es limiten a un poble; són globals. Ja no es mercadeja amb blat; s’utilitzen valors borsaris i bons de deute (i que ho entengui qui pugui!). Però la sensació de desesperació i de pessimisme deu ser la mateixa que sentí aquell grup de hebreus que decidiren baixar a Egipte per obtenir blat.

La història es repeteix. Hem tingut les vaques grasses i boniques. No han sortit del Nil; han sortit de l’anomenada societat del benestar. I ens hem cregut que aquest era ja el súmmum de la nostra civilització. Ens refiàvem dels negocis fonamentats en la vivenda, i s’anava especulant amb el seu preu. No es feu cas de les veus profètiques que advertien sobre la manca de sostenibilitat del sistema. Eren somiatruites que ens venien a esgarriar el somni bonic que ens havíem fet. No veiem que, amb aquests preus inflats, eren molts els joves que quedaven sense dret a la vivenda? No veiem que amb aquestes hipoteques, inflades i a dojo, s’engreixava un sistema capitalista que acabaria per rebentar? No veiem que estàvem creient que el nostre propi somni s’havia fet realitat? No. Al contrari; s’augmentava el teixit administratiu de l’Estat i es dilapidaven els diners sense uns arguments prou clars. On era l‘home intel·ligent i assenyat amb capacitat de liderar aquest món globalitzat que vivia a les mateixes cuixes de la lluna?

Han arribat les vaques flaques i s’han menjat les grasses. I no s’atipen. Qui hi posarà remei? De moment, com sempre, el poble és qui ha d’eixugar el deute: més impostos, més pressió, més angunia. Mentre, els responsables del desastre es reuneixen, viatgen, manegen la paella pel mànec. Estranya que la gent s’indigni?

www.drjosepcornella.com