dijous, 28 de març del 2013

DE CLARAVALL A ASSÍS


Cap a mitjans del segle XII, Bernat de Claravall va escriure unes consideracions al papa Eugeni III, en que, entre altres coses, li criticava que anés vestit d’or i envoltat de riqueses que de res servien al poble al qui tenia que servir. El papa es mostrava al món com a successor de l’emperador Constantí (de qui heretà el títol de Summe Pontífex) i no com a hereu de la senzillesa del pescador de Galilea.

M’ha vingut al cap aquesta cita ran l’elecció del nou papa. El seu nom, Francesc, pot ser molt bé un programa de senzillesa, a l’estil del sant d’Assís. De moment ha inaugurat el seu servei a l’església i al món revestint-se de gestos de humilitat. Hi haurà qui diu que amb els gestos no n’hi ha prou. Però un gest continua valent més que mil paraules. Els exemples els entén tothom, parlen per ells sols. Les explicacions poden embolicar la troca i confondre a qui escolta.

Diuen que en ser escollit papa, va rebutjar els guarniments que li oferia el mestre de cerimònies. “S’ha acabat l’època de les disfresses”, diuen que va exclamar, tor rebutjant l'esclavina vermella. La senzillesa de la creu pectoral, i la inclinació davant la multitud que l’aclamava a la plaça de Sant Pere, son més gestos que fan intuir un apropament a la senzillesa que hauria d’impregnar la vida cristiana. Aquests dies s’han trencat tradicions mil•lenàries; les seves homilies, a peu dret i amb el cap descobert, mantenen la frescor d’aquell que es creu allò que diu. I cap missatge podria ser cregut si no s’expliqués des de la profunda convicció en allò que es diu.

Avui, dijous sant, no celebrarà el recordatori del darrer sopar en una de les basíliques vaticanes. Anirà a un centre d’internament de menors i, seguint aquell manament que deixà Jesús, rentarà els peus de dotze petits delinqüents. M’agrada imaginar la cara que hi posaran els vailets. Possiblement sigui una experiència que no oblidaran en llurs vides. Són gestos; gestos senzills que il•lustren un tarannà.

En aquell primer dijous sant de la història, Jesús donà el manament del servei. “Els grans del món manen i dominen. Però entre vosaltres no ha de ser així; qui vulgui ser gran, que sigui servidor; qui vulgui ser el primer, que sigui el servent de tots”. Francesc, el nou bisbe de Roma, ha manifestat, en aquestes dues setmanes que exerceix el càrrec, que creu fermament en aquest nou estil de fer les coses. Els petits canvis poden ser un anunci per els grans canvis. El missatge de Claravall ha arribat a Roma, recollint l’aire fresc de les oliveres d’Assís.

DIARI DE GIRONA, 28 de març de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/03/28/claravall-assis/610457.html

www.drjosepcornella.com

divendres, 22 de març del 2013

ATROPELLAMENT D'UN CICLISTA

Llegeixo al Diari de Girona que dimarts a la tarda, a la plaça de Catalunya, un ciclista va resultar atropellat per un cotxe. Malgrat l’impacte, només va patir ferides lleus. Segons diu la breu crònica dels fets, el ciclista passava bastant ràpid, i sense mirar, per un pas de vianants. I el cotxe no va tenir temps de reaccionar. Jo no hi era, i per tant, el meu escrit es basa en els fets relatats. Però si que he sigut testimoni de moltes altres situacions que haurien pogut acabar amb desastre de greus conseqüències. A vegades, els gironins podem pensar que entre les funcions de l’àngel de la catedral hi ha la de vetllar per la seguretat dels ciclistes d’aquesta ciutat...

He denunciat en aquestes pàgines del Diari moltes situacions viscudes que mereixerien una atenció per part de qui tingui que tenir cura de la seguretat dels gironins (i que no és, per cert, el nostre àngel catedralici). Si només es dediqués un mínim 10% de la cura amb que es vigilen els cotxes estacionats a les zones blaves a la vigilància dels vehicles de dues rodes, milloraria molt la qualitat circulatòria de la nostra urbs. Segons diu la notícia, el ciclista va creuar el pas de vianants. La meva primera pregunta és: què hi feia un vehicle per un pas dissenyat per que hi circulin els vianants? D’entrada, si un ciclista vol utilitzar el pas zebra (que hi pot tenir el seu dret; no ho discuteixo), hi hauria de passar, senzillament, com un vianant. Això vol dir, adequar la seva velocitat a la que tindria qualsevol vianant. El ciclista pot fer ús del del dret i les prioritats que atorguen aquestes ratlles blanques pintades a la carretera. Però sense oblidar de mirar a un i altre costat abans de passar: tenim tot el dret del món, però ens cal garantir la seguretat abans que res.

Hi ha més normes que han de ser d’obligat compliment per la seguretat i convivència de tots. Per exemple, de nit, no es pot circular sense llums ni elements reflectants que facin visible el vehicle i el seu conductor. La llum blanca al davant i la vermella al darrera, ben visibles per a conductors i vianants, han de ser d’obligat compliment. I cal dur el timbre per avisar als vianants, especialment quan, amb tota prudència, es circula per la voravia.

Defenso les bicicletes i admiro els ciclistes que han escollit aquest vehicle per els seus desplaçaments. Cal reconèixer la seva contribució a l’ecologia. Però no es poden oblidar les normes de circulació bàsiques. I demano a qui correspongui que en tingui cura per el bé de tots. Abans que ho lamentem.

DIARI DE GIRONA, 21 de març de 2013
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/03/21/atropellament-dun-ciclista/609502.html

www.drjosepcornella.com 

divendres, 15 de març del 2013

DE LA JUBILACIÓ AL DUBTE

Dissabte passat, Jordi Évole ens convidava a apropar-nos al món de la jubilació, una etapa de la vida que hauria de cloure, amb joia (del llatí “jubilatio”), una etapa de treball. Una etapa de lleure cobrant la “pensió” que durant els anys de treball s’ha anat mereixent a través de les cotitzacions aportades. Però el seu magnífic treball periodístic, més que a la joia, portava al dubte. Em va sorprendre veure el que passava a la nació alemanya, posada com a model i exemple de tantes coses; aquella nació que vol liderar l’economia europea i que dicta les normes per fer les retallades més estúpides a la nostra Europa. Resulta, doncs, que a Alemanya, un senyor que hauria treballat tota la vida com enginyer, cobrava una pensió de 650 euros. Afegia que el lloguer del pis on vivia n’hi costava 600. Com es pot subsistir amb aquestes economies? La resposta estava en cercar algun petit treball (en diuen, eufemísticament, “minijobs”) per complementar, amb un màxim de 400 euros, el que rebia com a pensionista. Poca joia en la seva jubilació!


D’una banda es convida a prorrogar la vida laboral. Té una lògica. Els avenços en la promoció de la salut (i que no reculem mai en aquest aspecte!) han facilitat que les persones puguin viure més anys, mantenint vives les seves facultats de treball. Potser caldria una flexibilitat per adequar les tasques laborals a les condicions d’envelliment que tot ésser humà pateix. Potser caldria reduir la jornada laboral a partir de certa edat, i complementar amb una pensió l’ajustament dels sous a la reducció d’hores treballades. Potser caldria introduir molts factors de correcció. Però és evident que no es pot desaprofitar a la lleugera tot el cabal d’experiència que pot aportar a la vida activa del país una persona quan li arriba l’edat de jubilar-se.

En aquestes circumstàncies, em resulten molt difícil d’entendre les jubilacions anticipades. Puc entendre que en determinades professions, l’edat sigui un element determinant per el rendiment del treballador. Però la flexibilitat dins el món empresarial hauria de garantir l’aprofitament de l’experiència d’aquella persona en altres tasques laborals, dins la mateixa empresa o dins una altra. Garantint, tanmateix, l’entrada dels joves en el món del treball. Aquesta és una tasca urgent dels experts i dels governs.

La jubilació ha de ser motiu de joia. Però no hi ha joia si no hi ha qualitat de vida. La situació actual a Europa ens porta a molts dubtes. “Dubito ergo cogito; cogito ergo sum” va dir Descartes. Si dubto, penso. I si penso, existeixo. El dubte ens té que dur a la plena existència, a través del pensament i la reflexió per trobar nous camins que ens garanteixin una jubilació digne.

DIARI DE GIRONA, 14 de març de 2013
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/03/14/jubilacio-al-dubte/608476.html

www.drjosepcornella.com 

dissabte, 9 de març del 2013

EXPULSIÓ D’ALUMNES: ÉS EFECTIVA?

El control de la conducta a l’escola ha esdevingut un problema cada vegada més difícil de controlar. Una de les mesures disciplinàries utilitzades a l’escola és l’expulsió de l’alumne. Les faltes greus o acumulades poden conduir a aquesta sanció que consisteix en apartar per un temps, més o menys llarg, l’alumne de l’àmbit escolar. Hi ha raons suficients que donen suport a aquest càstig. Però, malgrat les raons, per avançar, sempre ens hem de preguntar si és suficient.

Escric aquest article quan l’Acadèmia Americana de Pediatria, una entitat de reconegut prestigi, acaba de publicar un document, amb el suport de l’Associació de Psicòlegs Escolars, en que convida a totes les parts implicades a fer una reflexió sobre la utilitat d’aquesta pràctica. Avisen sobre els possibles efectes negatius de la mesura i conviden a cercar noves estratègies i alternatives que evitin. Per la pediatria sempre és millor prevenir que guarir!

Tot i reconèixer que, en moltes ocasions, no hi ha altre remei que recórrer a aquesta sanció, adverteixen que no s’aconsegueix l’objectiu de que l’alumne millori la seva conducta a classe, i, per altra banda, els efectes adversos de l’expulsió dels alumnes poden ser molt greus. Argumenten les seves opinions en estudis fets a llarg termini en que es demostra com els alumnes que han sigut expulsats de l’escola multipliquen per deu les possibilitats d’abandonament definitiu abans d’acabar la secundària, i que incrementen les possibilitats d’entrar dins els sistemes de justícia juvenil.

Què fa l’alumne expulsat? Sovint deambula pel carrer on, sense supervisió, pot participar, amb més facilitat, en conductes inapropiades. No és difícil que s’impliqui en actes de violència i de consum de tòxics. No tenim els sistemes de vigilància adequats per evitar aquestes situacions.

L’Acadèmia Americana de Pediatria recomana fer prevenció, desenvolupant programes d’intervenció primerenca, a fi de poder detectar, ja a l’etapa preescolar, aquells nens que poden presentar problemes de conducta. Aquí, la col·laboració entre pedagogs i paidopsiquiatres (tots portem l'arrel grega de “paidos”, nen) serà garantia de progressió en el benestar de la comunitat escolar. Però l’Acadèmia posa un especial èmfasi en dues dimensions: revaloritzar adequadament els codis de conducta i insistir en la definició clara dels límits, tant a l’escola com a casa. El nen ha de tenir clares les normes i els límits des de l’exercici de l’autoritat. Retornem a un vell tema: l’autoritat com a servei educatiu. I aposten per engegar un programa d’intervenció i suport, a nivell individual, familiar i escolar.

DIARI DE GIRONA, 7 de març de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/03/07/expulsio-dalumnes-efectiva/607342.html

ENQUESTA SOBRE EL TEMA al diari de Girona
http://comunitats.diaridegirona.cat/enquestes/lexpulsi_com_cstic-67081/196/


http://www.drjosepcornella.com/conductes-risc-adolescencia.php

divendres, 1 de març del 2013

UN DIA PER LA HISTORIA

Avui, al capvespre, el papa Benet XVI farà efectiva la seva renúncia a la seu del Vaticà. Un dia històric. S'ha parlat molt d'aquesta renúncia, malgrat que costa entendre com, en un món cada vegada més secularitzat, els mitjans donin tanta importància a la renúncia del cap de l'església catòlica. Una importància que augmentarà aquests dies propers, pendents de la seu vacant i del conclave que ha d'escollir el successor de Benet XVI. Quina és la notícia?

La notícia és veure com es mantenen, al Vaticà, unes estructures del tot ancorades en l'Edat Mitjana. Un grup selecte d'homes, només homes, es tancaran a deliberar en un lloc tan privilegiat com ho és la Capella Sixtina. I allà, amb un vot secret que només té per testimonis els frescos de Miquel Àngel, tancats i apartats del món, escolliran el nou papa. Tota la comunicació amb el món exterior es farà a través dels senyals de fum (blanc o negre) que sortiran per una vetusta xemeneia. La pompa de la cerimònia, el segellat de les sales de reunions, l'esplendor amb què serà anunciat el resultat de la votació a la resta del món, formen part d'un ancestral ritus que vol marcar una distància amb les qüestions més mundanes.

Però no podem oblidar el món en què vivim. La realitat del Vaticà, en altre temps amagada darrere sagrats secrets, avui es fa manifesta a través dels mitjans de comunicació. A ningú escapa que els interessos que mouen les seves polítiques són del tot humans. Benet XVI se'n va. No tinc capacitat ara i aquí per fer un judici de la seva etapa al capdavant de l'Església. Però, amb la seva renúncia, ha mostrat al món la seva humanitat. Benet XVI és també de carn i ossos, malgrat tingui el tractament de Santedat. Altres haurien d'aprendre la lliçó. Saber renunciar a temps pot ser garantia de deixar un bon record a la història. La seva renúncia evita viure la decadència que sol anar lligada a un final de pontificat.

Qui el succeirà? Les apostes són moltes. Però no hi haurà sorpreses quan els electors han sigut escollits per aquest o per l'anterior pontífex. La democràcia no és llei en el Vaticà. I potser seria hora que l'Església es posés a l'alçada del món i recuperés aquests anys de retard que porta amb la història. Potser seria l'hora d'un final d'etapa, d'una aposta per una Església viva, que no sigui relíquia medieval, centrada en allò que van ser els seus principis fundacionals, renunciant a l'esplendor i a la pompa, i retornant al senzill missatge que es llegeix a l'Evangeli.

DIARI DE GIRONA, 28 de febrer de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/02/28/dia-historia/606244.html