dijous, 26 de setembre del 2013

CERVELLS EN MINIATURA

La prestigiosa revista Nature ha publicat un treball que fa pensar… Segons les investigacions dutes a terme a l’Institut de Biotecnologia Molecular de Viena, s’han pogut desenvolupar, “crear”, unes cèl·lules que imiten el cervell humà. Es tractaria de “cervells en miniatura”, del tot artificials, i que no tenen vida fora del tub d’assaig on han estat engendrats. Però, cervells que són una rèplica exacta del cervell humà. Aquest treball de recerca s’ha aconseguit a partir d’una sofisticada tècnica que recrea dins un tub d’assaig unes condicions semblants a les que es donen dins la matriu humana.

Els investigadors afirmen que, a partir de la observació d’aquests cervells en miniatura, es podran estudiar i conèixer millor les causes i les conseqüències de diferents malalties mentals, com l’autisme i l’esquizofrènia. Diuen que es podria avançar molt en el diagnòstic precoç i, per tant, en tractaments més efectius en trastorns que tenen el seu orígen en els primers estadis del creixement embrionari del cervell. Un cervell nou és sempre una important font d’informació.

Què han fet? A partir de “cèl·lules mare”, han aconseguit fer créixer els nous cervells en un úter artificial. Són cervells que es comporten de manera idèntica al cervell embrionari, en un procés real de creixement i desenvolupament, dins la complexitat de les neurones i les seves connexions. Diuen que així es podrà conèixer en quin moment, i per quin motiu, s’inicien els defectes que, més endavant, donaran lloc a malalties.

És un treball m’ha fet pensar. Parlem del cervell, l’òrgan més important de l’ésser humà. L’estructura i la funcionalitat del cervell formen la base per les característiques del temperament de cadascú, tot allò que fa de cada persona un ésser únic i irrepetible. Les neurones i les seves connexions constitueixen la base del funcionament del pensament i l’aprenentatge. Aleshores, si es pot crear un “cervell in vitro”, quines son les conseqüències ètiques?

El conflicte està en saber definir, en cada moment, els límits. Cal definir els límits de l’experimentació amb les cèl·lules mare. Al final de la Segona Guerra Mundial, els experts reunits a Nuremberg, van fer una proclama per impedir que mai més es poguessin repetir els experiments amb humans que es van dur a terme durant el règim nazi. Ara, després de gairebé setanta anys d’aquella declaració, caldria actualitzar els principis de autonomia, justícia, beneficència, i no maleficència. Una definició que establís els límits de la ciència a fi de que mai es pugui manipular, des del pretext de la ciència, allò que és més sagrat en l’ésser humà: la seva llibertat.

DIARI DE GIRONA, 26 de setembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona



dijous, 19 de setembre del 2013

EL VI NOU I LA MUNTANYA CREMADA

En record de Joan Alsina

Avui fa quaranta anys. Com a conseqüència de la repressió que va seguir el cop d’estat de Xile, aquell 19 de setembre de 1973, ja gairebé de nit, les tropes del general Pinochet van massacrar al capellà gironí Joan Alsina. Tenia 31 anys. Al pont Bulnes de la capital xilena, una ràfega de metralladora va acabar amb la vida de qui havia volgut veure la mort de cares per poder morir perdonant. Cada any, quan arriba aquesta data, recordo aquelles paraules que va deixar escrites com a comiat. Ell intuïa el tràgic i proper final. El seu compromís com a capellà i treballador a l’hospital de Sant Joan de Déu de Santiago de Xile havia anat massa enllà. Tot just feia pocs dies del bombardeig del palau presidencial. Però aquell jove empordanès molestava els sentiments dels poders fàctics. Tantes il•lusions que quedaven en un no res...

El seu darrer escrit, després de quaranta anys, segueix essent actual. Hi ha dues imatges, però, que se’m fan sovint presents: el vi nou en bots vells i la muntanya cremada.

 "Havíem volgut posar vi nou en bots vells, i ens hem trobat sense bots i sense vi . . . de moment". S’hi va trobar i ens hi trobem. Tenim molt bon vi nou. Però els bots són vells. Tenim moltes idees, il·lusions, ganes de fer coses. Però les estructures són velles. I no ens permeten donar sortida al vi nou. I això ens produeix frustració. I, mirant enrere, en aquesta personal experiència de vida, me’n adono de quan vi nou s’ha perdut i s’ha malmès. Quantes persones han hagut de marxar fora per fer reals els seus somnis... Hem perdut tant i tant amb els bots vells que encara utilitzem... En els àmbits de sanitat, d’ensenyament, de benestar social,... Tantes bones idees que han quedat esclafades per unes estructures pètries.

"És terrible una muntanya cremada. Però cal esperar que de la cendra molla, negra, enganxosa, en torni a brotar la vida". N’hem vist de muntanyes cremades... En nostre Empordà l’any passat. Els boscos de Galícia en aquest final d’estiu. El terra calcinat ha esborrat tota senyal de vida i ofereix una imatge d’apocalipsi. Però cal esperar des de la confiança i el treball. Allò que es va sembrar no es perd. Hi ha, al nostre voltant, tantes muntanyes cremades... Munts de il•lusions que han quedat calcinades... Famílies destrossades, fills que planten cara als pares, divisions entre els ciutadans,... Més enllà, les terribles muntanyes cremades per l’odi de les guerres. I cal esperar. La vida sempre empeny per brotar de nou.

Com deia Joan Alsina, cal descobrir la vida cada dia, a cada minut. Cal estar atents als valors dels petits gestos de cada dia. Cal no perdre mai l’esperança!

DIARI DE GIRONA, 19 de setembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra Girona

dijous, 12 de setembre del 2013

VICTÒRIES ESPORTIVES

Va ocórrer als Jocs Olímpics d’hivern de Torí, a Itàlia, l’any 2006. La canadenca Sara Renner capitanejava el seu equip en una esgotadora carrera d’esquí de fons. De sobte, el seu bastó dret es va trencar. Però ella va seguir endavant. En una transcendent pujada, va ser avançada per varis atletes. I, en aquell moment de desesperació, va succeir quelcom inaudit: un home es va apropar a la pista i li va donar un altre bastó. Renner va tornar a la carrera i recuperar així un xic del temps perdut. Canadà va aconseguir la medalla de plata. En acabar aquella cursa, Renner va conèixer la identitat de l’home que l’havia ajudat en ple desastre esportiu. Era Bjørnar Håkensmoen, l’entrenador de l’equip noruec, que va arribar en quart lloc. Al Canadà, Haakensmoen va esdevenir un autèntic heroi nacional. Un diari de Montreal va publicar una portada amb la fotografia del noruec i una sola paraula: “TAKK”, que vol dir gràcies. Diuen que Haakensmoen no ho entenia. Dies més tard, va dir que, senzillament, volia respectar l’esperit olímpic. “Si no ajudes a algú quan ho has de fer, quina mena de victòria obtens?”

Aquesta anècdota, que és verídica, em lliga amb els valors de l’esport que cal defensar, malgrat les circumstàncies. Si es perd l’horitzó del que suposa ajudar els demés en plena competició, malgrat siguin els contraris, malgrat pugui suposar una derrota, aleshores es perd tot l’esperit que l’esport ha de tenir.

Penso especialment en els nens i adolescents que aquests dies, en iniciar un nou curs, reprenen els seus entrenaments esportius. Em consta que hi dedicaran hores i hores. A més dels entrenaments, hi haurà els partits, les competicions i les eliminatòries. I la realitat massa sovint s’allunya d’aquesta anècdota olímpica. No hi ajuda l’entorn. No hi ajuden les retransmissions esportives on, a vegades, es donen imatges d’agressivitat i menyspreu cap el contrari. I no hi ajuda el sistema de lligues i campionats en que, més enllà de l’esportivitat, s’incita a la competitivitat. Qui no és competitiu, sovint, es queda a la banqueta.

L’esport té uns importants valors en el creixement i la maduració personal del nen. Cada nen ha de trobar aquella activitat que millor s’adeqüi a les seves característiques, més enllà de les il•lusions dels pares. També seria bo crear escoles esportives on els nens poguessin conèixer els diferents esports per fer la tria adequada quan fos el moment. Però, per damunt de tot, no es pot oblidar que l’esport és un pretext educatiu. Tothom qui està a l’entorn de l’esport infantil i juvenil ho ha de tenir molt clar. Ni un insult, ni una desqualificació, ni una befa,... “Si no ajudes a algú quan ho has de fer, quina mena de victòria obtens?”

DIARI DE GIRONA, 12 de setembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra a Girona

dijous, 5 de setembre del 2013

LA MUNTANYA

Mai vaig ser massa destre en l’educació física ni en l’esport. L’exercici físic és sempre recomanable, però admet tota mena de varietats. I així vaig descobrir la muntanya com a medi original i idoni per a exercitar la musculatura, el cor, els pulmons, i, fins i tot, la ment. “Mens sana in corpore sano”, deien els antics. De petit, em vaig iniciar amb les caminades per la Vall de Sant Daniel. Una vall ombrosa que oferia la bellesa del boscatge i la remor d’unes fonts generoses, amb aigües recomanables. Amb el pare anàvem sovint a la font d’en Lliure, a mig camí dels Àngels. A vegades ens hi acompanyava l’avi. Allà fèiem la costellada i les botifarres al caliu, embolicades amb paper d’estrassa. I ens anàvem trobant amb una tipologia concreta de ciutadà i una concepció original de l’esport: el muntanyenc. Malgrat les destrosses fetes degut a la variant (avui sembla que, reconegudament, inútil), encara dona bo d’enfilar-se per la Vall i pujar fins Sant Miquel o el santuari dels Àngels.

Més tard, amb el Club de Muntanya de la Universitat, em vaig fer gairebé tota la serralada del Pirineu navarrès i la part més occidental de l’aragonès. Sense oblidar alguns pics emblemàtics del País Basc. I així, poc a poc, vaig anar adquirint una experiència de muntanya que, com ens deien, tenia com a objectiu el caminar segur i amb prudència. El més important era gaudir del paisatge. Es tractava d’un esport sense marques ni rècords, sense trofeus ni medalles. El premi era l’espectacle sempre canviant de la natura. La competició era amb un mateix, des del coneixement de les pròpies capacitats. La muntanya donava pau i serenor a l’esperit; ajudava a la contemplació.

Potser el muntanyisme era ja l’únic esport que ens quedava sense afany de competició. Mica a mica deixa de ser-ho. Les gestes de Kilian Jornet ensenyen una altra vesant del muntanyisme com a lloc per aconseguir rècords. Això no és bo ni és dolent. És, senzillament, una realitat. Però voldria que quedés el missatge del que sempre ha suposat el muntanyisme com un esport de superació personal, de contacte amb la natura, i de protecció de l’entorn. I que no s’oblidés mai que la muntanya és una aliada que cal conèixer bé. Quan hom inicia l’ascensió, no sap mai amb el que es pot trobar. L’alta muntanya, especialment, suposa un risc que cal conèixer. Els canvis de temps poden ser sobtats, la neu ens pot dur a marrades, i les baixes temperatures ens poden ocasionar danys importants. Per això, més enllà d’admirar la gesta dels nostres muntanyencs esportistes, m’agradaria animar els clubs de muntanya a seguir fent una tasca per estimar la muntanya. I hom només pot estimar allò que coneix bé.

DIARI DE GIRONA, 5 de setembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra Girona