dijous, 13 de setembre del 2012

VAQUES

El faraó, rei d’Egipte, va tenir un somni, i així ho va explicar a Josep, un home savi que estava a la presó. Explicava el faraó: “Vaig veure sortir del Nil set vaques grasses i boniques que anaven pasturant entre els joncs. Darrera d’elles, en van sortir unes altres set, escarransides, lletges i magres. Les vaques magres i lletges es van menjar les set vaques grasses que abans havien sortit del riu. Quan ja les tenien dintre, no es notava que les haguessin engolides : continuaven tan escarransides com abans (Gn 41, 18-21).” Josep ho va tenir clar. Aquell somni era l’anunci d’una crisi, potser de la primera crisi documentada de la història. I Josep, de manera coherent, va explicar al faraó el significat de les vaques, i el va aconsellar sàviament a fi de que, administrant amb intel·ligència i prudència els bens dels anys d’abundor, es poguessin afrontar, amb certa folgança, els anys de les vaques flaques. Diuen les cròniques que aquella gestió administrativa fou un èxit rotund. I Egipte va poder ajudar, fins i tot, els pobles veïns.

Han passat uns 3700 anys. Les crisis ja no es limiten a un poble; són globals. Ja no es mercadeja amb blat; s’utilitzen valors borsaris i bons de deute (i que ho entengui qui pugui!). Però la sensació de desesperació i de pessimisme deu ser la mateixa que sentí aquell grup de hebreus que decidiren baixar a Egipte per obtenir blat.

La història es repeteix. Hem tingut les vaques grasses i boniques. No han sortit del Nil; han sortit de l’anomenada societat del benestar. I ens hem cregut que aquest era ja el súmmum de la nostra civilització. Ens refiàvem dels negocis fonamentats en la vivenda, i s’anava especulant amb el seu preu. No es feu cas de les veus profètiques que advertien sobre la manca de sostenibilitat del sistema. Eren somiatruites que ens venien a esgarriar el somni bonic que ens havíem fet. No veiem que, amb aquests preus inflats, eren molts els joves que quedaven sense dret a la vivenda? No veiem que amb aquestes hipoteques, inflades i a dojo, s’engreixava un sistema capitalista que acabaria per rebentar? No veiem que estàvem creient que el nostre propi somni s’havia fet realitat? No. Al contrari; s’augmentava el teixit administratiu de l’Estat i es dilapidaven els diners sense uns arguments prou clars. On era l‘home intel·ligent i assenyat amb capacitat de liderar aquest món globalitzat que vivia a les mateixes cuixes de la lluna?

Han arribat les vaques flaques i s’han menjat les grasses. I no s’atipen. Qui hi posarà remei? De moment, com sempre, el poble és qui ha d’eixugar el deute: més impostos, més pressió, més angunia. Mentre, els responsables del desastre es reuneixen, viatgen, manegen la paella pel mànec. Estranya que la gent s’indigni?

www.drjosepcornella.com

divendres, 31 d’agost del 2012

SEGUIREM FUMANT?

Les decisions per tenir cura de la salut haurien de néixer del convenciment i no de les imposicions. Convèncer té molt més valor que legislar. I quan una llei no es basa en una bona argumentació, crea confusió.

És el que ha passat ara amb el tabac. Tenim llei, tenim vigilància policial, i tenim pintats una mena de “límits de seguretat” en alguns edificis públics. Per altra banda, hi ha tot un debat sobre la conveniència d’aquesta llei i les repercussions sobre el ram de la hostaleria o dels estanquers.

I, malgrat tot, el tabac danya seriosament la salut. Hi ha prou evidència científica com per afirmar que es tracta d’un producte que causa molt malefici. M’he fixat, darrerament, en dos estudis publicats.

El primer té una conclusió contundent: el tabac pot causar danys genètics en pocs minuts. Ja no es parla d’una llarga exposició ni d’una possibilitat de controlar el consum. Els investigadors de la universitat de Minessota han observat que un dels components químics del tabac (concretament, els hidrocarburs policíclics aromàtics) poden causar mutacions irreversibles en les cadenes d’ADN, que venen a ser com els arxius més ben guardats del disc dur de la nostra essència genètica. Aquestes alteracions es poden traduir en la aparició de cèl·lules cancerígenes i en una incapacitat de l’organisme per reaccionar tot destruint-les. I el pitjor és que aquest efecte mutant apareix al cap d’uns 15 o 30 minuts després de fumar la cigarreta. La rapidesa de la seva acció és la mateixa que si s’injectés la substància directament a l’organisme.

I el segon estudi fa referència a l’efecte nociu del tabac en el fetus durant la gestació. El que fins ara s’intuïa té ja la categoria de troballa científica: la nicotina interfereix la formació de les estructures cerebrals que serveixen de lligam entre les parts anteriors i les posteriors de l’encèfal. La conseqüència més immediata és un possible retard maduratiu del cervell del nen i una possible aparició de simptomatologia vinculada a la manca d’atenció i concentració.

No vull entrar en la conveniència de que hi hagi lleis que regulin l’ús del tabac. Em vull quedar amb la reflexió sobre la salut individual i la salut comunitària. Si bé la primera és un dret de cadascú (i, en tot cas, un deure moral), la salut comunitària ens obliga. Aquells qui fumen es pensaran si els és important i necessari deixar el tabac. Serà una decisió personal. Però si que caldria que aquests arguments estiguessin a l’abast d’aquells que encara no fumen i, sense una orientació clara, poden esdevenir fumadors.


Tractament addicció al tabac a Girona
www.drjosepcornella.com/addiccions.php


Tratamiento de adicción al tabaco en Girona
http://www.drjosepcornella.com/es/adicciones.php


dimecres, 4 de juliol del 2012

PSICOFARMACOFÒBIA


Quan es desconeixen els mecanismes que controlen la natura, creix la creença en la màgia. Fa molts anys s’associava l’epilèpsia amb la possessió demoníaca. Galileo va tenir problemes quan va afirmar que la terra era rodona. I Miquel Servet fou condemnat per asseverar que la sang circulava per les venes i artèries. De la mateixa manera, van ser mal vistes les primeres ulleres per facilitar la visió.  Hi havia por de que qualsevol aproximació a la ciència pogués rebaixar els poders de la divinitat i dels seus representants. Eren temps en que, davant la impotència dels metges, calia recórrer a tota mena de sortilegis. Qualsevol innovació era vista des del recel.
Un dels camps on més ha costat que la ciència avancés ha estat el de la salut mental, on qualsevol alteració era contemplada dins una aureola de espectres demoníacs, culpabilitats, i greus tabús. Els “manicomis” permetien aïllar de la societat aquestes persones etiquetades com a desequilibrades, o amb diversos eufemismes per designar els mals atribuïts als “nervis”. El “manicomi” era el lloc on el malalt mental era tancat. No hi havia altra tractament que la camisa de força, les dutxes d’aigua freda, i,fins no fa masses anys, les cures de són i l’electroxoc. Mentre a partir dels anys quaranta va avançar notablement la lluita contra les infeccions amb els antibiòtics, els tractaments de les malalties de la ment seguien sense cap mena de progressió.
Afortunadament, les neurociències han avançat notablement en les darreries del segle passat. Les tècniques de neuroimatge han permès conèixer la intimitat del cervell humà i el funcionament de les connexions entre les neurones. Avui es pot “veure” quina és la funció que està alterada a cada malaltia, i quina és la zona del cervell que està afectada. Aquests descobriments han permès avançar en la psicofarmacologia. Els fàrmacs que es prescriuen actualment pel tractament dels trastorns mentals ja no pertanyen a l’empirisme; es coneix quin és el seu lloc d’acció i la resposta que es pot esperar, des de la diversitat que suposa qualsevol tractament mèdic.
Els manicomis antics s’han transformat en hospitals psiquiàtrics. I els tractaments es basen en el coneixement del procés de l’emmalaltir mental. Però segueixen encara vives algunes corrents populars de recel cap a aquest grup de fàrmacs. Hi ha una desconfiança cap a allò que actua a nivell mental, accentuada sovint per algunes informacions que apareixen a Internet. I aquesta desconfiança només va en detriment del benestar i de la qualitat de vida de la persona que sofreix un trastorn mental. Quan temps caldrà esperar encara per “normalitzar” aquest grup de fàrmacs de la mateixa manera que ho han estat, per exemple, els antibiòtics?

diumenge, 8 d’abril del 2012

SOBRE LA PÍNDOLA


Segons els darrers sondejos, una de cada quatre gironines que demana la píndola de l’endemà, repeteix. Un 35,3 % de les noies que consumeixen aquest fàrmac té entre 15 i 19 anys, fet que indica que es tracta d’un fàrmac molt utilitzat entre menors d’edat. Com s’explica?
La primera reflexió apunta a que manquen programes d’educació sexual. S’ha repetit sovint: sobra informació, manquen educació i reflexió. ¿Pot deixar-nos tranquils la xerrada feta a classe on s’expliquen els òrgans reproductors i la seva fisiologia, i es fa un repàs exhaustiu sobre els mètodes de prevenció dels embarassos no desitjats?. Es deixa prou clar que la píndola de l’endemà no està inclosa dins aquests mètodes? S’expliquen amb detall els efectes que té aquesta píndola sobre l’equilibri hormonal de la noia?.
La segona reflexió és sobre el paper de la família. Sembla com si, darrerament, s’hagi potenciat la idea de que són els estaments públics els qui tenen cura d’aquesta informació (si us plau, no en diguem educació) sexual. On queda la família? Sembla que es doni per suposat que els pares són analfabets o retrògrads per enfocar a casa el tema de la sexualitat dels fills. Però cap poder públic, en un estat de dret, té facultats per usurpar als pares la capacitat i la responsabilitat de educar els seus fills.
I la tercera reflexió apunta sobre el paper dels medis. ¿Com gosem lamentar-nos del fracàs dels nostres programes de prevenció quan des de la televisió pública es banalitza la sexualitat?
S’ha començat la casa pel teulat i fallen els fonaments; uns fonaments. Tot programa d’educació sexual que vulgui ser eficaç haurà de començar per una atenció directa cap els pares a fi reconèixer la seva funció educativa i oferir-los els continguts bàsics que els encoratgessin a ser educadors integrals dels seus fills.
Més fonaments: no hi pot haver programa d’educació sexual que no comenci per l’educació dels valors fonamentals que integren la vida humana i, de manera especial, el respecte cap el propi cos i cap el cos de l’altre, i la responsabilitat que tota actuació afectiva suposa, més enllà dels impulsos.
Quan la sexualitat es desvincula de l’estructura de la personalitat, comencen els problemes. I, tractant-se d’adolescents, els problemes poden ser molt greus. La utilització de la píndola postcoital com a mètode anticonceptiu suposa una agressió cap el cos de la noia que la pren i una deformació en la concepció de la sexualitat. Els possibles beneficis queden greument qüestionats per aquests efectes secundaris greus.

dimecres, 14 de març del 2012

MALALTIA MENTAL I ESPERANÇA


La setmana passada va ser la festa de Sant Joan de Déu. Malgrat que el nom d’aquest sant va associat al món sanitari, se’n parla poc de ell com a precursor d’una atenció adequada als malalts mentals. Joan Ciudad, que era el seu nom, va anar a parar, diagnosticat de “bogeria”, a l’Hospital Real de Granada degut a uns fets protagonitzats al carrer. Allà va veure, amb horror, com eren tractats els malalts mentals i va comprendre que, lligats i engarjolats, tractats com a delinqüents, seria impossible la seva curació. I així fou com en sortir d’aquell infern va aconseguir fundar el primer hospital especialitzat en atendre persones amb malaltia mental. Primer acollia els malalts en cases d’amics i benefactors. Més endavant va haver de llogar una casa al granadí carrer Lucena. Fou, sens dubte, el primer “hospital psiquiàtric”. Era la tardor de 1539. I aquells malalts mentals, apartats i exclosos de la societat, començaren a rebre un tracte humà i a millorar les seves perspectives de vida.
Coincideix aquest record del sant granadí amb la publicació d’un estudi dut a terme al Canadà on es venen a desmuntar molts dels mites pessimistes que han anat lligats durant segles a l’esquizofrènia, com a malaltia mental greu i invalidant. En aquest estudi s’ha fet el seguiment a llarg termini de gairebé dos centenars de pacients. S’ha vist com han anat disminuint les conseqüències negatives de la malaltia, els ingressos a l’hospital, i s’ha aconseguit una millor reintegració a la vida social, familiar i laboral d’aquests malalts. La conclusió d’aquest estudi convida a l’optimisme moderat: la estabilitat en el funcionament global de la persona és més freqüent que el deteriorament.
Aquesta millora en el pronòstic, però, ha trigat en arribar. Fins fa pocs anys, el futur d’aquestes persones malaltes era francament obscur. La tasca dels hospitals psiquiàtrics, la consideració de l’esquizofrènia com a malaltia (de la mateixa manera que s’hi pot considerar una hepatitis), el desenvolupament de les xarxes de suport social al malalt i tots els avenços fets a partir de la recerca farmacològica, han permès que aquella intuïció de Sant Joan de Déu fos una realitat gairebé cinc segles més tard.
Malgrat tot, hi ha encara qui s’entesta en negar el valor dels avenços farmacològics. Mentre no es dubta de la administració d’antibiòtics davant un cas de pulmonia, hi ha qui s’esgarrifa per l’administració de antipsicótics en un cas d’esquizofrènia. En algun racó d’un subconscient indefinit, se segueix veient la malaltia mental com una categoria diferent, i es veuen els psicofàrmacs com elements de bruixeria. Costa acceptar els progressos en el coneixement de la ment... Malgrat el que encara ens falta!

dijous, 23 de febrer del 2012

EL TABAC AL CERVELL


Diuen que quan Colom va arribar a les Amèriques va quedar impressionat en veure com hi havia homes que treien fum pel nas. Primer va creure que eren dimonis. Però, assessorat pels frares que l’acompanyaven, va acabar per admetre que aquells “indis” respiraven el fum procedent de la combustió d’una planta anomenada tabac. I tot cofoi, va importar el producte cap el vell continent. Mai es va donar massa importància al tabac fins que, durant la I Guerra Mundial, els anglesos van descobrir com tenia unes propietats tranquil·litzants, i van incloure un paquet de cigarretes en l’avituallament diari dels seus soldats. En poc menys d’un segle, el tabac ha esdevingut una poderosa industria que mou milions i milions de dòlars. Qui ho pot aturar ara? Les lleis de prohibició han aconseguit frenar el seu consum. Però mai les prohibicions legislatives podran substituir la argumentació fonamentada del mal que pot ocasionar el consum d’aquest tòxic. Mentre la prohibició genera rebel·lia, la argumentació condueix a la reflexió i a les decisions preses des de la responsabilitat.
Quins són els efectes de la nicotina? Sabem, avui, que actua sobre un grup de neurones relacionades amb els efectes de recompensa. Però és que la nicotina deixa una petjada important en el cervell. Una única exposició de nicotina condueix a alteracions importants en els circuits de les connexions entre les neurones que duren bastants dies. Aquesta situació explica el mecanisme neurofisiològic de l’addicció. Actualment es coneixen els receptors implicats en l’acció additiva de la nicotina i els circuits implicats en les vies nervioses cerebrals que s’activen amb el consum de tabac.
Però els estudis sobre els efectes de la nicotina en el cervell han anat més enllà. I avui s’ha demostrat, per exemple, que els efectes de la nicotina en les regions cerebrals implicades en l’addicció són similars als de la cocaïna. Una relació insospitada, fins fa poc. Però el cert és que nicotina i cocaïna utilitzen mecanismes semblants per modificar la funció d’uns grups determinats de neurones. Tot i que els efectes d’una i altra substància són diferents, no hi ha dubte de que ambdues drogues actuen en els sistemes de recompensa del cervell, que està en la base d’una addicció ràpida i potent; deixen una petjada molt semblant!.
Definitivament, amb els coneixements actuals sobre la nicotina, seria impossible que, actualment, es pogués “legalitzar” el tabac, amb una potencialitat additiva semblant a la cocaïna. Les coses són com són. I només des dels arguments ben fonamentats la població en pot prendre consciència.

divendres, 17 de febrer del 2012

ESCRIU I APROVA

Fa poques setmanes han acabat uns dies de nervis i neguits per els sempre inoportuns exàmens del primer quadrimestre universitari. Quantes expectatives foses davant la impotència d’aquella memòria que no arriba a trobar el tema exacte en el moment adequat! Quantes frustracions! “Si m’ho havia estudiat, m’ho sabia,... i m’he quedat en blanc!” No és una excusa barata davant el desastre d’unes notes inferiors a allò esperat. No és un recurs per justificar la carbassa imprevista. No és cap novetat que l’ansietat i el neguit que molts alumnes senten davant l’examen enfigassen la memòria a curt termini, i queden fetes pols tantes expectatives posades després d’un treball seriós durant el curs. Hi ha remei? Què es pot fer?
La revista Science ha publicat les conclusions d’un experiment molt interessant que s’ha fet a un grup d’estudiants universitaris, als que se’ls va sotmetre a certa pressió davant un examen de matemàtiques. Per exemple, es va prometre un premi econòmic per qui tragués la millor nota, i es va subratllar la importància dels resultats obtinguts  per ajudar al grup. A continuació, a un grup se’ls va donar la possibilitat de escriure sobre els sentiments que els hi produïa la prova imminent o sobre qualsevol tema no emocional, mentre que a un altre grup se’ls va donar deu minuts sense cap tasca assignada.
Els resultats obtinguts són contundents: el fet de permetre escriure aquests sentiments o altres emocions és un factor positiu cap els seus resultats finals. L’experiment es va comprovar amb altres grups d’estudiants, tant a la universitat com a l’institut, i es van obtenir resultats semblants. Es va comprovar com el nivell d’ansietat en l’alumne era inversament proporcional a la nota obtinguda. A més ansietat, pitjor rendiment.  Però això no era així quan els alumnes podien expressar per escrit els seus temors. Aquesta pràctica va ser de gran ajuda, especialment, per aquells estudiants amb una major propensió cap a l’ansietat anticipatòria. Un escrit curt i expressiu pot reduir les errades en el rendiment que van associades a la pressió pròpia dels exàmens. Però és condició indispensable que allò que s’escriu serveixi per expressar les preocupacions davant la imminent situació de estrés.
O sigui, el fet de escriure sobre els sentiments pot alleugerir la càrrega de les preocupacions en oferir una oportunitat per alliberar ansietat. Escriu i aprova! Si prèviament s’ha estudiat, el fet de posar per escrit les emocions allibera tensió. I no només davant els exàmens, sinó també davant aquelles situacions que poden generar estrès
.

dissabte, 28 de gener del 2012

EL CERVELL FELIÇ


Que no ens falti el bon humor! És un bon desig per l’any nou i per tota una vida. I no és fàcil, segurament, mantenir el sentit de l’humor en uns moments en que ens envaeixen, arreu, les situacions desesperades i estressants.
Aquesta setmana s’ha presentat un treball de divulgació, basat en criteris científics, en que es recomana riure, al menys, quinze minuts al dia. Amb aquesta senzilla acció, s’ha observat com millora el sistema immunitari (les defenses de l’organisme) i com es rebaixa fins a un 40 % el risc de patir infarts i feridures. Les persones capaces de riure pateixen menys dolors en els tractaments dentals i tenen una esperança de vida més llarga. Si n’és d’important ser capaç de riure!
Aquest treball s’ha dut a terme a la Universitat de Navarra, sota la batuta de la professora Natàlia López Moratalla, i la seva divulgació es fa a través d’un vídeo que es titula “Cervell feliç: el riure i el sentit de l’humor”. La Dra. Moratalla afirma que l’humor i la felicitat van associats a portar-se bé amb un mateix i amb l’entorn. Per tant, és fonamental tenir cura del sentit de la vida i de les relacions amb els demés. Si hom és capaç de riure’s dels obstacles que li impedeixen ser feliç, aleshores és capaç de superar-los. El més interessant és que tot aquest treball es fonamenta en estudis sobre la bioquímica cerebral, ja que s’ha estudiat què és el que passa en cada zona del cervell des de que ens expliquen un acudit fins que comencem a riure.
El sentit de l’humor és una característica estrictament humana i, molt sovint, els acudits que fan riure es basen en situacions d’absurditat que impliquen reaccions en diferents estructures cerebrals. I aquí es descobreix una diferència interessant entre els homes i les dones. Sempre s’ha dit que el cervell masculí és més primari; allò que és il•lògic ja és suficient per activar l’humor. El cervell femení integra més àrees cerebrals en el mateix procés, amb major implicació de les emocions. Això vol dir que no en fan prou amb la absurditat; cal que, a més, aquesta sigui graciosa per provocar la emoció d’allò que és divertit. De la mateixa manera que passa amb un plànol de les estacions de metro, diríem que, tot i que els punts de partida i arribada són els mateixos, el cervell femení utilitza més estacions en el mateix recorregut. En tots els casos, però, captar la absurditat vol dir utilitzar les capacitats del cervell pel que fa a emmagatzemant, manipulació i comparació d’elements interdependents. Els neurotransmissors cerebrals arriben a activar els mecanismes de l’eufòria i de la rialla.
Riure és important. I és més important encara aprendre a contrarestar l’estrès amb el sentit de l’humor.

dimecres, 11 de gener del 2012

EL MAL TRAÏDOR

“El xarampió és un mal traïdor”, deien els nostres avis. I és que, tot i reconèixer el seu previsible curs benigne, es temien les terribles complicacions que en podien seguir d’un xarampió mal curat. Per això és una d’aquelles malalties que més rituals té al seu voltant per conjurar-ne els maleficis. Uns maleficis que poden dur a la mort o a una severa incapacitat degut a afectació del sistema nerviós.
El xarampió segueix essent un mal traïdor. La Organització Mundial de la Salut ha donat la senyal d’alerta: si no s’activen les mesures de control, el xarampió pot causar mig milió de morts anuals a partir del 2012 i acabar així amb divuit anys de esforços internacionals per eradicar aquesta malaltia.
La lluita contra el xarampió es basa en la vacunació. Si el 1989 van morir 1,1 milions de nens menors de cinc anys degut a aquesta malaltia, durant el 2008 el nombre de defuncions no va arribar a 120.000. amb la vacunació es va aconseguir rebaixar un 25 % de la mortalitat infantil en aquest període.
Però des de que van començar a disminuir els índex de vacunació, hi ha hagut una rebrotada d’aquesta malaltia que, com sempre, causa estralls entre la població més desfavorida. Txad, Zimbabwe i Nigèria són tres dels països més afectats, amb més de un miler de morts. Però també son preocupants les dades sobre epidèmies de xarampió a Indonèsia, Filipines, Tailàndia, Vietnam i, més a prop nostre, Bulgària. Sempre es tracta de epidèmies sobre població no vacunada.
Hi ha hagut certes polèmiques sobre la vacuna. Però avui se sap que els seus nivells de seguretat i eficàcia són molt elevats i està més que justificada. S’ha evidenciat abastament que no hi ha cap relació entre la vacuna i l’aparició d’autisme.
Cal vacunar. És més. Es tracta d’una qüestió de responsabilitat social. En uns moments en que es viatja amb tanta facilitat, és fàcil transportar el virus d’un país desenvolupat (amb mitjans de tractament adequats) a un país en vies de desenvolupament, on la malaltia pot ser mortal de necessitat. Si s’aconsegueix vacunar el 90 % de la població contra el xarampió, es podrà disminuir la seva mortalitat en un 95 %. Val la pena!
Fa uns anys els nostres avis deien que “l’aigua d’escabiosa trenca el xarampió i la rosa”. Avui, ja en segle XXI, sabem que l’aigua d’escabiosa que necessitem per trencar el malefici d’aquest mal traïdor és la vacuna. Vacunar val la pena quan es pensa en salut individual. Però, des d’una perspectiva ètica i social, en un món ple de desigualtats pel que fa a l’accés a recursos de salut, caldria preguntar-nos si aquest acte no esdevé una obligació moral.

dimarts, 3 de gener del 2012

UTÒPIC NADAL

Fa poc hem celebrat Nadal. A vegades penso que es fa complicat celebrar el Nadal. O que ens hem complicat la vida a l’hora de celebrar aquesta que considerem la festa de totes les festes. I és que ens neguitegen moltes coses a l’hora de pensar en el Nadal.
Nadal és utopia. Per definició, la utopia no existeix, està fora de qualsevol lloc. I, si no existeix, no es pot descriure. Però si els humans som tan aficionats a parlar de utopia i, fins i tot, tenim somnis utòpics, és que, d’alguna manera, la utopia deu tenir alguna forma d’existència. I ara ve la complicació filosòfica: ¿només existeix allò que és, o és que també existeix allò que encara no és?. La utopia no és, no existeix com a realitat. Però, de ben segur, és quelcom que pot ser realitat, vol ser i fer-se present, i lluita, en definitiva, per arribar a ser. Nadal és utopia.
De fet, la utopia constitueix l’essència del judeocristianisme. La utopia no està present en altres religions, ben dignes, que fan la seva aproximació a l’element sagrat des de l’experiència. No. La Bíblia està farcida de relats que experimenten les realitats més sagrades a partir del pensament utòpic que cerca l’Amor i la Justícia. Des d’Abraham, passant per tots els profetes, i especialment en la persona d’aquell Nen del qual, per Nadal, en celebrem el seu naixement.
No hi ha utopia sense esperança. I l’esperança fa creure en la utopia.
Vivim en un món en que ens cal esperar sempre. Esperem tantes coses... Però qui espera s’asseu resignadament a que els fets succeeixin. Qui espera està en actitud passiva. No li cal cap mena de lluita. Això no és esperança.
L’esperança, en canvi, vol dir espera activa. Si el Nadal és utopia, i la utopia es fonamenta en l’esperança, Nadal ha de significar un compromís en un món tan malmès i amb tants pocs signes d’esperança. L’Amor i la Justícia (dues paraules massa gastades en els nostres diccionaris de carrer) representen la utopia de estar al costat d’aquelles persones a qui no s’ha fet justícia. I les injustícies abunden avui als nostres pobles: injustícies econòmiques, injustícies socials, injustícies culturals, injustícies de gènere,... 
La utopia de Nadal ens permet somiar en un món amorosit, fratern, sense injustícia, en harmonia amb la natura. Un món on es pugui convertir la injustícia en justícia, l’odi en amor, el pecat en perdó. Un món on es puguin recompondre les relacions humanes, les xarxes de amor i solidaritat. Una esperança malgrat totes les veus calamitoses i que mantingui encesa la flama de la utopia malgrat s’apaguin les llumetes d’aquest Nadal.
Desitjo que hagueu passat un bon i utòpic Nadal.