ENSENYAR O ENTRETENIR

La utilització de les noves tecnologies a l’aula pot suposar una panacea de recursos pel docent. Un dia es pot projectar un vídeo, un altre dia es pot desplegar una pàgina web, i tots poden continuar tan contents i satisfets. Malgrat la sensació innovadora que sempre acompanya la tecnologia, l’alumne s’avorreix. Cal recordar que les generacions actuals d’alumnes estan acostumats a les tecnologies d’avantguarda i que passen hores i hores absorts davant un videojoc. Com no han de trobar avorrida una classe centrada en un vídeo cultural o en una web que ells ja tenen superada?. Voler convertir l’ensenyament en entreteniment és un greu error: es parteix de la derrota. L’ensenyament sempre ha de ser un esforç, tant per l’alumne com per el docent. Si el professor no s’esforça en conèixer quina seria la manera més eficaç per transmetre un coneixement als seus alumnes, és impossible demanar que aquests es motivin. Si el professor es conforma amb prémer una tecla a l’hora de fer classe pot acabar també víctima de l’avorriment. On pot exercitar la seva iniciativa i la seva espontaneïtat si tota pauta ja ve marcada des de les entranyes de l’andròmina informàtica?

L’ensenyament amb l’ordinador pot aïllar l’alumne en el seu món. Cadascú treballa davant la seva pantalla. On hi hauria conversa i intercanvi de sentiments pot haver-hi les paraules fredes i mecàniques d’un programa que felicita per la fita aconseguida o insta a repetir la tasca on no s’ha reeixit. Es tracta sempre de veus gravades que són respostes prefabricades, impersonals, que formen part d’un programa que no te la llibertat per actuar d’altra manera.
Però, és això el que busca l’alumne per la seva formació personal? És així com aprèn? L’alumne, en el fons, busca una conversa amb contingut, una possibilitat de parlar amb algú que l’escolti, l’enriquiment dels treballs en grup, i tot allò que busca i no troba en les pantalles que omplen casa seva o en les esquemàtiques converses que amb prou feines manté amb els col·legues del grup.

No hi ha bona educació sense intercanvi. Una bona classe s’hauria de basar en la conversa entre persones on el llenguatge oral es complementa amb el llenguatge del gest i el llenguatge de la mirada. L’actitud del professor és fonamental: camina entre ells, mou les mans, modula el to de veu, s’escapa del guió previst per ajustar la seva explicació a les situacions d’actualitat,... El docent pot aturar-se davant l’alumne despistat i, amb el gest, fer-lo baixar dels núvols... Tot aquest llenguatge del gest permet generar confiança cap a l’alumnat i transcendir els límits purament acadèmics.

Ensenyar va molt més enllà de l’entretenir.


http://www.drjosepcornella.com