dimecres, 14 de març de 2012

MALALTIA MENTAL I ESPERANÇA


La setmana passada va ser la festa de Sant Joan de Déu. Malgrat que el nom d’aquest sant va associat al món sanitari, se’n parla poc de ell com a precursor d’una atenció adequada als malalts mentals. Joan Ciudad, que era el seu nom, va anar a parar, diagnosticat de “bogeria”, a l’Hospital Real de Granada degut a uns fets protagonitzats al carrer. Allà va veure, amb horror, com eren tractats els malalts mentals i va comprendre que, lligats i engarjolats, tractats com a delinqüents, seria impossible la seva curació. I així fou com en sortir d’aquell infern va aconseguir fundar el primer hospital especialitzat en atendre persones amb malaltia mental. Primer acollia els malalts en cases d’amics i benefactors. Més endavant va haver de llogar una casa al granadí carrer Lucena. Fou, sens dubte, el primer “hospital psiquiàtric”. Era la tardor de 1539. I aquells malalts mentals, apartats i exclosos de la societat, començaren a rebre un tracte humà i a millorar les seves perspectives de vida.
Coincideix aquest record del sant granadí amb la publicació d’un estudi dut a terme al Canadà on es venen a desmuntar molts dels mites pessimistes que han anat lligats durant segles a l’esquizofrènia, com a malaltia mental greu i invalidant. En aquest estudi s’ha fet el seguiment a llarg termini de gairebé dos centenars de pacients. S’ha vist com han anat disminuint les conseqüències negatives de la malaltia, els ingressos a l’hospital, i s’ha aconseguit una millor reintegració a la vida social, familiar i laboral d’aquests malalts. La conclusió d’aquest estudi convida a l’optimisme moderat: la estabilitat en el funcionament global de la persona és més freqüent que el deteriorament.
Aquesta millora en el pronòstic, però, ha trigat en arribar. Fins fa pocs anys, el futur d’aquestes persones malaltes era francament obscur. La tasca dels hospitals psiquiàtrics, la consideració de l’esquizofrènia com a malaltia (de la mateixa manera que s’hi pot considerar una hepatitis), el desenvolupament de les xarxes de suport social al malalt i tots els avenços fets a partir de la recerca farmacològica, han permès que aquella intuïció de Sant Joan de Déu fos una realitat gairebé cinc segles més tard.
Malgrat tot, hi ha encara qui s’entesta en negar el valor dels avenços farmacològics. Mentre no es dubta de la administració d’antibiòtics davant un cas de pulmonia, hi ha qui s’esgarrifa per l’administració de antipsicótics en un cas d’esquizofrènia. En algun racó d’un subconscient indefinit, se segueix veient la malaltia mental com una categoria diferent, i es veuen els psicofàrmacs com elements de bruixeria. Costa acceptar els progressos en el coneixement de la ment... Malgrat el que encara ens falta!

Cap comentari:

Publica un comentari