dimecres, 4 de juliol de 2012

PSICOFARMACOFÒBIA


Quan es desconeixen els mecanismes que controlen la natura, creix la creença en la màgia. Fa molts anys s’associava l’epilèpsia amb la possessió demoníaca. Galileo va tenir problemes quan va afirmar que la terra era rodona. I Miquel Servet fou condemnat per asseverar que la sang circulava per les venes i artèries. De la mateixa manera, van ser mal vistes les primeres ulleres per facilitar la visió.  Hi havia por de que qualsevol aproximació a la ciència pogués rebaixar els poders de la divinitat i dels seus representants. Eren temps en que, davant la impotència dels metges, calia recórrer a tota mena de sortilegis. Qualsevol innovació era vista des del recel.
Un dels camps on més ha costat que la ciència avancés ha estat el de la salut mental, on qualsevol alteració era contemplada dins una aureola de espectres demoníacs, culpabilitats, i greus tabús. Els “manicomis” permetien aïllar de la societat aquestes persones etiquetades com a desequilibrades, o amb diversos eufemismes per designar els mals atribuïts als “nervis”. El “manicomi” era el lloc on el malalt mental era tancat. No hi havia altra tractament que la camisa de força, les dutxes d’aigua freda, i,fins no fa masses anys, les cures de són i l’electroxoc. Mentre a partir dels anys quaranta va avançar notablement la lluita contra les infeccions amb els antibiòtics, els tractaments de les malalties de la ment seguien sense cap mena de progressió.
Afortunadament, les neurociències han avançat notablement en les darreries del segle passat. Les tècniques de neuroimatge han permès conèixer la intimitat del cervell humà i el funcionament de les connexions entre les neurones. Avui es pot “veure” quina és la funció que està alterada a cada malaltia, i quina és la zona del cervell que està afectada. Aquests descobriments han permès avançar en la psicofarmacologia. Els fàrmacs que es prescriuen actualment pel tractament dels trastorns mentals ja no pertanyen a l’empirisme; es coneix quin és el seu lloc d’acció i la resposta que es pot esperar, des de la diversitat que suposa qualsevol tractament mèdic.
Els manicomis antics s’han transformat en hospitals psiquiàtrics. I els tractaments es basen en el coneixement del procés de l’emmalaltir mental. Però segueixen encara vives algunes corrents populars de recel cap a aquest grup de fàrmacs. Hi ha una desconfiança cap a allò que actua a nivell mental, accentuada sovint per algunes informacions que apareixen a Internet. I aquesta desconfiança només va en detriment del benestar i de la qualitat de vida de la persona que sofreix un trastorn mental. Quan temps caldrà esperar encara per “normalitzar” aquest grup de fàrmacs de la mateixa manera que ho han estat, per exemple, els antibiòtics?

Cap comentari:

Publica un comentari