dijous, 19 de setembre de 2013

EL VI NOU I LA MUNTANYA CREMADA

En record de Joan Alsina

Avui fa quaranta anys. Com a conseqüència de la repressió que va seguir el cop d’estat de Xile, aquell 19 de setembre de 1973, ja gairebé de nit, les tropes del general Pinochet van massacrar al capellà gironí Joan Alsina. Tenia 31 anys. Al pont Bulnes de la capital xilena, una ràfega de metralladora va acabar amb la vida de qui havia volgut veure la mort de cares per poder morir perdonant. Cada any, quan arriba aquesta data, recordo aquelles paraules que va deixar escrites com a comiat. Ell intuïa el tràgic i proper final. El seu compromís com a capellà i treballador a l’hospital de Sant Joan de Déu de Santiago de Xile havia anat massa enllà. Tot just feia pocs dies del bombardeig del palau presidencial. Però aquell jove empordanès molestava els sentiments dels poders fàctics. Tantes il•lusions que quedaven en un no res...

El seu darrer escrit, després de quaranta anys, segueix essent actual. Hi ha dues imatges, però, que se’m fan sovint presents: el vi nou en bots vells i la muntanya cremada.

 "Havíem volgut posar vi nou en bots vells, i ens hem trobat sense bots i sense vi . . . de moment". S’hi va trobar i ens hi trobem. Tenim molt bon vi nou. Però els bots són vells. Tenim moltes idees, il·lusions, ganes de fer coses. Però les estructures són velles. I no ens permeten donar sortida al vi nou. I això ens produeix frustració. I, mirant enrere, en aquesta personal experiència de vida, me’n adono de quan vi nou s’ha perdut i s’ha malmès. Quantes persones han hagut de marxar fora per fer reals els seus somnis... Hem perdut tant i tant amb els bots vells que encara utilitzem... En els àmbits de sanitat, d’ensenyament, de benestar social,... Tantes bones idees que han quedat esclafades per unes estructures pètries.

"És terrible una muntanya cremada. Però cal esperar que de la cendra molla, negra, enganxosa, en torni a brotar la vida". N’hem vist de muntanyes cremades... En nostre Empordà l’any passat. Els boscos de Galícia en aquest final d’estiu. El terra calcinat ha esborrat tota senyal de vida i ofereix una imatge d’apocalipsi. Però cal esperar des de la confiança i el treball. Allò que es va sembrar no es perd. Hi ha, al nostre voltant, tantes muntanyes cremades... Munts de il•lusions que han quedat calcinades... Famílies destrossades, fills que planten cara als pares, divisions entre els ciutadans,... Més enllà, les terribles muntanyes cremades per l’odi de les guerres. I cal esperar. La vida sempre empeny per brotar de nou.

Com deia Joan Alsina, cal descobrir la vida cada dia, a cada minut. Cal estar atents als valors dels petits gestos de cada dia. Cal no perdre mai l’esperança!

DIARI DE GIRONA, 19 de setembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra Girona

Cap comentari:

Publica un comentari