dijous, 5 de setembre de 2013

LA MUNTANYA

Mai vaig ser massa destre en l’educació física ni en l’esport. L’exercici físic és sempre recomanable, però admet tota mena de varietats. I així vaig descobrir la muntanya com a medi original i idoni per a exercitar la musculatura, el cor, els pulmons, i, fins i tot, la ment. “Mens sana in corpore sano”, deien els antics. De petit, em vaig iniciar amb les caminades per la Vall de Sant Daniel. Una vall ombrosa que oferia la bellesa del boscatge i la remor d’unes fonts generoses, amb aigües recomanables. Amb el pare anàvem sovint a la font d’en Lliure, a mig camí dels Àngels. A vegades ens hi acompanyava l’avi. Allà fèiem la costellada i les botifarres al caliu, embolicades amb paper d’estrassa. I ens anàvem trobant amb una tipologia concreta de ciutadà i una concepció original de l’esport: el muntanyenc. Malgrat les destrosses fetes degut a la variant (avui sembla que, reconegudament, inútil), encara dona bo d’enfilar-se per la Vall i pujar fins Sant Miquel o el santuari dels Àngels.

Més tard, amb el Club de Muntanya de la Universitat, em vaig fer gairebé tota la serralada del Pirineu navarrès i la part més occidental de l’aragonès. Sense oblidar alguns pics emblemàtics del País Basc. I així, poc a poc, vaig anar adquirint una experiència de muntanya que, com ens deien, tenia com a objectiu el caminar segur i amb prudència. El més important era gaudir del paisatge. Es tractava d’un esport sense marques ni rècords, sense trofeus ni medalles. El premi era l’espectacle sempre canviant de la natura. La competició era amb un mateix, des del coneixement de les pròpies capacitats. La muntanya donava pau i serenor a l’esperit; ajudava a la contemplació.

Potser el muntanyisme era ja l’únic esport que ens quedava sense afany de competició. Mica a mica deixa de ser-ho. Les gestes de Kilian Jornet ensenyen una altra vesant del muntanyisme com a lloc per aconseguir rècords. Això no és bo ni és dolent. És, senzillament, una realitat. Però voldria que quedés el missatge del que sempre ha suposat el muntanyisme com un esport de superació personal, de contacte amb la natura, i de protecció de l’entorn. I que no s’oblidés mai que la muntanya és una aliada que cal conèixer bé. Quan hom inicia l’ascensió, no sap mai amb el que es pot trobar. L’alta muntanya, especialment, suposa un risc que cal conèixer. Els canvis de temps poden ser sobtats, la neu ens pot dur a marrades, i les baixes temperatures ens poden ocasionar danys importants. Per això, més enllà d’admirar la gesta dels nostres muntanyencs esportistes, m’agradaria animar els clubs de muntanya a seguir fent una tasca per estimar la muntanya. I hom només pot estimar allò que coneix bé.

DIARI DE GIRONA, 5 de setembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra Girona

Cap comentari:

Publica un comentari