dijous, 21 de novembre de 2013

PEGAR ALS PARES

El meu fill em pega, em maltracta, em dona guitzes, m’insulta, m’agredeix…” Són queixes d’un pare o d’una mare. Queixes que cada dia són més freqüents. Són agressions fetes per nens o nenes cada vegada més petits. Sovint aquests pares cerquen una solució, una “pauta”, que pugui solucionar, gairebé miraculosament, el problema. I el problema no té una solució fàcil ni immediata. Els nens no venen amb un manual d’instruccions. Però la seva educació demana una alta dosi de sentit comú; aquell que, deia Balmes, és el menys comú dels sentits. No és senzill eliminar una conducta errònia quan ha mancat un principi fonamental de l’educació: considerar el nen, des de que neix, com una persona capaç de rebre educació. El nen no és un home en miniatura; el nen és un home en procés de maduració i de creixement. I demana, per tant, una presència activa dels primers i principals educadors: els pares.

La prevenció de la violència ha de formar part de les beceroles educatives, a casa. Això passa per l’exemple entre els progenitors, i per les converses que es tenen entre adults. El cervell del nen és una esponja capaç d’absorbir-ho tot. Quan la baralla i la discussió es converteixen en les eines per obtenir quelcom, el nen no deixa de ser aliè a la lliçó rebuda. I, callant, va interioritzant una conducta agressiva com a normalitat.

Un servei educatiu de primer ordre que han de prestar els pares és el de l’autoritat. No hi ha educació sense autoritat. El nen necessita una guia que l’encamini per la vida, que li descobreixi els límits. El nen, a casa, fa un aprenentatge del que serà la vida social del futur. I els pares no poden dimitir. He vist, al llarg dels anys d’exercici professional, molts pares que eren autèntics esclaus del fill. “Que no es frustri, pobret... ” I, sense saber afrontar les frustracions, el nen es va enfilant a les espatlles de l’adult. En aquesta situació, ja no hi ha educació possible.

L’autoritat és sempre un benefici per al fill. Quan es va fent gran, necessita un pare, una mare, que representi un principi i un model. Fins i tot, un model contra qui rebel•lar-se quan arriba l’adolescència. Però, a la fi i al cap, un model. Quan el pare o la mare han volgut ser els “amics” dels fills, vol dir que han dimitit de la seva funció de pares. No hi ha educació possible.

Veig sovint casos desesperats... Pares que acaben trucant als Mossos per demanar ajuda davant una criatura d’edat escolar que els està agredint. Quan s’arriba a aquests extrems, vol dir que ja fa molt temps que l’estructura familiar fa aigües. S’ha oblidat utilitzar el sentit comú. Cap nen pega els seus pares si aquests no han abandonat el seu rol de pares.

DIARI DE GIRONA, 21 de novembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra a Girona



Cap comentari:

Publica un comentari