PEGAR ALS PARES

“El meu fill em pega, em maltracta, em dona guitzes, m’insulta, m’agredeix…” Són queixes d’un pare o d’una mare. Queixes que cada dia són més freqüents. Són agressions fetes per nens o nenes cada vegada més petits. Sovint aquests pares cerquen una solució, una “pauta”, que pugui solucionar, gairebé miraculosament, el problema. I el problema no té una solució fàcil ni immediata. Els nens no venen amb un manual d’instruccions. Però la seva educació demana una alta dosi de sentit comú; aquell que, deia Balmes, és el menys comú dels sentits. No és senzill eliminar una conducta errònia quan ha mancat un principi fonamental de l’educació: considerar el nen, des de que neix, com una persona capaç de rebre educació. El nen no és un home en miniatura; el nen és un home en procés de maduració i de creixement. I demana, per tant, una presència activa dels primers i principals educadors: els pares.

La prevenció de la violència ha de formar part de les beceroles educatives, a casa. Això passa per l’exemple entre els progenitors, i per les converses que es tenen entre adults. El cervell del nen és una esponja capaç d’absorbir-ho tot. Quan la baralla i la discussió es converteixen en les eines per obtenir quelcom, el nen no deixa de ser aliè a la lliçó rebuda. I, callant, va interioritzant una conducta agressiva com a normalitat.

Un servei educatiu de primer ordre que han de prestar els pares és el de l’autoritat. No hi ha educació sense autoritat. El nen necessita una guia que l’encamini per la vida, que li descobreixi els límits. El nen, a casa, fa un aprenentatge del que serà la vida social del futur. I els pares no poden dimitir. He vist, al llarg dels anys d’exercici professional, molts pares que eren autèntics esclaus del fill. “Que no es frustri, pobret... ” I, sense saber afrontar les frustracions, el nen es va enfilant a les espatlles de l’adult. En aquesta situació, ja no hi ha educació possible.

L’autoritat és sempre un benefici per al fill. Quan es va fent gran, necessita un pare, una mare, que representi un principi i un model. Fins i tot, un model contra qui rebel•lar-se quan arriba l’adolescència. Però, a la fi i al cap, un model. Quan el pare o la mare han volgut ser els “amics” dels fills, vol dir que han dimitit de la seva funció de pares. No hi ha educació possible.

Veig sovint casos desesperats... Pares que acaben trucant als Mossos per demanar ajuda davant una criatura d’edat escolar que els està agredint. Quan s’arriba a aquests extrems, vol dir que ja fa molt temps que l’estructura familiar fa aigües. S’ha oblidat utilitzar el sentit comú. Cap nen pega els seus pares si aquests no han abandonat el seu rol de pares.

DIARI DE GIRONA, 21 de novembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra a Girona

M’AVORREIXO

M’avorreixo… Pot ser positiu que el nen s’avorreixi? Hi ha activitats que ajuden al creixement del nen: crear jocs nous, desmuntar joguines existents per crear-ne altres de diferents, dissenyar alguna cosa a partir del no-res... Mentre les sobrecarregades agendes de molts nens impossibiliten aquestes activitats, per el nen és imprescindible un petit parèntesi d'avorriment.

Els experts en pedagogia afirmen que el joc és la forma d’expressió més evident i immediata que té un nen a l’abast. El component educatiu del joc deriva de dues coordenades essencials: la imitació de la vida humana (en tots els aspectes) i el desenvolupament de la creativitat. Però, com es podrà desenvolupar la creativitat si no hi ha un temps per fer-ho? Sense una mica d’avorriment, difícilment prosperarà la creativitat. La realitat dels nens d’avui, però, ens posa el davant les seves agendes atapeïdes per l’horari escolar, els deures, i les mil i una activitats extraescolars. Alguns nens necessiten, fins i tot, ocupar temps del cap de setmana. Avui, els petits tenen poc temps per avorrir-se.

Però els nens necessiten un petit espai de temps que els permeti aturar-se i pensar: “i ara, què faig?”. Només així es podran adaptar a la situació que genera l’activitat i gestionar correctament aquest gran do que és el temps. A partir de l’avorriment, pares i docents poden ensenyar tota la riquesa que suposa la imaginació i la creativitat.

Sense arribar mai a dir-li exactament què fer (doncs es perdria la llibertat que per si sola implica la creativitat), els pares poden oferir alguns suggeriments o directrius al petit quan manifesti avorriment. Per exemple:

Inventar. Els nens poden inventar jocs, que se surtin de l’habitual o que incloguin noves regles dissenyades pels nens. Com poden idear joguines noves a partir de les que ja tenen.

Jugar a l’aire lliure. És útil per les relacions amb els demés, amb la naturalesa i amb el medi ambient. Res hi ha de més utilitat per desenvolupar la imaginació que estar fora de casa.

Variació en la quotidianitat. És a dir, trencar rutines i hàbits. Es pot fer des de qualsevol idea innovadora, des d’activitats no programades o canvis en la rutina habitual fins a transformar l’habitació en una nau espacial.

Imaginar allò impossible. La imaginació és lliure i els nens obtenen molt d’ella. Per exemple imaginant històries o creant altres móns. Els pares no haurien de limitar la imaginació del nen: cal fugir dels paràmetres racionals, encara que de vegades sentin la temptació de fer-ho.

DIARI DE GIRONA, 24 de gener de 2013.
www.diaridegirona.cat/opinio/2013/01/24/mavorreixo/600981.html

www.drjosepcornella.com