EL TABAC AL CERVELL

Diuen que quan Colom va arribar a les Amèriques va quedar impressionat en veure com hi havia homes que treien fum pel nas. Primer va creure que eren dimonis. Però, assessorat pels frares que l’acompanyaven, va acabar per admetre que aquells “indis” respiraven el fum procedent de la combustió d’una planta anomenada tabac. I tot cofoi, va importar el producte cap el vell continent. Mai es va donar massa importància al tabac fins que, durant la I Guerra Mundial, els anglesos van descobrir com tenia unes propietats tranquil·litzants, i van incloure un paquet de cigarretes en l’avituallament diari dels seus soldats. En poc menys d’un segle, el tabac ha esdevingut una poderosa industria que mou milions i milions de dòlars. Qui ho pot aturar ara? Les lleis de prohibició han aconseguit frenar el seu consum. Però mai les prohibicions legislatives podran substituir la argumentació fonamentada del mal que pot ocasionar el consum d’aquest tòxic. Mentre la prohibició genera rebel·lia, la argumentació condueix a la reflexió i a les decisions preses des de la responsabilitat.

Quins són els efectes de la nicotina? Sabem, avui, que actua sobre un grup de neurones relacionades amb els efectes de recompensa. Però és que la nicotina deixa una petjada important en el cervell. Una única exposició de nicotina condueix a alteracions importants en els circuits de les connexions entre les neurones que duren bastants dies. Aquesta situació explica el mecanisme neurofisiològic de l’addicció. Actualment es coneixen els receptors implicats en l’acció additiva de la nicotina i els circuits implicats en les vies nervioses cerebrals que s’activen amb el consum de tabac.

Però els estudis sobre els efectes de la nicotina en el cervell han anat més enllà. I avui s’ha demostrat, per exemple, que els efectes de la nicotina en les regions cerebrals implicades en l’addicció són similars als de la cocaïna. Una relació insospitada, fins fa poc. Però el cert és que nicotina i cocaïna utilitzen mecanismes semblants per modificar la funció d’uns grups determinats de neurones. Tot i que els efectes d’una i altra substància són diferents, no hi ha dubte de que ambdues drogues actuen en els sistemes de recompensa del cervell, que està en la base d’una addicció ràpida i potent; deixen una petjada molt semblant!.

Definitivament, amb els coneixements actuals sobre la nicotina, seria impossible que, actualment, es pogués “legalitzar” el tabac, amb una potencialitat additiva semblant a la cocaïna. Les coses són com són. I només des dels arguments ben fonamentats la població en pot prendre consciència.

PERMISOS PATERNS

La llei actual diu que un noi/noia de 16 anys no podrà incorporar-se un pírcing, un tatuatge o una micropigmentació sota la pell sense comptar amb l’autorització signada dels pares o tutor legal. Aquestes “intervencions”, que poden estar més o menys de moda, suposen uns riscos dels que el client n’ha d’estar assabentat i ha de signar una mena de consentiment informat, com si es tractés d’una intervenció quirúrgica. I és que no es tracta de cap tonteria. Per exemple, el pírcing a l’ala nassal pot complicar-se amb una infecció cardíaca (endocarditis) de greus conseqüències. I si es fa a la llengua, el risc és més sever, ja que pot haver-hi una obstrucció de les vies respiratòries que posin en risc la vida. A part, hi ha el perill d’empassar-se el metall o de patir greus reaccions locals a nivell vascular. Una de les zones més vulnerables del cos és el cartílag de l’orella. Allà, el perill d’infecció (amb possibles conseqüències nefastes com pot ser la necrosi) és dels més greus. Podríem seguir amb altres conseqüències que es deriven de la pràctica de posar pírcings en diferents parts del cos: infeccions a les celles, alteracions dentals si es posa als llavis, infeccions si és al melic, etc. Els tatuatges fets a la zona lumbar poden suposar la impossibilitat de practicar una anestèsia epidural.

No tinc massa clar si aquesta llei s’aplica a tots els establiments on es practiquen aquestes petites intervencions quirúrgiques. Però la llei existeix i, en cas de complicació, hi ha un sistema penal que pot demanar responsabilitats. No deixa de ser, per tant, una mesura de protecció cap el menor, i un fre a possibles pressions ambientals. Al menys, l’aplicació de la normativa ofereix un temps per la reflexió.

Aquesta llei no es basa en el mateixos barems que la que s’ha aprovat per els casos d’avortaments en menors. Si bé la norma pot deixar tranquil·les moltes consciències (“En la decisió de l’avortament, almenys un dels representants legals, pare o mare, persones am pàtria potestat o tutors de noies amb edats compreses entre 16 i 17 anys, haurà de ser informat de la decisió de la noia”), recull també tot un ampli ventall d’excepcions a la norma que, en la pràctica, evita que les noies hagin d’informar els seus progenitors.

La realitat acaba amb un absurd: cal consentiment signat per part dels pares en cas de que el fill o filla de 16 anys vulgui fer-se un pírcing o un tatuatge, però no cal aquest consentiment si una noia de 16 anys vol avortar.

Una vegada més, es constata que manca una directriu per atendre la salut integral dels adolescents i joves. Sembla com si hi hagués un total desconcert per part dels nostres governants, i una manca de sentit de responsabilitat de la tasca que els hi hem encomanat.

www.drjosepcornella.com