dimecres, 27 de febrer de 2013

CATÀSTROFES I TRAUMES INFANTILS

El nostre món és com és. La setmana passada, mentre miràvem el cel pendents d’un inofensiu asteroide, una pedra procedent de l’espai infinit impactava en un llac glaçat dels Urals. Imaginar el que hauria pogut passar si el xoc hagués estat en un nucli urbà, ens apropa a una idea de dimensions apocalíptiques per el nostre món. I, a diferència de temps passats, els mitjans de comunicació i les xarxes socials duen les notícies han dut les imatges a tots els racons del planeta. Avui ja sabem que no es tractava d’una arma secreta ni de un senyal diví. Torna la tranquil•litat. Però l’ensurt hi ha sigut.

Com viuen aquestes situacions els més petits? La idea del món com a lloc segur i controlable sol ser una constant en la imaginació infantil. Però deixa de ser-ho davant una catàstrofe natural, un accident, o la mort d’un ésser estimat. Les reaccions dels adults davant aquestes situacions no deixen indiferents als nens.

Encara recordem les imatges impactants de l’huracà que va assotar New York. I tenim gravades a la retina aquell estrèpit que la gran onada (ara ja tots sabem el què és un tsunami) causava en bolcar tota la seva fúria sobre les poblacions costaneres del Japó. I no deixem de banda del degotall diari de les víctimes que provoquen les guerres enceses arreu dels planetes, amb les constants amenaces de internacionalització dels conflictes. Penso que, sovint, les xifres de morts no deixen de ser una anècdota. S’ha perdut la sensibilitat davant les fileres de cadàvers que s’arrenglen en els carrers d’un poble que havia tingut vida. La magnitud dels drames impedeix sovint imaginar que darrera cada cos hi ha una persona, amb la seva història i la seva família.

Realment, els nens d’avui no poden tenir aquesta imatge d’un món segur i ordenat. Les imatges dels desastres es fiquen dins les llars com un convidat imprevist i no desitjat. Quines mesures tenim per evitar els traumes psicològics en els nens?

Bàsicament, la paraula i el joc. La paraula és el mitjà de comunicació humana que permet comunicar allò que es sent, allò que es pensa i allò que es tem. La possibilitat de parlar sobre allò que passa. Però la paraula necessita temps; un temps privilegiat. Massa sovint els mitjans de comunicació presents a la llar eviten el diàleg. Cadascú pot estar davant la seva pantalla, però sense cap mena de comunicació.

I el joc és el medi més eficaç per combatre ansietats i traumes. Però el joc ha de ser imaginatiu i ha de gaudir també d’un temps i un espai privilegiats. Amb horaris atapeïts per deures i activitats escolars, els queda temps per jugar als nostres nens?

DIARI DE GIRONA, 21 de febrer de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/02/21/catastrofes-traumes-infantils/605205.html



Cap comentari:

Publica un comentari