dijous, 6 de febrer de 2014

AQUELL 4 DE FEBRER

Aquell 4 de febrer d’ara ha fet 75 anys, jo encara no havia nascut. Però me l’han explicat una i mil vegades a casa. I, amb la imaginació de nen, anava comprenent una situació tremenda per la que mai hauria volgut passar. Sense cap mena de color polític, veia una Girona mig derruïda, amb edificis en flames, i, sobre tot, fam, destrucció, i molta mort. I la por com una mena d’epidèmia que s’anava estenent per tots els racons. Tot i que encara no coneixia la profecia de Unamuno: “vencereu, però no convencereu!”

M’havien explicat com l’avi, xofer del migrat cos de bombers de la ciutat, s’havia dirigit aquell 3 de febrer, cap al carrer nou, a la fàbrica Gròber, per apagar el foc que hi havia encès els republicans en la seva retirada. El deure d’un bomber era sempre apagar el foc. Més quan aquell foc suposava la destrucció de tants possibles llocs de treball... Però algú, amb una intimidatòria pistola, el va dissuadir d’aquella acció cívica. I l’avi (el veig en la meva imaginació), va tornar, capcot, cap a casa. I en aquelles sobretaules familiars, la iaia ens explicava com havien passat aquella nit amagats en una casa d’uns amics. Haurien resat tres rosaris i les lletanies; però res de dormir. Tot eren espetecs de bombes i projectils; tot era foscor i por.

I m’havia explicat el pare com, amb només 18 anys i tota una joventut per estrenar, havia tornat a casa sa i estalvi després de sobreviure als estralls de la batalla de l’Ebre, allistat, forcívol, a la lleva del biberó. La seva epopeia era la de tants joves que, sense brúixola, tornaven a una llar d’on van ser arrabassats sense contemplació. I no sabien encara el que els hi esperava.

Aquests aniversaris serveixen per considerar els desastres d’una guerra civil. No hi ha bons ni dolents; hi ha germans contra germans. Ho expressa bellament el poema d’Antoni Correig, gravat al monument que, a la serra de Pàndols, recorda als qui van deixar-hi la vida, sense importar quina era la seva bandera. Allà, damunt aquells ossos que la mort ha barrejat, hi ha escrit:  “Tu que estàs enfront meu, també en trinxeres, qui ets ? No sé el teu nom, ni el meu et dic. Sols sé que ets conegut per Enemic i que, com jo, també la pau esperes... I avui dins el palmell portem una arma. Ni que, enfront meu, no puguis escoltar-me, t’anomeno amb un nom: el de GERMÀ!”

Cal lluitar per la pau. A vegades em trobo amb amics i companys que creuen que caldria restablir el servei militar obligatori. I, a la seva manera, ho justifiquen. Però, en front del qui em diu que si vull la pau he de preparar la guerra, jo li responc amb que “la justícia es defensa amb la raó i no amb les armes” (Joan XXIII).

DIARI DE GIRONA, 6 de febrer de 2014.

Cap comentari:

Publica un comentari