EL MEU ESPRIU

Vaig conèixer Salvador Espriu l’octubre del 66. No és que el conegués personalment. Vull dir que el vaig conèixer com a autor, poeta i dramaturg de la llengua catalana. El Sr. Ignasi Bonnín, el nostre professor de llengua i literatura a l’Institut, ens va organitzar una excursió a Barcelona per anar a veure, al teatre Romea, la “Ronda de mort a Sinera”. En sortint, vaig gastar-me 30 pessetes per comprar la revista “Primer acto” que, entre altres articles, incloïa el text de l’obra representada (traduïda sense cap misericòrdia al castellà!) i un escrit del mateix poeta que volia ser una introducció i una mena de justificació al que havíem vist a l’escenari. Encara el guardo. Aquell primer viatge al Romea i a l’obra d’Espriu em permeté fer un apropament, de la mà del Sr. Bonnín, cap el mite de Sinera i cap els personatges més representatius de l’obra d’Espriu: l’Altíssim, Teseu, Ariadna, Salom, Esperança Trinquis, en Quim Federal, en Ventura, la Teresa que baixava les escales, i, en definitiva, aquell personatge vestit de negre, amable i mut, que és la mort. Aquella mort, companya de camí en la vida d’un Espriu malaltís, que enyorava ser dut al cementiri de Sinera, el que domina tot el mar, amb el carretó de Quel·la. Tanmateix, la Ronda de Mort a Sinera oferia un tast d’aquella imponent Primera Historia de Ester amb la que, emprant titelles, Espriu feia una mena de testament de la llengua catalana, que veia en perill de mort.

La setmana vinent s’acompleixen cent anys del naixement de Salvador Espriu a Santa Coloma de Farners. Va ser un home d’una gran cultura, inspirada sovint en els relats bíblics que ell interioritzava profundament des del seu confessat agnosticisme, una mena de respecte profund davant les suposades realitats inabastables. L’obra que havia jo vist al Romea, amb els meus ulls d’adolescent, m’apropava a una cultura que el règim ens volia amagar. Tanmateix, quan al final la mort, als sons de la tenora de la “moixiganga de Sitges” s’apropava al públic i feia aquell gest de invitar a la dansa, una mena d’esgarrifança em feu pensar en la realitat que cridava Teseu: “Omnes vulnerant, ultima necat” que, pels coneixements apresos a l’institut, sabíem traduir com “totes fereixen, la última mata”. Ferits, però no vençuts!

Jo no sé si els estudiants d’avui, joves llavis desclosos després de la foscor, tenen la oportunitat de conèixer Salvador Espriu, prosista, poeta, i home de compromís. Quan ens preocupa el futur de la nostra llengua, és important tornar a Espriu i veure com, amb tots els elements en contra, fou capaç de mantenir la flama encesa, mentre esperàvem un alçament de llum en la tenebra.

DIARI DE GIRONA, 4 de juliol de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona

LLENGUA I CULTURA

Vaig llegir, en el seu moment, la novel•la de Javier Cercas: “Las leyes de la frontera”. Un bon amic em va dir que ell esperaria a que el traduïssin al català. El meu amic ha seguit un escolarització paral•lela a la meva i em consta que entén i parla correctament el castellà. Per això, estranyat, li vaig recordar els seus orígens i com jo el feia un bon coneixedor de la llengua de Cervantes. Tanmateix, li vaig recordar, Cercas escriu en castellà. Però el meu amic volia esperar l’edició en català. “És la manera de defensar la nostra llengua”, em va contestar.

No jutjo; cadascú té els seus criteris. I tot criteri, amb sòlids arguments, és un bon criteri. Sempre ho he cregut així. Però això no m’impedeix d’expressar els meus propis criteris des dels meus arguments.

Sóc un apassionat per la lectura. M’agraden, especialment, els gèneres històrics. Però m’agrada també apropar-me a la manera com l’autor és capaç de desenvolupar les idees que porta a dins, i amb quines paraules i quines expressions aconsegueix transmetre un pensament al lector; com aconsegueix transformar allò que és immaterial en una paraula que pugui ser escrita i llegida per un altre. Aquesta és la grandesa de saber escriure. I per això cada llengua ha ideat tot un munt de paraules, expressions i construccions literàries que ajuden a fer aquest pas fonamental de la intel•ligència humana. Les traduccions no deixen de ser aproximacions a la realitat: hi ha paraules que només tenen sentit en una llengua, i que és difícil trobar una expressió que, des d’una altra llengua, vingui a dir el mateix. Seria una barbaritat, per a mi, llegir Salvador Espriu traduït al castellà. Ho puc acceptar, només, per aquells que no coneixen la nostra llengua.

Per això, m’atrau la possibilitat de llegir els diferents autors literaris en la llengua que han escrit els seus treballs. No tinc cap dificultat amb el català ni amb el castellà. I gaudeixo llegint en francés les obres de Schmitt, de Saint Exupéry, de Baudelaire i de Theilard de Chardin, entre molts altres. Els coneixements de francés adquirits al Bruguera i a l’Institut, m’han permès seguir llegint i gaudint amb aquesta llengua. I ja m’agradaria tenir aquesta capacitat amb l’anglès. He pogut gaudir amb algunes frases del “Sostiene Pereira”, d’Antonio Tabucci, però em manquen coneixements d’italià.

I la nostra llengua, com la defensarem? Amb la cultura. Més que fer traduccions del castellà, ens cal promoure bona literatura catalana, amb premis seriosos que guardonin la bellesa amb que van saber transmetre les seves idees aquells nostres grans literats que aconseguiren fer immortal la llengua catalana.

DIARI DE GIRONA, 17 de gener de 2013
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/01/17/llengua-cultura/599924.html

www.drjosepcornella.com