HUMILITAT: ESTRANYA VIRTUT

Malgrat  Hemingway deixés dit que el secret de la saviesa, del poder i del coneixement és la humilitat, aquesta és una virtut que, actualment, brilla per la seva absència. Però podem dir que la humilitat és una virtut? De fet, cap dels savis grecs van reconèixer-ho així. Més aviat, es considerava com una situació alienant. Nietzsche la ridiculitzava en front de la seva idea del superhome. I és que, molt sovint, es confon amb la falsa humilitat. Luter deia que la humilitat dels hipòcrites és el més altiu dels orgulls. Hi ha qui ha fet de la seva falsa humilitat una màscara de la seva vanitat. Els exemples els veiem cada dia. Hi ha una falsa humilitat estratègica. És la que aplica aquell que es mostra humil davant els demés per arrancar d’ells una lloança que, d’altra manera, no obtindria. I hi ha també la falsa humilitat d’aquell qui es menysprea a si mateix, convençut que res té de positiu. Malgrat la sinceritat de pensament, el resultat és nefast.

Potser la dificultat està en que la humilitat és massa senzilla d’explicar. Potser perquè per ser humil no cal fer res més que reconèixer el que hom és. No caldria parlar de humilitat si el rebuig cap a l’orgull, la vanitat, la vanagloria, la supèrbia, l’altivesa, l’arrogància, la impertinència,... fos un fet natural.

La humilitat va lligada amb el reconeixement de la veritat. I aquí, la nostra societat ja coixeja més. La humilitat és caminar en la veritat, deia Teresa d’Àvila. I avui estem en un paradigma oposat, en que hem aprés a ja no creure’ns a ningú en les falses veritats que ens intenten imposar. Quan es violenta la veritat, hi ha un allunyament de la humilitat. No es tracta de que ens convencin que no som res. Cal, més aviat, que ens empenyin a descobrir les nostres possibilitats de ser. La humilitat consisteix en acceptar que soms criatures amb unes limitacions, cert, però amb unes possibilitats infinites que no depenen de nosaltres. Cap dels valors humans ha de ser reprimit en nom d’una falsa humilitat. Hem de ser allò que som. Ens hem de conèixer a nosaltres mateixos i ser forts. Sense coneixement d’un mateix, no hi ha llibertat. I sense llibertat, no hi ha possibilitat d’exercir com a éssers humans, amb la mida justa de humilitat per reconèixer els propis valors i les pròpies mancances. Sense supèrbia (que no deixa de ser una submissió a la tirania de l’ego) i sense servitud a ningú ni a res. Moltes de les depressions poden venir d’una mala gestió del propi coneixement i acceptació d’un mateix. Ja que no puc estimar allò que no conec, el primer que cal fer és avançar en al coneixement d’un mateix. I així podem avançar pel camí de l’autoestima. Malgrat no et consideris gran cosa, el món enter resideix dins teu, diu Avicena.

DIARI DE GIRONA, 14 de novembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra a Girona

PERFECCIONISTES

Vivim en una societat que ens exigeix ser perfectes, si més no, en les formes. Moltes persones sobrevivim a aquesta exigència fent de més i de menys, conformant-nos en destacar en algun camp i a passar desapercebuts en d’altres, o bé acceptant que sempre hi haurà algú que farà les coses millor que nosaltres.
Pels joves i adolescents, però, i afectant a edats cada vegada més primerenques, aquest ideal de perfeccionisme pot exercir una pressió difícil de controlar. Aquesta necessitat de perfecció, sol afectar més a noies que a nois (tot i que molts nois també la senten) i pot resultar altament angoixant i acabar convertint-se en quelcom incapacitant.

Cada vegada són més els joves que volen convertir-se en aquell que treu bones notes, que té un cos perfecte, que és acceptat per tothom. La simple idea de poder caure malament a algú (o de simplement no caure-li bé) resulta inacceptable, de manera que un acaba disposat a qualsevol cosa per a encaixar absolutament a tot arreu.

És impossible. Ser perfecte és impossible, com ho és caure bé a tothom. La societat actual no ens prepara pel fracàs ni per la fustració, que és el mateix que dir que no ens prepara per equivocar-nos, ni molt menys per gaudir i aprendre dels nostres errors. Una societat perfecta seria immòbil i avorrida. El nen perfecte és estàtic i inflexible, no respira, no viu, no disfruta.

El món és ple de persones que intenten ser perfectes, però no n’hi ha ni una que ho hagi aconseguit. Per tant, el món és ple de persones que s’esforcen a nedar contracorrent, que es cansen i s’angoixen per un objectiu inassolible.

Com a pares i com a educadors tenim una gran responsabilitat en aquest camp. Nosaltres som els primers que hem de tenir clar la impossibilitat del concepte “perfecció”, els primers que ens hem d’acceptar, a nosaltres i als nostres joves com a éssers imperfectes que hem vingut al món a viure i a aprendre equivocant-nos. Conscient o inconscientment, som molts els que exigim als nostres menors allò que nosaltres no vam poder aconseguir, allò que per a nosaltres representa un ideal i que estem convençuts que ells poden assolir. Ens cal aprendre i ensenyar a ser flexibles: el contrari ens roba llibertat.


Maria Gràcia Cornellà Font
Psicòloga infantil a Girona