DUES FELICITACIONS I UNES VACANCES

Avui, gairebé a final de curs, és un bon dia per felicitar aquesta primera generació de llicenciats en medicina que surt de la nostra Universitat de Girona. Sabem que no ha estat fácil. Però per fi, hem vist el somni realitzat. Vuitanta professionals que duran el nom de la nostra Girona arreu del món. Especialment m’ha agradat el que han dit: necessitem un nou Trueta i cal aturar les retallades. Hi ho diuen després de conèixer durant sis anys el nostre sistema sanitari. Ho diuen amb coneixement de causa. Ho va entendre el Sr. Conseller? Es clar; entenc que és molt agradable presidir un acta acadèmic com aquest. Però, què en coneix el Sr. Conseller de les realitats que pateix aquest sistema sanitari que havia arribat a uns nivells molt alts de excel•lència i que si ara s’hi manté es amb l’esforç impagable d’uns professionals de primera i amb una resignació dels usuaris. Jo li recomanaria al Sr. Conseller que, abans de presidir un acte així, fes una estada en algun dels nostres centres. La política, si no és viscuda, no serveix al poble. I, per tant, no serveix.

I la segona felicitació és per la nova junta directiva del Col•legi de Metges. Aquest òrgan representatiu té la oportunitat de fer-se sentir i de actuar en aquesta societat on s’han retallat tant els recursos en sanitat. La batalla no està perduda. Però cal posar-hi tota la força per aconseguir un sistema sanitari públic de primera qualitat.

Són dos esdeveniments en el camp de la medicina a les nostres comarques que mereixen una especial atenció, reflexió i consideració.

I unes vacances. Si. Des de setembre de 1992 no he deixat mai de escriure, dijous a dijous, aquesta columna al Diari de Girona. M’hi he sentit i m’hi sento a gust. La llibertat d’expressió i la obertura de camins m’ha premés escriure sobre temes variadíssims. També m’ha permés compartir un premi Manuel Bonmatí amb la sempre recordada Agustina Reixach. I des dels articles del Diari en vaig publicar el meu llibre “Parlem de l’Adolescència” (CCG Edicions). Ara, a final de curs, he decidit prendre’m un temps de vacances. A l’escriptor també li va bé un temps de silenci. Ajuda a interioritzar idees. Per tant, deixaré aquesta columna dels dijous fins que el sol torni a baixar i comencem a veremar el raïm. Al setembre espero retrobar-me amb els que em seguiu habitualment. Amb nous temes i noves reflexions. A tots us desitjo un molt bon estiu, temps de descans i de represa de forces.

DIARI DE GIRONA, 26 de juny de 2014.

Dr. Josep Cornellà i Canals

Psiquiatra infantil a Girona

SÍNDROMES

Fa uns anys, en el meu primer viatge al continent americà, un amic em va dir que això del “jet lag” tenia una forta connotació psicològica. Em va recomanar no pensar més en quina era l’hora del meu rellotge intern, i a adaptar-me immediatament al rellotge real del país on em trobava. Que no em concedís cap avantatge pel fet d’haver fet el viatge. I que si la meva costum era posar el despertador a les set del matí, que ho seguís fent, malgrat les diferències horàries. Vaig seguir els seus consells. Mai més he patit els efectes del “jet lag”. No dubto que hi hagi una alteració de la nostra fisiologia dels ritmes circadians, i que requereix una adaptació. Però també sé ara que, des de la capacitat mental, hi ha una possibilitat de control. No deixa de ser, és, una situació adaptativa.

Dintre un parell de setmanes es tornarà a parlar de la síndrome de l’estrés postvacances. L’arribada del setembre planteja dificultats a l’hora de tornar al treball després d’un temps dedicat al lleure. Es clar que a tothom agrada fer vacances! Es clar que costa tornar a la feina. Però no hi ha dubte que es tracta d’una situació adaptativa. Quan es van començar les vacances, ja se sabia que tenien data de caducitat. I que, per sort en els moments actuals, hi hauria la necessitat i la possibilitat de tornar al treball. Per tant, no es tracta d’una síndrome. Parlem més aviat d’un procés d’adaptació com tants altres en tenim a les nostres vides.

I més endavant, es parlarà de la síndrome del retorn a l’escola dels nens. I el dia dotze de setembre, com cada any, ens mostraran imatges de nens que ploren a l’hora d’entrar a classe. I de nou, la realitat és que tenim una situació adaptativa dels nens. Però en parlar de “síndrome” ho elevem a categoria clínica, i es plantegen solucions de prevenció i de tractament. Com cada setembre sentirem a dir allò de que “els nens s’ho passen molt malament a l’hora de tornar a l’escola”.

De ben segur podríem anar afegint un munt de síndromes noves. Podríem parlar de la síndrome del dilluns al matí. O podríem parlar de la síndrome de estar sense telèfon mòbil o sense connexió a Internet. I podríem seguir amb el llistat...

Hi ha, d’entrada, una mena de necessitat de justificar totes les situacions des de la vesant mèdica o psicològica. No deixa de ser una manera de eludir les pròpies responsabilitats per fer front a les frustracions de cada dia. Si en donem la culpa a un altre (encara que siguin els neurotransmissors) ens quedem més amples. I, en segon lloc, manca una educació per la frustració, per la capacitat per entendre i acceptar les situacions de la vida normal de cada dia.

DIARI DE GIRONA, 22 d’agost de 2013

Dr. Josep Cornellà Canals

Psiquiatra a Girona