WHATSAPP

Ja tinc WhatsApp! Quatre instruccions al mòbil, descarregar un programa, i obrir-se a les possibilitats de comunicació que la tecnologia ofereix. L’he limitat bastant. Detesto la sensació de sentir-me atabalat, sempre connectat i a l’abast de gairebé totes aquelles persones que tenen el número del meu mòbil. Suposa el WhatsApp la mort del missatge SMS? Possiblement. La facilitat per enviar els missatges a un grup i compartir fotografies augmenta el seu atractiu. En pocs anys ja hem vist morir el “Messenger”, i el xat del Facebook té data de caducitat. Que vindrà després? No ho puc endevinar. Però la tecnologia no para. Cada vegada ens podem sentir més connectats sense fer us de la paraula. No deixa de ser una contradicció per l’espècie humana.

Em poso dins la pell d’un adolescent o jove d’avui, i intento entendre la seva manera de estar comunicat amb el món exterior. La veu ha deixat pas al ràpid moviment d’uns dits que teclegen frases amb una ortografia peculiar i una sintaxi que no és gens acadèmica. L’expressió dels sentiments queda substituïda per uns ninots anomenats “emoticones” (traducció casolana; no puc imaginar com n’hauria dit Pompeu Fabra). I, mentre, la mirada s’esparpalla entre un i mil estímuls diferents. La connexió amb el món és constant però sense pilars que donin seguretat. Les converses, a través dels missatges, no han de tenir cap profunditat. Però entretenen. N’hi ha prou amb demostrar que hom hi és present. I passa el temps, cauen les hores. On queda la pràctica de la lectura? Tindrem temps per escriure quelcom, per dibuixar? Difícil... Cal seguir, al mateix temps, el Facebook, el Twitter, i els corresponents jocs “on line”. I, segur, em deixo encara algun altre entreteniment.

Aquesta situació dificulta l’exercici de l’atenció i la concentració, i és causa d’una certa hiperactivitat mental. Són símptomes funcionals d’un cervell atabalat. No es correspon a cap trastorn concret. Es tracta d’una situació que es va creant i en la qual l’adolescent o jove hi queda atrapat. Si intenta llegir, el soroll tremolós del mòbil l’avisarà que li ha arribat un WhatsApp. I correrà, delerós, a donar-hi resposta. No fos cas que, des de l’altra costat, el consideressin absent a la conversa de la xarxa. I, per tant, ho tindrà francament difícil per seguir el fil d’allò que llegia.

Hi ha qui diu que educar els fills és avui més difícil. Possiblement és així. No resulta senzill, avui, controlar tots aquells estímuls que, de manera continuada, influeixen en les ments dels més joves i fan que els missatges dels pares arribin amb dificultat. O hauran d’utilitzar també el WhatsApp?

DIARI DE GIRONA, 27 de juny de 2013.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra Infantil a Girona

BRETXES DIGITALS I ASSETJAMENT

L’assetjament entre adolescents a partir de les noves tecnologies informàtiques va en augment. I succeeix, sovint, sense que els pares en tinguin coneixement. Més del 12% d’alumnes de secundària i batxillerat han reconegut haver rebut trucades o missatges amb insults o amenaces. I més d’un 14 %, a les mateixes franges d’edat, reconeixen haver-ho fet. Molts adults no són conscients del patiment que es pot ocasionar a través de la xarxa, això que en diuen “ciber-assetjament”.

Que poden observar els pares? No hi ha un quadre típic i universal. Però sempre han de cridar l’atenció els canvis d’hàbits en els fills, ja sigui en l’ús de dispositius mòbils o de Internet, absències repetides a classe, absència en activitats engrescadores, disminució en el rendiment acadèmic, pèrdua de capacitat per concentrar-se, canvis o desaparició d’amistats... També pot aparèixer insomni, i mal de cap o mal de panxa.
El nen que és víctima d’aquesta situació s’ho passa malament, pateix. Les burles poden tenir un ampli abast, i el temps d’assetjament s’allarga. Hi ha un risc important pels trastorns en l’estat d’ànim, així com per les temptatives de suïcidi, que sempre cal prendre seriosament.

Cal afegir la falsa sensació de impunitat i anonimat que pot tenir l’agressor a Internet, i les dificultats per detectar aquesta greu forma d’assetjament. I és que hi influeix enormement l'anomenada bretxa digital. Per primera vegada en la història de la humanitat, els més joves saben més que els adults en un tema concret. I és que els nostres adolescents han nascut a l’era tecnològica, però en general no han tingut una educació prèvia per fer un bon ús d’Internet, ni en coneixen els seus riscs. Saben utilitzar l’eina, però no saben com fer-ho de manera segura.

Per saltar aquesta escletxa, els pares s’han de formar en tot allò que suposa l’era digital, els mecanismes de control que hi ha, i sobre com transmetre als seus fills que a l’àmbit virtual han de regir les mateixes normes de convivència i de respecte que a la vida re
al. No es tracta de prohibir. Cal educar tan bon punt els menors comencen a jugar amb les noves tecnologies. Tal vegada ja als 2 o 3 anys...

I, malgrat ens enlluernen les noves tecnologies, els pares no s’han de sentir mai en inferioritat de condicions davant els fills. Els menors poden conèixer la tecnologia. Però els pares tenen el coneixement de la vida i la responsabilitat educativa davant la mateixa. I això ho han de fer, cal no oblidar, des de l’ús de la paraula i del raonament crític. Tot pot ser bo si s’utilitza a fi de be. Però no serà bo si ens deixem utilitzar.

DIARI DE GIRONA, 20 de juny de 2013
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/06/20/bretxes-digitals-assetjament/622693.html

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona

ES DEIA JOAN

Es deia Joan. Feia quatre anys i mig que presidia l’església amb el nom de Joan XXIII. I en la tarda d’aquell dilluns de pasqua granada, el 3 de juny de 1963, el seu cor deixava de bategar. Fa ara, justament, cinquanta anys. Fou un dia trist; s’apagaven tantes esperances posades en aquell home gran que, amb el seu tarannà, s’havia guanyat el cor de tota la humanitat. Aquell dia ploraven la mort del “papa bo” els creients de totes les religions: catòlics, protestants, ortodoxes, jueus, musulmans,.. La nit abans de la seva mort, el gran rabí de Roma, junt amb un nombrós grup de jueus, s’havien aplegat a la plaça de Sant Pere per pregar pel papa. També el van plorar els no creients, i des de totes les ideologies: comunistes, socialistes, lliberals,... I, sobre tot, el poble senzill que havia vist, en aquell home, un signe d’amor i d’esperança. Recordo la buidor d’aquella tarda, mentre les campanes de la catedral brandaven a difunts. A la missa vespertina, al Mercadal (on jo feia d’escolà), acudí més gent del que era habitual. I estaven tristos. Malgrat ser un adolescent, intuïa que ens acabava de deixar un gran home compromès amb el món i treballador infatigable per la pau. La seva intervenció decidida durant la crisi dels míssils va aturar, possiblement, una guerra d’abast inimaginable. La pau va ser la seva obsessió. Des de la pau dins les famílies fins la pau entre les nacions.

Fa uns cinc anys, en un viatge a Sotto il Monte, el poblet on va néixer el futur papa, vaig tenir ocasió de visitar Ca Maitino, una casa on el qui fou el seu secretari particular, Don Loris, ha anat guardant tots ells records de Joan XXIII. Diria que és un museu de l’esperit. El papa Joan hi és present en aquelles estances. Hi ha, entera, la capella en que el papa pregava cada dia al Vaticà. I hi ha també tota l’estança del dormitori que tenia al palau apostòlic. El llit de fusta, senzill, està cobert amb una vànova de color vermellós. Davant el llit, un Crist. I damunt la tauleta, un petit crucifix que el papa tenia a les seves mans a l’hora de lliurar l’esperit. Aquella imatge em va captivar. Sabia que en aquell escenari, va deixar de bategar el cor d’un home que va ser capaç de moure tants cors. I, uns quilòmetres més enllà, a la catedral de Bérgamo, s’hi guarda la caixa de fusta de pi que havia contingut el seu cos embalsamat. La caixa buida em va donar la dimensió del que és la vida més enllà d’aquesta vida, la pervivència de l’esperit més enllà del que és terrenal i passatger. Han passat cinquanta anys. No se’n ha parlat massa als mitjans. Ens queda el record? Crec que si; crec que l’esperit d’aquell home bo que es deia Joan segueix viu en el cor de molts. I, per molts, ben viu.

DIARI DE GIRONA, 13 de juny de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/06/13/deia-joan/621746.html

Dr. Josep Cornellà Canals

Psiquiatra infantil a Girona

“SLIMMING”

M’ha costat creure-m’ho. Però m’ho han anat confirmant. Ha arribat aquí la moda de ingerir alcohol de manera del tot incongruent (per posar algun adjectiu a una pràctica per la que no trobo nom). Ho vaig llegir fa un parell d’anys. A Alemanya, els adolescents començaven a utilitzar tampons impregnats de vodka, que eren introduïts en la vagina o en el recte, en funció del sexe, per produir una intoxicació etílica ràpida. Cal saber que, anatòmicament, aquestes parts del cos tenen una xarxa venosa molt desenvolupada, capaç de fer una ràpida absorció de l’alcohol, que, sense passar pel fetge, arriba amb rapidesa al cervell.

En diuen “Slimming” i ha produït ja alguns accidents importants a centreeuropa. Vaig pensar, inicialment, que era una exageració, i que mai arribaria aquí. La veritat... Ho veia francament arriscat i suposava que els nostres adolescents tindrien més seny.
Però, a barret! Tot arriba i tot s’encomana, menys la virtut! Ara, segons sembla, la moda ha arribat al nostre país. I ja han començat a detectar-se casos de forta intoxicació a través d’aquests mitjans. Tanmateix, hi ha qui s’administra l’alcohol a través de la conjuntiva (com si fos un col·liri) o inhalant fortament un “xupito” de beguda d’alta graduació alcohòlica. Les conseqüències són greus. Imaginem les cremades que es poden produir a la conjuntiva, amb risc de pèrdua de visió, les alteracions nassals, i totes les complicacions que hi pot haver  a nivell de les mucoses vaginal i rectal.

Què ens passa a la nostra societat? Què passa amb l’educació dels adolescents? Quins són els valors? Falla, crec, la capacitat de reflexió, la possibilitat de l’esforç, la manca de tolerància a la frustració, i la dificultat per l’ús de la paraula.

Reflexionar vol dir pensar. L’augment de tecnologia ens ha portat a una vida més senzilla o, tal vegada, més complicada. Escric aquest article, i puc estar pendent dels correus que m’envien des d’arreu del món, i puc navegar per la xarxa a fi de consultar dades i documents. Però, em queda temps per reflexionar? La veritable saviesa només neix de la capacitat de reflexió, d’anàlisi de les experiències. La capacitat per l’esforç es va perdent quan hom s’acostuma a tenir tot allò que vol sense haver de fer gaire res. I quan quelcom falla, aleshores sembla que s’enfonsa el món. Costa, avui, fer front a les situacions imprevistes que s’interposen en el camí dels desigs. Costa tolerar la frustració. I, finalment, falla l’ús de la paraula. Ens comuniquem molt, però parlem poc.

Hi hauria molt més. Però la notificació dels primers casos de “slimming” al nostre país ens alerta de que no estem fent les coses bé. No es tracta de crear alarmes; es tracta de crear necessitat de reflexionar i parlar.

DIARI DE GIRONA, 6 de juny de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/06/06/slimming/620668.html

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil i juvenil a Girona

Tractament de l'adicció a l'alcohol d'adolescents a Girona

SANT DANIEL: MIL ANYS

Diu la història que fa gairebé mil anys, la comtessa Ermesenda de Carcassona va comprar els terrenys de la anomenada vall ombrosa, prop de Girona, per edificar-hi un monestir benedictí femení. D’aquesta manera neixia el monestir de Sant Daniel, en aquella vall que ha captivat els ulls d’artistes i místics. Un monestir que, després de mil anys, es manté, actiu, en el mateix lloc. Generacions i generacions de monges s’han anat donant el relleu per mantenir dintre aquells murs mil•lenaris la regla de Sant Benet: resa, treballa, acull. Sant Daniel viu ara, amb la austeritat monàstica, els inicis d’aquest mil•lenari. La crisi vocacional no els és aliena. Fa anys que no arriben noves vocacions, i, amb el temps, la comunitat s’ha anat envellint. Són també els signes d’un temps difícil.

Què hi trobem, doncs, a San Daniel? Per a mi, el monestir ofereix un lloc privilegiat de pau, de espiritualitat i d’acollida. La pau és un bé escàs. Quan llegim els diaris o mirem el televisor, ens sentim immersos en un clima de guerres, de odis, de enganys, que capgiren el nostre esperit i ens creen sensacions de inseguretat. L’home d’avui pot ser víctima de vertigen d’aquesta onada de violència. Cercar la pau esdevé necessitat. El monestir benedictí ofereix un espai de pau que permet, sense deixar d’estar present en el món exterior, cercar aquells mecanismes de defensa en el nostre món interior.

Sant Daniel és un lloc de espiritualitat. No és una paraula de moda. Però és una dimensió que dóna la grandesa de l’ésser humà: la seva transcendència. Cada vegada hi ha més evidències de que l’espiritualitat és un factor de protecció contra les malalties i les alteracions mentals. Sense conrear els valors de l’esperit, augmenten les depressions i els malestars interiors. L’home és un ésser espiritual. El monestir ofereix aquesta dimensió per, sovint, des del silenci, trobar-se un mateix. Si no ens trobem no ens coneixem. I si no ens coneixem, no ens podem estimar.

I l’acollida... No es pot parlar d’un monestir benedictí sense parlar de l’acolliment monàstic. La regla de Sant Benet diu que tota persona que s’apropi al Monestir ha de ser rebuda com si del mateix Crist es tractés. I aquest és el fet que més es palpa quan hom visita Sant Daniel. L’acollida sobrepassa les dimensions humanes i, malgrat els molts tràfecs de les monges, sempre tenen aquella paraula i aquell somriure que et fan sentir com a un amic únic i especial.

Mil anys d’història a la nostra ciutat són molts anys... M’agradaria augurar mil anys més. I potser tinc dret a somiar-hi. Potser, per què no?, sorgiran altres formes que permetin mantenir l’esperit benedictí en aquesta Vall Ombrosa tant gironina. Ens cal trobar pau, ens cal viure els valors de l’esperit, i ens cal saber-nos acollits.

DIARI DE GIRONA, 30 de maig de 2013.

Dr. Josep Cornelà Canals
Psiquiatra infantil a Girona

TRASTORN DE CONDUCTA ALIMENTÀRIA. QUINS FACTORS HI INFLUEIXEN?

Ja fa uns anys que es parla molt dels Trastorns de la Conducta Alimentària. El més conegut de tots és l’Anorèxia Nerviosa, un trastorn que es caracteritza per una gran por a guanyar pes i que porta la persona que la pateix a controlar el pes de manera excessiva; pot fer-ho controlant allò que menja, fent exercici en excés per cremar el que ingereix, eliminant-ho a través de pràctiques purgatives (com vomitar o utilitzar laxants) o bé combinant totes o algunes d’aquestes estratègies.

Des d’un primer moment es va associar aquest tipus de trastorns a uns cànons estètics dictats per la publicitat. Tot i que la publicitat no seria l’únic responsable d’aquest tipus de problemes, sí que és cert que, entre els nois i noies d’a partir dels dotze anys, s’ha establert una moda o una tendència a donar una gran importància al cos (moltes noies volen rebaixar volum, i molts nois s’obsessionen per tenir un cos musculat, per exemple). És molt difícil lluitar contra el tipus de pensament o de valors d’una generació, però sí que es pot fer un treball educatiu per a rebaixar el valor de l’aspecte físic des de casa .

Treballant en psicoteràpia, sovint m’adono que per a molts pares, el fet d’estar prim és també un valor. El paper dels pares és molt important; són molts els que d’entrada valoren l’esforç d’un fill per a perdre pes i tenir un cos atlètic, que animen aquestes conductes o que donen opinions, amb la millor de les intencions, com “hauries de rebaixar un parell de quilets”, “potser hauríem de fer una mica més d’exercici de cares a l’estiu”, etc.

Trobar el terme mitjà entre inculcar una vida saludable i no promocionar conductes obsessives de cares al cos és difícil, però els adults hem d’estar especialment alerta, intentar mesurar els comentaris que fem en funció del caràcter del nostre jove, preveure fins a quin punt poden afectar-lo negativament i, sobretot, detectar ràpidament si hi ha un problema d’obsessió.

També els adults hem d’entendre la importància relativa d’un cos perfecte (el valor excessiu del qual és un problema que no és nou a la societat) i no posar, volent o no, traves a la recuperació dels nostres joves amb Trastorns alimentaris pensant –i expressant-  que “bé, ara ja està fora de perill, no cal que s’engreixi més”, “sí, però després de passar per l’anorèxia, mira quina figureta se li ha quedat”,etc., ja que no estem ajudant a l’acceptació d’un mateix ni a l’acceptació del propi cos.


Tractament dels trastorns de conducta alimentària a Girona

Maria Gràcia Cornellà Font
Psicòleg a Girona

ORDIT AFECTIU I TDAH

Segons el diccionari de la Llengua Catalana, el verb ordir significa disposar paral·lelament una certa quantitat de fils enrotllats sobre un corró plegador destinat a un teler. De tot plegat neix un ordit, un complex conjunt de fils que es relacionen i connecten entre ells. El professor Juan Rof Carballo va parlar d'ordit afectiu per donar a entendre la complexitat de connexions entre neurones que permet que el nen desenvolupi la afectivitat i el vincle afectiu amb l'entorn. Quin és aquest entorn més immediat? Els pares, evidentment. I, per raons fisiològiques, la mare, de manera especial.

Tots hem observat com els nens neixen amb una total indefensió. El cervell necessita madurar, però en un entorn concret que l'estimuli. Cap al mes de vida, començarà el primer somriure social en fixar els ulls en un rostre proper, el rostre de qui li assegura l'aliment i el benestar. Quan aquest somriure obté una resposta, es comença a ordir l'afectivitat del nen. Vindrà més tard el primer gloc-gloc com a rudiment primari d'una parla amb què el nen es vol comunicar amb els qui l'envolten. La resposta que obté de l'entorn l'empeny a seguir creant aquest entramat de relacions que ha de suposar un sòlid fonament de l'afectivitat, allò que dóna seguretat davant el món desconegut. I pensem en tots aquells senyals que, durant el primer any de vida, el nen va escampant al seu voltant i que esperen aquesta resposta d'un adult de referència amb qui establir el vincle. I, silenciosament, es va teixint l'ordit que dóna seguretat i permet un desenvolupament harmoniós.

El nen que, en néixer, ha estat abandonat en una institució tipus orfenat, no tindrà la possibilitat de desenvolupar aquest ordit afectiu. Qui farà cas del seu intent de somriure? Qui contestarà el seu gloc-gloc amb què es vol comunicar? Qui obrirà els braços per acollir-lo quan faci les seves primeres passes, amb temor i inseguretat?

Quan un nen que ha patit els efectes de l'abandonament és adoptat, presenta una situació de greu mancança. Li manca l'ordit que li ha de donar seguretat. No ha organitzat els seus sistemes de vincle. Pot ser que vagi d'un costat a l'altre, que no pari quiet cercant emocions i contactes, que no estigui atent a res del que li diuen... Però anem amb compte! La nostra societat, que es deleix per classificar-ho tot, pot dir que són nens amb un trastorn per dèficit d'atenció (el famós TDAH). I això és un reduccionisme greu i perillós. Cal recuperar les idees que ens situïn el nen en un context; i això no té res a veure amb un diagnòstic concret. Entendre el nen amb un vincle desorganitzat o inexistent ha de evitar posar falses etiquetes diagnostiques de TDAH. La seva comprensió va molt més enllà.

DIARI DE GIRONA, 23 de maig de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/05/23/ordit-afectiu-tdah/618593.html

Tractament del TDA i el TDAH a Girona
http://www.drjosepcornella.com/tdah.php