dijous, 3 d’abril del 2014

CONSCIENCIACIÓ PER L’AUTISME

Aquesta passada nit, molts edificis s’han il•luminat de blau. Ha sigut una manera de recordar que els ciutadans d’arreu del món hem de prendre consciència sobre un trastorn poc conegut anomenat autisme. Fa pocs dies, el Secretari General de les Nacions Unides convidava a la reflexió. “El 2 d’abril, el Dia Mundial de la Conscienciació sobre l’Autisme, deia, no té com a únic objectiu generar comprensió; és una crida a la acció. Insto a totes les parts interessades a participar en la promoció dels avenços donant suport als programes d’educació, oportunitats de treball, i altres mesures que ajudin a fer realitat el nostre ideal comú d’un món més inclusiu”.

En sabem poc sobre l’autisme. Es tracta d’un trastorn complex que afecta el cervell, de manera que les persones que el pateixen tenen unes dificultats importants en la comunicació i en la interacció social, i, sovint, apareixen comportaments inusuals o repetitius. Tot plegat incideix en una situació laboral precària quan arriben a l’edat adulta. S’insisteix en aquesta jornada en la necessitat de facilitar la integració en el treball, aprofitant aquelles qualitats que cada persona té més desenvolupades.

Em voldria fixar en dos aspectes. El primer és el perill de l’estigma. Amb freqüència es posen etiquetes que poden tenir conseqüències fatals de cares al futur de les persones. No podem parlar més de nens autistes. És un disbarat! Hem de parlar, en tot cas, de nens amb autisme. I comprendre com es tracta de nens que no saben comunicar un malestar intern, que no tenen capacitat de dirigir el cervell cap a una activitat determinada, i que, més que aïllats, s’estan protegint d’uns estímuls massa carregosos per la seva ment.

Posar etiquetes es ignorar la capacitat de desenvolupament d’un nen. Quan definim per una síndrome, correm el risc posar un sostre massa baix a tota la potencialitat que ens dona la plasticitat del cervell infantil. Quan l’adult no creu en les possibilitats del nen, la resposta d’aquest és la inhibició. “Per què intentar-ho, si no ho creuen possible?”

Això em porta al segon aspecte: la multidisciplina. L’atenció al nen amb un autisme no ha de ser exclusiva de cap grup professional en concret. Cal que hi hagi una cointervenció des dels diferents àmbits de la salut i de la pedagogia, amb un objectiu comú fixat en la millora de la qualitat de vida del nen i de les seves famílies. Només col•laborant tots aconseguirem millors fites. La llum blava d’aquesta nit passada ens il•lumina a treballar plegats!

DIARI DE GIRONA, 4 d’abril de 2014.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada