dijous, 10 d’abril de 2014

POBRESA INFANTIL, AQUÍ I AVUI

Malgrat hi ha polítics que fan la oïda sorda, la pobresa infantil és una realitat al nostre país. Ho havia advertit l’informe de UNICEF (“Infància a Espanya 2012-13"), i ho ha confirmat Càritas. La realitat del nostre país és que hi ha famílies que han de fer front a situacions de mancances imprevistes. La realitat del nostre país és que les polítiques de retallades (econòmiques, educatives, sanitàries i socials) condueixen cap a situacions de vulnerabilitat en aquelles etapes clau del desenvolupament, negant als nens el seus drets. La realitat del nostre país oblida que són els nens d’avui, els que tenen dret a “gaudir com a nens” a fi de que puguin ser adults més madurs el dia de demà. La realitat del nostre país no deixa de exercir una violència callada cap els qui no tenen veu. “La pobresa és la pitjor forma de violència”, afirma Gandhi. I negar-ho, amagar-ho, desviar la mirada cap a tantes i tantes foteses, deu ser una forma de violència encara molt més gran. La realitat del nostre país és que encara no s’ha produït cap debat d’alt nivell, amb reflexions i propostes, a nivell dels representants parlamentaris, siguin estatals o autonòmics. La realitat del nostre país és que es corren espesses cortines de fum.

Els més petits són els més vulnerables. Els efectes de la pobresa i de la malnutrició en els nens menors de sis anys afecten el seu desenvolupament cognitiu, son caldo de cultiu per el fracàs escolar i, en arribar l’etapa adolescent, propicien trastorns de conducta i situacions de inadaptació social. Les conseqüències en la salut individual es transformen en alteracions importants en la salut social. es ja la mateixa societat la que pot emmalaltir. Afirma Luis Rojas Marcos que “les llavors de la violència es sembren en els primers anys de vida, es cultiven i es desenvolupen durant l’etapa infantil, i comencen a donar els seus fruits malignes durant l’adolescència”.

Només pot haver-hi solució des del coneixement i des del compromís social i polític. El primer pas és reconèixer la realitat i avaluar-ne les arrels. I, a partir d’aquí, utilitzar adequadament els recursos existents. Sense afany de protagonismes. Des del més estricte sentit pràctic. Cal assegurar la continuïtat dels serveis, més que omplir-nos la boca amb “coordinació de nivells”; cal anar cap a la interdisciplina més que cap a la multidisciplina; cal cooperar amb els afectats més que prescriure solucions; cal reduir el patiment de les persones més enllà del dolor; cal tenir cura i acompanyar (a vegades fins a la mort) amb el mateix èmfasi que guarir; cal estar més proper de qui més ho necessita que del qui més ho demana;.... En definitiva, cal ser capaços d’estar al costat de ..., més que ser els protagonistes en els processos!

DIARI DE GIRONA, 10 d’abril de 2014.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra Infantil a Girona

Cap comentari:

Publica un comentari