dijous, 31 d’octubre del 2013

QUAN EN DÈIEM FIRES ...

Quan en dèiem Fires feia fred, i estrenàvem abric i bufanda. I el passamuntanyes que et tapava les orelles. I les festes començaven el dia 28 a la tarda. No sabíem massa bé com començaven, però hi havia un inusual repic de campanes.

Quan en dèiem Fires el dia de Sant Narcís era molt important. Al matí ens despertaven uns petards anomenats morters. I amb l’avi anàvem a veure com sortien gegants i capgrossos, amb l’àguila i l’Ajuntament de les Cases Consistorials. I l’alcalde i els regidors anaven amb frac i barret de copa. I duien un espasí. I els “serenos” duien la bandera de la ciutat. I tots plegats esperaven, al peu de l’escalinata, que baixessin solemnement el Bisbe i els canonges, molt mudats, mentre les campanes repicaven com boges. Era un moment de gran solemnitat, i l’avi, respectuosament, es treia la gorra. Veiem entrar la comitiva a l’església de Sant Félix, i l’àguila, els gegants i els capgrossos els feien reverències. I nosaltres no hi entràvem. “Li fan un ofici a Sant Narcís”, em deia l’avi, i jo em quedava igual. Quan en dèiem Fires anàvem a venerar Sant Narcís el dia 29 a la tarda. L’església feia olor de cera i encens. I la capella del Sant estava plena a vessar. La gent, agenollada, resava no se sap què. I entravem al cambril del sant i fèiem un petó a la relíquia. I ens donaven el cotó pel mal d’orella. I cada any ens explicaven tota la història d’aquell sant que només recordàvem un dia a l’any.

Quan en dèiem Fires teníem festa de l’escola tota la setmana. I així podíem anar als “cavallitos”, als autos de xoc, a la “nòria”, a la muntanya russa, al “làtigo”. I pescàvem unes tortugues mig esmorteïdes. I, més grans, fèiem punteria amb l’escopeta. I anàvem al guinyol. I cantàvem allò de “quan més lleig, més dolent; més dolent, més dimoni; i els dimonis a l’infern”. I jugàvem a la tómbola per que no ens toqués res. I menjàvem cotó de sucre i un “perro caliente”. I anàvem al circ. I és que hi havia coses que només es podien fer per Fires.

Quan en dèiem Fires fèiem la castanyada al vespre del dia de Tots Sants. Abans havíem menjat els panellets de can Puig. I havíem alabat els de pinyons, malgrat “cada any són més cars...”. Era un dia intens el de Tots Sants, com un parèntesi en mig de Fires. Al matí calia anar al cementiri. I de les atraccions, millor oblidar-se’n.

Quan en dèiem Fires anàvem a veure el “Certamen”, que ens semblava gran i innovador. No es pagava entrada. Carregàvem amb propagandes que no servien de res. Quan en dèiem Fires, els focs artificials s’enlairaven el dia 5 de novembre, a la llera de l’Onyar. I acabaven amb un rètol de foc que deia: “Gloria a San Narciso”.

Tot això passava quan en dèiem Fires; ara en diuen “barraques”, i passen coses diferents.

DIARI DE GIRONA, 31 d’octubre de 2013.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra a Girona



dijous, 24 d’octubre del 2013

ASSETJAMENT VIRTUAL

Aquesta setmana s’ha parlat de ciberbullying, a partir d’uns fets passats en un Institut de les nostres comarques, i de la ferma actuació per part de la direcció. El ciberbullying consisteix en l’assetjament a través d'Internet, i és un greu problema que es dóna entre nens i adolescents usuaris de les noves tecnologies. Segons dades recents, al voltant d'un 20% dels adolescents ha patit alguna vegada assetjament cibernètic, a través de les xarxes socials o del telèfon mòbil.

La situació és greu, i pot arribar a extrems terribles per la persona assetjada, que se sent greument intimidada, i, a vegades, amb conductes autolesives. Per tant, cal prevenir i estar alerta dels signes i símptomes que puguin fer sospitar-ho. L’educació és fonamental. En aquesta època en que tot és a la xarxa, cal ensenyar a protegir la pròpia intimitat i a guardar les dades personals, i de la vida privada. Cal que els nens evitin la temptació de les xarxes i publicar dades que, en un moment donat, es poden tornar en contra seva. Els amics han de ser de carn i ossos, no “virtuals”.

El nen del nostre segle ha de ser advertit dels perills d’entrar a xats o fòrums de contingut radical, o de fer contactes anònims, i, sobre tot, de quedar amb persones desconegudes, malgrat siguin “amics” de la xarxa.

Actualment, es recomana sospitar ciberbullying en el cas de que els pares observin que el seu fill és amenaçat, humiliat o provocat per altres menors, o si publiquen fotografies d’ell una mica compromeses. O si es descobreix que hi ha qui difon falsos rumors, malgrat puguin semblar innocents. O si es troben perfils o pàgines anònimes o, fins i tot, un fals perfil, dedicats a difamar-lo. Cal fer cas del fill que es queixa de que algú ha modificat o alterat el seu propi perfil, o de que rep amenaces o insults a la xarxa o en forma de missatges de mòbil.

L’actuació davant la sospita ha de ser ràpida. Cal prendre les mesures adequades, tancant les connexions. I si les amenaces són greus, caldrà actuar amb fermesa, denunciant la situació, en primer lloc, davant el centre educatiu.

Tanmateix, cal vigilar que els propis fills no estiguin en grups que practiques aquest assetjament informàtic a altres. Cal educar que tot tracte a través de la xarxa no deixa de ser un tracte humà i que mereix totes les consideracions de respecte i correcció.

Com a pares, tenim la responsabilitat de que els nostres fills facin un us raonable, sensat, prudent i responsable de les xarxes. No ens té que acomplexar el fet de tenir menys coneixements informàtics que els propis fills.

DIARI DE GIRONA, 24 d’octubre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona

dijous, 17 d’octubre del 2013

INCONGRUÈNCIES

Dissabte passat, a l’alçada de la carretera de França, entre el pont de la Barca i l’Hospital Trueta, em van avançar dos cotxes. Portaven un numero al darrera, i feien petar estrepitosament el motor. No puc jutjar si la seva velocitat era la que s’adequava al tram urbà. Però, en qualsevol cas, anaven amb pressa. No hi havia cap dubte que havien participat en el 61è Rally Costa Brava que va tenir, crec, un punt important a la nostra ciutat. Imagino que la cursa ja s’havia acabat, i, tal vegada, anaven a donar un volt.

Just fa un parell de setmanes s’havia celebrat a tot Catalunya la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura. El lema era: “Aire net – Fes el pas!”. És ja una tradició de la darrera setmana de setembre, en que es vol conscienciar la ciutadania sobre la necessitat de deixar aparcat el vehicle particular i, mitjançant el transport públic, amb bicicleta, o caminant, aconseguir uns nivells més baixos de contaminació atmosfèrica. Ens cal millorar la qualitat de l’aire que respirem a les ciutats. En aquesta campanya es deia que “escollir el transport públic col•lectiu per anar a la feina, caminar o moure’s en bicicleta per anar de compres en comptes d’agafar el cotxe pot ser una bona forma de protegir i millorar la salut”. Ben cert. Cal conscienciar a la població del creixent risc que suposa el fet de cremar gasolina. Cal que la ciutadania sigui sensible a l’impacte ambiental del transport. I es feren diverses activitats al carrer, amb exposició de cotxes elèctrics, i també a les escoles. A alguns llocs hi havia uns detectors de gasos que t’indicaven fins a quin punt no estaves contribuint a l’escalfament de l’atmosfera i a la contaminació.

I, feta aquesta campanya, sembla que tinguem memòria de peix. El rally, que també és una tradició de cada tardor, ens porta cotxes que fan una cursa, amb gran despesa de combustible, sense massa consciència de la contaminació del medi ambient. I els mateixos que feien possible la Setmana de la Mobilitat Sostenible, Generalitat i Ajuntament, donaven suport ara a aquesta cursa que no hi té res a veure... He donat un cop d’ull als trams: les Guilleries i la muntanya dels Àngels. Un clàssic, tanmateix. De nou els nostres boscos sofreixen la contaminació gratuïta del monòxid de carboni.

Ens cal ser congruents. En nom del canvi climàtic hem sigut capaços de modificar molts costums i tradicions. La defensa dels animals i de la naturalesa ens ha dut a dràstiques decisions. Que farem amb els rally’s? Quina ha de ser la conducta social? No podem educar un dia els valors ecològics per demostrar, a les dues setmanes, que qui mana és el diner. Per damunt de tot ens cal ser congruents amb la nostra conducta.

DIARI DE GIRONA, 17 d’octubre de 2013.


dijous, 10 d’octubre del 2013

VOLUNTARIAT I SALUT

A la facultat de Medicina de la Universitat de Exeter, al Regne Unit, s’ha dut a terme una gran revisió sistemàtica i una metanàlisi sobre els beneficis del voluntariat. El treball, publicat a la prestigiosa revista BMC Public Health, conclou que el voluntariat ajuda a millorar la salut mental del qui el du a terme, i ajuda a viure més anys. hi ha dades concretes. Per exemple, la mort sobtada (infart, ictus, ...) es redueix en un 20% en les persones que dediquen una part del temps al voluntariat social, de manera comparativa amb els qui no ho fan. Tanmateix, en els voluntaris es donen nivells més baixos de simptomatologia depressiva, augmenta la satisfacció amb la vida, i millora el sentiment de benestar. Disminueixen els ingressos hospitalaris, i tenen més capacitat per gestionar l’estrès.

A que es deuen aquestes millores en la salut física i mental? No està clar. D’una part, les activitats de voluntariat solen associar-se a l’exercici físic i això sempre és bo. Però també suposa un estat d’ànim optimista, de treure el temps d’allà on sigui, d’un sentiment vital i vitalista.

No és fàcil quantificar el nivell de implicació de la població en activitats de voluntariat. A nivell del nostre país, un xic més del 30% de la població afirma haver realitzat aquestes activitats en algun moment de la seva vida. Però aquesta xifra es redueix al 17% quan preguntem per les persones que han realitzat activitats de voluntariat durant l’últim any. Moltes persones ho fan per motius altruistes, per ajudar els demés. Altres, per cobrir una necessitat personal (absolutament vàlida) de sentir-se útils en aquesta vida. El cert és que els voluntaris fan falta. En uns moments de crisi profunda a la nostra societat, les demandes del voluntariat són més i més grans. Ha quedat clar que l’Administració no arriba a cobrir les necessitats de les persones. Són els voluntaris els qui, sovint, fan aquesta tasca de suport en àmbits tan diversos que van des de l’ensenyament a la sanitat, passant pels serveis socials.

Segons dades de casa nostra, el 92% dels voluntaris se senten satisfets amb la tasca que han fet. Aleshores, davant tot això, jo em pregunto per què no hi ha més gent compromesa en accions de voluntariat social? Potser manca temps per arribar a “donar” una part del propi temps. Potser manca informació sobre les possibles activitats de voluntariat. I potser, encara, pot mancar un interès personal. Però crec que aquest interès personal s’incrementaria des d’una bona informació i un bon coneixement de les realitats socials del nostre país.

DIARI DE GIRONA, 10 d’octubre de 2013.


dijous, 3 d’octubre del 2013

DEL CERVELL A L’ÀNIMA

La setmana passada centrava el meu escrit en els “cervells en miniatura” que s’utilitzen per l’estudi de la prevenció i tractament de determinades malalties. Un col·lega, expert en bioètica, em comentava que, de fet, es tracta de rèpliques de teixit nerviós que no tenen res a veure amb el cervell humà. I si aquesta investigació duta a terme a Àustria ens ha de servir per estudiar la fisiopatologia cerebral i les malalties mentals, benvinguda sigui. Són més preocupants, em comentava, les investigacions en neurociències (tomografia amb emissió de positrons, ressonància magnètica funcional i altres) en que es redueix l’ànima o la consciència a pures reaccions bioquímiques de les neurones.

L’eterna pregunta és sobre on està el límit entre el cervell (estructura) i aquella capacitat de transcendir que anomenem ànima. No està clar. Els savis dubten a l’hora de parlar sobre allò que és el distintiu de l’espècie humana. El meu admirat Ramón y Cajal escriu: “Jo perseguia cèl·lules de formes delicades i elegants, les misterioses papallones de l’ànima, el batec d’ales de les quals qui sap si algun dia aclarirà els secrets de la vida mental… L’artifici sobirà de la substància grisa és tan envitricollat que ha desafiat i desafiarà per molts segles l’obstinada curiositat dels investigadors”. Més enllà del microscopi, ens queda el misteri.

J. A. Marina atribueix a la intel·ligència humana una funció creadora: inventar un món humà. Un món que coneixem a partir de la ciència. Però ens quedaríem molt esquifits si no avancéssim cap a la transfiguració d’aquest món a partir de l’art i de les creences espirituals i religioses; si no hi apliquéssim la tècnica ni l’ètica. Antonio Damásio, reconegut investigador en neurociències, afirma que la consciencia pot haver obert camí en l’evolució humana cap a un ordre de creacions nou que no hauria estat possible sense ella: consciència, religió, organitzacions polítiques i socials, arts, ciències i tecnologies. Hi hauria una consciència central, biològica, neurològica... Però, més enllà, hi ha una consciència ampliada, una elaboració que situa el nostre organisme en l’esdevenir històric.

Per tant, tot i reconeixent l’immens valor de la recerca en neurociències, mai hem d’oblidar que, més enllà dels circuits neuronals, l’home posseeix una consciència que li permet una actitud de transcendència, que no deixa de ser una victòria sobre l’egoisme. Malgrat els avanços tecnològics, en paraules gens sospitoses d’Erich Frömm, la transcendència es l’estructura clau de la maduració humana, del procés alliberador i de tot itinerari religiós qualitativament interessant.

DIARI DE GIRONA, 3 d’octubre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona

dijous, 26 de setembre del 2013

CERVELLS EN MINIATURA

La prestigiosa revista Nature ha publicat un treball que fa pensar… Segons les investigacions dutes a terme a l’Institut de Biotecnologia Molecular de Viena, s’han pogut desenvolupar, “crear”, unes cèl·lules que imiten el cervell humà. Es tractaria de “cervells en miniatura”, del tot artificials, i que no tenen vida fora del tub d’assaig on han estat engendrats. Però, cervells que són una rèplica exacta del cervell humà. Aquest treball de recerca s’ha aconseguit a partir d’una sofisticada tècnica que recrea dins un tub d’assaig unes condicions semblants a les que es donen dins la matriu humana.

Els investigadors afirmen que, a partir de la observació d’aquests cervells en miniatura, es podran estudiar i conèixer millor les causes i les conseqüències de diferents malalties mentals, com l’autisme i l’esquizofrènia. Diuen que es podria avançar molt en el diagnòstic precoç i, per tant, en tractaments més efectius en trastorns que tenen el seu orígen en els primers estadis del creixement embrionari del cervell. Un cervell nou és sempre una important font d’informació.

Què han fet? A partir de “cèl·lules mare”, han aconseguit fer créixer els nous cervells en un úter artificial. Són cervells que es comporten de manera idèntica al cervell embrionari, en un procés real de creixement i desenvolupament, dins la complexitat de les neurones i les seves connexions. Diuen que així es podrà conèixer en quin moment, i per quin motiu, s’inicien els defectes que, més endavant, donaran lloc a malalties.

És un treball m’ha fet pensar. Parlem del cervell, l’òrgan més important de l’ésser humà. L’estructura i la funcionalitat del cervell formen la base per les característiques del temperament de cadascú, tot allò que fa de cada persona un ésser únic i irrepetible. Les neurones i les seves connexions constitueixen la base del funcionament del pensament i l’aprenentatge. Aleshores, si es pot crear un “cervell in vitro”, quines son les conseqüències ètiques?

El conflicte està en saber definir, en cada moment, els límits. Cal definir els límits de l’experimentació amb les cèl·lules mare. Al final de la Segona Guerra Mundial, els experts reunits a Nuremberg, van fer una proclama per impedir que mai més es poguessin repetir els experiments amb humans que es van dur a terme durant el règim nazi. Ara, després de gairebé setanta anys d’aquella declaració, caldria actualitzar els principis de autonomia, justícia, beneficència, i no maleficència. Una definició que establís els límits de la ciència a fi de que mai es pugui manipular, des del pretext de la ciència, allò que és més sagrat en l’ésser humà: la seva llibertat.

DIARI DE GIRONA, 26 de setembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona



dijous, 19 de setembre del 2013

EL VI NOU I LA MUNTANYA CREMADA

En record de Joan Alsina

Avui fa quaranta anys. Com a conseqüència de la repressió que va seguir el cop d’estat de Xile, aquell 19 de setembre de 1973, ja gairebé de nit, les tropes del general Pinochet van massacrar al capellà gironí Joan Alsina. Tenia 31 anys. Al pont Bulnes de la capital xilena, una ràfega de metralladora va acabar amb la vida de qui havia volgut veure la mort de cares per poder morir perdonant. Cada any, quan arriba aquesta data, recordo aquelles paraules que va deixar escrites com a comiat. Ell intuïa el tràgic i proper final. El seu compromís com a capellà i treballador a l’hospital de Sant Joan de Déu de Santiago de Xile havia anat massa enllà. Tot just feia pocs dies del bombardeig del palau presidencial. Però aquell jove empordanès molestava els sentiments dels poders fàctics. Tantes il•lusions que quedaven en un no res...

El seu darrer escrit, després de quaranta anys, segueix essent actual. Hi ha dues imatges, però, que se’m fan sovint presents: el vi nou en bots vells i la muntanya cremada.

 "Havíem volgut posar vi nou en bots vells, i ens hem trobat sense bots i sense vi . . . de moment". S’hi va trobar i ens hi trobem. Tenim molt bon vi nou. Però els bots són vells. Tenim moltes idees, il·lusions, ganes de fer coses. Però les estructures són velles. I no ens permeten donar sortida al vi nou. I això ens produeix frustració. I, mirant enrere, en aquesta personal experiència de vida, me’n adono de quan vi nou s’ha perdut i s’ha malmès. Quantes persones han hagut de marxar fora per fer reals els seus somnis... Hem perdut tant i tant amb els bots vells que encara utilitzem... En els àmbits de sanitat, d’ensenyament, de benestar social,... Tantes bones idees que han quedat esclafades per unes estructures pètries.

"És terrible una muntanya cremada. Però cal esperar que de la cendra molla, negra, enganxosa, en torni a brotar la vida". N’hem vist de muntanyes cremades... En nostre Empordà l’any passat. Els boscos de Galícia en aquest final d’estiu. El terra calcinat ha esborrat tota senyal de vida i ofereix una imatge d’apocalipsi. Però cal esperar des de la confiança i el treball. Allò que es va sembrar no es perd. Hi ha, al nostre voltant, tantes muntanyes cremades... Munts de il•lusions que han quedat calcinades... Famílies destrossades, fills que planten cara als pares, divisions entre els ciutadans,... Més enllà, les terribles muntanyes cremades per l’odi de les guerres. I cal esperar. La vida sempre empeny per brotar de nou.

Com deia Joan Alsina, cal descobrir la vida cada dia, a cada minut. Cal estar atents als valors dels petits gestos de cada dia. Cal no perdre mai l’esperança!

DIARI DE GIRONA, 19 de setembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra Girona