dimarts, 30 de juliol del 2013

L´EBRE: 75 ANYS

Passaven 15 minuts de la mitjanit d'aquell 25 de juliol de 1938, i les tropes republicanes van passar l'Ebre en un darrer intent d'aturar l'avanç de les tropes nacionalistes. Començava la batalla de l'Ebre. Avui en fa 75 anys. Feia poc més de dos anys que, a Espanya, havia començat una guerra fratricida, després que uns militars s'aixequessin contra el govern legítimament constituït de la II República. La fèrria disciplina de les tropes rebels, i el suport rebut per part dels governs feixistes de Alemanya i Itàlia, contrastaven amb el desordre regnant al bàndol republicà, perdut en debats ideològics, i amb la no intervenció per part de les democràcies europees.

Fou una batalla dura, llarga i sagnant. Possiblement hi van deixar la vida més de 150.000 joves. Vides mai comptabilitzades, doncs la majoria pertanyien al bàndol dels perdedors. Fins fa poc, m'han explicat, encara els pagesos trobaven restes humanes quan treballaven els camps de conreu que foren dramàtic escenari de la guerra.

Fa uns anys vaig visitar aquest escenari amb un guia excepcional: el meu pare. Ell fou un de tants joves que, per l'atzar de l'any del naixement, foren enrolats en la anomenada "lleva del biberó" i veieren com, així, s'estroncaven els projectes i es posava un abrupte final a una tot just començada joventut. La batalla de l'Ebre fou, per a molts, el seu bateig de foc. I allà queden encara vestigis de trinxeres i de pobles destruïts brutalment. El silenci d'aquelles solituds és l'únic testimoni d'una guerra entre germans.

A la cota 705 de la serra de Pàndols, els supervivents d'aquella lleva del biberó hi han aixecat un monument a la pau. Una ossera acull una mostra de les restes trobades per aquells indrets. Uns ossos que no tenen color ni pertanyen a cap altre bàndol que al de la humanitat. Allà dalt, sempre vigilats per un vent que no cessa, hi ha esculpits uns versos d'Antoni Correig. Em van impactar. "Tu que estàs enfront meu, també en trinxeres... Qui ets? No sé el teu nom, ni el meu et dic. Sols sé que ets conegut per Enemic. I que, com jo, també la pau esperes".

No sé quin és el ressò d'aquests fets històrics. Sempre em fa por que se'n perdi la memòria. I que, de nou, amb uns arguments diferents però que tenen el mateix comú denominador, es pugui tornar a la lluita fratricida. Que mai més veiem un "enemic" en el germà que tenim al davant, malgrat pensi diferent. La nostra societat d'avui, davant d'un món cada vegada més complex, només podrà avançar fent pinya, unint forces. La relectura, aquest estiu, de la novel·la Prou fronteres, de Michel Boutron (1965) pot donar-nos arguments.

Diari de Girona 25/07/2013

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra de Girona

dijous, 18 de juliol del 2013

HI HA NENS NORMALS?

Fa pocs dies, en una trobada amb un grup de docents, va sortir a debat un tema que sempre és actual: “Què entenem per nen normal?”. Un tema de sempre, però amb unes circumstàncies que han canviat amb els anys. Que se n’espera avui dels nens? A vegades tinc la sensació de que el nen que es surt d’unes determinades caselles és fàcilment “etiquetat” com a nen problema o nen difícil. O que s’esperen unes conductes determinades quan no s’han donat les condicions bàsiques per aconseguir-les. “Només els nens saben allò que volen”, fa dir Saint Exupéry al seu Petit Príncep. I “allò que és important és invisible als ulls”. Però la nostra societat pot perdre, amb facilitat, el sentit d’allò que és important. Sovint s’oblida que el nen, abans que res, és una persona, amb totes les qualitats, i que es troba en un procés de maduració i desenvolupament; i que té un cervell amb una gran plasticitat per emmotllar-se d’acord amb els estímuls rebuts o amb les mancances percebudes.

El nen és un ésser únic, que requereix ser tractat com a tal; mai com un “adult en miniatura”. I el nen demana que se l’accepti, que se’n tingui cura, i que se l’ensenyi a conèixer els límits de la seva conducta. És a dir, que se li ensenyin les bases de la contenció, que se l’eduqui amb capacitat per conviure enmig dels demés. Quan manquen aquestes condicions, el nen pot aparèixer inquiet, mogut, desatent, i amb dificultats d’integració. I és que hi ha nens que no s’han sentit considerats com a persones, sinó com a adults en miniatura o com a “propietat” personal dels pares.

I quan manca allò que és essencial, comencen els problemes. I es demana un diagnòstic que posi fi als dubtes. I, tal vegada, una medicació que freni una conducta que se surt de les normes establertes. Aleshores, abans de tot, caldria una reflexió des d’aquesta perspectiva de la normalitat del nen. Tenim l’exemple de la febre. No hi ha dubte que la febre és una reacció normal d’un nen normal davant una situació anormal, com pot ser una infecció. De la mateixa manera, hem d’entendre que una determinada conducta pot ser una reacció normal d’un nen normal davant una situació de l’entorn que és anormal.

Quines situacions anormals ens podem trobar? Diversos: límits inadequats o inestables, manca de límits en una educació que pretén ser “permissiva”, sistemes de vinculació amb els pares que són inestables o insegurs, desavinences entre els pares, manca de cura cap al nen, diversos problemes psicosocials... N’hi hauria més. La consideració del nen com a persona que madura en un món adult ens pot ajudar a entendre moltes de les seves conductes que poden semblar patològiques.

DIARI DE GIRONA, 18 de juliol de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals


dijous, 11 de juliol del 2013

SANT BENET D’EUROPA

Avui és Sant Benet de Nursia, patró d’Europa, un home que va viure a cavall entre els segles V i VI, i que va donar lloc, amb la seva ordre monàstica, a tota una xarxa de monestirs que, escampats pel continent, foren i segueixen essent referents de cultura i espiritualitat. Europa no pot negar aquestes arrels que impregnen la seva manera de ser. El mateix Carlemany, en constituir la “Marca Hispànica”, fundà monestirs com a garantia de ordre i pau, un estil de construir la societat. No oblidem que Catalunya neix sota la mirada de l’abat Oliba que, amb la seva intuïció benedictina, crea el moviment “Pau i Treva” per defensar els drets del poble davant els abusos dels senyors feudals. Un moviment considerat com a germen de les primeres Corts Catalanes ja fa mil anys.

Avui, en que sembla que hi ha una innata al·lèrgia a tot allò que fa tuf de sagristia, no es parla de Sant Benet ni de tot allò que va aportar a la nostra terra i a tota Europa. Pocs ciutadans s’han llegit la “Regla” que podria ser, tanmateix, l’embrió d’una constitució europea basada en la Pau i la Convivència.

San Benet accepta els homes com són, amb els diversos temperaments i les diverses cultures. I insisteix en que el governant s’ha d’acomodar a les moltes maneres de ser, ha de ser capaç d’adaptar-se a tothom, i ha de tractar a cadascú d’acord amb els respectius temperament i la intel·ligència, i que ha d’actuar segons vegi que convé a cadascú. El governant ha de ser un home que sàpiga d’homes, ha de ser un expert en humanitat.

La regla benedictina es fonamenta en l’estima als demés, en l’acolliment, en el treball i en la pregària. L’estima hauria de ser el fonament de les relacions humanes a la nostra Europa. Vull dir l’estima als homes, als ciutadans. Quan hom veu les notícies sobre el que diuen i fan des de la Comissió Europea, sembla que hi hagi una clara estima pel diner, per l’euro. Es parla de “primes”, de tipus d’interès, de bancs,... No es parla dels problemes de les persones anònimes que pateixen, calladament, la crisi. No es parla de resoldre el problema d’un empobriment creixent dels de sempre; no pas dels dirigents ni dels polítics. Estimar vol dir acollir; acollir sense reserves a tothom. Les ideologies són diferents. Però des de l’argumentació, totes es poden defensar. I ens manca encara el treball, tant escàs en els nostres dies. Promocionar el treball és un deure de la nostra civilització. I a tot això, Benet hi afegia la pregària. És complicat parlar de pregària en una civilització laica. Però si que cal reconèixer que ens manca, i molt, el sentit de transcendència, que ens ajudi a obrir horitzons i a comprendre la nostra història particular dins una història de la humanitat, que vol fer un camí de progrés i en pau.

DIARI DE GIRONA, 11 de juliol de 2013

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona


dijous, 4 de juliol del 2013

EL MEU ESPRIU

Vaig conèixer Salvador Espriu l’octubre del 66. No és que el conegués personalment. Vull dir que el vaig conèixer com a autor, poeta i dramaturg de la llengua catalana. El Sr. Ignasi Bonnín, el nostre professor de llengua i literatura a l’Institut, ens va organitzar una excursió a Barcelona per anar a veure, al teatre Romea, la “Ronda de mort a Sinera”. En sortint, vaig gastar-me 30 pessetes per comprar la revista “Primer acto” que, entre altres articles, incloïa el text de l’obra representada (traduïda sense cap misericòrdia al castellà!) i un escrit del mateix poeta que volia ser una introducció i una mena de justificació al que havíem vist a l’escenari. Encara el guardo. Aquell primer viatge al Romea i a l’obra d’Espriu em permeté fer un apropament, de la mà del Sr. Bonnín, cap el mite de Sinera i cap els personatges més representatius de l’obra d’Espriu: l’Altíssim, Teseu, Ariadna, Salom, Esperança Trinquis, en Quim Federal, en Ventura, la Teresa que baixava les escales, i, en definitiva, aquell personatge vestit de negre, amable i mut, que és la mort. Aquella mort, companya de camí en la vida d’un Espriu malaltís, que enyorava ser dut al cementiri de Sinera, el que domina tot el mar, amb el carretó de Quel·la. Tanmateix, la Ronda de Mort a Sinera oferia un tast d’aquella imponent Primera Historia de Ester amb la que, emprant titelles, Espriu feia una mena de testament de la llengua catalana, que veia en perill de mort.

La setmana vinent s’acompleixen cent anys del naixement de Salvador Espriu a Santa Coloma de Farners. Va ser un home d’una gran cultura, inspirada sovint en els relats bíblics que ell interioritzava profundament des del seu confessat agnosticisme, una mena de respecte profund davant les suposades realitats inabastables. L’obra que havia jo vist al Romea, amb els meus ulls d’adolescent, m’apropava a una cultura que el règim ens volia amagar. Tanmateix, quan al final la mort, als sons de la tenora de la “moixiganga de Sitges” s’apropava al públic i feia aquell gest de invitar a la dansa, una mena d’esgarrifança em feu pensar en la realitat que cridava Teseu: “Omnes vulnerant, ultima necat” que, pels coneixements apresos a l’institut, sabíem traduir com “totes fereixen, la última mata”. Ferits, però no vençuts!

Jo no sé si els estudiants d’avui, joves llavis desclosos després de la foscor, tenen la oportunitat de conèixer Salvador Espriu, prosista, poeta, i home de compromís. Quan ens preocupa el futur de la nostra llengua, és important tornar a Espriu i veure com, amb tots els elements en contra, fou capaç de mantenir la flama encesa, mentre esperàvem un alçament de llum en la tenebra.

DIARI DE GIRONA, 4 de juliol de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona


dijous, 27 de juny del 2013

WHATSAPP

Ja tinc WhatsApp! Quatre instruccions al mòbil, descarregar un programa, i obrir-se a les possibilitats de comunicació que la tecnologia ofereix. L’he limitat bastant. Detesto la sensació de sentir-me atabalat, sempre connectat i a l’abast de gairebé totes aquelles persones que tenen el número del meu mòbil. Suposa el WhatsApp la mort del missatge SMS? Possiblement. La facilitat per enviar els missatges a un grup i compartir fotografies augmenta el seu atractiu. En pocs anys ja hem vist morir el “Messenger”, i el xat del Facebook té data de caducitat. Que vindrà després? No ho puc endevinar. Però la tecnologia no para. Cada vegada ens podem sentir més connectats sense fer us de la paraula. No deixa de ser una contradicció per l’espècie humana.

Em poso dins la pell d’un adolescent o jove d’avui, i intento entendre la seva manera de estar comunicat amb el món exterior. La veu ha deixat pas al ràpid moviment d’uns dits que teclegen frases amb una ortografia peculiar i una sintaxi que no és gens acadèmica. L’expressió dels sentiments queda substituïda per uns ninots anomenats “emoticones” (traducció casolana; no puc imaginar com n’hauria dit Pompeu Fabra). I, mentre, la mirada s’esparpalla entre un i mil estímuls diferents. La connexió amb el món és constant però sense pilars que donin seguretat. Les converses, a través dels missatges, no han de tenir cap profunditat. Però entretenen. N’hi ha prou amb demostrar que hom hi és present. I passa el temps, cauen les hores. On queda la pràctica de la lectura? Tindrem temps per escriure quelcom, per dibuixar? Difícil... Cal seguir, al mateix temps, el Facebook, el Twitter, i els corresponents jocs “on line”. I, segur, em deixo encara algun altre entreteniment.

Aquesta situació dificulta l’exercici de l’atenció i la concentració, i és causa d’una certa hiperactivitat mental. Són símptomes funcionals d’un cervell atabalat. No es correspon a cap trastorn concret. Es tracta d’una situació que es va creant i en la qual l’adolescent o jove hi queda atrapat. Si intenta llegir, el soroll tremolós del mòbil l’avisarà que li ha arribat un WhatsApp. I correrà, delerós, a donar-hi resposta. No fos cas que, des de l’altra costat, el consideressin absent a la conversa de la xarxa. I, per tant, ho tindrà francament difícil per seguir el fil d’allò que llegia.

Hi ha qui diu que educar els fills és avui més difícil. Possiblement és així. No resulta senzill, avui, controlar tots aquells estímuls que, de manera continuada, influeixen en les ments dels més joves i fan que els missatges dels pares arribin amb dificultat. O hauran d’utilitzar també el WhatsApp?

DIARI DE GIRONA, 27 de juny de 2013.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra Infantil a Girona

divendres, 21 de juny del 2013

BRETXES DIGITALS I ASSETJAMENT

L’assetjament entre adolescents a partir de les noves tecnologies informàtiques va en augment. I succeeix, sovint, sense que els pares en tinguin coneixement. Més del 12% d’alumnes de secundària i batxillerat han reconegut haver rebut trucades o missatges amb insults o amenaces. I més d’un 14 %, a les mateixes franges d’edat, reconeixen haver-ho fet. Molts adults no són conscients del patiment que es pot ocasionar a través de la xarxa, això que en diuen “ciber-assetjament”.

Que poden observar els pares? No hi ha un quadre típic i universal. Però sempre han de cridar l’atenció els canvis d’hàbits en els fills, ja sigui en l’ús de dispositius mòbils o de Internet, absències repetides a classe, absència en activitats engrescadores, disminució en el rendiment acadèmic, pèrdua de capacitat per concentrar-se, canvis o desaparició d’amistats... També pot aparèixer insomni, i mal de cap o mal de panxa.
El nen que és víctima d’aquesta situació s’ho passa malament, pateix. Les burles poden tenir un ampli abast, i el temps d’assetjament s’allarga. Hi ha un risc important pels trastorns en l’estat d’ànim, així com per les temptatives de suïcidi, que sempre cal prendre seriosament.

Cal afegir la falsa sensació de impunitat i anonimat que pot tenir l’agressor a Internet, i les dificultats per detectar aquesta greu forma d’assetjament. I és que hi influeix enormement l'anomenada bretxa digital. Per primera vegada en la història de la humanitat, els més joves saben més que els adults en un tema concret. I és que els nostres adolescents han nascut a l’era tecnològica, però en general no han tingut una educació prèvia per fer un bon ús d’Internet, ni en coneixen els seus riscs. Saben utilitzar l’eina, però no saben com fer-ho de manera segura.

Per saltar aquesta escletxa, els pares s’han de formar en tot allò que suposa l’era digital, els mecanismes de control que hi ha, i sobre com transmetre als seus fills que a l’àmbit virtual han de regir les mateixes normes de convivència i de respecte que a la vida re
al. No es tracta de prohibir. Cal educar tan bon punt els menors comencen a jugar amb les noves tecnologies. Tal vegada ja als 2 o 3 anys...

I, malgrat ens enlluernen les noves tecnologies, els pares no s’han de sentir mai en inferioritat de condicions davant els fills. Els menors poden conèixer la tecnologia. Però els pares tenen el coneixement de la vida i la responsabilitat educativa davant la mateixa. I això ho han de fer, cal no oblidar, des de l’ús de la paraula i del raonament crític. Tot pot ser bo si s’utilitza a fi de be. Però no serà bo si ens deixem utilitzar.

DIARI DE GIRONA, 20 de juny de 2013
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/06/20/bretxes-digitals-assetjament/622693.html

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona

dijous, 13 de juny del 2013

ES DEIA JOAN

Es deia Joan. Feia quatre anys i mig que presidia l’església amb el nom de Joan XXIII. I en la tarda d’aquell dilluns de pasqua granada, el 3 de juny de 1963, el seu cor deixava de bategar. Fa ara, justament, cinquanta anys. Fou un dia trist; s’apagaven tantes esperances posades en aquell home gran que, amb el seu tarannà, s’havia guanyat el cor de tota la humanitat. Aquell dia ploraven la mort del “papa bo” els creients de totes les religions: catòlics, protestants, ortodoxes, jueus, musulmans,.. La nit abans de la seva mort, el gran rabí de Roma, junt amb un nombrós grup de jueus, s’havien aplegat a la plaça de Sant Pere per pregar pel papa. També el van plorar els no creients, i des de totes les ideologies: comunistes, socialistes, lliberals,... I, sobre tot, el poble senzill que havia vist, en aquell home, un signe d’amor i d’esperança. Recordo la buidor d’aquella tarda, mentre les campanes de la catedral brandaven a difunts. A la missa vespertina, al Mercadal (on jo feia d’escolà), acudí més gent del que era habitual. I estaven tristos. Malgrat ser un adolescent, intuïa que ens acabava de deixar un gran home compromès amb el món i treballador infatigable per la pau. La seva intervenció decidida durant la crisi dels míssils va aturar, possiblement, una guerra d’abast inimaginable. La pau va ser la seva obsessió. Des de la pau dins les famílies fins la pau entre les nacions.

Fa uns cinc anys, en un viatge a Sotto il Monte, el poblet on va néixer el futur papa, vaig tenir ocasió de visitar Ca Maitino, una casa on el qui fou el seu secretari particular, Don Loris, ha anat guardant tots ells records de Joan XXIII. Diria que és un museu de l’esperit. El papa Joan hi és present en aquelles estances. Hi ha, entera, la capella en que el papa pregava cada dia al Vaticà. I hi ha també tota l’estança del dormitori que tenia al palau apostòlic. El llit de fusta, senzill, està cobert amb una vànova de color vermellós. Davant el llit, un Crist. I damunt la tauleta, un petit crucifix que el papa tenia a les seves mans a l’hora de lliurar l’esperit. Aquella imatge em va captivar. Sabia que en aquell escenari, va deixar de bategar el cor d’un home que va ser capaç de moure tants cors. I, uns quilòmetres més enllà, a la catedral de Bérgamo, s’hi guarda la caixa de fusta de pi que havia contingut el seu cos embalsamat. La caixa buida em va donar la dimensió del que és la vida més enllà d’aquesta vida, la pervivència de l’esperit més enllà del que és terrenal i passatger. Han passat cinquanta anys. No se’n ha parlat massa als mitjans. Ens queda el record? Crec que si; crec que l’esperit d’aquell home bo que es deia Joan segueix viu en el cor de molts. I, per molts, ben viu.

DIARI DE GIRONA, 13 de juny de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/06/13/deia-joan/621746.html

Dr. Josep Cornellà Canals