OBSERVACIONS CÍVIQUES

Un vespre qualsevol, a Girona, en una línea qualsevol del bus urbà. El vehicle va força ple. Pugen un nen d’uns vuit anys, seguit d’una senyora que, endevino, podria ser la seva mare, i una altra senyora. Aquesta és gran, i, per caminar, s’ajuda amb un bastó. Queda només un seien buit al bus. El nen, ràpid, va i s’hi asseu. La mare somriu, i es queda al costat. La senyora gran, amb més dificultat en el caminar, s’ho mira. I es queda dreta. El nen seu, la mare somriu, i un senyor, anònim, s’aixeca i ofereix el seu seient a la persona gran, que ho agraeix. El nen no ho vist. La mare, si hi ha vist, ho ha dissimulat molt bé. I l’autobús segueix.

A Barcelona. Línia 5 del metro. A la parada del Clínic puja força gent. Em crida l’atenció una senyora amb un perfil que no enganya: semblant terriblement pàl•lid, mocador al cap que dissimula una alopècia, i signes de fatiga a l’expressió del rostre. No hi ha lloc per seure. Quatre adolescents, des dels seus seients, van jugant amb seu iPhone, riallers i absents al drama que no oculta la passatgera nouvinguda. Ella, dreta, s’agafa com pot a una de les barres del ferrocarril. Ells segueixen,jugant, aclofats als seus seients. Baixo del metro a Horta. L’escena no ha canviat.

Són observacions cíviques; dues observacions de la vida diària que m’han fet pensar en la necessitat d’allò que hauria de ser la norma cívica, l’educació bàsica per la convivència humana. Qui educa? D’entrada penso i afirmo que la tant fiscalitzada “Educació per la ciutadania” no ha servit de res. Això, en el cas de que s’hagi ensenyat d’una manera correcta. Possiblement, aquesta assignatura ha sigut un de tants invents per omplir uns currículums acadèmics amb belles intencions, sense tenir en compte la necessitat dels continguts.

Qui educa? Després he pensat que les normes d’educació, allò que en dèiem “urbanitat”, s’ha d’ensenyar a casa i cal predicar-les amb l’exemple. Que no s’hi val en confiar-ho tot a l’escola, dimitint de les tasques inherents a la condició de pares.

I, finalment he tornat a un vell concepte: l’educació és tasca dels pares. Cal evitar confusions. El nen és educat des de que neix per uns pares, per una família. I aquesta educació es basa, sobre tot, en la defensa d’uns valors de convivència i en un exemple de vida. I l’escola, des de l’ensenyament, reforça aquesta educació rebuda a casa. La col•laboració entre l’escola i la família rau en aquesta reciprocitat educativa; no en que els pares ajudin els fills a fer els deures... A cadascú allò que li pertoca!

DIARI DE GIRONA, 7 de febrer de 2013. www.diaridegirona.cat/opinio/2013/02/07/observacions-civiques/603126.html

www.drjosepcornella.com

UN NEN, UNA TAULETA

Les noves tecnologies guanyen terreny i, des de la pressió mediàtica, es van fent imprescindibles. Els nens han entrat de ple en el món de les noves tecnologies. Un estudi realitzat als Estats Units revela que el 77% dels menors de 12 anys fa servir les “tabletes”, aquest dispositiu que facilita l’accés a Internet a qualsevol lloc, per jugar. En menor proporció, també s'empra amb finalitats educatives i com entreteniment. Aquest estudi, realitzat des l’empresa Nielsen, es pregunta per les conseqüències que aquest fet pot tenir a nivell educatiu.

Per els nens que s’inicien en el món digital, la tauleta és menys complexa que un ordinador i més gran que un telèfon intel•ligent. Però, evidentment, quan un nen fa servir aquesta aparells, pot estar exposat als perills intrínsecs que suposa l’ús d’Internet. Es fa imprescindible una correcta supervisió per part dels pares per tal de minimitzar aquests perills. De fet, alguns aparells del mercat ja porten una funció a fi de facilitar el control parental, tot restringint l’accés a determinats continguts i aplicacions.

I per què fan servir lles tabletes els nens? Per jugar a videojocs, per veure pel•lícules o programes de televisió, i també amb finalitats educatives. L’estudi reflecteix també una tendència creixent a que els pares utilitzin la tauleta per entretenir els nens, ja sigui mentre viatgen o mentre esperen en un restaurant.

Tot i els possibles avantatges, molts experts han apuntat que poden arribar a produir-se problemes de desenvolupament, si els usuaris són menors de 6 anys. Els nens s’han de moure, jugar a l’aire lliure i aprendre a relacionar-se socialment, i per això no és recomanable que passin llargues hores sols davant d’un dispositiu, ja que fomenta l’individualisme, dificulta el desenvolupament de moltes capacitats i implica problemes físics, alguns ells relacionats amb l’obesitat infantil. Tanmateix, però, hi ha qui considera que l’ús d’una tauleta no suposa cap problema per al desenvolupament dels nens, i que a més ajuda el nen a adquirir una sèrie de competències, com la creativitat, la capacitat d’organització, l’autonomia personal.

Amb què ens quedem? Res no és bo en excés. Totes les masses piquen, diuen. Una tauleta, és cert, pot ser una bona eina complementària per l’aprenentatge dels nens. No podem aclucar els ulls; cal que els nens coneguin aquestes noves tecnologies. Però tenint en compte que la tecnologia no pot substituir mai l’atenció dels pares ni el tracte amb altres nens. Benvinguda la tauleta si no substitueix els pares; benvinguda la tauleta si se’n fa un us responsable; benvinguda la tauleta si no resta temps al diàleg.

DIARI DE GIRONA, 31 de gener de 2013.
www.diaridegirona.cat/opinio/2013/01/31/nen-tauleta/602048.html

www.drjosepcornella.com/trastorn-desenvolupament.php

M’AVORREIXO

M’avorreixo… Pot ser positiu que el nen s’avorreixi? Hi ha activitats que ajuden al creixement del nen: crear jocs nous, desmuntar joguines existents per crear-ne altres de diferents, dissenyar alguna cosa a partir del no-res... Mentre les sobrecarregades agendes de molts nens impossibiliten aquestes activitats, per el nen és imprescindible un petit parèntesi d'avorriment.

Els experts en pedagogia afirmen que el joc és la forma d’expressió més evident i immediata que té un nen a l’abast. El component educatiu del joc deriva de dues coordenades essencials: la imitació de la vida humana (en tots els aspectes) i el desenvolupament de la creativitat. Però, com es podrà desenvolupar la creativitat si no hi ha un temps per fer-ho? Sense una mica d’avorriment, difícilment prosperarà la creativitat. La realitat dels nens d’avui, però, ens posa el davant les seves agendes atapeïdes per l’horari escolar, els deures, i les mil i una activitats extraescolars. Alguns nens necessiten, fins i tot, ocupar temps del cap de setmana. Avui, els petits tenen poc temps per avorrir-se.

Però els nens necessiten un petit espai de temps que els permeti aturar-se i pensar: “i ara, què faig?”. Només així es podran adaptar a la situació que genera l’activitat i gestionar correctament aquest gran do que és el temps. A partir de l’avorriment, pares i docents poden ensenyar tota la riquesa que suposa la imaginació i la creativitat.

Sense arribar mai a dir-li exactament què fer (doncs es perdria la llibertat que per si sola implica la creativitat), els pares poden oferir alguns suggeriments o directrius al petit quan manifesti avorriment. Per exemple:

Inventar. Els nens poden inventar jocs, que se surtin de l’habitual o que incloguin noves regles dissenyades pels nens. Com poden idear joguines noves a partir de les que ja tenen.

Jugar a l’aire lliure. És útil per les relacions amb els demés, amb la naturalesa i amb el medi ambient. Res hi ha de més utilitat per desenvolupar la imaginació que estar fora de casa.

Variació en la quotidianitat. És a dir, trencar rutines i hàbits. Es pot fer des de qualsevol idea innovadora, des d’activitats no programades o canvis en la rutina habitual fins a transformar l’habitació en una nau espacial.

Imaginar allò impossible. La imaginació és lliure i els nens obtenen molt d’ella. Per exemple imaginant històries o creant altres móns. Els pares no haurien de limitar la imaginació del nen: cal fugir dels paràmetres racionals, encara que de vegades sentin la temptació de fer-ho.

DIARI DE GIRONA, 24 de gener de 2013.
www.diaridegirona.cat/opinio/2013/01/24/mavorreixo/600981.html

www.drjosepcornella.com

LLENGUA I CULTURA

Vaig llegir, en el seu moment, la novel•la de Javier Cercas: “Las leyes de la frontera”. Un bon amic em va dir que ell esperaria a que el traduïssin al català. El meu amic ha seguit un escolarització paral•lela a la meva i em consta que entén i parla correctament el castellà. Per això, estranyat, li vaig recordar els seus orígens i com jo el feia un bon coneixedor de la llengua de Cervantes. Tanmateix, li vaig recordar, Cercas escriu en castellà. Però el meu amic volia esperar l’edició en català. “És la manera de defensar la nostra llengua”, em va contestar.

No jutjo; cadascú té els seus criteris. I tot criteri, amb sòlids arguments, és un bon criteri. Sempre ho he cregut així. Però això no m’impedeix d’expressar els meus propis criteris des dels meus arguments.

Sóc un apassionat per la lectura. M’agraden, especialment, els gèneres històrics. Però m’agrada també apropar-me a la manera com l’autor és capaç de desenvolupar les idees que porta a dins, i amb quines paraules i quines expressions aconsegueix transmetre un pensament al lector; com aconsegueix transformar allò que és immaterial en una paraula que pugui ser escrita i llegida per un altre. Aquesta és la grandesa de saber escriure. I per això cada llengua ha ideat tot un munt de paraules, expressions i construccions literàries que ajuden a fer aquest pas fonamental de la intel•ligència humana. Les traduccions no deixen de ser aproximacions a la realitat: hi ha paraules que només tenen sentit en una llengua, i que és difícil trobar una expressió que, des d’una altra llengua, vingui a dir el mateix. Seria una barbaritat, per a mi, llegir Salvador Espriu traduït al castellà. Ho puc acceptar, només, per aquells que no coneixen la nostra llengua.

Per això, m’atrau la possibilitat de llegir els diferents autors literaris en la llengua que han escrit els seus treballs. No tinc cap dificultat amb el català ni amb el castellà. I gaudeixo llegint en francés les obres de Schmitt, de Saint Exupéry, de Baudelaire i de Theilard de Chardin, entre molts altres. Els coneixements de francés adquirits al Bruguera i a l’Institut, m’han permès seguir llegint i gaudint amb aquesta llengua. I ja m’agradaria tenir aquesta capacitat amb l’anglès. He pogut gaudir amb algunes frases del “Sostiene Pereira”, d’Antonio Tabucci, però em manquen coneixements d’italià.

I la nostra llengua, com la defensarem? Amb la cultura. Més que fer traduccions del castellà, ens cal promoure bona literatura catalana, amb premis seriosos que guardonin la bellesa amb que van saber transmetre les seves idees aquells nostres grans literats que aconseguiren fer immortal la llengua catalana.

DIARI DE GIRONA, 17 de gener de 2013
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/01/17/llengua-cultura/599924.html

www.drjosepcornella.com

DESPRÉS DE REIS: UNA REFLEXIÓ

La mort d’un nen de sis anys, a Málaga, aixafat per les rodes d’una carrossa de la Cavalcada de Reis, no ens pot deixar indiferents. Cal aturar-se i qüestionar-se quin és l’objectiu d’aquestes desfilades que, cada any omplen els nostres carrers de llum i d’il•lusió, en la vesprada del cinc de gener. L’objectiu no pot ser cap altre que els nens puguin veure i viure tota la màgia d’aquests personatges vinguts de lluny i que porten regals i joguines. Parlo dels nens; dels nens que, per ser nens, encara creuen en els Reis. Tot altre objectiu és un aprofitament poc curós d’aquesta innocència infantil.

Sóc dels qui no es solen perdre cap any la desfilada a la nostra ciutat. És una mena de lligam amb el passat i que em fa reviure la il•lusió en el present. i, tal vegada com un nen, m’agrada fixar-me en les vestimentes i els gestos de Ses Majestats. Revisc aquelles nits en que, immers en la innocència, sentia el silenciós frec de les seves vestimentes per el passadís de casa. Calen els afegits i les andròmines que desfilen, per posar un exemple, per la ciutat de Barcelona? Quin és el missatge de il•lusió que un cavall metàl•lic i curosament articulat pot aportar a un nen que frisa per veure, de prop, el Rei que ve de l’Orient? Per qui es fa la festa? El mateix podria dir d’altres cavalcades. En el mateix cas de Málaga, sembla ser que els carruatges de Ses Majestats encara no havien iniciat el recorregut, quan va ocórrer el fatal accident.

Quina funció hi tenen els caramels? No li acabo de veure. Per els nens, els caramels són un afegit a la màgia dels Reis de l’Orient. I per els més grans, sembla que, a vegades, hi hagi nivells seriosos de hipoglucèmia entre els més ganàpies. Per a mi, els caramels que es llencen des dels carruatges suposen una molèstia; empentes i patacades per veure qui n’aconsegueix més. Això si tens la sort de que no t’arribin a fer mal quan són llençats amb certa força de propulsió. La realitat és que els nens no tenen, avui per avui, necessitat d’uns caramels que, si no fos per les mares i àvies (també algun pare s’hi fa) anirien a parar a les butxaques d’uns adolescents que ja fa anys van deixar de creure en els Reis de l’Orient.

Cal revisar les nostres desfilades i veure si són coherents amb els seus objectius. El llançament de caramels pot estar integrat en altres desfilades festives. Però cal anar amb compte: no es pot confondre la cavalcada de Reis amb la rua del carnestoltes. Són coses molt diferents. Som a temps per revisar-ho i prendre decisions. El cas de Málaga no es pot repetir mai més a cap indret de la nostra geografia.

DIARI DE GIRONA, 10 de gener de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/01/10/despres-reis-reflexio/598879.html

www.drjosepcornella.com

L’ADÉU A UNA GRAN DONA

Diumenge passat, amb 103 anys, ens deixava una dona extraordinària, Rita Levi-Montalcini. Fou metge, neuròloga, infatigable investigadora, i, sobre tot, una persona compromesa amb el món en que li havia tocat viure. L’any 1986 va obtenir el premi Nobel de Medicina pels seus treballs sobre els factors de creixement del sistema nerviós. Convençuda d’aquesta inevitable activitat del cervell, estava en contra de la jubilació o de rebre qualsevol subsidi. I això li va dur problemes econòmics, fins que al 2001 va ser nomenada senadora vitalícia. “És ridícul obsessionar-se per l’envelliment, deia. El meu cervell és ara millor que quan era jove. És cert que hi veig malament i que la oïda no m’acompanya. Però el meu cervell ha funcionat sempre bé. El més important per mi ha sigut tenir sempre actiu el cervell; intentar ajudar els demés i mantenir la curiositat pel món que m’envolta”. Sense solidaritat, sense curiositat, el cervell no creix.

Es considerava una fervent admiradora de Santiago Ramon i Cajal, el nostre premi Nobel, de qui en desatacava la seva capacitat científica, artística i moral. Tres conceptes que han d’anar junts en l’art de l’educació dels joves. Ella no podia concebre l’educació sense el coneixement del cervell humà.

Per això no s’estava de criticar els sistemes pedagògics actuals, ja que no han donat encara els efectes esperats. La joventut actual, amb més llibertat i privilegis, no sembla ni més feliç ni millor preparada per afrontar la vida que les generacions passades. Per què? Possiblement degut a que els sistemes didàctics (ni els d’abans ni els d’ara) no s’han basat en el coneixement dels extraordinaris mecanismes del cervell humà.

Ja fa uns anys, aquesta neuròloga italiana ens advertia que cal rebutjar l’accés a una carrera universitària pel sol fet d’assegurar una pensió. La millor pensió és la possessió d’un cervell en plena forma, en plena activitat, que ens permeti pensar fins el final. Contràriament a l’opinió corrent, el cervell no es dirigeix fatalment, amb els anys, cap a un procés de deteriorant irreversible. Què cal fer? Com deia Ramon y Cajal, cal estimular el cervell amb uns exercicis que el mantinguin actiu i en creixement.

I el temps? El temps no és or ni moneda de canvi, afirma. Ens ho havien fet creure des d’una perspectiva miserable de la vida. Per sort, el temps està a la nostra disposició fins el punt que el podem perdre utilitzant-lo en activitats no productives o assaborint-lo en el silenci. Sempre tindrem temps de sobres per allò que cadascú de nosaltres vol realitzar. Podem gaudir del temps!

 DIARI DE GIRONA, 3 de gener de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/01/03/ladeu-gran-dona/597992.html

www.drjosepcornella.com

VAQUES

El faraó, rei d’Egipte, va tenir un somni, i així ho va explicar a Josep, un home savi que estava a la presó. Explicava el faraó: “Vaig veure sortir del Nil set vaques grasses i boniques que anaven pasturant entre els joncs. Darrera d’elles, en van sortir unes altres set, escarransides, lletges i magres. Les vaques magres i lletges es van menjar les set vaques grasses que abans havien sortit del riu. Quan ja les tenien dintre, no es notava que les haguessin engolides : continuaven tan escarransides com abans (Gn 41, 18-21).” Josep ho va tenir clar. Aquell somni era l’anunci d’una crisi, potser de la primera crisi documentada de la història. I Josep, de manera coherent, va explicar al faraó el significat de les vaques, i el va aconsellar sàviament a fi de que, administrant amb intel·ligència i prudència els bens dels anys d’abundor, es poguessin afrontar, amb certa folgança, els anys de les vaques flaques. Diuen les cròniques que aquella gestió administrativa fou un èxit rotund. I Egipte va poder ajudar, fins i tot, els pobles veïns.

Han passat uns 3700 anys. Les crisis ja no es limiten a un poble; són globals. Ja no es mercadeja amb blat; s’utilitzen valors borsaris i bons de deute (i que ho entengui qui pugui!). Però la sensació de desesperació i de pessimisme deu ser la mateixa que sentí aquell grup de hebreus que decidiren baixar a Egipte per obtenir blat.

La història es repeteix. Hem tingut les vaques grasses i boniques. No han sortit del Nil; han sortit de l’anomenada societat del benestar. I ens hem cregut que aquest era ja el súmmum de la nostra civilització. Ens refiàvem dels negocis fonamentats en la vivenda, i s’anava especulant amb el seu preu. No es feu cas de les veus profètiques que advertien sobre la manca de sostenibilitat del sistema. Eren somiatruites que ens venien a esgarriar el somni bonic que ens havíem fet. No veiem que, amb aquests preus inflats, eren molts els joves que quedaven sense dret a la vivenda? No veiem que amb aquestes hipoteques, inflades i a dojo, s’engreixava un sistema capitalista que acabaria per rebentar? No veiem que estàvem creient que el nostre propi somni s’havia fet realitat? No. Al contrari; s’augmentava el teixit administratiu de l’Estat i es dilapidaven els diners sense uns arguments prou clars. On era l‘home intel·ligent i assenyat amb capacitat de liderar aquest món globalitzat que vivia a les mateixes cuixes de la lluna?

Han arribat les vaques flaques i s’han menjat les grasses. I no s’atipen. Qui hi posarà remei? De moment, com sempre, el poble és qui ha d’eixugar el deute: més impostos, més pressió, més angunia. Mentre, els responsables del desastre es reuneixen, viatgen, manegen la paella pel mànec. Estranya que la gent s’indigni?

www.drjosepcornella.com