A CAU D’ORELLA

Va ser un dia lluminós d‘un mes d’abril. Ja no sé si fa tres anys o en fa sis. Poc importa. Però cada mes d’abril em porta els mateixos records. Aquell noi tenia gairebé vint anys. I potser en feia dos que ens coneixíem. Havia vingut pel despatx en busca d’orientació en els estudis. No anava del tot malament, i havia ja començat a la Universitat. Potser era el seu segon any universitari. O el tercer. Tampoc importa.

No feia tant que m’havia confessat que havia començat a consumir marihuana. Potser feia mig any. Al començament, li anava bé. El tranquil·litzava, em deia, i l’ajudava en les relacions socials. I ho justificava com fan tants i tants joves. No et preocupis, asseverava, no és més que un producte natural i jo controlo.

Havia començat a fumar per combatre l’estrès de la vida que cada vegada es diversifica més i aquella sensació de no arribar a tants compromisos. Havia començat amb uns “calos” al dia, i havia anat augmentant. Ara un porro diari, ara dos, i, potser, fins a tres. Tenia clara la no maleficència d’una herba que li era tan assequible entre els amics i que, fins i tot, es podia conrear a casa, en un test al balcó. Tot legal! Jo controlo, em repetia. No li servia cap dels meus arguments.

I, mica a mica, van començar les paranoies. Primer eren controlables. Més endavant, li envaïen el pensament. I va aparèixer la pluja d’idees i els pensaments estranys que no el deixaven viure. Aquesta és l’expressió: “no el deixaven viure”.

I la primavera fou molt dura per aquell noi. Vàrem tenir unes quantes entrevistes. La vida anava deixant de tenir sentit per a ell. Cada vegada se sentia més absent de la família i dels amics. Per què seguir? El dolor psíquic cada vegada era més potent. I és que el dolor psíquic pot ser molt més malèvol que el dolor físic. No hi ha analgèsics que ens siguin útils.

Un dissabte em va trucar. Ens vam veure. Vàrem estar parlant una bona estona. Malgrat la desesperança, tenia confiança en que se’n podria sortir. Per enèsima vegada em va jurar que deixaria els porros i que apostaria per una vida que se li feia difícil. Podia comptar amb l’ajut de les persones que l’estimaven. I amb els professionals que l’ateníem. Aquell dissabte em va dir, a cau d’orella: “Evita que cap noi pugui passar pel calvari que estic passant: la marihuana m’està matant el cervell... Fes-ho saber!”

L’endemà, aquell matí de diumenge clar i lluminós d’abril, aquell noi se’n va anar. No pogué aguantar més el dolor psíquic. La seva vida es va extingir sota les vies del tren. Per a mi fou un accident. O, tal vegada, un homicidi: la marihuana mata!

DIARI DE GIRONA, 25 d’abril de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/04/25/cau-dorella/614451.html

Tractament d'accions a Girona
http://www.drjosepcornella.com/addiccions.php

LA NEURONA A BARCELONA: 125 ANYS

Hi havia una vegada... un geni! Certament, aquests dies s’acompleixen 125 anys que Santiago Ramon i Cajal, en un pis del barri del Raval a Barcelona, va descriure, per primera vegada, la teoria de la neurona. Acostumats als grans invents i a les grans tecnologies, ens pot costar avui d’entendre com un científic tossut era capaç de passar hores i més hores davant un microscopi vell i tronat, a fi de certificar allò que la ment el duia a pensar des de la més pura lògica: al cervell també hi havia cèl•lules, al cervell hi havia neurones. Aquest fet li valdria el Premi Nobel l’any 1906.

Cajal havia obtingut càtedra d’Anatomia Patològica a la Facultat de Medicina de Barcelona, on hi havia arribat a començaments del 1888 desde Navarra. Ell es considerava pioner de una ciència que s’iniciava, on gairebé tot es desconeixia. Era un esperit insatisfet i amb un gran desig de superació. Es va integrar a la vida cultural de la ciutat, i va manifestar la seva admiració pels catalans. Ens veia com a persones capaces de sentir i practicar el doble sentit del treball i de l’economia, evitant rancúnies i respectant religiosament el temps dels altres.

Però el sou no era massa esplèndid, i donava classes particulars a casa seva. Un degà el va denunciar per endur-se un microscopi a casa a fi d’aprofitar les nits donant classes pràctiques. Finalment, recollint estalvis i amb privacions (diu que va haver de deixar el joc dels escacs), va obtenir un microscopi que li permeté tirar endavant amb el seu projecte. Vivia aleshores al numero 7 del carrer Notariat, prop de l’antiga Facultat de Medicina, l'actual Reial Acadèmia de Medicina. I allà, envoltat de preparacions de teixits, llibres, papers, plomes i tinta xina per dibuixar, va anar descobrint que cada neurona era independent, i tenia unes terminacions molt fines que permetien la seva connectivitat, formant així les vies nervioses bàsiques. El que veia ho dibuixava curosament a pols, amb la tinta xina.

Els seus dibuixos són avui testimoni d’una tasca meticulosa i profunda. Són testimoni d’un món nou i apassionant que s’obria davant els seus ulls, un món que no coincidia per res amb el que, fins aleshores, s’havia descrit. Més endavant, ell mateix afirmarà que es va limitar a aplicar el més vulgar sentit comú.

La troballa feta en un matí d’abril sortirà publicada el mes de maig en una nova revista científica que crea al mateix Cajal.

El descobriment de Cajal és una fita en la història de les neurociències. Demostra les possibilitats de fer recerca malgrat les mancances i la preeminència de l’esperit creatiu. De Cajal hi ha encara molt a aprendre. Per què se’n parla tan poc?

DIARI DE GIRONA, 18 d’abril de 2013
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/04/18/neurona-barcelona-125-anys/613412.html

www.drjosepcornella.com
Psiquiatra a Girona

DE VEGADES LA PAU

De vegades la pau, no és més que por... Així cantava Raimon a finals dels seixanta, quan la nit planava sobre el nostre món. I la nit segueix fent basarda. Se succeeixen les guerres i les amenaces nuclears. Les pors que genera una crisi a la qual no es veu final afecten cada dia més persones. La història es repeteix. I no n'aprenem. Busquem la pau i no la trobem. O seguim confonent la pau amb la por. Es parla molt de pau. Però passa sovint que aquesta és una paraula buida, per no dir res, o per acontentar consciències.

Precisament, avui fa cinquanta anys que un home, conegut com el "Papa bo", va publicar una carta dirigida a tots els homes de bona voluntat, en què indicava uns camins per aconseguir una pau veritable i duradora. Fou l'11 d'abril de 1963. Joan XXIII, malgrat el dolor que li produïa la greu malaltia que patia (li quedaven menys de dos mesos de vida), caminava amb una gran il·lusió cap a l'escriptori on signaria aquell document dirigit a tota la humanitat. L'havia mantingut en secret, com tantes coses importants que féu en la seva vida. Però l'havia impressionat, diuen, el fet de ser testimoni de la tensió que es va viure amb motiu de la crisi dels míssils. En aquell octubre del 62, la seva mediació havia sigut clau.

Aquella carta, coneguda com a Pacem in terris, va tenir un ressò universal, molt més enllà del que el mateix papa podia imaginar. La seva reflexió va arribar a la seu de les Nacions Unides i va ser elogiada pel mateix secretari general del partit comunista de la Unió Soviètica, Nikita Kruschev. Bàsicament, es destacaven quatre fonaments per construir la pau: la veritat, la justícia, l'amor i la llibertat. Deixa clar que la pau no es pot bastir des del temor ni la por, ni des de la carrera armamentística. És aleshores quan la pau no és més que por. O, com canta Raimon, és una pau amb gust de mort, una falsa pau que es confon amb el silenci del desert, sense veus ni arbres, com un buit immens on moren els homes. Quan la pau no és més que por, apareixen els odis, els egoismes i les divisions.

En un món complicat com el nostre, és molt important educar per la pau. La veritat ha d'estar per davant de tot, malgrat veiem com s'empra la mentida per justificar interessos personals. L'educació per la justícia és fonamental per aprendre a donar a cadascú allò que li correspon. Educar en l'estimació suposa superar egoismés i estar pendent dels altres. I encara ens queda l'educació per la llibertat. El nen necessita saber i conèixer els seus límits per accedir a ser veritablement lliure.

I és que no hi haurà pau al món mentre no hi hagi pau a l'interior de cada persona.

Diari de Girona
www.diaridegirona.cat/opinio/2013/04/11/vegades-pau/612432.html

Dr. Josep Cornellà
www.drjosepcornella.com

NO A LA VIOLÈNCIA

Tinc la sensació de que el món està immers en una onada de violència a tots nivells. Hi ha guerres, declaracions de guerra, assassinats, crims, violació dels drets humans,... què podem fer? La ONU, discretament, ha votat una recomanació sobre el negoci de les armes. Obama intenta frenar la carrera del rifle domèstic. Però ens falta atacar el mal des de la base. Cal que els nens no perdin la sensibilitat; és important que es sentin incòmodes davant les imatges de violència.

Justament s’ha publicat un interessant estudi fet a la Universitat de Glasgow, Escòcia. Els investigadors han trobat una relació directe entre les hores davant la televisió i l’augment de conductes antisocials en nens de cinc anys. Afirmen que el límit estaria en les tres hores diàries. Més enllà, augmenta la vulnerabilitat cap a les conductes agressives i de intimidació dels companys. De fet, l'exposició d’un nen a un contingut violent a través de la petita pantalla (i costa trobar avui continguts no violents) el pot dur a imitar allò que veu com a forma de resoldre conflictes, al mateix temps que el fa menys sensible davant les situacions de violència. El nen s’hi acaba acostumant. El nen pot acabar convençut de que el nostre món és un lloc terrorífic (i, de fet, ja va camí de ser-ho) amb les conseqüències de pors i neguits associades al trauma psicològic.

El televisor està present a les llars. I els nens petits en son uns grans consumidors. N’hi ha que ja s’hi aixequen al matí, i esmorzen davant la pantalla. Van sumant minuts televisius. Poden seguir hores i més hores fins arribar la nit. I el cervell del nen és aquesta esponja que va absorbint, en silenci, totes les imatges i tots els diàlegs, sense qüestionar res, sense cap mena d’argument. El nen sol estar entretingut davant l’aparell. No molesta als adults amb aquesta activitat passiva. I això ja sol ser suficient per a justificar-lo. I, sovint, el nen, des de petit, ha vist el televisor a la seva habitació, com un company més, un estri que fa companyia i entretén sense el control dels adults.

Per a mi, aquest estudi fet a Escòcia és un advertiment sobre un ús inadequat que es pot fer d’un aparell que, en si, no és dolent. Però tot aparell serà dolent quan impedeixi l’ús de la paraula, el do més gran que tenim els humans. I és que sense la paraula, sense l’argumentació, sense la discussió i sense el sentit crític, serà impossible transmetre als nens la desitjada cultura de la pau.

DIARI DE GIRONA, 4 d’abril de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/04/04/no-violencia/611351.html

Tractament del Trastorn del Comportament a Girona
http://www.drjosepcornella.com/trastorn-comportament.php

Tratamiento del Trastorno del Comportamiento en Girona
http://www.drjosepcornella.com/es/trastorno-comportamiento.php

Dr. Josep Cornellà Canals

Psiquiatria i psicologia infantil a Girona

c. Barcelona, 2, 4rt 3a

17002 Girona 

Telf: 972 208 670 

DE CLARAVALL A ASSÍS

Cap a mitjans del segle XII, Bernat de Claravall va escriure unes consideracions al papa Eugeni III, en que, entre altres coses, li criticava que anés vestit d’or i envoltat de riqueses que de res servien al poble al qui tenia que servir. El papa es mostrava al món com a successor de l’emperador Constantí (de qui heretà el títol de Summe Pontífex) i no com a hereu de la senzillesa del pescador de Galilea.

M’ha vingut al cap aquesta cita ran l’elecció del nou papa. El seu nom, Francesc, pot ser molt bé un programa de senzillesa, a l’estil del sant d’Assís. De moment ha inaugurat el seu servei a l’església i al món revestint-se de gestos de humilitat. Hi haurà qui diu que amb els gestos no n’hi ha prou. Però un gest continua valent més que mil paraules. Els exemples els entén tothom, parlen per ells sols. Les explicacions poden embolicar la troca i confondre a qui escolta.

Diuen que en ser escollit papa, va rebutjar els guarniments que li oferia el mestre de cerimònies. “S’ha acabat l’època de les disfresses”, diuen que va exclamar, tor rebutjant l'esclavina vermella. La senzillesa de la creu pectoral, i la inclinació davant la multitud que l’aclamava a la plaça de Sant Pere, son més gestos que fan intuir un apropament a la senzillesa que hauria d’impregnar la vida cristiana. Aquests dies s’han trencat tradicions mil•lenàries; les seves homilies, a peu dret i amb el cap descobert, mantenen la frescor d’aquell que es creu allò que diu. I cap missatge podria ser cregut si no s’expliqués des de la profunda convicció en allò que es diu.

Avui, dijous sant, no celebrarà el recordatori del darrer sopar en una de les basíliques vaticanes. Anirà a un centre d’internament de menors i, seguint aquell manament que deixà Jesús, rentarà els peus de dotze petits delinqüents. M’agrada imaginar la cara que hi posaran els vailets. Possiblement sigui una experiència que no oblidaran en llurs vides. Són gestos; gestos senzills que il•lustren un tarannà.

En aquell primer dijous sant de la història, Jesús donà el manament del servei. “Els grans del món manen i dominen. Però entre vosaltres no ha de ser així; qui vulgui ser gran, que sigui servidor; qui vulgui ser el primer, que sigui el servent de tots”. Francesc, el nou bisbe de Roma, ha manifestat, en aquestes dues setmanes que exerceix el càrrec, que creu fermament en aquest nou estil de fer les coses. Els petits canvis poden ser un anunci per els grans canvis. El missatge de Claravall ha arribat a Roma, recollint l’aire fresc de les oliveres d’Assís.

DIARI DE GIRONA, 28 de març de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/03/28/claravall-assis/610457.html

www.drjosepcornella.com

ATROPELLAMENT D'UN CICLISTA

Llegeixo al Diari de Girona que dimarts a la tarda, a la plaça de Catalunya, un ciclista va resultar atropellat per un cotxe. Malgrat l’impacte, només va patir ferides lleus. Segons diu la breu crònica dels fets, el ciclista passava bastant ràpid, i sense mirar, per un pas de vianants. I el cotxe no va tenir temps de reaccionar. Jo no hi era, i per tant, el meu escrit es basa en els fets relatats. Però si que he sigut testimoni de moltes altres situacions que haurien pogut acabar amb desastre de greus conseqüències. A vegades, els gironins podem pensar que entre les funcions de l’àngel de la catedral hi ha la de vetllar per la seguretat dels ciclistes d’aquesta ciutat...

He denunciat en aquestes pàgines del Diari moltes situacions viscudes que mereixerien una atenció per part de qui tingui que tenir cura de la seguretat dels gironins (i que no és, per cert, el nostre àngel catedralici). Si només es dediqués un mínim 10% de la cura amb que es vigilen els cotxes estacionats a les zones blaves a la vigilància dels vehicles de dues rodes, milloraria molt la qualitat circulatòria de la nostra urbs. Segons diu la notícia, el ciclista va creuar el pas de vianants. La meva primera pregunta és: què hi feia un vehicle per un pas dissenyat per que hi circulin els vianants? D’entrada, si un ciclista vol utilitzar el pas zebra (que hi pot tenir el seu dret; no ho discuteixo), hi hauria de passar, senzillament, com un vianant. Això vol dir, adequar la seva velocitat a la que tindria qualsevol vianant. El ciclista pot fer ús del del dret i les prioritats que atorguen aquestes ratlles blanques pintades a la carretera. Però sense oblidar de mirar a un i altre costat abans de passar: tenim tot el dret del món, però ens cal garantir la seguretat abans que res.

Hi ha més normes que han de ser d’obligat compliment per la seguretat i convivència de tots. Per exemple, de nit, no es pot circular sense llums ni elements reflectants que facin visible el vehicle i el seu conductor. La llum blanca al davant i la vermella al darrera, ben visibles per a conductors i vianants, han de ser d’obligat compliment. I cal dur el timbre per avisar als vianants, especialment quan, amb tota prudència, es circula per la voravia.

Defenso les bicicletes i admiro els ciclistes que han escollit aquest vehicle per els seus desplaçaments. Cal reconèixer la seva contribució a l’ecologia. Però no es poden oblidar les normes de circulació bàsiques. I demano a qui correspongui que en tingui cura per el bé de tots. Abans que ho lamentem.

DIARI DE GIRONA, 21 de març de 2013
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/03/21/atropellament-dun-ciclista/609502.html

www.drjosepcornella.com 

DE LA JUBILACIÓ AL DUBTE

Dissabte passat, Jordi Évole ens convidava a apropar-nos al món de la jubilació, una etapa de la vida que hauria de cloure, amb joia (del llatí “jubilatio”), una etapa de treball. Una etapa de lleure cobrant la “pensió” que durant els anys de treball s’ha anat mereixent a través de les cotitzacions aportades. Però el seu magnífic treball periodístic, més que a la joia, portava al dubte. Em va sorprendre veure el que passava a la nació alemanya, posada com a model i exemple de tantes coses; aquella nació que vol liderar l’economia europea i que dicta les normes per fer les retallades més estúpides a la nostra Europa. Resulta, doncs, que a Alemanya, un senyor que hauria treballat tota la vida com enginyer, cobrava una pensió de 650 euros. Afegia que el lloguer del pis on vivia n’hi costava 600. Com es pot subsistir amb aquestes economies? La resposta estava en cercar algun petit treball (en diuen, eufemísticament, “minijobs”) per complementar, amb un màxim de 400 euros, el que rebia com a pensionista. Poca joia en la seva jubilació!

D’una banda es convida a prorrogar la vida laboral. Té una lògica. Els avenços en la promoció de la salut (i que no reculem mai en aquest aspecte!) han facilitat que les persones puguin viure més anys, mantenint vives les seves facultats de treball. Potser caldria una flexibilitat per adequar les tasques laborals a les condicions d’envelliment que tot ésser humà pateix. Potser caldria reduir la jornada laboral a partir de certa edat, i complementar amb una pensió l’ajustament dels sous a la reducció d’hores treballades. Potser caldria introduir molts factors de correcció. Però és evident que no es pot desaprofitar a la lleugera tot el cabal d’experiència que pot aportar a la vida activa del país una persona quan li arriba l’edat de jubilar-se.

En aquestes circumstàncies, em resulten molt difícil d’entendre les jubilacions anticipades. Puc entendre que en determinades professions, l’edat sigui un element determinant per el rendiment del treballador. Però la flexibilitat dins el món empresarial hauria de garantir l’aprofitament de l’experiència d’aquella persona en altres tasques laborals, dins la mateixa empresa o dins una altra. Garantint, tanmateix, l’entrada dels joves en el món del treball. Aquesta és una tasca urgent dels experts i dels governs.

La jubilació ha de ser motiu de joia. Però no hi ha joia si no hi ha qualitat de vida. La situació actual a Europa ens porta a molts dubtes. “Dubito ergo cogito; cogito ergo sum” va dir Descartes. Si dubto, penso. I si penso, existeixo. El dubte ens té que dur a la plena existència, a través del pensament i la reflexió per trobar nous camins que ens garanteixin una jubilació digne.

DIARI DE GIRONA, 14 de març de 2013
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/03/14/jubilacio-al-dubte/608476.html

www.drjosepcornella.com