LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Està de moda parlar de espiritualitat, com a element poc definit, oposat a la matèria i al raciocini. Per uns és una paraula tan bonica com buida de significat. Altres ho associen a una concepció carrinclona de religió, oposada al món modern. I hi ha qui atribueix tots els mals del nostre temps a l’abandonament dels valors espirituals, que sempre associen a valors conservadors i moralitzants.

Però creix també la idea de una espiritualitat associada a una concepció màgica del món, en contra dels fets racionals. L’espiritisme és una corrent de pensament que creu en la reencarnació, i que té més seguidors dels que podem imaginar.

I és que la racionalitat que tot ho vol explicar, així com el consumisme exacerbat, han propiciat moltes saturacions existencials i decepcions. Al final hem descobert com la felicitat no es troba ni en la matèria ni el en diner. La felicitat es troba en allò que té més relació amb el cor, amb els sentiments, amb l’afecte, amb les relacions de solidaritat, d’estima i de compassió.

Es busquen experiències espirituals noves. Hi ha necessitat de sentits de vida que vagin més enllà dels interessos immediats i de la lluita diària per la vida. En mig d’un mercat d’idees i de propostes convencionals, difoses a través dels mitjans de comunicació i per les institucions de sempre, la gent busca. Deia Montserrat Roig que, ara que s’havia deixat de creure en Déu, la gent s’ho creia tot. I apareixen moviments amb continguts esotèrics o de autoajuda. I, també, moviments pentecostals o carismàtics dins la pròpia església cristiana. A vegades, les seves estructures poden ser sectàries, malgrat la disfressa de bondat. Sovint cauen en els mateixos paranys que les religions, i acaben en un negoci més. La dimensió espiritual de l’home pot ser utilitzada descaradament.

Per altra part, hi ha cada vegada més evidència de que una consideració de les categories espirituals, més enllà de la matèria, és essencial per mantenir un bon equilibri de salut. Ens cal recuperar la dimensió de la espiritualitat des de la llibertat, i des d’un sentit positiu. La raó no ho és tot ni ho explica tot. En l’ésser humà hi ha tot el món de les passions, dels afectes, i dels sentiments; un món que s’expressa mitjançant la intel•ligència emocional i la cordialitat. La dimensió espiritual no rebutja la racionalitat; no menysprea la raó. De fet, la necessita. Però va més enllà; la sobrepassa i l’engloba en un nivell superior que té connexions amb la intel•ligència, la contemplació, i un sentit superior, transcendent, de la vida i de la història.

“No es veu bé més que amb el cor; allò essencial és invisible per als ulls”, digué el Petit Príncep...

DIARI DE GIRONA, 29 de maig de 2014.

Dr. Josep Cornellà i Canals

Psiquiatra a Girona

INFERMERES A L’INSTITUT

Dimecres passat, al Diari de Girona, apareixia la noticia de que les infermeres proposaven treballar en escoles i instituts de manera permanent. La campanya itinerant de la Fira de les Cures mostra una ferma voluntat per atendre a nens i adolescents als seus centres acadèmics, amb l’objectiu d’ajudar-los a adquirir hàbits saludables. És una idea excel·lent i que ja seria hora que s’implantés.

Al nostre país sempre ens hem delit per els programes pilot i les diferents iniciatives del polític o del funcionari de torn. Ens ha costat, des de sempre, i governi qui governi, mirar quins son els programes que funcionen, com funcionen, i, en definitiva, fer-ne una rèplica. Replicar és un verb ben poc conjugat. O, mal conjugat.

Fa uns anys, seguint models validats a diversos països, vàrem proposar i iniciar aquesta col·laboració entre infermeria i ensenyament. Per diversos motius, va funcionar de manera molt irregular, i amb alts i baixos. Hi ha centres on hi ha infermeres que mantenen una presència puntual, però efectiva, treballant amb una població que, essent sana, està abocada a situacions de risc.

En aquests moments, la crisi pot ser el justificant universal per no fer res. Però si cal invertir, és precisament en la prevenció de problemes que, a la llarga, poden suposar una enorme despesa a la societat. Tot allò que s’inverteixi en adolescència, té una garantia d’èxit. Més gran o més petit; però sempre és rendible.

Per tant, seria molt benvingut un programa que suposés aquesta presencia continuada de les infermeres als instituts, treballant amb els equips docents en tot allò que calgui per prevenir uns consums de tòxics que van en augment, les patologies de l’àmbit alimentari, els problemes derivats d’una sexualitat mal entesa, i tota la problemàtica psicològica dels adolescents. La infermera, com a element més del personal docent del centre, té una influència cabdal en la formació dels hàbits de salut. No és aquell personatge foraster que, en una situació concreta, va a fer una conferència. Per magistral i treballada que sigui. En aquests moments, per exemple, hi ha publicacions amb evidencia científica, en que es demostra que el fet de que un policia vagi a l’Institut a fer una xerrada sobre drogues o sobre els perills de Internet, sol ser més perjudicial que beneficiosa. En canvi, els programes preventius, duts a terme per infermeres formades degudament, i que estan integrades a l’staff del personal docent, tenen efectivitat. Ens hi juguem molt com per no tenir en compte el que ens diuen aquells professionals que fan avaluació de programes....

DIARI DE GIRONA, 22 de maig de 2014.

Dr. Josep Cornellà i Canals

Psiquiatra a Girona

EDUCAR PER LA VIDA

Des de la perspectiva que donen els anys, i malgrat totes les critiques que es puguin fer, no hi ha dubte que els pares ens han donat la millor de les educacions possibles. Van ser capaços de privar-se ells mateixos per donar-nos a nosaltres part del que, per dret, els hi pertanyia. I, sense llibres ni receptes televisives, aplicant el sentit comú que dona la paternitat, ens van educar per la vida. Aquesta és l'assignatura més important. I, a més, la impartien des del saber innat que els havia estat transmès.

A casa aprenguérem que totes les persones son iguals; que no hi ha persones superiors a altres, que no té importància l’origen de cadascú. No es parlava encara de la paraula “solidaritat”, però, sense saber-ho, vàrem aprendre a exercitar-la. Més que conceptes, calia ser capaços d’ajudar a qui ho necessitava, d’acord amb les nostres possibilitats.

A casa aprenguérem que la educació i el respecte són les coses més importants per relacionar-nos amb els demès. Cada persona, en el seu lloc i en el seu treball, és una persona única i important. I aquesta “educació” suposava unes normes que es transmetien de generació en generació.

A casa aprenguérem el valor de les coses menys transcendents, com ser puntuals i gaudir amb el poc que teníem. I a ser capaços de seguir lluitant malgrat els obstacles. I el valor de l’amistat. I l’art de mantenir els bons amics. I ens van introduir en les beceroles d’unes creences transcendents, les seves, que després hem anat treballant. Però que, per nosaltres mateixos, mai hauríem descobert.

A casa aprenguérem a estimar. Aprenguérem el que vol dir estimar la parella, a comprendre el que significa estimar la família; el que vol dir tenir al costat algú que t’estima sense condicions. Sense estimació no s’educa.

Amb escassos medis, a casa aprenguérem a sorprendre’ns cada dia en descobrir quelcom de nou, i a meravellar-nos davant les petites coses. La vida no deixa de ser un do que es renova cada dia. I aprenguérem que som fruit d’una historia que enfonsa les seves arrels en una família concreta, amb les seves històries, llegendes i costums.

I aprenguérem la tolerància. Però la tolerància no és un acceptar-ho tot com a vàlid. Això és relativisme. Ser tolerant vol dir lluitar per allò que creiem, però sense imposicions i des dels arguments. Respectant allò que pensa l’altre, des dels seus arguments i des de les seves conviccions.

Tot això ho aprenguérem a casa. A l’escola ens ensenyaven, entre altres coses, moltes matemàtiques i llengua. Però, a casa, amb tota la precarietat de temps que suposava el fer hores extres, ens feien la assignatura més important: “educació per la vida”. Cal recordar-ho a les noves generacions...

DIARI DE GIRONA, 15 de maig de 2014

Dr. Josep Cornellà i Canals

Psiquiatra infantil a Girona

MÚSICA PER LA VIDA

Quan hem visitat un monestir, sovint ens han sorprès les edats i les capacitats intel•lectuals de monjos i monges. Com s’ho fan?, ens preguntem. I és que el nostre desig és viure molts anys i amb qualitat de vida. Hi ha aspectes que podem controlar. Altres queden més en mans de l’atzar. Però cada vegada hi ha un major interès per dur una vida sana, que ens allunyi de les malalties associades a la degeneració del cos i, especialment, del cervell. Associem l’envelliment a la possibilitat de perdre el cap i deixar de ser nosaltres mateixos. Quan l’home es converteix en malaltia, deixa de ser home en la seva essència.

Darrerament, s’ha publicat un interessant estudi científic on s’afirma que les persones grans que escolten música religiosa tenen un millor nivell de salut mental. L’estudi, liderat per experts de diferents universitats, demostra com aquests beneficis són independents del sexe, de la raça, i del nivell socioeconòmic d’aquestes persones grans. Aplega a cristians practicants, altres que ho havien sigut, i, fins i tot, persones sense cap orientació religiosa. Segons aquest estudi, un major temps dedicat a escoltar música religiosa es correspon amb una disminució dels nivells d’ansietat davant d’una mort cada vegada més certa i més propera. I es millora la sensació de autocontrol de la pròpia vida i de les pròpies forces. Hi ha més satisfacció amb la pròpia vida.

Aquest estudi ens convida a endinsar-nos en els misteris del nostre cervell. En sabem poc, molt poc. Però hi ha petits signes que ens donen pistes sobre allò que ajuda més a mantenir una bona salut en les connexions neuronals. Sempre s’ha destacat el poder guaridor de la música, i la seva capacitat per generar emocions positives. Ara donem un pas més, reconeixent les virtuts de la música religiosa. Des del cant gregorià fins les obres de polifonia de les grans misses o dels oratoris. Es música que neix de l’esperit i que es dirigeix a l’esperit.

En parlar de música religiosa, tindrien el mateix efecte beneficiós les melodies procedents d’altres grans religions com les orientals?. Crec que no. De fet, el nostre cervell no és aliè a una herència que procedeix de moltes generacions. El nostre cervell és un cúmul de vides i experiències viscudes en aquest nostre món occidental. També les experiències culturals. I, vulguis o no, hi ha una empremta secular cap a aquestes músiques del nostre món. No cal fer descobertes ni experiències sobre allò que no forma part de la nostra història. Que la vida és prou curta com per tenir que experimentar...

DIARI DE GIRONA, 8 de maig de 2014.

Dr. Josep Cornellà i Canals

Psiquiatra a Girona

EL TREBALL NO ÉS UNA CONDEMNA

“Estimar el propi treball constitueix la millor aproximació concreta a la felicitat en aquesta terra”, va escriure Primo Levi. Però no és fàcil estimar el treball quan és vist com una condemna. I és que allò que va passar al principi, si es que realment va passar, es va interpretar malament. Des de petits, a historia sagrada, ens van repetir aquella maledicció ocorreguda al paradís, quan Eva i Adam tastaren la poma: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. El treball apareixia, davant la humanitat, com una maledicció. El fet d’elevar a paraula divina allò que no era més que un mite sobre l’origen de la humanitat, va suposar una visió negativa del treball. El veritable càstig és l’atur.

La situació d’una crisi que no s’acaba ens fa replantejar els valors del treball. Tenim situacions greus d’atur que porten a la misèria i a la precarietat extremes. I tenim prejubilacions que no podem entendre en persones que estan plenament capacitades pel treball. Però tot es fa al servei del capital, i amb cega obediència a uns normes que imposen des de dalt, amb la pretesa intenció de sanejar una crisi que ells han provocat. El servilisme al diner causa inestabilitat laboral i una inseguretat en el dia a dia. Tanmateix, mentre creixen les situacions de pobresa, augmenten aquells casos de fatxendes que es fan amb importants sumes de diners, que enganyen i estafen i que, malgrat ser condemnats, no tornen ni un cèntim del que han robat.

Amb tota aquesta situació, no és senzill educar els valors del treball. Els pares només podran transmetre aquests valors si demostren estima cap el propi treball (el que sigui) i treballen a gust.

No és fàcil educar els valors del treball quan s’ha inculcat un cute al diner. Ni quan es confon treball amb èxit. La lluita obsessiva per l’éxit (l’éxit acadèmic, tanmateix) és orígen d’ansietats i frustracions.

Educar els valors del treball vol dir també ensenyar que, a la vida, tot suposa un esforç. Durant uns anys ha prevalgut el sentiment d’opulencia que tot ho permetia. I als fills se’ls prometien regals substanciosos si aprobaven el curs, sense tenir en compte que, a la vida real, tot guany suposa un esforç, i que el que es demana és, senzillament, fer la feina ben feta. Sense que això suposi cap premi més enllà d’un sou pactat.

En una situació de crisi, cal educar els valors del treball per ell mateix, de manera que els joves puguin descobrir l’estima cap el treball. Cal avançar malgrat els càntics de sirena que ens en volen distreure. Malgrat la “troika” i els demès oficiants d’aquest culte al diner. No deixa de tenir lògica que els Estats Units sigui l’únic país on avui no es celebra la festa del treball.

DIARI DE GIRONA, 1 de maig de 2014.

Dr. Josep Cornellà i Canals

EL LLIBRE

Ahir... Llibres i més llibres. La festa del llibre, el dia en que el llibre surt al carrer. I el dia de la malsana curiositat del rànquing dels llibres més venuts, de quins seran els autors que han sigut més mediàtics, de quins han sigut els temes que més interès han suscitat en els compradors. I el llibre, nou de trinca, entra a casa. Potser amb la signatura inclosa del seu autor. I allà queda a la prestatgeria. Ha acabat la diada de Sant Jordi.

Avui... Quants d’aquests llibres tindran l’honor de ser llegits? Quina és l’estratègia que seguim per afavorir la lectura entre els nens? Com podríem fer que la diada del llibre es perpetués en les costums dels ciutadans? Malament quan no es llegeix. Quan menys es llegeix, més mal fa allò que es llegeix, deia Unamuno.

Ahir... Per nosaltres, quan estudiàvem batxillerat, hi havia uns llibres de literatura clàssica que eren d’obligada lectura. Es tractava de obres senyeres que donaven una visió de la història de les lletres. Tant ho fèiem amb la literatura castellana com amb la francesa. La literatura catalana la llegíem a casa, gràcies a escriptors il•lustres, com Josep Maria Folch i Torres, i a iniciatives atrevides com Cavall Fort o les publicacions de l’Abadia de Montserrat. I gràcies a la iaia que, amb aquells llibres (colecció “Patufet”) que guardava des d’abans de la guerra, ens feia estimar la nostra llengua i estimulava la nostra imaginació. I, així, mica a mica, anava creixent el gust per la lectura, especialment el gust cap a la bona literatura. Descobrir l’enigmàtic Salvador Espriu als setze anys fou tot un regal.

Avui... Dono un cop d’ull a la meva biblioteca i no sabria dir quins son els llibres que considero imprescindibles, quins m’emportaria a una illa deserta. Hi posaria la Bíblia, certament, com a compendi de la profunditat de l’esperit humà. I, tanmateix, “El Petit Príncep”, de Saint Exupéry; el llibre que més vegades he llegit. I algunes obres de Eric Emmanuel Schmitt, de Salvador Espriu i d’Antonio Machado; per dir alguns dels autors predilectes. No oblido a Julia Navarro ni a Carmen Martín Gaite. Ah! I si les obres han estat escrites en una llengua que domino (català, castellà o francès), no admeto cap mena de traducció. M’agrada llegir el text tal com el va concebre l’escriptor. I ho considero un signe de respecte cap a l’autor.

Demà... Quin és el futur del llibre? No ho sé. D’entrada hi ha la pugna entre el llibre digital i el llibre en paper. El primer té avantatges, però mai tindrà la solidesa del llibre en paper, que té una identitat pròpia, i que permet fer-hi anotacions i subratllats sense cap restricció tecnològica. Però em temo que el debat quedarà estèril si no aconseguim educar el gust per la lectura. És un repte important per considerar l’endemà de la diada de Sant Jordi.

DIARI DE GIRONA, 24 d’abril de 2014.

Dr. Josep Cornellà i Canals

Psiquiatra a Girona

LA SENZILLESA ESPIRITUAL

Al seu article setmanal, diumenge passat, el Sr. Enric Mirambell ens recordava aquelles setmanes santes de quan érem nens. Tot ha canviat. I molt. Però, malgrat la societat es mostri mundana i materialista, hi ha una recerca d’allò que té un contingut espiritual, diguem-ne religiós, místic o esotèric. I és que, dins l’ésser humà, hi ha una necessitat de recerca de quelcom transcendent. Tot intent de racionalitzar aquest sentiment espiritual ha fracassat. Des de l’opi del poble de Marx fins a la neurosi de Freud.

I és que el sentiment espiritual neix més enllà de la raó. Neix d’unes dimensions específicament humanes: la fantasia, la imaginació, i d’aquell fons de desig del qual brollen tots els somnis i les utopies que poblen la nostra ment, que entusiasmen el nostre cor, i que encenen l’espoleta de les grans transformacions de la història. Un fons de desig que Ernst Bloch anomena “el principi esperança”.

El problema s’ha generat quan hem oblidat les dimensions espirituals de la religió. I quan la religió ha imposat un tarannà aliè a l’espiritualitat, vinculat a unes normes i a unes estructures jeràrquiques. En definitiva, quan s’ha complicat un missatge que, en el seu inici, era escandalosament senzill. La religió ha de ser la veu d’una consciència que no pot trobar satisfacció ni descans en un món que és el que és, i que ha de ser transcendit. “On hi ha religió, hi ha esperança”, escriu Bloch. Si en deixar de banda la religió no es té en compte la dimensió espiritual, aleshores l’essència humana fa aigües.

No n’hi ha prou en investigar com son les coses, escriu Wittgenstein. Insisteix en la necessitat de extasiar-se davant les pròpies coses. Aquesta actitud inclou la mística. Mística i religió haurien d’acabar sempre en el silenci de la contemplació.

Quan l’església catòlica s’ha apartat del seu fonament, i s’ha perdut en teologies i estructures, ha deixat d’interessar. I ha pogut ser causa del naixement i creixement de fonamentalismes, dogmatismes i exclusivitat de les veritats. Al poble senzill, la pompa de Roma no li causa èxtasi; li causa rebuig. Amb el papa Francesc, més bisbe de Roma que Summe Pontífex, sembla que tornem als orígens. I reneix l’interès espiritual i religiós en molta gent (joves, especialment) que se sentien basquejats de tanta cerimònia. El gest senzill arriba fons. Per això, el missatge de Setmana Santa és senzill:  “Per què busqueu entre els morts aquell que viu?”(Lluc 24,5). Aquestes paraules, que foren adreçades a unes temoroses i endolades dones en una matinada d’un diumenge de primavera, és una invitació a la transcendència. Hi ha un més enllà d’aquella mort sagnant, hi ha un més enllà del divendres sant. Hi ha un més enllà que ens dona sentit a la vida. Bona Pasqua!

DIARI DE GIRONA, 17 d’abril de 2014.

Dr. Josep Cornellà Canals
psiquiatra infantil a Girona