TECNO - PATOLOGIES

Sembla ser que Albert Einstein, pare de la relativitat, ho va deixar escrit: “Temo el dia en que la tecnologia sobrepassi la nostra humanitat: el món només tindrà una generació de idiotes”. Pensava aquestes sàvies paraules mentre veia un noi tot caminant per la voravia abstret amb el seu iPhone, absent a tot l’entorn. I he pensat en com es podrien definir en un proper futur  les noves patologies que es van instaurant per definir aquesta idiòcia moderna de difícil cura.

Comencem per la “telefonitis”, una mena de addició al mòbil, com si es tractés d’una droga dura. El qui ho pateix té una necessitat de activar constantment l’aparell sense que estigui especialment pendent de rebre una trucada o un missatge, o qualsevol altra mena de informació.

I podríem seguir per la “info-obsessivitat”, que afecta greument aquelles persones que viuen en una constant ansietat obsessiva per consultar el correu electrònic en qualsevol lloc i en qualsevol moment. La conseqüència que se’n deriva és una important pèrdua d temps, que pot sobrepassar les dues hores diàries (hi ha qui ho ha estudiat minut a minut). Aquesta conducta pot ser realment malaltissa i invalidant per les activitats diàries.

Una tercera categoria, ja més admesa en els nostres diccionaris, és la “nomofòbia”. Es la por a quedar-se sense telèfon mòbil. Es tracta de persones que experimenten un alt nivell d’ansietat, enuig o malestar general quan han oblidat el mòbil o quan s’han quedat sense bateria. I pateixen tot aquest quadre sense que estiguin pendents de cap trucada urgent ni cap missatge important. Senzillament, no saben viure sense telèfon.
I hi hauria encara una quarta patologia que afecta intensament l’àmbit social. Es tracta del “phubbing”. Es un terme anglosaxó que utilitzem per identificar la conducta d’aquelles persones que, malgrat estar en companyia d’altres, presten tota la seva atenció al telèfon mòbil. Poden semblar maleducades en situacions socials, on no son capaces de seguir les activitats que es duen a terme.

I hi hauríem de incloure (ho farem aviat) el capítol traumatològic, que agrupi els accidents i trencadisses d’ossos d’aquelles persones que van caminant pel carrer pendents de la pantalla del mòbil, llegint o escrivint un missatge. Temps al temps.

Jo no sé si aquestes noves patologies s’inclouran, algun dia, en algun d’aquests sistemes de classificació tant del gust dels ianquis. El que em preocupa, per damunt de tot, és que es perdin els valors humans. Em preocupa que anul•li, en nom de la tecnologia, un dels majors plaers de la vida: conversar!

DIARI DE GIRONA, 20 de març de 2014.

Dr. Josep Cornellà Canals

Psiquiatra a Girona

AHIR O DEMÀ: AVUI

Pensar en ahir és nostàlgia. Mirar enrere porta a revisar fets sense que se’n pugui canviar cap. Pensar en ahir és buidar els continguts del present per una necessitat de explicar allò que és la vida per si mateixa. L’excés de passat s’anomena depressió. Hi ha persones que estan lligades  a aquest passat que no deixa avançar. Es perden les il•lusions i les ganes de viure. Per què cal somiar si hi ha un passat que ens pot condicionar l’avui? Trobaríem moltes persones que viuen en un constant estat depressiu degut a aquesta càrrega del passat. No avancen. Es, diuen, malaltia moderna. I s’exclamen que abans les coses anaven diferent, que abans podíem viure millor. I és que, sense donar-se compte, mitifiquen un passat que queda cada vegada més difuminat en un avui que no té les coordenades per encabir-lo.

I també hi ha qui pensa en el demà. El neguit de l’esdevenidor no permet assaborir els matisos que ens porta el dia d’avui. Que passarà demà? Què farem? Cap a on anirem? És una situació de angoixa davant un futur que ocupa l’àmbit del pensament. L’excés de futur s’anomena ansietat. I l’ansietat també forma part de l’equipatge de molts dels ciutadans d’aquest món. El consum d’ansiolítics, més o menys naturals, ha anat en augment en aquests darrers anys. Viure pendent del futur no garanteix el benestar del dia d’avui. I hauríem de parlar encara d’aquelles situacions en que es combinen ambdos sentiments: de ansietat i de depressió. Manca capacitat per viure el dia d’avui com un moment únic i irrepetible en les nostres vides.

No podem viure en el temps del passat ni en el temps del futur. Ens cal viure en el present; és aquesta dimensió la que ens donarà pau. Viure ancorats en el temps passat ens motiva sentiments de malenconia i de culpabilitat. Viure avançats i abocats al futur ens crea inestabilitat, vertigen i sensació de por.

Per tenir pau, cal viure a fons el dia d’avui. Ho va escriure Joan XXIII en el seu decàleg de la serenitat: “Només avui miraré de viure exclusivament aquest dia, sense voler resoldre el problema de la meva vida, tot de cop... Només avui seré feliç... Només avui m'adaptaré a les circumstàncies, i no voldré que les circumstàncies s'adaptin a tots els meus desigs... Només avui faré una acció bona, i no ho diré a ningú... Només avui em faré un programa detallat ; potser no el compliré tot, però el redactaré. I em guardaré de dues calamitats: la pressa i la indecisió... Només avui no tindré por, sobretot no tindré por de fruir d'allò que és més bonic i de creure en la bondat.”

DIARI DE GIRONA, 13 de març de 2014.

Dr. Josep Cornellà i Canals

Psiquiatra infantil a Girona

TINDREM NOBEL DE MEDICINA?

El dimarts passat vaig subratllar l’article del bon amic Jordi Vilamitjana. A la llista de malaguanyats premis Nobel hi afegeixo el nom del Dr. Josep Trueta. Va ser nominat per dues vegades per aquest guardó, però les condicions derivades d’una dictadura que, en nom de la por, imposava els seus criteris més enllà de les fronteres espanyoles ho va impedir. No es podia oblidar que Trueta havia estat al bàndol dels perdedors.

Severo Ochoa va obtenir el premi Nobel l’any 1959. Però no com a ciutadà espanyol, sinó com a súbdit dels poderosos Estats Units d’Amèrica. Dubto que  Franco hagués permès que es donés el Nobel a qui fou nebot de Álvaro de Albornoz, president del govern de la República a l’exili. Les ideologies totalitàries tancaven els ulls davant el progrés de la ciència. Però Ochoa va aconseguir descabdellar l’estructura de la genètica humana, aconseguint la síntesi de l’àcid desoxiribonucleic.

Per tant, l’únic premi Nobel de Medicina que figura als llistats amb nacionalitat espanyola és Santiago Ramón y Cajal. Li fou concedit l’any 1906 pels seus descobriments de la neurona i l’estructura cel•lular del cervell. És un d’aquests savis insignes que, sovint, són oblidats. Molts estudiants no n’han sentit a parlar mai... Per què? No ho puc entendre. De fet, el seu descobriment es va realitzar a Barcelona, al numero 7 del carrer Notariat, ara fa poc més de 125 anys. Ningú ho ha recordat.

I ara tenim davant els ulls la figura creixent del Dr. Joan Massagué. Ja l’any 1982 es va exiliar als Estats Units per trobar el suport a la recerca. Un suport que aquí li era negat. I que se li seguiria negant tot retallant per satisfer les despeses creixents d’altres foteses amb més impacte mediàtic. Massagué, al Memorial Sloan Kettering Cancer de New York, amb un equip que recolza el seu treball, ha descobert un mecanisme que podria ser imprescindible per que les cèl•lules canceroses s’escampin per tot l’organisme. La seva troballa obre una via d’esperança per desenvolupar fàrmacs que evitin les metàstasis. Un pas de gegant en la lluita contra el càncer.

Obtindrà Massagé el premi Nobel de Medicina 2014? Des del meu coneixement de la notícia, seria de justícia aquest reconeixement. I seria un gran esdeveniment per el nostre país. Però em pregunto si canviarien gaire les coses. Seguiríem permetent que qui vulgui fer recerca hagi de marxar a l’estranger? Seguiríem negant recursos a la investigació? Hi haurien interferències polítiques? Seguiríem oblidant els esforços i privacions personals de persones que, sense recursos, van fer de la recerca l’eix de les seves vides? Seguiríem oblidant a Ramon y Cajal?...  No ens hauria de caure la cara de vergonya?

DIARI DE GIRONA, 6 de març de 2014.

Josep Cornellà Canals

UN PASTÍS TÒXIC

La setmana passada va aparèixer una noticia sense massa ressò mediàtic: onze universitaris, d’una residència d’estudiants de Madrid, havien necessitat atenció sanitària degut a la intoxicació causada per consumir un pastís de marihuana, de fabricació casolana, en el decurs de la celebració d’una festa d’aniversari. Un d’ells va entrar en coma, amb perill important per la salut, necessitant intubació. En els altres casos en que es va necessitar intervenció mèdica, hi havia eufòria, ulls envermellits, i taquicàrdia.

S’ha dit que es tracta d’un cas puntual, que és un fet que mai havia passat, i que no té majors conseqüències. Que ja s’han pres les mesures oportunes, amb intervenció del rectorat, i que s’obre un expedient, etcètera. Les paraules són les de sempre. Però el fet és aquí.

Tinc ben clar que no es tracta d’un cas aïllat. La presència de  marihuana en pastissos i coques no és un fet estrany. Hi ha sempre dos arguments inefables: la marihuana és una planta natural i “jo controlo”.

Que un producte sigui natural no equival a dir que sigui innocu o, fins i tot, beneficiós. Les benintencionades campanyes per els productes ecològics no ens han de  dur  a la confusió. Sempre dic que la “amanita phaloides”, aquell bolet amb certa retirada a l’ou de reig, també ho és de natural. El que passa és que el seu consum destrossa el fetge del qui el prova. Cada tardor lamentem intoxicacions, a vegades mortals, degudes a aquest fong. Per més que la marihuana sigui de conreu casolà, que ha crescut gairebé al balcó de casa, no deixa de ser un vegetal que, en el seu interior, amaga substàncies amb capacitat tòxica.

El segon argument és el del control. “Jo controlo”. És un argument que no serveix donades les característiques de cada persona, les situacions concretes en que la droga pot afectar més o menys intensament, i l’entorn en que es produeix el consum. Hi ha circumstancies personals importants: cadascú té un nivell determinat de vulnerabilitat. I és una vulnerabilitat que es modifica en funció de situacions biològiques del propi metabolisme o d’altres productes (tòxics o no tòxics) que s’hagin consumit. La absorció dels principis actius de la marihuana a través de l’aparell digestiu pot ser més ràpida i intensa que a través de l’arbre bronquial. Tot depèn d’unes circumstàncies que no es poden controlar. I l’arribada d’aquestes substàncies al cervell poden produir uns efectes greus, de difícil control, i amb conseqüències que poden arribar al coma.

Em queda encara un tercer argument... Sovint apareixen notícies sobre l’ús terapèutic de la marihuana. Els titulars solen ser grans, per tal de captar l’atenció del lector. Després, la lletra petita, ja no importa tant. Però és en aquesta lletra petita on s’expliquen les qualitats terapèutiques d’alguns dels metabòlits de la marihuana. No de tota la planta, amb els més de 40 cannabinoides que conté, sinó d’un d’aquests, i que no és precisament el “tetrahidrocannabinol” (THC, responsable dels efectes tòxics de la planta.

Em quedo amb la noticia. Cal donar-hi la importància que mereix. I cal revisar si les campanyes que es fan són realment efectives...

DIARI DE GIRONA, 27 de febrer de 2014.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra a Girona

DIES BLAUS I SOL D’INFÀNCIA

Ara fa 75 anys… Un home prematurament envellit, duent a les espatlles tot el pes de l’exili i la pena de deixar enrere els somnis, baixava per darrera vegada a la platja de Collioure, el poble de pescadors de la Marenda, que feia poques setmanes l’havia acollit. Diuen que es va asseure en una de les barques verades damunt la sorra i es va treure el barret. El fort vent de tramuntana feia voleiar els desordenats cabells. I va contemplar, amb ulls de nen, tot allò que l’envoltava. Darrera aquelles velles i ratllades ulleres, aquell home va dirigir la seva mirada cap a la blava profunditat del mar de febrer, i cap a la feble llum d’un sol que maldava per enlairar-se. Un sol que no escalfava un cor esmorteït pel dolor i el sofriment.

Va dir poques paraules. Es va mantenir abstret i silenciós davant el constant vaivé de les onades. Finalment, tot assenyalant una d’aquelles humils cases de pescadors, va dir al seu germà i confident: “Qui pogués viure aquí, darrera una d’aquestes finestres, lliure ja de qualsevol preocupació”. Si s’hagués avançat un xic cap a la bocana del port, potser hauria vist la silueta del cap de Creus. Però fins això li és negat. El seu esperit està trist i abatut. Contempla, mirant el mar, la gran inutilitat de la seva vida, ja sense cap rumb per culpa de la guerra fratricida. En temps de guerra es fa difícil pensar, havia escrit. I és que, per ell, el pensament és essencialment amorós i no polèmic. I el mar que avui contempla per darrera vegada és sempre company en les solituds del poeta. Quan va enterrar a Leonor, ja ho havia dit: “Señor, ya estamos solos mi corazón y el mar”.

Després, en tornant a la pensió, va demanar paper i llapis. I va escriure el que, de ben segur, va ser el darrer dels seus versos. Aquell vers que serveix de rúbrica a tota una vida de poeta, i dona plena utilitat a una vida que havia nascut a Sevilla, que s’havia consagrat a Castella, i que ara acabava en aquell poblet de la Catalunya Nord. I aquell vers conté unes paraules que segueixen essent un enigma: “Estos días azules y este sol de la infancia”. I el testimoni d’aquest vers va quedar guardat a la butxaca d’aquella vella jaqueta que l’havia acompanyat a l’exili.

El blau és el color de la estabilitat i de la profunditat. I representa la lleialtat, la confiança, la saviesa, la fe i la veritat. Quantes virtuts perdudes amb la guerra! I el sol de la infància és aquella escalfor acollidora de la llar. El record es fa més viu quan la vida s’escola. Don Antonio Machado, poeta immortal, moriria aquell 22 de febrer del 39, un trist Dimecres de Cendra, pocs dies després de visitar el mar i escriure el darrer vers de la seva vida.

DIARI DE GIRONA, 20 de febrer de 2014.

Dr. Josep Cornellà Canals

EL NECESSARI SILENCI

Ens imaginem un dia sense el telèfon mòbil? Es parla ja de “nomofòbia”, com a sensació de pànic davant la possibilitat de quedar aïllat degut a que la bateria s’acaba o, senzillament, ens hem oblidat l’aparell a casa. Ens imaginem un dia sense el soroll de cotxes i motos al nostre carrer? Ens imaginem un dia sense televisió?

Vivim en un món de brogits. El nen, ja des del bressol, està voltat de sorolls. I són importants per la seva estimulació sensorial. Però, tanmateix, el nen té que aprendre, des de petit, a estar amb ell mateix, a fer experiència de silenci. Alguna vegada he escrit sobre la importància de educar per l’avorriment.

El soroll extern pot ser una dificultat per la convivència. I el cervell del nen no té encara la capacitat de filtrar els estímuls; des de que ha nascut ha estat immers en el barbull de fons d’aquest món actual. Aquest fet no afavoreix el seu desenvolupament. Als nens els hi costa acceptar el silenci. Però en la capacitat del silenci hi ha també una dimensió per la creativitat que demana ser educada. A través del silenci interior el nen descobreix la seva immensa creativitat.

Sovint, el silenci és inquietant. Moltes persones tenen por al silenci. El silenci suposa trobar-se amb un mateix, i això pot ser desagradable. A vegades és un coneixement dolorós. I molt sovint, fugim del silenci. Fugim del silenci quan no acceptem ser nosaltres mateixos, quan ens rebutgem, o quan no volem aprofundir en la nostra vida. Cal buscar el silenci. La vida de cada dia no ens ho posa fàcil. Però el silenci és necessari per organitzar-nos, per posar ordre dins nostre. El silenci no és buit; el silenci és ple de vida. Ens ajuda a connectar amb la nostra identitat personal, a trobar-nos a nosaltres mateixos.

Sense silenci, som incapaços de escoltar els altres. Per escoltar, cal fer silenci. Escoltar suposa donar un espai a l’altre, deixar-lo entrar a la pròpia vida. Escoltar és el primer acte d’apropament a l’altre, d’ajuda al proïsme.

La pedagogia del silenci es important a fi d’ajudar a conèixer aquell que ens és més desconegut: nosaltres mateixos. Acceptar el silenci fa via cap a la meditació, cap a la capacitat de posar la ment en blanc. Actualment, apareixen treballs científics que hi donen gran valor terapèutic a aquesta capacitat humana tan poc valorada. Les cultures orientals ens han passat al davant amb la capacitat de fer silenci i de contemplar. Si no ho aprenem correm el risc de passar per aquest món sense adonar-nos-en del que hi ha al nostre voltant i del que hi hem viscut. Malaguanyada vida!

DIARI DE GIRONA, 13 de febrer de 2014.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra Infantil a Girona

AQUELL 4 DE FEBRER

Aquell 4 de febrer d’ara ha fet 75 anys, jo encara no havia nascut. Però me l’han explicat una i mil vegades a casa. I, amb la imaginació de nen, anava comprenent una situació tremenda per la que mai hauria volgut passar. Sense cap mena de color polític, veia una Girona mig derruïda, amb edificis en flames, i, sobre tot, fam, destrucció, i molta mort. I la por com una mena d’epidèmia que s’anava estenent per tots els racons. Tot i que encara no coneixia la profecia de Unamuno: “vencereu, però no convencereu!”

M’havien explicat com l’avi, xofer del migrat cos de bombers de la ciutat, s’havia dirigit aquell 3 de febrer, cap al carrer nou, a la fàbrica Gròber, per apagar el foc que hi havia encès els republicans en la seva retirada. El deure d’un bomber era sempre apagar el foc. Més quan aquell foc suposava la destrucció de tants possibles llocs de treball... Però algú, amb una intimidatòria pistola, el va dissuadir d’aquella acció cívica. I l’avi (el veig en la meva imaginació), va tornar, capcot, cap a casa. I en aquelles sobretaules familiars, la iaia ens explicava com havien passat aquella nit amagats en una casa d’uns amics. Haurien resat tres rosaris i les lletanies; però res de dormir. Tot eren espetecs de bombes i projectils; tot era foscor i por.

I m’havia explicat el pare com, amb només 18 anys i tota una joventut per estrenar, havia tornat a casa sa i estalvi després de sobreviure als estralls de la batalla de l’Ebre, allistat, forcívol, a la lleva del biberó. La seva epopeia era la de tants joves que, sense brúixola, tornaven a una llar d’on van ser arrabassats sense contemplació. I no sabien encara el que els hi esperava.

Aquests aniversaris serveixen per considerar els desastres d’una guerra civil. No hi ha bons ni dolents; hi ha germans contra germans. Ho expressa bellament el poema d’Antoni Correig, gravat al monument que, a la serra de Pàndols, recorda als qui van deixar-hi la vida, sense importar quina era la seva bandera. Allà, damunt aquells ossos que la mort ha barrejat, hi ha escrit:  “Tu que estàs enfront meu, també en trinxeres, qui ets ? No sé el teu nom, ni el meu et dic. Sols sé que ets conegut per Enemic i que, com jo, també la pau esperes... I avui dins el palmell portem una arma. Ni que, enfront meu, no puguis escoltar-me, t’anomeno amb un nom: el de GERMÀ!”

Cal lluitar per la pau. A vegades em trobo amb amics i companys que creuen que caldria restablir el servei militar obligatori. I, a la seva manera, ho justifiquen. Però, en front del qui em diu que si vull la pau he de preparar la guerra, jo li responc amb que “la justícia es defensa amb la raó i no amb les armes” (Joan XXIII).

DIARI DE GIRONA, 6 de febrer de 2014.

Dr. Josep Cornellà Canals

Psiquiatra Girona