NADAL 2013

Diuen que, fa molts anys, els homes es van espantar quan van prendre consciencia de que els dies s’escurçaven i el sol durava menys hores dalt el cel. Diuen que els homes van creure que era un presagi de que el món finiria. I tenien por. I aleshores van intentar modificar les seves vides. Compraven molt, menjaven molt, i il•luminaven els carrers. Ja que els arbres perdien la fulla, posaven garlandes de pi i d’avet per donar la impressió de que la vida seguia malgrat el cru hivern. I amb aquests enganys pretenien aturar el temps. Però el temps no s’aturava. I, de sobte, el sol tornava a alçar-se damunt l’horitzó. I en feien una festa. Però al cap de l’any, es repetia el mateix cicle. I la lluminositat del sol que renaixia no era capaç de esvair aquells sentiments de por.

Fa poc més de dos mil anys, diuen, va succeir un fet excepcional cap a l’actual Palestina. Amb un nen, diuen, havia nascut una esperança. I diuen que, per unes hores, en aquell indret, els homes proclamaven la Pau i feien propòsits de viure amb senzillesa. Però va durar poc. Els càntics d’alegria d’aquella nit es van esvair. Aquell nen va créixer i, diuen, les seves paraules no van ser del grat dels qui tenien la paella pel mànec. I va acabar malament. I, malgrat l’esforç i la perseverança d’alguns dels seus seguidors, la seva memòria va quedar encotillada en uns ritus i en unes costums que no evolucionaven amb el pas dels anys.

I, malgrat deien que aquell naixement havia canviat llurs vides, els homes tornaren a encaparrar-se davant el pas del temps. I va tornar la por a la mort. I davant els dies que s’escurçaven, encenien llums al carrer, es compraven més i més foteses en un esforç per acaparar allò que prometia una vida perdurable, i es llançaven a menjar i beure. Era com una lluita per la subsistència, una lluita per no desaparèixer amb l’últim raig de sol de cada vesprada.

Però, diuen que, poc a poc, després d’una greu crisi, els homes tornaren a mirar cap el seu interior. I veieren com la racionalitat excessiva i el consumisme exacerbat generava una saturació existencial i un sentiment de profunda decepció. Van descobrir que la felicitat no estava en la materialitat de les coses, sinó en les dimensions relacionades amb el cor, amb els afectes, i amb les relacions d’amor, de solidaritat i de compassió. I, diuen, poc a poc, els homes descobriren, en el seu profund interior, una dimensió espiritual que no havien gosat desenvolupar. I, amb la dimensió espiritual, foren capaços de celebrar el Nadal. I recuperaren de nou el missatge d’aquella nit en que, feia dos mil anys, havia nascut el nen. Aquell missatge que deia “No tingueu por, us anuncio una gran alegria, us ha nascut un salvador, que veureu en una pobra menjadora, i faixat amb bolquers”.

DIARI DE GIRONA, 19 de desembre de 2013.

Josep Cornellà i Canals

DESPRÉS DE PISA

Cada any, quan apareix l’informe PISA, es succeeixen una sèrie de debats sobre la realitat de l’ensenyament al nostre país. Les conclusions impliquen millores, inversions,... Hi ha molt a dir. Jo, que no sóc pedagog, voldria aportar la meva opinió des del camp de les neurociències i tenint en compte el desenvolupament i la maduració del cervell humà.

Neixem en una situació de minusvalidesa, comparativament amb altres mamífers. Les nostres neurones gairebé no estan connectades i serà aquesta funció sinàptica la que ens anirà dotant de noves habilitats per la vida. Sense estructura, però, no hi ha funció.

Ja fa uns anys que uns científics alemanys van publicar un estudi molt ben estructurat en que demostraven com el cervell humà no té capacitats per la socialització fins cap els tres anys d’edat. És una data important per comprendre com hi ha nens que, dins la més estricta normalitat, no s’adapten a la llar d’infants. La variabilitat en el procés maduratiu és un fet: no tots els nens maduren al mateix ritme.

El mateix passa amb la lectura i l’escriptura. Són processos complexes que necessiten una determinada xarxa de connexions entre les neurones. A quina edat existeix aquesta estructura? Depèn. Per Maria Montessori, el nen no estava preparat per aquests aprenentatges fins més enllà dels sis anys. Tanmateix, R.D. Snyder defensava a la revista Pediatrics que un nen té dret a no llegir fins els set anys. I abans? Abans caldrà sens dubte afavorir la maduració cerebral fomentant la grafomotricitat. Això que avui exposem com a estímuls de pre-lectura i pre-escriptura, ja ho intuïen els nostres avis quans, abans d’anar a l’escola, ens feien fer pàgines i més pàgines de “pals i ganxos”.

I després? És lògic que el nen se’l carregui de matèries sense aprofundir en cap d’elles? Val la pena tota aquesta dispersió en llengües que inunden un cervell en fase madurativa? Hi ha opinions per a tots els gustos, el que vol dir que es desconeix quina és la millor opció. Però sempre recordaré un vell i eminent mestre que recomanava començar amb una sola llengua, i després, amb un bon fonament, anar fent l’aprenentatge de les altres.

I afegiria encara el tema dels deures. Cal posar uns deures que suposin una activa implicació dels pares? Penso que els pares poden saber moltes matèries, però en desconeixen la seva pedagogia. Per tant, és vàlida aquesta tasca quan, a més, suposa restar temps per dedicar a fer de pares?

Són pensaments i reflexions... Les neurociències ens poden ajudar a entendre més i millor el procés maduratiu del cervell del nen.

DIARI DE GIRONA, 12 de desembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra infantil a Girona

AVORTAMENT I SALUT

El dilluns 2 de desembre llegíem al Diari de Girona que el 68 % de les gironines embarassades menors de 18 anys decideixen avortar. Segons la notícia, 47 noies menors de 15 anys haurien quedat en estat entre els anys 2006 i 2011. Només 7 haurien seguit endavant amb l’embaràs. Aquestes xifres no contemplen possibles casos no detectats. D’entrada, són xifres que preocupen. Se’m ocorren dues reflexions.

La primera és sobre la utilitat dels programes de “salut sexual”. Són programes que funcionen o no funcionen? Tinc els meus dubtes. Quan vaig tenir accés a l’estudi crític que va fer l’oficina de programes per adolescents de la Organització Panamericana de Salut vaig comprendre amb quina frivolitat tenim el costum de engegar “programes pilot”, amb web inclosa, i quedar-nos tan amples. Qualsevol programa ha de ser objecte de revisió crítica en funció dels seus resultats. No n’hi ha prou amb informar; cal formar! I la formació és educació quan ensenya a tenir criteri i a saber manejar la pròpia vida. L’educació sexual (que no és formació sexual) s’hauria de incloure en tot un programa de formació de la persona humana des dels valors, amb participació activa dels propis adolescents i de les seves famílies. Actualment hi ha pares que ja confien en que a l’escola li explicaran “aquestes coses”, fent dimissió de la seva funció educativa.

La segona reflexió és que tot avortament és un drama. Un desgavell a nivell hormonal, biològic; i una sotragada a nivell psicològic. I molt més encara si te lloc en edats tant primerenques, en adolescents. De cap de les maneres l’avortament (anomenat també, eufemísticament, “interrupció voluntària de l’embaràs”) és un mètode anticonceptiu més. No s’hi val a dir que si hi ha un embaràs no desitjat, per la causa que sigui, sempre queda el recurs de l’avortament per posar-hi remei. La manca de penalització no eximeix la reflexió ètica sobre el que suposa per la persona. Comencen a publicar-se alguns estudis científics sobre les conseqüències psicològiques dels avortaments. Per mantenir una neutralitat científica, els investigadors han de deixar de banda les possibles conviccions. Són les exigències de la ciència!. En tots aquests estudis, el comú denominador és que el fet d’avortar no suposa una millora en les perspectives de salut mental de la persona. És un punt de comú acord, fins i tot malgrat possibles desviacions ideològiques. Per tant, té poca base científica el fet d’afirmar que el seguiment de l’embaràs pot incrementar el risc de trastorn mental. Més aviat s’han publicat estudis en que es demostra com les interrupcions voluntàries de l’embaràs suposen un major risc de trastorns mentals, molts d’ells associats a l’esfera emocional. Davant aquestes xifres, cal, sens dubte, fugint de demagògies, fer una reflexió sobre el que es fa i perquè es fa.

DIARI DE GIRONA, 5 de desembre de 2013.

Dr.Josep Cornellà

Psiquiatra infantil i jovenil a Girona

HANNAH I LA MARIHUANA

En el seu moment va ser Hannah Montana i va tenir una munió de fans i de seguidors. Va crear imatge entre la gent jove. I fa poques setmanes, la protagonista de la sèrie, Miley Cyrus en la realitat, va fer un gest de menyspreu cap els seus admiradors. A la cerimònia d’entrega dels premis MTV d’Europa, a Amsterdam, va embolicar i va encendre el que semblava ser un porro de marihuana, davant el públic i davant les càmeres, en el seu discurs d’acceptació del premi al millor vídeo. El gest suposa un repte i una normalització d’una acció que, en principi, hauria de ser reprovable. La popularitat de l’actriu fa que aquesta acció arribi molt més enllà i, especialment, a gent jove. Quin és el missatge que arriba? Doncs que no n’hi ha per tant, que això de la marihuana és un producte natural i que fins i tot les “estrelles” en fan ostentació en públic.

No es tracta de fer un judici moral sobre les accions d’aquesta actriu que ens te acostumats a muntatges estrafolaris. Es tracta més aviat de contrastar la imatge que ella vol donar amb la terrible realitat de molts dels fumadors de cànnabis.

Actualment estan augmentant els casos de la anomenada “patologia dual”. Es tracta de gent jove, sovint adolescents, que, en un moment donat d’angoixa o depressió davant una vida que no aconsegueixen controlar, troben confort i benestar amb el consum dels derivats de la marihuana. Lluny de resoldre els seus conflictes interns, la droga fa que aquests augmentin i s’agreugin. La simptomatologia pot ser greu, fins a arribar al brot psicòtic d’incert pronòstic. Però, en el millor dels casos, apareixen indicis de desmotivació, absència de sentit a la vida, i avorriment. El fracàs escolar precedeix al fracàs personal. Tot s’enfonsa; res té sentit. El problema és greu quan el consum té lloc durant els anys de l’adolescència. Són uns moments molt delicats per el procés maduratiu del cervell. Els canvis hormonals produïts per l’esclat de la pubertat modifiquen l’estructura cerebral, on hi ha una poda d’algunes de les connexions que s’havien anat construint des del naixement. El cervell es prepara per assumir una funció adulta. Però no deixa de passar per uns moments en que la pèrdua de connexions el fa molt vulnerable. La irrupció de la droga en aquest procés maduratiu pot deixar unes greus seqüeles psiquiàtriques per tota la vida. On podran arribar? Els pronòstics són cada vegada més pessimistes. Avui, en molts àmbits psiquiàtrics, la marihuana i els seus derivats són considerats ja com a “drogues dures”. La prevenció eficaç és la única eina possible!

DIARI DE GIRONA, 28 de novembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra a Girona

PEGAR ALS PARES

“El meu fill em pega, em maltracta, em dona guitzes, m’insulta, m’agredeix…” Són queixes d’un pare o d’una mare. Queixes que cada dia són més freqüents. Són agressions fetes per nens o nenes cada vegada més petits. Sovint aquests pares cerquen una solució, una “pauta”, que pugui solucionar, gairebé miraculosament, el problema. I el problema no té una solució fàcil ni immediata. Els nens no venen amb un manual d’instruccions. Però la seva educació demana una alta dosi de sentit comú; aquell que, deia Balmes, és el menys comú dels sentits. No és senzill eliminar una conducta errònia quan ha mancat un principi fonamental de l’educació: considerar el nen, des de que neix, com una persona capaç de rebre educació. El nen no és un home en miniatura; el nen és un home en procés de maduració i de creixement. I demana, per tant, una presència activa dels primers i principals educadors: els pares.

La prevenció de la violència ha de formar part de les beceroles educatives, a casa. Això passa per l’exemple entre els progenitors, i per les converses que es tenen entre adults. El cervell del nen és una esponja capaç d’absorbir-ho tot. Quan la baralla i la discussió es converteixen en les eines per obtenir quelcom, el nen no deixa de ser aliè a la lliçó rebuda. I, callant, va interioritzant una conducta agressiva com a normalitat.

Un servei educatiu de primer ordre que han de prestar els pares és el de l’autoritat. No hi ha educació sense autoritat. El nen necessita una guia que l’encamini per la vida, que li descobreixi els límits. El nen, a casa, fa un aprenentatge del que serà la vida social del futur. I els pares no poden dimitir. He vist, al llarg dels anys d’exercici professional, molts pares que eren autèntics esclaus del fill. “Que no es frustri, pobret... ” I, sense saber afrontar les frustracions, el nen es va enfilant a les espatlles de l’adult. En aquesta situació, ja no hi ha educació possible.

L’autoritat és sempre un benefici per al fill. Quan es va fent gran, necessita un pare, una mare, que representi un principi i un model. Fins i tot, un model contra qui rebel•lar-se quan arriba l’adolescència. Però, a la fi i al cap, un model. Quan el pare o la mare han volgut ser els “amics” dels fills, vol dir que han dimitit de la seva funció de pares. No hi ha educació possible.

Veig sovint casos desesperats... Pares que acaben trucant als Mossos per demanar ajuda davant una criatura d’edat escolar que els està agredint. Quan s’arriba a aquests extrems, vol dir que ja fa molt temps que l’estructura familiar fa aigües. S’ha oblidat utilitzar el sentit comú. Cap nen pega els seus pares si aquests no han abandonat el seu rol de pares.

DIARI DE GIRONA, 21 de novembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra a Girona

HUMILITAT: ESTRANYA VIRTUT

Malgrat  Hemingway deixés dit que el secret de la saviesa, del poder i del coneixement és la humilitat, aquesta és una virtut que, actualment, brilla per la seva absència. Però podem dir que la humilitat és una virtut? De fet, cap dels savis grecs van reconèixer-ho així. Més aviat, es considerava com una situació alienant. Nietzsche la ridiculitzava en front de la seva idea del superhome. I és que, molt sovint, es confon amb la falsa humilitat. Luter deia que la humilitat dels hipòcrites és el més altiu dels orgulls. Hi ha qui ha fet de la seva falsa humilitat una màscara de la seva vanitat. Els exemples els veiem cada dia. Hi ha una falsa humilitat estratègica. És la que aplica aquell que es mostra humil davant els demés per arrancar d’ells una lloança que, d’altra manera, no obtindria. I hi ha també la falsa humilitat d’aquell qui es menysprea a si mateix, convençut que res té de positiu. Malgrat la sinceritat de pensament, el resultat és nefast.

Potser la dificultat està en que la humilitat és massa senzilla d’explicar. Potser perquè per ser humil no cal fer res més que reconèixer el que hom és. No caldria parlar de humilitat si el rebuig cap a l’orgull, la vanitat, la vanagloria, la supèrbia, l’altivesa, l’arrogància, la impertinència,... fos un fet natural.

La humilitat va lligada amb el reconeixement de la veritat. I aquí, la nostra societat ja coixeja més. La humilitat és caminar en la veritat, deia Teresa d’Àvila. I avui estem en un paradigma oposat, en que hem aprés a ja no creure’ns a ningú en les falses veritats que ens intenten imposar. Quan es violenta la veritat, hi ha un allunyament de la humilitat. No es tracta de que ens convencin que no som res. Cal, més aviat, que ens empenyin a descobrir les nostres possibilitats de ser. La humilitat consisteix en acceptar que soms criatures amb unes limitacions, cert, però amb unes possibilitats infinites que no depenen de nosaltres. Cap dels valors humans ha de ser reprimit en nom d’una falsa humilitat. Hem de ser allò que som. Ens hem de conèixer a nosaltres mateixos i ser forts. Sense coneixement d’un mateix, no hi ha llibertat. I sense llibertat, no hi ha possibilitat d’exercir com a éssers humans, amb la mida justa de humilitat per reconèixer els propis valors i les pròpies mancances. Sense supèrbia (que no deixa de ser una submissió a la tirania de l’ego) i sense servitud a ningú ni a res. Moltes de les depressions poden venir d’una mala gestió del propi coneixement i acceptació d’un mateix. Ja que no puc estimar allò que no conec, el primer que cal fer és avançar en al coneixement d’un mateix. I així podem avançar pel camí de l’autoestima. Malgrat no et consideris gran cosa, el món enter resideix dins teu, diu Avicena.

DIARI DE GIRONA, 14 de novembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra a Girona

“WHATSAPEJAR” O PARLAR

Avui ja podem oblidar la paraula; tenim el WhatsApp. Avui ja no cal ni la trucada per telèfon; n’hi ha prou amb “whatsapejar”, un neologisme integrat a les nostres vides. El WhatsApp és també ja d’ús corrent entre els menors. De fet,  al nostre país, més de les tres quartes parts de nens de entre 11 i 14 anys l’utilitzen. I, en tot el món, hi ha més de 300 milions de persones que, varies vegades al dia, s’envien i comparteixen missatges, fotografies, vídeos i gravacions. El sistema s’instal•la amb facilitat al mòbil, i s’integra perfectament a les nostres vides, essent una temptació per veure que ens poden haver dit... Cada usuari mig comprova o atén aquesta plataforma una mitjana de 150 vegades al dia... Les dimensions d’aquesta xarxa de comunicació creixen cada dia de manera exponencial.

Com tantes vegades, se’ns presenta la qüestió sobre la bondat d’aquest sistema de missatgeria. I hem de fugir dels profetes de calamitats. Els avanços tecnològics són sempre benvinguts si els sabem utilitzar. Quin pot ser el problema? El WhatsApp ha esdevingut una mena de club social, virtual, on ens hi podem trobar tots, a qualsevol hora, individualment o en grup, i amb l’objectiu de bescanviar informació, opinions, o imatges. Per tant, el problema, més que la mateixa aplicació, estaria en l’ús que se li dona.

La immediatesa i la velocitat en els missatges és una de les seves característiques, que converteix l’eina en un medi de conversa a temps real. Això pot donar lloc, en els menors, a una manca de reflexió i a una impulsivitat a l’hora d’escriure els missatges. Quan falta temps per la reflexió, es poden compartir imatges compromeses, o es poden transmetre opinions poc convenients, i sense possibilitat de fer-se enrere. Apareixen també una hiperactivitat i una manca d’atenció derivades d’un us excessiu de la xarxa.  “I si m’ha arribat un missatge?” I, potser,  una alteració dels horaris. Pot costar, sobre tot en adolescents, apagar l’aparell per anar a dormir. I el primer ritual del matí pot ser donar un cop d’ull als possibles missatges rebuts.

Per altra banda, WhatsApp és un veritable xarxa social que, per les seves característiques, escapa als mecanismes de control d’altres, com poden ser Twitter o Facebook. Ningú sap que passa amb la informació; ningú sap si el sistema guarda una còpia de tot allò que s’envia. On queda la intimitat de les persones i de les seves opinions? Encara és un interrogant.

Tota innovació és bona si s’utilitza bé. Per tant es fa imprescindible una educació per l’ús del WhatsApp. Els pares s’hi han d’implicar a fons. El nen (i l’adult també) ha d’actuar com si les seves converses virtuals fossin públiques, a l’abast de tothom. I, sempre, des de la més estricte protecció de la intimitat pròpia i dels de casa. I els pares, malgrat la bretxa tecnològica, han de fer tot el possible per estar informats de quines són les xarxes socials on estan els fills. No són només coses de mainada!.

DIARI DE GIRONA, 7 de novembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals

Psiquiatra Infantil i Juvenil a Girona