EL CERVELL FELIÇ

Que no ens falti el bon humor! És un bon desig per l’any nou i per tota una vida. I no és fàcil, segurament, mantenir el sentit de l’humor en uns moments en que ens envaeixen, arreu, les situacions desesperades i estressants.
Aquesta setmana s’ha presentat un treball de divulgació, basat en criteris científics, en que es recomana riure, al menys, quinze minuts al dia. Amb aquesta senzilla acció, s’ha observat com millora el sistema immunitari (les defenses de l’organisme) i com es rebaixa fins a un 40 % el risc de patir infarts i feridures. Les persones capaces de riure pateixen menys dolors en els tractaments dentals i tenen una esperança de vida més llarga. Si n’és d’important ser capaç de riure!
Aquest treball s’ha dut a terme a la Universitat de Navarra, sota la batuta de la professora Natàlia López Moratalla, i la seva divulgació es fa a través d’un vídeo que es titula “Cervell feliç: el riure i el sentit de l’humor”. La Dra. Moratalla afirma que l’humor i la felicitat van associats a portar-se bé amb un mateix i amb l’entorn. Per tant, és fonamental tenir cura del sentit de la vida i de les relacions amb els demés. Si hom és capaç de riure’s dels obstacles que li impedeixen ser feliç, aleshores és capaç de superar-los. El més interessant és que tot aquest treball es fonamenta en estudis sobre la bioquímica cerebral, ja que s’ha estudiat què és el que passa en cada zona del cervell des de que ens expliquen un acudit fins que comencem a riure.
El sentit de l’humor és una característica estrictament humana i, molt sovint, els acudits que fan riure es basen en situacions d’absurditat que impliquen reaccions en diferents estructures cerebrals. I aquí es descobreix una diferència interessant entre els homes i les dones. Sempre s’ha dit que el cervell masculí és més primari; allò que és il•lògic ja és suficient per activar l’humor. El cervell femení integra més àrees cerebrals en el mateix procés, amb major implicació de les emocions. Això vol dir que no en fan prou amb la absurditat; cal que, a més, aquesta sigui graciosa per provocar la emoció d’allò que és divertit. De la mateixa manera que passa amb un plànol de les estacions de metro, diríem que, tot i que els punts de partida i arribada són els mateixos, el cervell femení utilitza més estacions en el mateix recorregut. En tots els casos, però, captar la absurditat vol dir utilitzar les capacitats del cervell pel que fa a emmagatzemant, manipulació i comparació d’elements interdependents. Els neurotransmissors cerebrals arriben a activar els mecanismes de l’eufòria i de la rialla.
Riure és important. I és més important encara aprendre a contrarestar l’estrès amb el sentit de l’humor.

EL MAL TRAÏDOR

“El xarampió és un mal traïdor”, deien els nostres avis. I és que, tot i reconèixer el seu previsible curs benigne, es temien les terribles complicacions que en podien seguir d’un xarampió mal curat. Per això és una d’aquelles malalties que més rituals té al seu voltant per conjurar-ne els maleficis. Uns maleficis que poden dur a la mort o a una severa incapacitat degut a afectació del sistema nerviós.
El xarampió segueix essent un mal traïdor. La Organització Mundial de la Salut ha donat la senyal d’alerta: si no s’activen les mesures de control, el xarampió pot causar mig milió de morts anuals a partir del 2012 i acabar així amb divuit anys de esforços internacionals per eradicar aquesta malaltia.
La lluita contra el xarampió es basa en la vacunació. Si el 1989 van morir 1,1 milions de nens menors de cinc anys degut a aquesta malaltia, durant el 2008 el nombre de defuncions no va arribar a 120.000. amb la vacunació es va aconseguir rebaixar un 25 % de la mortalitat infantil en aquest període.
Però des de que van començar a disminuir els índex de vacunació, hi ha hagut una rebrotada d’aquesta malaltia que, com sempre, causa estralls entre la població més desfavorida. Txad, Zimbabwe i Nigèria són tres dels països més afectats, amb més de un miler de morts. Però també son preocupants les dades sobre epidèmies de xarampió a Indonèsia, Filipines, Tailàndia, Vietnam i, més a prop nostre, Bulgària. Sempre es tracta de epidèmies sobre població no vacunada.
Hi ha hagut certes polèmiques sobre la vacuna. Però avui se sap que els seus nivells de seguretat i eficàcia són molt elevats i està més que justificada. S’ha evidenciat abastament que no hi ha cap relació entre la vacuna i l’aparició d’autisme.
Cal vacunar. És més. Es tracta d’una qüestió de responsabilitat social. En uns moments en que es viatja amb tanta facilitat, és fàcil transportar el virus d’un país desenvolupat (amb mitjans de tractament adequats) a un país en vies de desenvolupament, on la malaltia pot ser mortal de necessitat. Si s’aconsegueix vacunar el 90 % de la població contra el xarampió, es podrà disminuir la seva mortalitat en un 95 %. Val la pena!
Fa uns anys els nostres avis deien que “l’aigua d’escabiosa trenca el xarampió i la rosa”. Avui, ja en segle XXI, sabem que l’aigua d’escabiosa que necessitem per trencar el malefici d’aquest mal traïdor és la vacuna. Vacunar val la pena quan es pensa en salut individual. Però, des d’una perspectiva ètica i social, en un món ple de desigualtats pel que fa a l’accés a recursos de salut, caldria preguntar-nos si aquest acte no esdevé una obligació moral.

UTÒPIC NADAL

Fa poc hem celebrat Nadal. A vegades penso que es fa complicat celebrar el Nadal. O que ens hem complicat la vida a l’hora de celebrar aquesta que considerem la festa de totes les festes. I és que ens neguitegen moltes coses a l’hora de pensar en el Nadal.
Nadal és utopia. Per definició, la utopia no existeix, està fora de qualsevol lloc. I, si no existeix, no es pot descriure. Però si els humans som tan aficionats a parlar de utopia i, fins i tot, tenim somnis utòpics, és que, d’alguna manera, la utopia deu tenir alguna forma d’existència. I ara ve la complicació filosòfica: ¿només existeix allò que és, o és que també existeix allò que encara no és?. La utopia no és, no existeix com a realitat. Però, de ben segur, és quelcom que pot ser realitat, vol ser i fer-se present, i lluita, en definitiva, per arribar a ser. Nadal és utopia.
De fet, la utopia constitueix l’essència del judeocristianisme. La utopia no està present en altres religions, ben dignes, que fan la seva aproximació a l’element sagrat des de l’experiència. No. La Bíblia està farcida de relats que experimenten les realitats més sagrades a partir del pensament utòpic que cerca l’Amor i la Justícia. Des d’Abraham, passant per tots els profetes, i especialment en la persona d’aquell Nen del qual, per Nadal, en celebrem el seu naixement.
No hi ha utopia sense esperança. I l’esperança fa creure en la utopia.
Vivim en un món en que ens cal esperar sempre. Esperem tantes coses... Però qui espera s’asseu resignadament a que els fets succeeixin. Qui espera està en actitud passiva. No li cal cap mena de lluita. Això no és esperança.
L’esperança, en canvi, vol dir espera activa. Si el Nadal és utopia, i la utopia es fonamenta en l’esperança, Nadal ha de significar un compromís en un món tan malmès i amb tants pocs signes d’esperança. L’Amor i la Justícia (dues paraules massa gastades en els nostres diccionaris de carrer) representen la utopia de estar al costat d’aquelles persones a qui no s’ha fet justícia. I les injustícies abunden avui als nostres pobles: injustícies econòmiques, injustícies socials, injustícies culturals, injustícies de gènere,... 
La utopia de Nadal ens permet somiar en un món amorosit, fratern, sense injustícia, en harmonia amb la natura. Un món on es pugui convertir la injustícia en justícia, l’odi en amor, el pecat en perdó. Un món on es puguin recompondre les relacions humanes, les xarxes de amor i solidaritat. Una esperança malgrat totes les veus calamitoses i que mantingui encesa la flama de la utopia malgrat s’apaguin les llumetes d’aquest Nadal.
Desitjo que hagueu passat un bon i utòpic Nadal.