DIAGNÒSTICS I ETIQUETES

Diumenge passat vaig retallar una de les cartes al director del Diari de Girona. La Sra. Maria Dolors Sala plantejava una interessant reflexió sobre els diagnòstics que fem els metges. “El pitjor de tot, deia, és que ens posen al damunt una etiqueta”. Quantes vegades hi he pensat en aquesta expressió al llarg de la meva vida professional. Recordo encara com a la facultat ens insistien en que no hi havia malalties; que el que hi havia eren malalts que demanaven la nostra atenció. Però la societat actual vol definicions que alliberin de les incerteses, vol dígits per definir una malaltia, vol classificacions. “Li porto el meu fill de visita; és un TDAH!”, em va dir una senyora. “Com es diu el seu fill, senyora?” vaig preguntar. “Joan”. “Aleshores, simplifiquem-ho, vaig afegir... Les sigles del seu fill són JOAN”.

Tenir consciència de la persona és el primer pas per al diagnòstic. Tot procés malaltís té lloc en una persona determinada, que és qui li dóna unes característiques especials i pròpies, úniques. No hi ha malalties; hi ha malalts. La persona és qui donarà un sentit, una plasticitat definida al procés. Recordo una lliçó magistral del professor Oriol Anguera. Ens deia que a la majoria de malalties, la persona és present a la malaltia, i li confereix unes característiques pròpies segons cada individu. La persona seria absent a la malaltia només en aquells casos d'anencefàlia. I la persona es confondria amb la pròpia malaltia en les patologies mentals greus.

Per tant, el pacient (i el seu entorn) participa en l'elaboració del quadre clínic. Hi ha una elaboració personal dels símptomes, de manera que, com afirma Laín Entralgo, el pacient esdevé coautor i coactor del seu trastorn. Cada organisme respon de manera diferent davant les causes d'una malaltia concreta. I cada individu ha de tenir el dret i el deure de respondre, des de la seva personalitat única i irrepetible, amb llibertat, intimitat, intel·ligència i d'acord amb la seva pròpia biografia personal. Tot quadre clínic, per més definit que vingui en els llibres de text, té una originalitat imprevisible en funció de la persona. Cada persona, pel fet de ser qui és, manifesta d'una o altra manera el quadre patològic.

El diagnòstic no ha de suposar posar una etiqueta a la persona, ha de tenir una finalitat terapèutica. Si comprenem els símptomes i, sobretot, la manifestació d'aquests símptomes en una persona determinada, podem iniciar amb més seguretat el camí del tractament. Per això la medicina, malgrat tota la tecnificació, no pot deixar la vesant humanística ni la concepció com a "art de curar".


DIARI DE GIRONA, 2 de maig de 2013.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/05/02/diagnostics-i-etiquetes/615490.html

Tractament del TDAH a Girona

http://www.drjosepcornella.com/tdah.php

Tratamiento del TDAH en Girona

http://www.drjosepcornella.com/es/tdah.php

Dr. Josep Cornellà Canals

Psiquiatria i psicologia infantil a Girona

c. Barcelona, 2, 4rt 3a

17002 Girona 

Telf: 972 208 670 

HANS ASPERGER I ELS "PETITS PROFESSORS".

Es parla molt, darrerament, sobre el síndrome de Asperger. Es diu si, tal vegada, Bill Gates o algun altre personatge famós és Asperger. De què parlem?

Hans Asperger fou un metge vienès que va néixer el 18 de febrer del 1906 (aquest any ha fet els 105 anys). Es va interessar per la pediatria i, especialment, per la “pedagogia curativa”. Més enllà de les malalties dels nens, li preocupaven els nens que presentaven uns problemes en el seu desenvolupament, i s’interessava per com ajudar-los conjugant la pediatria amb la pedagogia.

L’any 1944 va descriure quatre nens amb dificultats per la interacció social, malgrat una aparent adequació cognitiva i verbal. Eren nens amb escassa empatia, amb dificultats per fer amics, monotemàtics en els seus interessos i converses, i maldestres en els moviments corporals. Hans Asperger observava molt com a base de la seva activitat pedagògica. Especialment li va cridar l’atenció que un nen es conegués perfectament totes les línies i estacions del tramvia de Viena. No sabia com definir-los i, en aquells anys confosos per la guerra europea, va parlar de “psicopatia autista de la infància” i de “petits professors”. Ja que intuïa que aquests nens tenien capacitat d’adaptació si eren ajudats, va seguir desenvolupant el seu treball dins l’àmbit de la pedagogia curativa, a partir d’un treball multidisciplinari. Molt del seu treball fou destruït en un bombardeig a finals de la guerra mundial. I ell va seguir treballant al departament de pediatria de la Universitat de Viena, fins a la seva mort sobtada el 1980. Va morir sense saber que just un any més tarda, la psiquiatra anglesa Lorna Wing utilitzaria per primera vegada el seu nom per referir-se a una patologia que afecta a nens amb una intel·ligència normal, però amb dificultats en la interacció social i emocional. Anys més tard, el psiquiatre suec Cristopher Gillberg aconseguiria que la comunitat científica acceptés la síndrome de Asperger dins els trastorns de l’espectre autista.

Quan els professionals de la salut ens entestem en etiquetar trastorns, podem oblidar el més important: el nen és un esser en constant maduració i requereix una pacient observació i una ajuda adequada. No és fàcil el diagnòstic en psiquiatria. No existeixen biòpsies ni proves de laboratori. Cal tenir cura per observar l’evolució del nen, les variants normals d’aquesta evolució, i els possibles signes d’alerta. Recordant amb Saramago que un problema és problema quan causa problemes. Hans Asperger, crec, ho tenia clar. En la seva biografia destaca, de manera especial, la seva preocupació per ajudar al nen que tenia dificultats, sense aturar-se a pensar si, en el fons del seu treball, havia descobert una nova malaltia.