dijous, 29 d’agost del 2013

“I HAVE A DREAM...”

Va ser un 28 d’agost. Ahir va fer cinquanta anys. La marxa sobre Washington acabava sota la mirada protectora de Lincoln. I va ser allà, en aquell lloc emblemàtic, quan, Martin Luther King va explicar al món el seu somni, el somni de la igualtat entre els homes sense discriminació del seu color de pell, el somni a la llibertat, el somni de sortir de les valls de les dificultats i les frustracions i caminar plegats cap a un futur de esperança, un somni d’un món millor, on es respectessin les drets fonamentals de la persona. Han passat cinquanta anys... I he volgut rellegir el seu discurs. Veig que no ha perdut cap engruna d’actualitat, que encara ens cal somiar... Es segueixen atropellant els drets humans tant a la poderosa nació nord-americana com en altres indrets del món. Segueixen les discriminacions, sigui per la raça, el sexe, la religió, l’orientació sexual, el poder adquisitiu,...

Quan, fa uns anys, vaig estar davant la tomba de Luther King, a Atlanta, em van impressionar tres coses. La primera el silenci sagrat que s’hi respira. És un lloc de recés i de reflexió, de pregària al déu que cadascú porta a dins, i de comunió amb els lluitadors per l’alliberament dels menys afavorits. En segon lloc, la inscripció damunt el marbre: “Al final sóc lliure. Gràcies Déu totpoderós”. La llibertat en la mort com a fita que no va aconseguir durant la vida. I la referència a Déu suposa un compromís amb la seva fe i amb la seva missió com a pastor. I, finalment, l’aigua que envolta la tomba. Vol ser com el Jordà que separava el poble jueu de la terra promesa. I allà, ressonen de bell nou les paraules d’un Moisés que, després de conduir el poble, no el va poder acompanyar en la seva entrada gloriosa al lloc del descans. I es llegeixen les paraules que Luther King va pronunciar la mateixa vigília del seu assassinat: “Com a tothom, a mi m’agradaria viure molts anys. però jo vull complir la voluntat de Déu. I ell m’ha autoritzat a pujar a la muntanya! I he mirat al meu voltant, i he vist la terra promesa. És possible que jo hi vagi amb vosaltres. Però vull que sapigueu aquesta nit que nosaltres, com a poble, arribarem a la terra promesa. I sóc molt feliç aquesta nit. No tinc por de res. No tinc por de cap home. Els meus ulls han vist la glòria de la vinguda del Senyor!”.

Commemorar les grans efemèrides no ha de quedar en boniques paraules. Hi ha moltes desigualtats al nostre món. La crisi no afecta a tothom per igual. Segueixen les persecucions, les calumnies i els assetjaments. Amb els peus a terra, i amb la força del compromís, cal seguir somiant. Luther King segueix encoratjant-nos cap a un món millor.

DIARI DE GIRONA, 28 d’agost de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra a Girona

dijous, 22 d’agost del 2013

SÍNDROMES

Fa uns anys, en el meu primer viatge al continent americà, un amic em va dir que això del “jet lag” tenia una forta connotació psicològica. Em va recomanar no pensar més en quina era l’hora del meu rellotge intern, i a adaptar-me immediatament al rellotge real del país on em trobava. Que no em concedís cap avantatge pel fet d’haver fet el viatge. I que si la meva costum era posar el despertador a les set del matí, que ho seguís fent, malgrat les diferències horàries. Vaig seguir els seus consells. Mai més he patit els efectes del “jet lag”. No dubto que hi hagi una alteració de la nostra fisiologia dels ritmes circadians, i que requereix una adaptació. Però també sé ara que, des de la capacitat mental, hi ha una possibilitat de control. No deixa de ser, és, una situació adaptativa.

Dintre un parell de setmanes es tornarà a parlar de la síndrome de l’estrés postvacances. L’arribada del setembre planteja dificultats a l’hora de tornar al treball després d’un temps dedicat al lleure. Es clar que a tothom agrada fer vacances! Es clar que costa tornar a la feina. Però no hi ha dubte que es tracta d’una situació adaptativa. Quan es van començar les vacances, ja se sabia que tenien data de caducitat. I que, per sort en els moments actuals, hi hauria la necessitat i la possibilitat de tornar al treball. Per tant, no es tracta d’una síndrome. Parlem més aviat d’un procés d’adaptació com tants altres en tenim a les nostres vides.

I més endavant, es parlarà de la síndrome del retorn a l’escola dels nens. I el dia dotze de setembre, com cada any, ens mostraran imatges de nens que ploren a l’hora d’entrar a classe. I de nou, la realitat és que tenim una situació adaptativa dels nens. Però en parlar de “síndrome” ho elevem a categoria clínica, i es plantegen solucions de prevenció i de tractament. Com cada setembre sentirem a dir allò de que “els nens s’ho passen molt malament a l’hora de tornar a l’escola”.

De ben segur podríem anar afegint un munt de síndromes noves. Podríem parlar de la síndrome del dilluns al matí. O podríem parlar de la síndrome de estar sense telèfon mòbil o sense connexió a Internet. I podríem seguir amb el llistat...

Hi ha, d’entrada, una mena de necessitat de justificar totes les situacions des de la vesant mèdica o psicològica. No deixa de ser una manera de eludir les pròpies responsabilitats per fer front a les frustracions de cada dia. Si en donem la culpa a un altre (encara que siguin els neurotransmissors) ens quedem més amples. I, en segon lloc, manca una educació per la frustració, per la capacitat per entendre i acceptar les situacions de la vida normal de cada dia.

DIARI DE GIRONA, 22 d’agost de 2013

dijous, 15 d’agost del 2013

DESNUTRICIÓ INFANTIL

Hi ha notícies de mal pair, que apareixen, mal dissimulades, durant l'estiu. Ensenyar les vergonyes no agrada. I, en aquesta ocasió, ha sigut el Síndic de Greuges qui ha posat el dit a la ferida quan ha afirmat que, a Catalunya, hi ha, aproximadament, 50.000 nens que passen gana, i ha denunciat 751 casos de desnutrició. No han faltat, immediatament, veus prepotents que han desautoritzat aquest informe, fent com allò que fa l'estruç que, per amagar el cap sota l'ala, creu que les amenaces deixen d'existir. Per qui només ha llegit els titulars de premsa, ha tornat la pau interior. A Catalunya, s'haurà dit, aquestes coses no passen.

Alguns, però, hauran llegit el que realment diu el Síndic. I alguns, tanmateix, n'hauran fet una reflexió a partir de les seves dades. Aquest és el cas del "Grup de Pediatria basada en l'Evidència", i que n'ha fet un comunicat. Qualsevol situació que pugui afectar la salut integral dels nens i adolescents suposa una greu involució en un procés de camí cap el benestar que s'havia anat consolidant durant el segle passat.

L'informe diu, per exemple, que el percentatge de nens que viuen en llars sense persones ocupades s’ha triplicat des de l’any 2008 amb ara, arribant al 16,6%. Això suposa dir que gairebé 230.000 nens viuen en llars on els pares estan a l’atur. El síndic diu també que la prevalença de llars catalanes en que no es poden permetre menjar carn o peix al menys cada dos dies durant l’any 2011 és del 9,8%, gairebé sis vegades més que les xifres que teníem l’any 2008 (1,7 %). Els números maregen; és cert. Però aquests percentatges donen una idea del que és la realitat a casa nostra. Afegeix la sindicatura que el 4% dels nens menors de setze anys pateixen privacions materials que afecten la seva alimentació; concretament gairebé 50.000 nens catalans d'aquesta edat no es poden permetre carn o peix al menys una vegada cada dos dies. Són 50.000 nens que no mengen proteïnes d'una manera regular. I afegiríem, dins les dades d'aquest informe, que gairebé 130.000 nens pateixen una privació material severa que afecta diverses condicions materials, i no solament l'alimentació.

El síndic, en el seu informe, apunta unes mesures que haurien de ser d'actuació urgent. Unes mesures que suposen un replantejament de les despeses i un retorn a les ajudes socials mínimes que, avui, amb uns pressupostos prorrogats i amb l'anunci de més retallades, semblen oblidats. Unes retallades que, lluny d’afectar la "classe política", repercuteixen, com sempre en els més febles. També en els nens. Però, per damunt de tot, no hem d'oblidar mai que el prestigi d’un poble es mesura per l’atenció que es dona als seus infants.

DIARI DE GIRONA, 15 d’agost de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra Infantil a Girona


dijous, 8 d’agost del 2013

ADOLESCENTS A L’ESTIU

Les vacances d’estiu són llargues i, sovint, passa que, després dels primers dies, els fills adolescents diuen que s’avorreixen i no saben que fer. Ja no els interessen les activitats que feien altres anys. Amb el seu pensament ha canviat també la seva manera de veure el món. Aquesta situació que, d’entrada és desconcertant, no deixa de ser una oportunitat per descobrir nous interessos i noves aficions. Lluny de forçar el fill a fer activitats en que no s’hi sentirà a gust, es tracta de explorar nous horitzons en les seves preferències. Allò que interessava al nen pot haver perdut tot l’encant per l’adolescent. Aquesta és una nova oportunitat per la formació i el creixement de l’adolescent.

Cada vegada són més les entitats que ofereixen una gran varietat d’activitats. Cal planificar amb temps. Escoles, instituts, biblioteques, centres cívics, parròquies i entitats culturals segueixen oferint activitats d’estiu que tenen el seu interès. Hi ha molts campaments d'aventura i a l'aire lliure que ofereixen programes per adolescents. El ventall d’activitats és ampli: esports, arts, música, teatre, informàtica, animals, cuina, idiomes... Segur que hi ha un programa que compleixi els requisits que ell necessita. A més, cal no oblidar que despertar els interessos del fill adolescent pot ajudar-lo en l'elecció de la seva carrera. També hi ha l’opció de dedicar un temps a la formació. Es pot plantejar com a una inversió de futur. L’estiu pot ser un bon moment per fer aquelles activitats que, durant el curs, no ha tingut temps de fer. Els idiomes en són un exemple. I no oblidem el treball, més enllà dels 16 anys. És una oportunitat de col•laborar a l’economia familiar, especialment a les seves despeses.

Però no s’ha d’oblidar mai el voluntariat social. vivim en una situació de crisi, amb greus necessitats socials. On no arriba la Administració, hi ha d’arribar l’acció social del voluntariat. Hi ha moltes entitats que necessiten col•laboració desinteressada. Des de bancs d’aliments fins a centres per gent gran, passant per centres de suport als més desvalguts. El voluntariat és una gran oportunitat a fi de que l’adolescent conegui la situació del món que l’envolta, i l’ajudi a sortir de l’egocentrisme que li és propi de l’edat. Pot ser dur d’entrada. Però, a la llarga, és bo que l’adolescent se senti necessari per donar part del seu temps i de la seva experiència, de forma gratuïta, i que se senti estimat i valorat per la seva acció. El voluntariat social és una experiència molt enriquidora per l’esperit inquiet de l’adolescent i li ofereix una perspectiva diferent de la vida. I, sobre tot, l’ajuda a tocar de peus a terra. En un món que cada vegada té més necessitats, el voluntariat és una oportunitat d’or per la formació humana de la persona.

DIARI DE GIRONA, 8 d’agost de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra especialitzat en conductes d'adolescents a Girona

dijous, 1 d’agost del 2013

VIATJAR AMB ELS NENS

Les vacances d’estiu suposen un temps privilegiat per estar més amb la família. I el viatjar és una d’aquestes activitats que sempre són agradables de fer. Sobre tot si es fa amb la família, amb els nens. No es tracta de grans viatges ni grans descobertes. Es tracta d’oferir als fills unes oportunitats per desenvolupar-se social i emocionalment, augmentant la seva capacitat de generar una nova actitud davant la vida i vers els altres. El viatge permet desconnectar de la rutina, elimina tensions i estrés, viure noves experiències, retrobar-se amb un mateix i amb els més propers, obrir la ment i conèixer altres realitats i cultures. Els nens no haurien de quedar a part dels viatges familiars. Ells, amb el viatge, poden gaudir d’una relació privilegiada i diferent amb la família, i amb les experiències viscudes, desenvolupen un pensament més racional, més reflexiu i més crític. El viatge ensenya valors socials i ajuda a integrar les diferents cultures. El viatge és un espai de formació i aprenentatge. El viatge és clau per el desenvolupament i maduració personal dels nens.

Ramon y Cajal afirmava que un dels mals de la societat és que es viatja poc. Avui jo diria que es viatja sense aprofundir en els llocs que es visiten. Quan el viatge és immersió en altres cultures, els qui viatgen (i els nens també!) es senten incentivats a adoptar un paper més crític i més reflexiu davant la vida. Cal veure noves realitats, cal conèixer persones diferents, cal descobrir noves cultures, cal escoltar altres idiomes, cal observar noves maneres de fer,... Viatjar suposa també conèixer la història dels llocs visitats. I, des de la història objectiva, contemplar la mesquinesa de tantes lluites pel poder i pel domini dels pobles veïns. Tot plegat ajuda a descobrir la petitesa del nostre món. I, sobre tot, estimula cap el respecte i cap a la tolerància cap els altres i cap el medi ambient. Viatjar estimula a estimar, a suprimir fronteres.

Tot viatge té una dosi d’aventura, d’avançar en allò que és desconegut. El nen, quan viatja, augmenta la seva capacitat per adaptar-se, per ser flexible, i per practicar la paciència. Aprèn que la immediatesa dels seus capricis no sempre pot ser satisfeta d’immediat. I comprova com, malgrat la frustració, no passa res. És més; davant les situacions complexes, el nen aprèn a prendre decisions i a trobar solucions davant els obstacles que puguin aparèixer. El nen, en definitiva, millora la seva capacitat de fer front a les frustracions.

I, amb una dosi d’imaginació, el viatge amb els nens perdura més enllà del dia de la tornada. El viatge s’integra en la seva vida i en la seva personalitat a través dels records i les emocions viscudes i compartides.

DIARI DE GIRONA, 1 d’agost de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra de Girona