VICTÒRIES ESPORTIVES

Va ocórrer als Jocs Olímpics d’hivern de Torí, a Itàlia, l’any 2006. La canadenca Sara Renner capitanejava el seu equip en una esgotadora carrera d’esquí de fons. De sobte, el seu bastó dret es va trencar. Però ella va seguir endavant. En una transcendent pujada, va ser avançada per varis atletes. I, en aquell moment de desesperació, va succeir quelcom inaudit: un home es va apropar a la pista i li va donar un altre bastó. Renner va tornar a la carrera i recuperar així un xic del temps perdut. Canadà va aconseguir la medalla de plata. En acabar aquella cursa, Renner va conèixer la identitat de l’home que l’havia ajudat en ple desastre esportiu. Era Bjørnar Håkensmoen, l’entrenador de l’equip noruec, que va arribar en quart lloc. Al Canadà, Haakensmoen va esdevenir un autèntic heroi nacional. Un diari de Montreal va publicar una portada amb la fotografia del noruec i una sola paraula: “TAKK”, que vol dir gràcies. Diuen que Haakensmoen no ho entenia. Dies més tard, va dir que, senzillament, volia respectar l’esperit olímpic. “Si no ajudes a algú quan ho has de fer, quina mena de victòria obtens?”

Aquesta anècdota, que és verídica, em lliga amb els valors de l’esport que cal defensar, malgrat les circumstàncies. Si es perd l’horitzó del que suposa ajudar els demés en plena competició, malgrat siguin els contraris, malgrat pugui suposar una derrota, aleshores es perd tot l’esperit que l’esport ha de tenir.

Penso especialment en els nens i adolescents que aquests dies, en iniciar un nou curs, reprenen els seus entrenaments esportius. Em consta que hi dedicaran hores i hores. A més dels entrenaments, hi haurà els partits, les competicions i les eliminatòries. I la realitat massa sovint s’allunya d’aquesta anècdota olímpica. No hi ajuda l’entorn. No hi ajuden les retransmissions esportives on, a vegades, es donen imatges d’agressivitat i menyspreu cap el contrari. I no hi ajuda el sistema de lligues i campionats en que, més enllà de l’esportivitat, s’incita a la competitivitat. Qui no és competitiu, sovint, es queda a la banqueta.

L’esport té uns importants valors en el creixement i la maduració personal del nen. Cada nen ha de trobar aquella activitat que millor s’adeqüi a les seves característiques, més enllà de les il•lusions dels pares. També seria bo crear escoles esportives on els nens poguessin conèixer els diferents esports per fer la tria adequada quan fos el moment. Però, per damunt de tot, no es pot oblidar que l’esport és un pretext educatiu. Tothom qui està a l’entorn de l’esport infantil i juvenil ho ha de tenir molt clar. Ni un insult, ni una desqualificació, ni una befa,... “Si no ajudes a algú quan ho has de fer, quina mena de victòria obtens?”

DIARI DE GIRONA, 12 de setembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra a Girona

ESPORT INFANTIL I ÈTICA

Les copes que ha guanyat el Barça ha generat una onada d’entusiasme cap al futbol, accentuada encara més per la victòria espanyola al Mundial de Sud-àfrica i el fantàstic gol d’Iniesta. Afegim-hi la rotunditat de la raqueta de Nadal, i les altres medalles i èxits aconseguits per atletes del nostre país en altres esports menys mediàtics. Qui no somia en arribar a fites semblants? Qui no veu possible acaronar la glòria i els guanys econòmics (no els oblidem mai) de l’èxit? Qui no somia en convertir-se en un d’aquests herois consagrats per la societat com són els esportistes d’élite?

Per això hi ha una creixent tendència a veure en l’esport quelcom més que una activitat que, a més de beneficiar l’organisme, educa en la cooperació. I es corre el risc de que una activitat amb un reconeixement saludable indiscutible, en ser mal administrada, pugui tenir uns efectes indesitjables prou importants en la vida de nens i adolescents.

Els nens solen començar ja de ben petits els entrenaments i disciplines per garantir un possible èxit. Les moltes hores que hi dediquen no permeten, sovint, la pràctica de la resta d’activitats de formació personal, ja siguin acadèmiques o de lleure.

La situació es complica especialment en determinats esports que exigeixen unes formes corporals gràcils, unes constitucions de permanent infantilisme. Em refereixo, per exemple, a la gimnàstica rítmica. La seva pràctica intensiva pot produir, en nenes, un retard important en el seu desenvolupament biològic, especialment en l’aparell reproductor, amb importants conseqüències de cares al futur.

I què passa quan un nen no aconsegueix les fites marcades per l’entrenador? Malauradament, quan primen els interessos del club per damunt dels interessos de les persones, assistim al descrèdit davant els companys i a la frustració interna, amb pèrdua de l’autoestima. Qui ha educat pel fracàs? Es fàcil dir allò de que el que importa és participar; però no es sol recordar davant una derrota. Com afecten aquestes situacions en les ments joves, en període de formació i creixement interiors?.

El Comitè Català de Bioètica recordava aquests dies que el reconeixement de les bondats de l’esport no ha de fer oblidar la vigilància que cal; l’entusiasme de pares i entrenadors no ha de passar per damunt de la voluntat no explícita dels menors que es poden veure abocats a una carrera d’obstacles i sacrificis que poden danyar la seva salut física i psíquica.

Tota pràctica esportiva ha de tenir com a objectiu la beneficència (acció beneficiosa) cap a la persona que la practica, evitant la maleficència. I cap nen hauria de ser manipulat a fi que participi en unes activitats esportives que no ha triat.