Fa poc més de dos mil anys, diuen, va succeir un fet excepcional cap a l’actual Palestina. Amb un nen, diuen, havia nascut una esperança. I diuen que, per unes hores, en aquell indret, els homes proclamaven la Pau i feien propòsits de viure amb senzillesa. Però va durar poc. Els càntics d’alegria d’aquella nit es van esvair. Aquell nen va créixer i, diuen, les seves paraules no van ser del grat dels qui tenien la paella pel mànec. I va acabar malament. I, malgrat l’esforç i la perseverança d’alguns dels seus seguidors, la seva memòria va quedar encotillada en uns ritus i en unes costums que no evolucionaven amb el pas dels anys.
I, malgrat deien que aquell naixement havia canviat llurs vides, els homes tornaren a encaparrar-se davant el pas del temps. I va tornar la por a la mort. I davant els dies que s’escurçaven, encenien llums al carrer, es compraven més i més foteses en un esforç per acaparar allò que prometia una vida perdurable, i es llançaven a menjar i beure. Era com una lluita per la subsistència, una lluita per no desaparèixer amb l’últim raig de sol de cada vesprada.
Però, diuen que, poc a poc, després d’una greu crisi, els homes tornaren a mirar cap el seu interior. I veieren com la racionalitat excessiva i el consumisme exacerbat generava una saturació existencial i un sentiment de profunda decepció. Van descobrir que la felicitat no estava en la materialitat de les coses, sinó en les dimensions relacionades amb el cor, amb els afectes, i amb les relacions d’amor, de solidaritat i de compassió. I, diuen, poc a poc, els homes descobriren, en el seu profund interior, una dimensió espiritual que no havien gosat desenvolupar. I, amb la dimensió espiritual, foren capaços de celebrar el Nadal. I recuperaren de nou el missatge d’aquella nit en que, feia dos mil anys, havia nascut el nen. Aquell missatge que deia “No tingueu por, us anuncio una gran alegria, us ha nascut un salvador, que veureu en una pobra menjadora, i faixat amb bolquers”.
DIARI DE GIRONA, 19 de desembre de 2013.
Josep Cornellà i Canals