dijous, 19 de desembre del 2013

NADAL 2013

Diuen que, fa molts anys, els homes es van espantar quan van prendre consciencia de que els dies s’escurçaven i el sol durava menys hores dalt el cel. Diuen que els homes van creure que era un presagi de que el món finiria. I tenien por. I aleshores van intentar modificar les seves vides. Compraven molt, menjaven molt, i il•luminaven els carrers. Ja que els arbres perdien la fulla, posaven garlandes de pi i d’avet per donar la impressió de que la vida seguia malgrat el cru hivern. I amb aquests enganys pretenien aturar el temps. Però el temps no s’aturava. I, de sobte, el sol tornava a alçar-se damunt l’horitzó. I en feien una festa. Però al cap de l’any, es repetia el mateix cicle. I la lluminositat del sol que renaixia no era capaç de esvair aquells sentiments de por.

Fa poc més de dos mil anys, diuen, va succeir un fet excepcional cap a l’actual Palestina. Amb un nen, diuen, havia nascut una esperança. I diuen que, per unes hores, en aquell indret, els homes proclamaven la Pau i feien propòsits de viure amb senzillesa. Però va durar poc. Els càntics d’alegria d’aquella nit es van esvair. Aquell nen va créixer i, diuen, les seves paraules no van ser del grat dels qui tenien la paella pel mànec. I va acabar malament. I, malgrat l’esforç i la perseverança d’alguns dels seus seguidors, la seva memòria va quedar encotillada en uns ritus i en unes costums que no evolucionaven amb el pas dels anys.

I, malgrat deien que aquell naixement havia canviat llurs vides, els homes tornaren a encaparrar-se davant el pas del temps. I va tornar la por a la mort. I davant els dies que s’escurçaven, encenien llums al carrer, es compraven més i més foteses en un esforç per acaparar allò que prometia una vida perdurable, i es llançaven a menjar i beure. Era com una lluita per la subsistència, una lluita per no desaparèixer amb l’últim raig de sol de cada vesprada.

Però, diuen que, poc a poc, després d’una greu crisi, els homes tornaren a mirar cap el seu interior. I veieren com la racionalitat excessiva i el consumisme exacerbat generava una saturació existencial i un sentiment de profunda decepció. Van descobrir que la felicitat no estava en la materialitat de les coses, sinó en les dimensions relacionades amb el cor, amb els afectes, i amb les relacions d’amor, de solidaritat i de compassió. I, diuen, poc a poc, els homes descobriren, en el seu profund interior, una dimensió espiritual que no havien gosat desenvolupar. I, amb la dimensió espiritual, foren capaços de celebrar el Nadal. I recuperaren de nou el missatge d’aquella nit en que, feia dos mil anys, havia nascut el nen. Aquell missatge que deia “No tingueu por, us anuncio una gran alegria, us ha nascut un salvador, que veureu en una pobra menjadora, i faixat amb bolquers”.

DIARI DE GIRONA, 19 de desembre de 2013.

Josep Cornellà i Canals


dijous, 12 de desembre del 2013

DESPRÉS DE PISA

Cada any, quan apareix l’informe PISA, es succeeixen una sèrie de debats sobre la realitat de l’ensenyament al nostre país. Les conclusions impliquen millores, inversions,... Hi ha molt a dir. Jo, que no sóc pedagog, voldria aportar la meva opinió des del camp de les neurociències i tenint en compte el desenvolupament i la maduració del cervell humà.

Neixem en una situació de minusvalidesa, comparativament amb altres mamífers. Les nostres neurones gairebé no estan connectades i serà aquesta funció sinàptica la que ens anirà dotant de noves habilitats per la vida. Sense estructura, però, no hi ha funció.

Ja fa uns anys que uns científics alemanys van publicar un estudi molt ben estructurat en que demostraven com el cervell humà no té capacitats per la socialització fins cap els tres anys d’edat. És una data important per comprendre com hi ha nens que, dins la més estricta normalitat, no s’adapten a la llar d’infants. La variabilitat en el procés maduratiu és un fet: no tots els nens maduren al mateix ritme.

El mateix passa amb la lectura i l’escriptura. Són processos complexes que necessiten una determinada xarxa de connexions entre les neurones. A quina edat existeix aquesta estructura? Depèn. Per Maria Montessori, el nen no estava preparat per aquests aprenentatges fins més enllà dels sis anys. Tanmateix, R.D. Snyder defensava a la revista Pediatrics que un nen té dret a no llegir fins els set anys. I abans? Abans caldrà sens dubte afavorir la maduració cerebral fomentant la grafomotricitat. Això que avui exposem com a estímuls de pre-lectura i pre-escriptura, ja ho intuïen els nostres avis quans, abans d’anar a l’escola, ens feien fer pàgines i més pàgines de “pals i ganxos”.

I després? És lògic que el nen se’l carregui de matèries sense aprofundir en cap d’elles? Val la pena tota aquesta dispersió en llengües que inunden un cervell en fase madurativa? Hi ha opinions per a tots els gustos, el que vol dir que es desconeix quina és la millor opció. Però sempre recordaré un vell i eminent mestre que recomanava començar amb una sola llengua, i després, amb un bon fonament, anar fent l’aprenentatge de les altres.

I afegiria encara el tema dels deures. Cal posar uns deures que suposin una activa implicació dels pares? Penso que els pares poden saber moltes matèries, però en desconeixen la seva pedagogia. Per tant, és vàlida aquesta tasca quan, a més, suposa restar temps per dedicar a fer de pares?

Són pensaments i reflexions... Les neurociències ens poden ajudar a entendre més i millor el procés maduratiu del cervell del nen.

DIARI DE GIRONA, 12 de desembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra infantil a Girona

dijous, 5 de desembre del 2013

AVORTAMENT I SALUT

El dilluns 2 de desembre llegíem al Diari de Girona que el 68 % de les gironines embarassades menors de 18 anys decideixen avortar. Segons la notícia, 47 noies menors de 15 anys haurien quedat en estat entre els anys 2006 i 2011. Només 7 haurien seguit endavant amb l’embaràs. Aquestes xifres no contemplen possibles casos no detectats. D’entrada, són xifres que preocupen. Se’m ocorren dues reflexions.

La primera és sobre la utilitat dels programes de “salut sexual”. Són programes que funcionen o no funcionen? Tinc els meus dubtes. Quan vaig tenir accés a l’estudi crític que va fer l’oficina de programes per adolescents de la Organització Panamericana de Salut vaig comprendre amb quina frivolitat tenim el costum de engegar “programes pilot”, amb web inclosa, i quedar-nos tan amples. Qualsevol programa ha de ser objecte de revisió crítica en funció dels seus resultats. No n’hi ha prou amb informar; cal formar! I la formació és educació quan ensenya a tenir criteri i a saber manejar la pròpia vida. L’educació sexual (que no és formació sexual) s’hauria de incloure en tot un programa de formació de la persona humana des dels valors, amb participació activa dels propis adolescents i de les seves famílies. Actualment hi ha pares que ja confien en que a l’escola li explicaran “aquestes coses”, fent dimissió de la seva funció educativa.

La segona reflexió és que tot avortament és un drama. Un desgavell a nivell hormonal, biològic; i una sotragada a nivell psicològic. I molt més encara si te lloc en edats tant primerenques, en adolescents. De cap de les maneres l’avortament (anomenat també, eufemísticament, “interrupció voluntària de l’embaràs”) és un mètode anticonceptiu més. No s’hi val a dir que si hi ha un embaràs no desitjat, per la causa que sigui, sempre queda el recurs de l’avortament per posar-hi remei. La manca de penalització no eximeix la reflexió ètica sobre el que suposa per la persona. Comencen a publicar-se alguns estudis científics sobre les conseqüències psicològiques dels avortaments. Per mantenir una neutralitat científica, els investigadors han de deixar de banda les possibles conviccions. Són les exigències de la ciència!. En tots aquests estudis, el comú denominador és que el fet d’avortar no suposa una millora en les perspectives de salut mental de la persona. És un punt de comú acord, fins i tot malgrat possibles desviacions ideològiques. Per tant, té poca base científica el fet d’afirmar que el seguiment de l’embaràs pot incrementar el risc de trastorn mental. Més aviat s’han publicat estudis en que es demostra com les interrupcions voluntàries de l’embaràs suposen un major risc de trastorns mentals, molts d’ells associats a l’esfera emocional. Davant aquestes xifres, cal, sens dubte, fugint de demagògies, fer una reflexió sobre el que es fa i perquè es fa.

DIARI DE GIRONA, 5 de desembre de 2013.

dijous, 28 de novembre del 2013

HANNAH I LA MARIHUANA

En el seu moment va ser Hannah Montana i va tenir una munió de fans i de seguidors. Va crear imatge entre la gent jove. I fa poques setmanes, la protagonista de la sèrie, Miley Cyrus en la realitat, va fer un gest de menyspreu cap els seus admiradors. A la cerimònia d’entrega dels premis MTV d’Europa, a Amsterdam, va embolicar i va encendre el que semblava ser un porro de marihuana, davant el públic i davant les càmeres, en el seu discurs d’acceptació del premi al millor vídeo. El gest suposa un repte i una normalització d’una acció que, en principi, hauria de ser reprovable. La popularitat de l’actriu fa que aquesta acció arribi molt més enllà i, especialment, a gent jove. Quin és el missatge que arriba? Doncs que no n’hi ha per tant, que això de la marihuana és un producte natural i que fins i tot les “estrelles” en fan ostentació en públic.

No es tracta de fer un judici moral sobre les accions d’aquesta actriu que ens te acostumats a muntatges estrafolaris. Es tracta més aviat de contrastar la imatge que ella vol donar amb la terrible realitat de molts dels fumadors de cànnabis.

Actualment estan augmentant els casos de la anomenada “patologia dual”. Es tracta de gent jove, sovint adolescents, que, en un moment donat d’angoixa o depressió davant una vida que no aconsegueixen controlar, troben confort i benestar amb el consum dels derivats de la marihuana. Lluny de resoldre els seus conflictes interns, la droga fa que aquests augmentin i s’agreugin. La simptomatologia pot ser greu, fins a arribar al brot psicòtic d’incert pronòstic. Però, en el millor dels casos, apareixen indicis de desmotivació, absència de sentit a la vida, i avorriment. El fracàs escolar precedeix al fracàs personal. Tot s’enfonsa; res té sentit. El problema és greu quan el consum té lloc durant els anys de l’adolescència. Són uns moments molt delicats per el procés maduratiu del cervell. Els canvis hormonals produïts per l’esclat de la pubertat modifiquen l’estructura cerebral, on hi ha una poda d’algunes de les connexions que s’havien anat construint des del naixement. El cervell es prepara per assumir una funció adulta. Però no deixa de passar per uns moments en que la pèrdua de connexions el fa molt vulnerable. La irrupció de la droga en aquest procés maduratiu pot deixar unes greus seqüeles psiquiàtriques per tota la vida. On podran arribar? Els pronòstics són cada vegada més pessimistes. Avui, en molts àmbits psiquiàtrics, la marihuana i els seus derivats són considerats ja com a “drogues dures”. La prevenció eficaç és la única eina possible!

DIARI DE GIRONA, 28 de novembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra a Girona

dijous, 21 de novembre del 2013

PEGAR ALS PARES

El meu fill em pega, em maltracta, em dona guitzes, m’insulta, m’agredeix…” Són queixes d’un pare o d’una mare. Queixes que cada dia són més freqüents. Són agressions fetes per nens o nenes cada vegada més petits. Sovint aquests pares cerquen una solució, una “pauta”, que pugui solucionar, gairebé miraculosament, el problema. I el problema no té una solució fàcil ni immediata. Els nens no venen amb un manual d’instruccions. Però la seva educació demana una alta dosi de sentit comú; aquell que, deia Balmes, és el menys comú dels sentits. No és senzill eliminar una conducta errònia quan ha mancat un principi fonamental de l’educació: considerar el nen, des de que neix, com una persona capaç de rebre educació. El nen no és un home en miniatura; el nen és un home en procés de maduració i de creixement. I demana, per tant, una presència activa dels primers i principals educadors: els pares.

La prevenció de la violència ha de formar part de les beceroles educatives, a casa. Això passa per l’exemple entre els progenitors, i per les converses que es tenen entre adults. El cervell del nen és una esponja capaç d’absorbir-ho tot. Quan la baralla i la discussió es converteixen en les eines per obtenir quelcom, el nen no deixa de ser aliè a la lliçó rebuda. I, callant, va interioritzant una conducta agressiva com a normalitat.

Un servei educatiu de primer ordre que han de prestar els pares és el de l’autoritat. No hi ha educació sense autoritat. El nen necessita una guia que l’encamini per la vida, que li descobreixi els límits. El nen, a casa, fa un aprenentatge del que serà la vida social del futur. I els pares no poden dimitir. He vist, al llarg dels anys d’exercici professional, molts pares que eren autèntics esclaus del fill. “Que no es frustri, pobret... ” I, sense saber afrontar les frustracions, el nen es va enfilant a les espatlles de l’adult. En aquesta situació, ja no hi ha educació possible.

L’autoritat és sempre un benefici per al fill. Quan es va fent gran, necessita un pare, una mare, que representi un principi i un model. Fins i tot, un model contra qui rebel•lar-se quan arriba l’adolescència. Però, a la fi i al cap, un model. Quan el pare o la mare han volgut ser els “amics” dels fills, vol dir que han dimitit de la seva funció de pares. No hi ha educació possible.

Veig sovint casos desesperats... Pares que acaben trucant als Mossos per demanar ajuda davant una criatura d’edat escolar que els està agredint. Quan s’arriba a aquests extrems, vol dir que ja fa molt temps que l’estructura familiar fa aigües. S’ha oblidat utilitzar el sentit comú. Cap nen pega els seus pares si aquests no han abandonat el seu rol de pares.

DIARI DE GIRONA, 21 de novembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra a Girona



dijous, 14 de novembre del 2013

HUMILITAT: ESTRANYA VIRTUT

Malgrat  Hemingway deixés dit que el secret de la saviesa, del poder i del coneixement és la humilitat, aquesta és una virtut que, actualment, brilla per la seva absència. Però podem dir que la humilitat és una virtut? De fet, cap dels savis grecs van reconèixer-ho així. Més aviat, es considerava com una situació alienant. Nietzsche la ridiculitzava en front de la seva idea del superhome. I és que, molt sovint, es confon amb la falsa humilitat. Luter deia que la humilitat dels hipòcrites és el més altiu dels orgulls. Hi ha qui ha fet de la seva falsa humilitat una màscara de la seva vanitat. Els exemples els veiem cada dia. Hi ha una falsa humilitat estratègica. És la que aplica aquell que es mostra humil davant els demés per arrancar d’ells una lloança que, d’altra manera, no obtindria. I hi ha també la falsa humilitat d’aquell qui es menysprea a si mateix, convençut que res té de positiu. Malgrat la sinceritat de pensament, el resultat és nefast.

Potser la dificultat està en que la humilitat és massa senzilla d’explicar. Potser perquè per ser humil no cal fer res més que reconèixer el que hom és. No caldria parlar de humilitat si el rebuig cap a l’orgull, la vanitat, la vanagloria, la supèrbia, l’altivesa, l’arrogància, la impertinència,... fos un fet natural.

La humilitat va lligada amb el reconeixement de la veritat. I aquí, la nostra societat ja coixeja més. La humilitat és caminar en la veritat, deia Teresa d’Àvila. I avui estem en un paradigma oposat, en que hem aprés a ja no creure’ns a ningú en les falses veritats que ens intenten imposar. Quan es violenta la veritat, hi ha un allunyament de la humilitat. No es tracta de que ens convencin que no som res. Cal, més aviat, que ens empenyin a descobrir les nostres possibilitats de ser. La humilitat consisteix en acceptar que soms criatures amb unes limitacions, cert, però amb unes possibilitats infinites que no depenen de nosaltres. Cap dels valors humans ha de ser reprimit en nom d’una falsa humilitat. Hem de ser allò que som. Ens hem de conèixer a nosaltres mateixos i ser forts. Sense coneixement d’un mateix, no hi ha llibertat. I sense llibertat, no hi ha possibilitat d’exercir com a éssers humans, amb la mida justa de humilitat per reconèixer els propis valors i les pròpies mancances. Sense supèrbia (que no deixa de ser una submissió a la tirania de l’ego) i sense servitud a ningú ni a res. Moltes de les depressions poden venir d’una mala gestió del propi coneixement i acceptació d’un mateix. Ja que no puc estimar allò que no conec, el primer que cal fer és avançar en al coneixement d’un mateix. I així podem avançar pel camí de l’autoestima. Malgrat no et consideris gran cosa, el món enter resideix dins teu, diu Avicena.

DIARI DE GIRONA, 14 de novembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra a Girona

dijous, 7 de novembre del 2013

“WHATSAPEJAR” O PARLAR

Avui ja podem oblidar la paraula; tenim el WhatsApp. Avui ja no cal ni la trucada per telèfon; n’hi ha prou amb “whatsapejar”, un neologisme integrat a les nostres vides. El WhatsApp és també ja d’ús corrent entre els menors. De fet,  al nostre país, més de les tres quartes parts de nens de entre 11 i 14 anys l’utilitzen. I, en tot el món, hi ha més de 300 milions de persones que, varies vegades al dia, s’envien i comparteixen missatges, fotografies, vídeos i gravacions. El sistema s’instal•la amb facilitat al mòbil, i s’integra perfectament a les nostres vides, essent una temptació per veure que ens poden haver dit... Cada usuari mig comprova o atén aquesta plataforma una mitjana de 150 vegades al dia... Les dimensions d’aquesta xarxa de comunicació creixen cada dia de manera exponencial.

Com tantes vegades, se’ns presenta la qüestió sobre la bondat d’aquest sistema de missatgeria. I hem de fugir dels profetes de calamitats. Els avanços tecnològics són sempre benvinguts si els sabem utilitzar. Quin pot ser el problema? El WhatsApp ha esdevingut una mena de club social, virtual, on ens hi podem trobar tots, a qualsevol hora, individualment o en grup, i amb l’objectiu de bescanviar informació, opinions, o imatges. Per tant, el problema, més que la mateixa aplicació, estaria en l’ús que se li dona.

La immediatesa i la velocitat en els missatges és una de les seves característiques, que converteix l’eina en un medi de conversa a temps real. Això pot donar lloc, en els menors, a una manca de reflexió i a una impulsivitat a l’hora d’escriure els missatges. Quan falta temps per la reflexió, es poden compartir imatges compromeses, o es poden transmetre opinions poc convenients, i sense possibilitat de fer-se enrere. Apareixen també una hiperactivitat i una manca d’atenció derivades d’un us excessiu de la xarxa.  “I si m’ha arribat un missatge?” I, potser,  una alteració dels horaris. Pot costar, sobre tot en adolescents, apagar l’aparell per anar a dormir. I el primer ritual del matí pot ser donar un cop d’ull als possibles missatges rebuts.

Per altra banda, WhatsApp és un veritable xarxa social que, per les seves característiques, escapa als mecanismes de control d’altres, com poden ser Twitter o Facebook. Ningú sap que passa amb la informació; ningú sap si el sistema guarda una còpia de tot allò que s’envia. On queda la intimitat de les persones i de les seves opinions? Encara és un interrogant.

Tota innovació és bona si s’utilitza bé. Per tant es fa imprescindible una educació per l’ús del WhatsApp. Els pares s’hi han d’implicar a fons. El nen (i l’adult també) ha d’actuar com si les seves converses virtuals fossin públiques, a l’abast de tothom. I, sempre, des de la més estricte protecció de la intimitat pròpia i dels de casa. I els pares, malgrat la bretxa tecnològica, han de fer tot el possible per estar informats de quines són les xarxes socials on estan els fills. No són només coses de mainada!.

DIARI DE GIRONA, 7 de novembre de 2013.


dijous, 31 d’octubre del 2013

QUAN EN DÈIEM FIRES ...

Quan en dèiem Fires feia fred, i estrenàvem abric i bufanda. I el passamuntanyes que et tapava les orelles. I les festes començaven el dia 28 a la tarda. No sabíem massa bé com començaven, però hi havia un inusual repic de campanes.

Quan en dèiem Fires el dia de Sant Narcís era molt important. Al matí ens despertaven uns petards anomenats morters. I amb l’avi anàvem a veure com sortien gegants i capgrossos, amb l’àguila i l’Ajuntament de les Cases Consistorials. I l’alcalde i els regidors anaven amb frac i barret de copa. I duien un espasí. I els “serenos” duien la bandera de la ciutat. I tots plegats esperaven, al peu de l’escalinata, que baixessin solemnement el Bisbe i els canonges, molt mudats, mentre les campanes repicaven com boges. Era un moment de gran solemnitat, i l’avi, respectuosament, es treia la gorra. Veiem entrar la comitiva a l’església de Sant Félix, i l’àguila, els gegants i els capgrossos els feien reverències. I nosaltres no hi entràvem. “Li fan un ofici a Sant Narcís”, em deia l’avi, i jo em quedava igual. Quan en dèiem Fires anàvem a venerar Sant Narcís el dia 29 a la tarda. L’església feia olor de cera i encens. I la capella del Sant estava plena a vessar. La gent, agenollada, resava no se sap què. I entravem al cambril del sant i fèiem un petó a la relíquia. I ens donaven el cotó pel mal d’orella. I cada any ens explicaven tota la història d’aquell sant que només recordàvem un dia a l’any.

Quan en dèiem Fires teníem festa de l’escola tota la setmana. I així podíem anar als “cavallitos”, als autos de xoc, a la “nòria”, a la muntanya russa, al “làtigo”. I pescàvem unes tortugues mig esmorteïdes. I, més grans, fèiem punteria amb l’escopeta. I anàvem al guinyol. I cantàvem allò de “quan més lleig, més dolent; més dolent, més dimoni; i els dimonis a l’infern”. I jugàvem a la tómbola per que no ens toqués res. I menjàvem cotó de sucre i un “perro caliente”. I anàvem al circ. I és que hi havia coses que només es podien fer per Fires.

Quan en dèiem Fires fèiem la castanyada al vespre del dia de Tots Sants. Abans havíem menjat els panellets de can Puig. I havíem alabat els de pinyons, malgrat “cada any són més cars...”. Era un dia intens el de Tots Sants, com un parèntesi en mig de Fires. Al matí calia anar al cementiri. I de les atraccions, millor oblidar-se’n.

Quan en dèiem Fires anàvem a veure el “Certamen”, que ens semblava gran i innovador. No es pagava entrada. Carregàvem amb propagandes que no servien de res. Quan en dèiem Fires, els focs artificials s’enlairaven el dia 5 de novembre, a la llera de l’Onyar. I acabaven amb un rètol de foc que deia: “Gloria a San Narciso”.

Tot això passava quan en dèiem Fires; ara en diuen “barraques”, i passen coses diferents.

DIARI DE GIRONA, 31 d’octubre de 2013.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra a Girona



dijous, 24 d’octubre del 2013

ASSETJAMENT VIRTUAL

Aquesta setmana s’ha parlat de ciberbullying, a partir d’uns fets passats en un Institut de les nostres comarques, i de la ferma actuació per part de la direcció. El ciberbullying consisteix en l’assetjament a través d'Internet, i és un greu problema que es dóna entre nens i adolescents usuaris de les noves tecnologies. Segons dades recents, al voltant d'un 20% dels adolescents ha patit alguna vegada assetjament cibernètic, a través de les xarxes socials o del telèfon mòbil.

La situació és greu, i pot arribar a extrems terribles per la persona assetjada, que se sent greument intimidada, i, a vegades, amb conductes autolesives. Per tant, cal prevenir i estar alerta dels signes i símptomes que puguin fer sospitar-ho. L’educació és fonamental. En aquesta època en que tot és a la xarxa, cal ensenyar a protegir la pròpia intimitat i a guardar les dades personals, i de la vida privada. Cal que els nens evitin la temptació de les xarxes i publicar dades que, en un moment donat, es poden tornar en contra seva. Els amics han de ser de carn i ossos, no “virtuals”.

El nen del nostre segle ha de ser advertit dels perills d’entrar a xats o fòrums de contingut radical, o de fer contactes anònims, i, sobre tot, de quedar amb persones desconegudes, malgrat siguin “amics” de la xarxa.

Actualment, es recomana sospitar ciberbullying en el cas de que els pares observin que el seu fill és amenaçat, humiliat o provocat per altres menors, o si publiquen fotografies d’ell una mica compromeses. O si es descobreix que hi ha qui difon falsos rumors, malgrat puguin semblar innocents. O si es troben perfils o pàgines anònimes o, fins i tot, un fals perfil, dedicats a difamar-lo. Cal fer cas del fill que es queixa de que algú ha modificat o alterat el seu propi perfil, o de que rep amenaces o insults a la xarxa o en forma de missatges de mòbil.

L’actuació davant la sospita ha de ser ràpida. Cal prendre les mesures adequades, tancant les connexions. I si les amenaces són greus, caldrà actuar amb fermesa, denunciant la situació, en primer lloc, davant el centre educatiu.

Tanmateix, cal vigilar que els propis fills no estiguin en grups que practiques aquest assetjament informàtic a altres. Cal educar que tot tracte a través de la xarxa no deixa de ser un tracte humà i que mereix totes les consideracions de respecte i correcció.

Com a pares, tenim la responsabilitat de que els nostres fills facin un us raonable, sensat, prudent i responsable de les xarxes. No ens té que acomplexar el fet de tenir menys coneixements informàtics que els propis fills.

DIARI DE GIRONA, 24 d’octubre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona

dijous, 17 d’octubre del 2013

INCONGRUÈNCIES

Dissabte passat, a l’alçada de la carretera de França, entre el pont de la Barca i l’Hospital Trueta, em van avançar dos cotxes. Portaven un numero al darrera, i feien petar estrepitosament el motor. No puc jutjar si la seva velocitat era la que s’adequava al tram urbà. Però, en qualsevol cas, anaven amb pressa. No hi havia cap dubte que havien participat en el 61è Rally Costa Brava que va tenir, crec, un punt important a la nostra ciutat. Imagino que la cursa ja s’havia acabat, i, tal vegada, anaven a donar un volt.

Just fa un parell de setmanes s’havia celebrat a tot Catalunya la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura. El lema era: “Aire net – Fes el pas!”. És ja una tradició de la darrera setmana de setembre, en que es vol conscienciar la ciutadania sobre la necessitat de deixar aparcat el vehicle particular i, mitjançant el transport públic, amb bicicleta, o caminant, aconseguir uns nivells més baixos de contaminació atmosfèrica. Ens cal millorar la qualitat de l’aire que respirem a les ciutats. En aquesta campanya es deia que “escollir el transport públic col•lectiu per anar a la feina, caminar o moure’s en bicicleta per anar de compres en comptes d’agafar el cotxe pot ser una bona forma de protegir i millorar la salut”. Ben cert. Cal conscienciar a la població del creixent risc que suposa el fet de cremar gasolina. Cal que la ciutadania sigui sensible a l’impacte ambiental del transport. I es feren diverses activitats al carrer, amb exposició de cotxes elèctrics, i també a les escoles. A alguns llocs hi havia uns detectors de gasos que t’indicaven fins a quin punt no estaves contribuint a l’escalfament de l’atmosfera i a la contaminació.

I, feta aquesta campanya, sembla que tinguem memòria de peix. El rally, que també és una tradició de cada tardor, ens porta cotxes que fan una cursa, amb gran despesa de combustible, sense massa consciència de la contaminació del medi ambient. I els mateixos que feien possible la Setmana de la Mobilitat Sostenible, Generalitat i Ajuntament, donaven suport ara a aquesta cursa que no hi té res a veure... He donat un cop d’ull als trams: les Guilleries i la muntanya dels Àngels. Un clàssic, tanmateix. De nou els nostres boscos sofreixen la contaminació gratuïta del monòxid de carboni.

Ens cal ser congruents. En nom del canvi climàtic hem sigut capaços de modificar molts costums i tradicions. La defensa dels animals i de la naturalesa ens ha dut a dràstiques decisions. Que farem amb els rally’s? Quina ha de ser la conducta social? No podem educar un dia els valors ecològics per demostrar, a les dues setmanes, que qui mana és el diner. Per damunt de tot ens cal ser congruents amb la nostra conducta.

DIARI DE GIRONA, 17 d’octubre de 2013.


dijous, 10 d’octubre del 2013

VOLUNTARIAT I SALUT

A la facultat de Medicina de la Universitat de Exeter, al Regne Unit, s’ha dut a terme una gran revisió sistemàtica i una metanàlisi sobre els beneficis del voluntariat. El treball, publicat a la prestigiosa revista BMC Public Health, conclou que el voluntariat ajuda a millorar la salut mental del qui el du a terme, i ajuda a viure més anys. hi ha dades concretes. Per exemple, la mort sobtada (infart, ictus, ...) es redueix en un 20% en les persones que dediquen una part del temps al voluntariat social, de manera comparativa amb els qui no ho fan. Tanmateix, en els voluntaris es donen nivells més baixos de simptomatologia depressiva, augmenta la satisfacció amb la vida, i millora el sentiment de benestar. Disminueixen els ingressos hospitalaris, i tenen més capacitat per gestionar l’estrès.

A que es deuen aquestes millores en la salut física i mental? No està clar. D’una part, les activitats de voluntariat solen associar-se a l’exercici físic i això sempre és bo. Però també suposa un estat d’ànim optimista, de treure el temps d’allà on sigui, d’un sentiment vital i vitalista.

No és fàcil quantificar el nivell de implicació de la població en activitats de voluntariat. A nivell del nostre país, un xic més del 30% de la població afirma haver realitzat aquestes activitats en algun moment de la seva vida. Però aquesta xifra es redueix al 17% quan preguntem per les persones que han realitzat activitats de voluntariat durant l’últim any. Moltes persones ho fan per motius altruistes, per ajudar els demés. Altres, per cobrir una necessitat personal (absolutament vàlida) de sentir-se útils en aquesta vida. El cert és que els voluntaris fan falta. En uns moments de crisi profunda a la nostra societat, les demandes del voluntariat són més i més grans. Ha quedat clar que l’Administració no arriba a cobrir les necessitats de les persones. Són els voluntaris els qui, sovint, fan aquesta tasca de suport en àmbits tan diversos que van des de l’ensenyament a la sanitat, passant pels serveis socials.

Segons dades de casa nostra, el 92% dels voluntaris se senten satisfets amb la tasca que han fet. Aleshores, davant tot això, jo em pregunto per què no hi ha més gent compromesa en accions de voluntariat social? Potser manca temps per arribar a “donar” una part del propi temps. Potser manca informació sobre les possibles activitats de voluntariat. I potser, encara, pot mancar un interès personal. Però crec que aquest interès personal s’incrementaria des d’una bona informació i un bon coneixement de les realitats socials del nostre país.

DIARI DE GIRONA, 10 d’octubre de 2013.


dijous, 3 d’octubre del 2013

DEL CERVELL A L’ÀNIMA

La setmana passada centrava el meu escrit en els “cervells en miniatura” que s’utilitzen per l’estudi de la prevenció i tractament de determinades malalties. Un col·lega, expert en bioètica, em comentava que, de fet, es tracta de rèpliques de teixit nerviós que no tenen res a veure amb el cervell humà. I si aquesta investigació duta a terme a Àustria ens ha de servir per estudiar la fisiopatologia cerebral i les malalties mentals, benvinguda sigui. Són més preocupants, em comentava, les investigacions en neurociències (tomografia amb emissió de positrons, ressonància magnètica funcional i altres) en que es redueix l’ànima o la consciència a pures reaccions bioquímiques de les neurones.

L’eterna pregunta és sobre on està el límit entre el cervell (estructura) i aquella capacitat de transcendir que anomenem ànima. No està clar. Els savis dubten a l’hora de parlar sobre allò que és el distintiu de l’espècie humana. El meu admirat Ramón y Cajal escriu: “Jo perseguia cèl·lules de formes delicades i elegants, les misterioses papallones de l’ànima, el batec d’ales de les quals qui sap si algun dia aclarirà els secrets de la vida mental… L’artifici sobirà de la substància grisa és tan envitricollat que ha desafiat i desafiarà per molts segles l’obstinada curiositat dels investigadors”. Més enllà del microscopi, ens queda el misteri.

J. A. Marina atribueix a la intel·ligència humana una funció creadora: inventar un món humà. Un món que coneixem a partir de la ciència. Però ens quedaríem molt esquifits si no avancéssim cap a la transfiguració d’aquest món a partir de l’art i de les creences espirituals i religioses; si no hi apliquéssim la tècnica ni l’ètica. Antonio Damásio, reconegut investigador en neurociències, afirma que la consciencia pot haver obert camí en l’evolució humana cap a un ordre de creacions nou que no hauria estat possible sense ella: consciència, religió, organitzacions polítiques i socials, arts, ciències i tecnologies. Hi hauria una consciència central, biològica, neurològica... Però, més enllà, hi ha una consciència ampliada, una elaboració que situa el nostre organisme en l’esdevenir històric.

Per tant, tot i reconeixent l’immens valor de la recerca en neurociències, mai hem d’oblidar que, més enllà dels circuits neuronals, l’home posseeix una consciència que li permet una actitud de transcendència, que no deixa de ser una victòria sobre l’egoisme. Malgrat els avanços tecnològics, en paraules gens sospitoses d’Erich Frömm, la transcendència es l’estructura clau de la maduració humana, del procés alliberador i de tot itinerari religiós qualitativament interessant.

DIARI DE GIRONA, 3 d’octubre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona

dijous, 26 de setembre del 2013

CERVELLS EN MINIATURA

La prestigiosa revista Nature ha publicat un treball que fa pensar… Segons les investigacions dutes a terme a l’Institut de Biotecnologia Molecular de Viena, s’han pogut desenvolupar, “crear”, unes cèl·lules que imiten el cervell humà. Es tractaria de “cervells en miniatura”, del tot artificials, i que no tenen vida fora del tub d’assaig on han estat engendrats. Però, cervells que són una rèplica exacta del cervell humà. Aquest treball de recerca s’ha aconseguit a partir d’una sofisticada tècnica que recrea dins un tub d’assaig unes condicions semblants a les que es donen dins la matriu humana.

Els investigadors afirmen que, a partir de la observació d’aquests cervells en miniatura, es podran estudiar i conèixer millor les causes i les conseqüències de diferents malalties mentals, com l’autisme i l’esquizofrènia. Diuen que es podria avançar molt en el diagnòstic precoç i, per tant, en tractaments més efectius en trastorns que tenen el seu orígen en els primers estadis del creixement embrionari del cervell. Un cervell nou és sempre una important font d’informació.

Què han fet? A partir de “cèl·lules mare”, han aconseguit fer créixer els nous cervells en un úter artificial. Són cervells que es comporten de manera idèntica al cervell embrionari, en un procés real de creixement i desenvolupament, dins la complexitat de les neurones i les seves connexions. Diuen que així es podrà conèixer en quin moment, i per quin motiu, s’inicien els defectes que, més endavant, donaran lloc a malalties.

És un treball m’ha fet pensar. Parlem del cervell, l’òrgan més important de l’ésser humà. L’estructura i la funcionalitat del cervell formen la base per les característiques del temperament de cadascú, tot allò que fa de cada persona un ésser únic i irrepetible. Les neurones i les seves connexions constitueixen la base del funcionament del pensament i l’aprenentatge. Aleshores, si es pot crear un “cervell in vitro”, quines son les conseqüències ètiques?

El conflicte està en saber definir, en cada moment, els límits. Cal definir els límits de l’experimentació amb les cèl·lules mare. Al final de la Segona Guerra Mundial, els experts reunits a Nuremberg, van fer una proclama per impedir que mai més es poguessin repetir els experiments amb humans que es van dur a terme durant el règim nazi. Ara, després de gairebé setanta anys d’aquella declaració, caldria actualitzar els principis de autonomia, justícia, beneficència, i no maleficència. Una definició que establís els límits de la ciència a fi de que mai es pugui manipular, des del pretext de la ciència, allò que és més sagrat en l’ésser humà: la seva llibertat.

DIARI DE GIRONA, 26 de setembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona



dijous, 19 de setembre del 2013

EL VI NOU I LA MUNTANYA CREMADA

En record de Joan Alsina

Avui fa quaranta anys. Com a conseqüència de la repressió que va seguir el cop d’estat de Xile, aquell 19 de setembre de 1973, ja gairebé de nit, les tropes del general Pinochet van massacrar al capellà gironí Joan Alsina. Tenia 31 anys. Al pont Bulnes de la capital xilena, una ràfega de metralladora va acabar amb la vida de qui havia volgut veure la mort de cares per poder morir perdonant. Cada any, quan arriba aquesta data, recordo aquelles paraules que va deixar escrites com a comiat. Ell intuïa el tràgic i proper final. El seu compromís com a capellà i treballador a l’hospital de Sant Joan de Déu de Santiago de Xile havia anat massa enllà. Tot just feia pocs dies del bombardeig del palau presidencial. Però aquell jove empordanès molestava els sentiments dels poders fàctics. Tantes il•lusions que quedaven en un no res...

El seu darrer escrit, després de quaranta anys, segueix essent actual. Hi ha dues imatges, però, que se’m fan sovint presents: el vi nou en bots vells i la muntanya cremada.

 "Havíem volgut posar vi nou en bots vells, i ens hem trobat sense bots i sense vi . . . de moment". S’hi va trobar i ens hi trobem. Tenim molt bon vi nou. Però els bots són vells. Tenim moltes idees, il·lusions, ganes de fer coses. Però les estructures són velles. I no ens permeten donar sortida al vi nou. I això ens produeix frustració. I, mirant enrere, en aquesta personal experiència de vida, me’n adono de quan vi nou s’ha perdut i s’ha malmès. Quantes persones han hagut de marxar fora per fer reals els seus somnis... Hem perdut tant i tant amb els bots vells que encara utilitzem... En els àmbits de sanitat, d’ensenyament, de benestar social,... Tantes bones idees que han quedat esclafades per unes estructures pètries.

"És terrible una muntanya cremada. Però cal esperar que de la cendra molla, negra, enganxosa, en torni a brotar la vida". N’hem vist de muntanyes cremades... En nostre Empordà l’any passat. Els boscos de Galícia en aquest final d’estiu. El terra calcinat ha esborrat tota senyal de vida i ofereix una imatge d’apocalipsi. Però cal esperar des de la confiança i el treball. Allò que es va sembrar no es perd. Hi ha, al nostre voltant, tantes muntanyes cremades... Munts de il•lusions que han quedat calcinades... Famílies destrossades, fills que planten cara als pares, divisions entre els ciutadans,... Més enllà, les terribles muntanyes cremades per l’odi de les guerres. I cal esperar. La vida sempre empeny per brotar de nou.

Com deia Joan Alsina, cal descobrir la vida cada dia, a cada minut. Cal estar atents als valors dels petits gestos de cada dia. Cal no perdre mai l’esperança!

DIARI DE GIRONA, 19 de setembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra Girona

dijous, 12 de setembre del 2013

VICTÒRIES ESPORTIVES

Va ocórrer als Jocs Olímpics d’hivern de Torí, a Itàlia, l’any 2006. La canadenca Sara Renner capitanejava el seu equip en una esgotadora carrera d’esquí de fons. De sobte, el seu bastó dret es va trencar. Però ella va seguir endavant. En una transcendent pujada, va ser avançada per varis atletes. I, en aquell moment de desesperació, va succeir quelcom inaudit: un home es va apropar a la pista i li va donar un altre bastó. Renner va tornar a la carrera i recuperar així un xic del temps perdut. Canadà va aconseguir la medalla de plata. En acabar aquella cursa, Renner va conèixer la identitat de l’home que l’havia ajudat en ple desastre esportiu. Era Bjørnar Håkensmoen, l’entrenador de l’equip noruec, que va arribar en quart lloc. Al Canadà, Haakensmoen va esdevenir un autèntic heroi nacional. Un diari de Montreal va publicar una portada amb la fotografia del noruec i una sola paraula: “TAKK”, que vol dir gràcies. Diuen que Haakensmoen no ho entenia. Dies més tard, va dir que, senzillament, volia respectar l’esperit olímpic. “Si no ajudes a algú quan ho has de fer, quina mena de victòria obtens?”

Aquesta anècdota, que és verídica, em lliga amb els valors de l’esport que cal defensar, malgrat les circumstàncies. Si es perd l’horitzó del que suposa ajudar els demés en plena competició, malgrat siguin els contraris, malgrat pugui suposar una derrota, aleshores es perd tot l’esperit que l’esport ha de tenir.

Penso especialment en els nens i adolescents que aquests dies, en iniciar un nou curs, reprenen els seus entrenaments esportius. Em consta que hi dedicaran hores i hores. A més dels entrenaments, hi haurà els partits, les competicions i les eliminatòries. I la realitat massa sovint s’allunya d’aquesta anècdota olímpica. No hi ajuda l’entorn. No hi ajuden les retransmissions esportives on, a vegades, es donen imatges d’agressivitat i menyspreu cap el contrari. I no hi ajuda el sistema de lligues i campionats en que, més enllà de l’esportivitat, s’incita a la competitivitat. Qui no és competitiu, sovint, es queda a la banqueta.

L’esport té uns importants valors en el creixement i la maduració personal del nen. Cada nen ha de trobar aquella activitat que millor s’adeqüi a les seves característiques, més enllà de les il•lusions dels pares. També seria bo crear escoles esportives on els nens poguessin conèixer els diferents esports per fer la tria adequada quan fos el moment. Però, per damunt de tot, no es pot oblidar que l’esport és un pretext educatiu. Tothom qui està a l’entorn de l’esport infantil i juvenil ho ha de tenir molt clar. Ni un insult, ni una desqualificació, ni una befa,... “Si no ajudes a algú quan ho has de fer, quina mena de victòria obtens?”

DIARI DE GIRONA, 12 de setembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra a Girona

dijous, 5 de setembre del 2013

LA MUNTANYA

Mai vaig ser massa destre en l’educació física ni en l’esport. L’exercici físic és sempre recomanable, però admet tota mena de varietats. I així vaig descobrir la muntanya com a medi original i idoni per a exercitar la musculatura, el cor, els pulmons, i, fins i tot, la ment. “Mens sana in corpore sano”, deien els antics. De petit, em vaig iniciar amb les caminades per la Vall de Sant Daniel. Una vall ombrosa que oferia la bellesa del boscatge i la remor d’unes fonts generoses, amb aigües recomanables. Amb el pare anàvem sovint a la font d’en Lliure, a mig camí dels Àngels. A vegades ens hi acompanyava l’avi. Allà fèiem la costellada i les botifarres al caliu, embolicades amb paper d’estrassa. I ens anàvem trobant amb una tipologia concreta de ciutadà i una concepció original de l’esport: el muntanyenc. Malgrat les destrosses fetes degut a la variant (avui sembla que, reconegudament, inútil), encara dona bo d’enfilar-se per la Vall i pujar fins Sant Miquel o el santuari dels Àngels.

Més tard, amb el Club de Muntanya de la Universitat, em vaig fer gairebé tota la serralada del Pirineu navarrès i la part més occidental de l’aragonès. Sense oblidar alguns pics emblemàtics del País Basc. I així, poc a poc, vaig anar adquirint una experiència de muntanya que, com ens deien, tenia com a objectiu el caminar segur i amb prudència. El més important era gaudir del paisatge. Es tractava d’un esport sense marques ni rècords, sense trofeus ni medalles. El premi era l’espectacle sempre canviant de la natura. La competició era amb un mateix, des del coneixement de les pròpies capacitats. La muntanya donava pau i serenor a l’esperit; ajudava a la contemplació.

Potser el muntanyisme era ja l’únic esport que ens quedava sense afany de competició. Mica a mica deixa de ser-ho. Les gestes de Kilian Jornet ensenyen una altra vesant del muntanyisme com a lloc per aconseguir rècords. Això no és bo ni és dolent. És, senzillament, una realitat. Però voldria que quedés el missatge del que sempre ha suposat el muntanyisme com un esport de superació personal, de contacte amb la natura, i de protecció de l’entorn. I que no s’oblidés mai que la muntanya és una aliada que cal conèixer bé. Quan hom inicia l’ascensió, no sap mai amb el que es pot trobar. L’alta muntanya, especialment, suposa un risc que cal conèixer. Els canvis de temps poden ser sobtats, la neu ens pot dur a marrades, i les baixes temperatures ens poden ocasionar danys importants. Per això, més enllà d’admirar la gesta dels nostres muntanyencs esportistes, m’agradaria animar els clubs de muntanya a seguir fent una tasca per estimar la muntanya. I hom només pot estimar allò que coneix bé.

DIARI DE GIRONA, 5 de setembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra Girona

dijous, 29 d’agost del 2013

“I HAVE A DREAM...”

Va ser un 28 d’agost. Ahir va fer cinquanta anys. La marxa sobre Washington acabava sota la mirada protectora de Lincoln. I va ser allà, en aquell lloc emblemàtic, quan, Martin Luther King va explicar al món el seu somni, el somni de la igualtat entre els homes sense discriminació del seu color de pell, el somni a la llibertat, el somni de sortir de les valls de les dificultats i les frustracions i caminar plegats cap a un futur de esperança, un somni d’un món millor, on es respectessin les drets fonamentals de la persona. Han passat cinquanta anys... I he volgut rellegir el seu discurs. Veig que no ha perdut cap engruna d’actualitat, que encara ens cal somiar... Es segueixen atropellant els drets humans tant a la poderosa nació nord-americana com en altres indrets del món. Segueixen les discriminacions, sigui per la raça, el sexe, la religió, l’orientació sexual, el poder adquisitiu,...

Quan, fa uns anys, vaig estar davant la tomba de Luther King, a Atlanta, em van impressionar tres coses. La primera el silenci sagrat que s’hi respira. És un lloc de recés i de reflexió, de pregària al déu que cadascú porta a dins, i de comunió amb els lluitadors per l’alliberament dels menys afavorits. En segon lloc, la inscripció damunt el marbre: “Al final sóc lliure. Gràcies Déu totpoderós”. La llibertat en la mort com a fita que no va aconseguir durant la vida. I la referència a Déu suposa un compromís amb la seva fe i amb la seva missió com a pastor. I, finalment, l’aigua que envolta la tomba. Vol ser com el Jordà que separava el poble jueu de la terra promesa. I allà, ressonen de bell nou les paraules d’un Moisés que, després de conduir el poble, no el va poder acompanyar en la seva entrada gloriosa al lloc del descans. I es llegeixen les paraules que Luther King va pronunciar la mateixa vigília del seu assassinat: “Com a tothom, a mi m’agradaria viure molts anys. però jo vull complir la voluntat de Déu. I ell m’ha autoritzat a pujar a la muntanya! I he mirat al meu voltant, i he vist la terra promesa. És possible que jo hi vagi amb vosaltres. Però vull que sapigueu aquesta nit que nosaltres, com a poble, arribarem a la terra promesa. I sóc molt feliç aquesta nit. No tinc por de res. No tinc por de cap home. Els meus ulls han vist la glòria de la vinguda del Senyor!”.

Commemorar les grans efemèrides no ha de quedar en boniques paraules. Hi ha moltes desigualtats al nostre món. La crisi no afecta a tothom per igual. Segueixen les persecucions, les calumnies i els assetjaments. Amb els peus a terra, i amb la força del compromís, cal seguir somiant. Luther King segueix encoratjant-nos cap a un món millor.

DIARI DE GIRONA, 28 d’agost de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra a Girona

dijous, 22 d’agost del 2013

SÍNDROMES

Fa uns anys, en el meu primer viatge al continent americà, un amic em va dir que això del “jet lag” tenia una forta connotació psicològica. Em va recomanar no pensar més en quina era l’hora del meu rellotge intern, i a adaptar-me immediatament al rellotge real del país on em trobava. Que no em concedís cap avantatge pel fet d’haver fet el viatge. I que si la meva costum era posar el despertador a les set del matí, que ho seguís fent, malgrat les diferències horàries. Vaig seguir els seus consells. Mai més he patit els efectes del “jet lag”. No dubto que hi hagi una alteració de la nostra fisiologia dels ritmes circadians, i que requereix una adaptació. Però també sé ara que, des de la capacitat mental, hi ha una possibilitat de control. No deixa de ser, és, una situació adaptativa.

Dintre un parell de setmanes es tornarà a parlar de la síndrome de l’estrés postvacances. L’arribada del setembre planteja dificultats a l’hora de tornar al treball després d’un temps dedicat al lleure. Es clar que a tothom agrada fer vacances! Es clar que costa tornar a la feina. Però no hi ha dubte que es tracta d’una situació adaptativa. Quan es van començar les vacances, ja se sabia que tenien data de caducitat. I que, per sort en els moments actuals, hi hauria la necessitat i la possibilitat de tornar al treball. Per tant, no es tracta d’una síndrome. Parlem més aviat d’un procés d’adaptació com tants altres en tenim a les nostres vides.

I més endavant, es parlarà de la síndrome del retorn a l’escola dels nens. I el dia dotze de setembre, com cada any, ens mostraran imatges de nens que ploren a l’hora d’entrar a classe. I de nou, la realitat és que tenim una situació adaptativa dels nens. Però en parlar de “síndrome” ho elevem a categoria clínica, i es plantegen solucions de prevenció i de tractament. Com cada setembre sentirem a dir allò de que “els nens s’ho passen molt malament a l’hora de tornar a l’escola”.

De ben segur podríem anar afegint un munt de síndromes noves. Podríem parlar de la síndrome del dilluns al matí. O podríem parlar de la síndrome de estar sense telèfon mòbil o sense connexió a Internet. I podríem seguir amb el llistat...

Hi ha, d’entrada, una mena de necessitat de justificar totes les situacions des de la vesant mèdica o psicològica. No deixa de ser una manera de eludir les pròpies responsabilitats per fer front a les frustracions de cada dia. Si en donem la culpa a un altre (encara que siguin els neurotransmissors) ens quedem més amples. I, en segon lloc, manca una educació per la frustració, per la capacitat per entendre i acceptar les situacions de la vida normal de cada dia.

DIARI DE GIRONA, 22 d’agost de 2013

dijous, 15 d’agost del 2013

DESNUTRICIÓ INFANTIL

Hi ha notícies de mal pair, que apareixen, mal dissimulades, durant l'estiu. Ensenyar les vergonyes no agrada. I, en aquesta ocasió, ha sigut el Síndic de Greuges qui ha posat el dit a la ferida quan ha afirmat que, a Catalunya, hi ha, aproximadament, 50.000 nens que passen gana, i ha denunciat 751 casos de desnutrició. No han faltat, immediatament, veus prepotents que han desautoritzat aquest informe, fent com allò que fa l'estruç que, per amagar el cap sota l'ala, creu que les amenaces deixen d'existir. Per qui només ha llegit els titulars de premsa, ha tornat la pau interior. A Catalunya, s'haurà dit, aquestes coses no passen.

Alguns, però, hauran llegit el que realment diu el Síndic. I alguns, tanmateix, n'hauran fet una reflexió a partir de les seves dades. Aquest és el cas del "Grup de Pediatria basada en l'Evidència", i que n'ha fet un comunicat. Qualsevol situació que pugui afectar la salut integral dels nens i adolescents suposa una greu involució en un procés de camí cap el benestar que s'havia anat consolidant durant el segle passat.

L'informe diu, per exemple, que el percentatge de nens que viuen en llars sense persones ocupades s’ha triplicat des de l’any 2008 amb ara, arribant al 16,6%. Això suposa dir que gairebé 230.000 nens viuen en llars on els pares estan a l’atur. El síndic diu també que la prevalença de llars catalanes en que no es poden permetre menjar carn o peix al menys cada dos dies durant l’any 2011 és del 9,8%, gairebé sis vegades més que les xifres que teníem l’any 2008 (1,7 %). Els números maregen; és cert. Però aquests percentatges donen una idea del que és la realitat a casa nostra. Afegeix la sindicatura que el 4% dels nens menors de setze anys pateixen privacions materials que afecten la seva alimentació; concretament gairebé 50.000 nens catalans d'aquesta edat no es poden permetre carn o peix al menys una vegada cada dos dies. Són 50.000 nens que no mengen proteïnes d'una manera regular. I afegiríem, dins les dades d'aquest informe, que gairebé 130.000 nens pateixen una privació material severa que afecta diverses condicions materials, i no solament l'alimentació.

El síndic, en el seu informe, apunta unes mesures que haurien de ser d'actuació urgent. Unes mesures que suposen un replantejament de les despeses i un retorn a les ajudes socials mínimes que, avui, amb uns pressupostos prorrogats i amb l'anunci de més retallades, semblen oblidats. Unes retallades que, lluny d’afectar la "classe política", repercuteixen, com sempre en els més febles. També en els nens. Però, per damunt de tot, no hem d'oblidar mai que el prestigi d’un poble es mesura per l’atenció que es dona als seus infants.

DIARI DE GIRONA, 15 d’agost de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra Infantil a Girona


dijous, 8 d’agost del 2013

ADOLESCENTS A L’ESTIU

Les vacances d’estiu són llargues i, sovint, passa que, després dels primers dies, els fills adolescents diuen que s’avorreixen i no saben que fer. Ja no els interessen les activitats que feien altres anys. Amb el seu pensament ha canviat també la seva manera de veure el món. Aquesta situació que, d’entrada és desconcertant, no deixa de ser una oportunitat per descobrir nous interessos i noves aficions. Lluny de forçar el fill a fer activitats en que no s’hi sentirà a gust, es tracta de explorar nous horitzons en les seves preferències. Allò que interessava al nen pot haver perdut tot l’encant per l’adolescent. Aquesta és una nova oportunitat per la formació i el creixement de l’adolescent.

Cada vegada són més les entitats que ofereixen una gran varietat d’activitats. Cal planificar amb temps. Escoles, instituts, biblioteques, centres cívics, parròquies i entitats culturals segueixen oferint activitats d’estiu que tenen el seu interès. Hi ha molts campaments d'aventura i a l'aire lliure que ofereixen programes per adolescents. El ventall d’activitats és ampli: esports, arts, música, teatre, informàtica, animals, cuina, idiomes... Segur que hi ha un programa que compleixi els requisits que ell necessita. A més, cal no oblidar que despertar els interessos del fill adolescent pot ajudar-lo en l'elecció de la seva carrera. També hi ha l’opció de dedicar un temps a la formació. Es pot plantejar com a una inversió de futur. L’estiu pot ser un bon moment per fer aquelles activitats que, durant el curs, no ha tingut temps de fer. Els idiomes en són un exemple. I no oblidem el treball, més enllà dels 16 anys. És una oportunitat de col•laborar a l’economia familiar, especialment a les seves despeses.

Però no s’ha d’oblidar mai el voluntariat social. vivim en una situació de crisi, amb greus necessitats socials. On no arriba la Administració, hi ha d’arribar l’acció social del voluntariat. Hi ha moltes entitats que necessiten col•laboració desinteressada. Des de bancs d’aliments fins a centres per gent gran, passant per centres de suport als més desvalguts. El voluntariat és una gran oportunitat a fi de que l’adolescent conegui la situació del món que l’envolta, i l’ajudi a sortir de l’egocentrisme que li és propi de l’edat. Pot ser dur d’entrada. Però, a la llarga, és bo que l’adolescent se senti necessari per donar part del seu temps i de la seva experiència, de forma gratuïta, i que se senti estimat i valorat per la seva acció. El voluntariat social és una experiència molt enriquidora per l’esperit inquiet de l’adolescent i li ofereix una perspectiva diferent de la vida. I, sobre tot, l’ajuda a tocar de peus a terra. En un món que cada vegada té més necessitats, el voluntariat és una oportunitat d’or per la formació humana de la persona.

DIARI DE GIRONA, 8 d’agost de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra especialitzat en conductes d'adolescents a Girona

dijous, 1 d’agost del 2013

VIATJAR AMB ELS NENS

Les vacances d’estiu suposen un temps privilegiat per estar més amb la família. I el viatjar és una d’aquestes activitats que sempre són agradables de fer. Sobre tot si es fa amb la família, amb els nens. No es tracta de grans viatges ni grans descobertes. Es tracta d’oferir als fills unes oportunitats per desenvolupar-se social i emocionalment, augmentant la seva capacitat de generar una nova actitud davant la vida i vers els altres. El viatge permet desconnectar de la rutina, elimina tensions i estrés, viure noves experiències, retrobar-se amb un mateix i amb els més propers, obrir la ment i conèixer altres realitats i cultures. Els nens no haurien de quedar a part dels viatges familiars. Ells, amb el viatge, poden gaudir d’una relació privilegiada i diferent amb la família, i amb les experiències viscudes, desenvolupen un pensament més racional, més reflexiu i més crític. El viatge ensenya valors socials i ajuda a integrar les diferents cultures. El viatge és un espai de formació i aprenentatge. El viatge és clau per el desenvolupament i maduració personal dels nens.

Ramon y Cajal afirmava que un dels mals de la societat és que es viatja poc. Avui jo diria que es viatja sense aprofundir en els llocs que es visiten. Quan el viatge és immersió en altres cultures, els qui viatgen (i els nens també!) es senten incentivats a adoptar un paper més crític i més reflexiu davant la vida. Cal veure noves realitats, cal conèixer persones diferents, cal descobrir noves cultures, cal escoltar altres idiomes, cal observar noves maneres de fer,... Viatjar suposa també conèixer la història dels llocs visitats. I, des de la història objectiva, contemplar la mesquinesa de tantes lluites pel poder i pel domini dels pobles veïns. Tot plegat ajuda a descobrir la petitesa del nostre món. I, sobre tot, estimula cap el respecte i cap a la tolerància cap els altres i cap el medi ambient. Viatjar estimula a estimar, a suprimir fronteres.

Tot viatge té una dosi d’aventura, d’avançar en allò que és desconegut. El nen, quan viatja, augmenta la seva capacitat per adaptar-se, per ser flexible, i per practicar la paciència. Aprèn que la immediatesa dels seus capricis no sempre pot ser satisfeta d’immediat. I comprova com, malgrat la frustració, no passa res. És més; davant les situacions complexes, el nen aprèn a prendre decisions i a trobar solucions davant els obstacles que puguin aparèixer. El nen, en definitiva, millora la seva capacitat de fer front a les frustracions.

I, amb una dosi d’imaginació, el viatge amb els nens perdura més enllà del dia de la tornada. El viatge s’integra en la seva vida i en la seva personalitat a través dels records i les emocions viscudes i compartides.

DIARI DE GIRONA, 1 d’agost de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra de Girona

dimarts, 30 de juliol del 2013

L´EBRE: 75 ANYS

Passaven 15 minuts de la mitjanit d'aquell 25 de juliol de 1938, i les tropes republicanes van passar l'Ebre en un darrer intent d'aturar l'avanç de les tropes nacionalistes. Començava la batalla de l'Ebre. Avui en fa 75 anys. Feia poc més de dos anys que, a Espanya, havia començat una guerra fratricida, després que uns militars s'aixequessin contra el govern legítimament constituït de la II República. La fèrria disciplina de les tropes rebels, i el suport rebut per part dels governs feixistes de Alemanya i Itàlia, contrastaven amb el desordre regnant al bàndol republicà, perdut en debats ideològics, i amb la no intervenció per part de les democràcies europees.

Fou una batalla dura, llarga i sagnant. Possiblement hi van deixar la vida més de 150.000 joves. Vides mai comptabilitzades, doncs la majoria pertanyien al bàndol dels perdedors. Fins fa poc, m'han explicat, encara els pagesos trobaven restes humanes quan treballaven els camps de conreu que foren dramàtic escenari de la guerra.

Fa uns anys vaig visitar aquest escenari amb un guia excepcional: el meu pare. Ell fou un de tants joves que, per l'atzar de l'any del naixement, foren enrolats en la anomenada "lleva del biberó" i veieren com, així, s'estroncaven els projectes i es posava un abrupte final a una tot just començada joventut. La batalla de l'Ebre fou, per a molts, el seu bateig de foc. I allà queden encara vestigis de trinxeres i de pobles destruïts brutalment. El silenci d'aquelles solituds és l'únic testimoni d'una guerra entre germans.

A la cota 705 de la serra de Pàndols, els supervivents d'aquella lleva del biberó hi han aixecat un monument a la pau. Una ossera acull una mostra de les restes trobades per aquells indrets. Uns ossos que no tenen color ni pertanyen a cap altre bàndol que al de la humanitat. Allà dalt, sempre vigilats per un vent que no cessa, hi ha esculpits uns versos d'Antoni Correig. Em van impactar. "Tu que estàs enfront meu, també en trinxeres... Qui ets? No sé el teu nom, ni el meu et dic. Sols sé que ets conegut per Enemic. I que, com jo, també la pau esperes".

No sé quin és el ressò d'aquests fets històrics. Sempre em fa por que se'n perdi la memòria. I que, de nou, amb uns arguments diferents però que tenen el mateix comú denominador, es pugui tornar a la lluita fratricida. Que mai més veiem un "enemic" en el germà que tenim al davant, malgrat pensi diferent. La nostra societat d'avui, davant d'un món cada vegada més complex, només podrà avançar fent pinya, unint forces. La relectura, aquest estiu, de la novel·la Prou fronteres, de Michel Boutron (1965) pot donar-nos arguments.

Diari de Girona 25/07/2013

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra de Girona

dijous, 18 de juliol del 2013

HI HA NENS NORMALS?

Fa pocs dies, en una trobada amb un grup de docents, va sortir a debat un tema que sempre és actual: “Què entenem per nen normal?”. Un tema de sempre, però amb unes circumstàncies que han canviat amb els anys. Que se n’espera avui dels nens? A vegades tinc la sensació de que el nen que es surt d’unes determinades caselles és fàcilment “etiquetat” com a nen problema o nen difícil. O que s’esperen unes conductes determinades quan no s’han donat les condicions bàsiques per aconseguir-les. “Només els nens saben allò que volen”, fa dir Saint Exupéry al seu Petit Príncep. I “allò que és important és invisible als ulls”. Però la nostra societat pot perdre, amb facilitat, el sentit d’allò que és important. Sovint s’oblida que el nen, abans que res, és una persona, amb totes les qualitats, i que es troba en un procés de maduració i desenvolupament; i que té un cervell amb una gran plasticitat per emmotllar-se d’acord amb els estímuls rebuts o amb les mancances percebudes.

El nen és un ésser únic, que requereix ser tractat com a tal; mai com un “adult en miniatura”. I el nen demana que se l’accepti, que se’n tingui cura, i que se l’ensenyi a conèixer els límits de la seva conducta. És a dir, que se li ensenyin les bases de la contenció, que se l’eduqui amb capacitat per conviure enmig dels demés. Quan manquen aquestes condicions, el nen pot aparèixer inquiet, mogut, desatent, i amb dificultats d’integració. I és que hi ha nens que no s’han sentit considerats com a persones, sinó com a adults en miniatura o com a “propietat” personal dels pares.

I quan manca allò que és essencial, comencen els problemes. I es demana un diagnòstic que posi fi als dubtes. I, tal vegada, una medicació que freni una conducta que se surt de les normes establertes. Aleshores, abans de tot, caldria una reflexió des d’aquesta perspectiva de la normalitat del nen. Tenim l’exemple de la febre. No hi ha dubte que la febre és una reacció normal d’un nen normal davant una situació anormal, com pot ser una infecció. De la mateixa manera, hem d’entendre que una determinada conducta pot ser una reacció normal d’un nen normal davant una situació de l’entorn que és anormal.

Quines situacions anormals ens podem trobar? Diversos: límits inadequats o inestables, manca de límits en una educació que pretén ser “permissiva”, sistemes de vinculació amb els pares que són inestables o insegurs, desavinences entre els pares, manca de cura cap al nen, diversos problemes psicosocials... N’hi hauria més. La consideració del nen com a persona que madura en un món adult ens pot ajudar a entendre moltes de les seves conductes que poden semblar patològiques.

DIARI DE GIRONA, 18 de juliol de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals


dijous, 11 de juliol del 2013

SANT BENET D’EUROPA

Avui és Sant Benet de Nursia, patró d’Europa, un home que va viure a cavall entre els segles V i VI, i que va donar lloc, amb la seva ordre monàstica, a tota una xarxa de monestirs que, escampats pel continent, foren i segueixen essent referents de cultura i espiritualitat. Europa no pot negar aquestes arrels que impregnen la seva manera de ser. El mateix Carlemany, en constituir la “Marca Hispànica”, fundà monestirs com a garantia de ordre i pau, un estil de construir la societat. No oblidem que Catalunya neix sota la mirada de l’abat Oliba que, amb la seva intuïció benedictina, crea el moviment “Pau i Treva” per defensar els drets del poble davant els abusos dels senyors feudals. Un moviment considerat com a germen de les primeres Corts Catalanes ja fa mil anys.

Avui, en que sembla que hi ha una innata al·lèrgia a tot allò que fa tuf de sagristia, no es parla de Sant Benet ni de tot allò que va aportar a la nostra terra i a tota Europa. Pocs ciutadans s’han llegit la “Regla” que podria ser, tanmateix, l’embrió d’una constitució europea basada en la Pau i la Convivència.

San Benet accepta els homes com són, amb els diversos temperaments i les diverses cultures. I insisteix en que el governant s’ha d’acomodar a les moltes maneres de ser, ha de ser capaç d’adaptar-se a tothom, i ha de tractar a cadascú d’acord amb els respectius temperament i la intel·ligència, i que ha d’actuar segons vegi que convé a cadascú. El governant ha de ser un home que sàpiga d’homes, ha de ser un expert en humanitat.

La regla benedictina es fonamenta en l’estima als demés, en l’acolliment, en el treball i en la pregària. L’estima hauria de ser el fonament de les relacions humanes a la nostra Europa. Vull dir l’estima als homes, als ciutadans. Quan hom veu les notícies sobre el que diuen i fan des de la Comissió Europea, sembla que hi hagi una clara estima pel diner, per l’euro. Es parla de “primes”, de tipus d’interès, de bancs,... No es parla dels problemes de les persones anònimes que pateixen, calladament, la crisi. No es parla de resoldre el problema d’un empobriment creixent dels de sempre; no pas dels dirigents ni dels polítics. Estimar vol dir acollir; acollir sense reserves a tothom. Les ideologies són diferents. Però des de l’argumentació, totes es poden defensar. I ens manca encara el treball, tant escàs en els nostres dies. Promocionar el treball és un deure de la nostra civilització. I a tot això, Benet hi afegia la pregària. És complicat parlar de pregària en una civilització laica. Però si que cal reconèixer que ens manca, i molt, el sentit de transcendència, que ens ajudi a obrir horitzons i a comprendre la nostra història particular dins una història de la humanitat, que vol fer un camí de progrés i en pau.

DIARI DE GIRONA, 11 de juliol de 2013

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona


dijous, 4 de juliol del 2013

EL MEU ESPRIU

Vaig conèixer Salvador Espriu l’octubre del 66. No és que el conegués personalment. Vull dir que el vaig conèixer com a autor, poeta i dramaturg de la llengua catalana. El Sr. Ignasi Bonnín, el nostre professor de llengua i literatura a l’Institut, ens va organitzar una excursió a Barcelona per anar a veure, al teatre Romea, la “Ronda de mort a Sinera”. En sortint, vaig gastar-me 30 pessetes per comprar la revista “Primer acto” que, entre altres articles, incloïa el text de l’obra representada (traduïda sense cap misericòrdia al castellà!) i un escrit del mateix poeta que volia ser una introducció i una mena de justificació al que havíem vist a l’escenari. Encara el guardo. Aquell primer viatge al Romea i a l’obra d’Espriu em permeté fer un apropament, de la mà del Sr. Bonnín, cap el mite de Sinera i cap els personatges més representatius de l’obra d’Espriu: l’Altíssim, Teseu, Ariadna, Salom, Esperança Trinquis, en Quim Federal, en Ventura, la Teresa que baixava les escales, i, en definitiva, aquell personatge vestit de negre, amable i mut, que és la mort. Aquella mort, companya de camí en la vida d’un Espriu malaltís, que enyorava ser dut al cementiri de Sinera, el que domina tot el mar, amb el carretó de Quel·la. Tanmateix, la Ronda de Mort a Sinera oferia un tast d’aquella imponent Primera Historia de Ester amb la que, emprant titelles, Espriu feia una mena de testament de la llengua catalana, que veia en perill de mort.

La setmana vinent s’acompleixen cent anys del naixement de Salvador Espriu a Santa Coloma de Farners. Va ser un home d’una gran cultura, inspirada sovint en els relats bíblics que ell interioritzava profundament des del seu confessat agnosticisme, una mena de respecte profund davant les suposades realitats inabastables. L’obra que havia jo vist al Romea, amb els meus ulls d’adolescent, m’apropava a una cultura que el règim ens volia amagar. Tanmateix, quan al final la mort, als sons de la tenora de la “moixiganga de Sitges” s’apropava al públic i feia aquell gest de invitar a la dansa, una mena d’esgarrifança em feu pensar en la realitat que cridava Teseu: “Omnes vulnerant, ultima necat” que, pels coneixements apresos a l’institut, sabíem traduir com “totes fereixen, la última mata”. Ferits, però no vençuts!

Jo no sé si els estudiants d’avui, joves llavis desclosos després de la foscor, tenen la oportunitat de conèixer Salvador Espriu, prosista, poeta, i home de compromís. Quan ens preocupa el futur de la nostra llengua, és important tornar a Espriu i veure com, amb tots els elements en contra, fou capaç de mantenir la flama encesa, mentre esperàvem un alçament de llum en la tenebra.

DIARI DE GIRONA, 4 de juliol de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona


dijous, 27 de juny del 2013

WHATSAPP

Ja tinc WhatsApp! Quatre instruccions al mòbil, descarregar un programa, i obrir-se a les possibilitats de comunicació que la tecnologia ofereix. L’he limitat bastant. Detesto la sensació de sentir-me atabalat, sempre connectat i a l’abast de gairebé totes aquelles persones que tenen el número del meu mòbil. Suposa el WhatsApp la mort del missatge SMS? Possiblement. La facilitat per enviar els missatges a un grup i compartir fotografies augmenta el seu atractiu. En pocs anys ja hem vist morir el “Messenger”, i el xat del Facebook té data de caducitat. Que vindrà després? No ho puc endevinar. Però la tecnologia no para. Cada vegada ens podem sentir més connectats sense fer us de la paraula. No deixa de ser una contradicció per l’espècie humana.

Em poso dins la pell d’un adolescent o jove d’avui, i intento entendre la seva manera de estar comunicat amb el món exterior. La veu ha deixat pas al ràpid moviment d’uns dits que teclegen frases amb una ortografia peculiar i una sintaxi que no és gens acadèmica. L’expressió dels sentiments queda substituïda per uns ninots anomenats “emoticones” (traducció casolana; no puc imaginar com n’hauria dit Pompeu Fabra). I, mentre, la mirada s’esparpalla entre un i mil estímuls diferents. La connexió amb el món és constant però sense pilars que donin seguretat. Les converses, a través dels missatges, no han de tenir cap profunditat. Però entretenen. N’hi ha prou amb demostrar que hom hi és present. I passa el temps, cauen les hores. On queda la pràctica de la lectura? Tindrem temps per escriure quelcom, per dibuixar? Difícil... Cal seguir, al mateix temps, el Facebook, el Twitter, i els corresponents jocs “on line”. I, segur, em deixo encara algun altre entreteniment.

Aquesta situació dificulta l’exercici de l’atenció i la concentració, i és causa d’una certa hiperactivitat mental. Són símptomes funcionals d’un cervell atabalat. No es correspon a cap trastorn concret. Es tracta d’una situació que es va creant i en la qual l’adolescent o jove hi queda atrapat. Si intenta llegir, el soroll tremolós del mòbil l’avisarà que li ha arribat un WhatsApp. I correrà, delerós, a donar-hi resposta. No fos cas que, des de l’altra costat, el consideressin absent a la conversa de la xarxa. I, per tant, ho tindrà francament difícil per seguir el fil d’allò que llegia.

Hi ha qui diu que educar els fills és avui més difícil. Possiblement és així. No resulta senzill, avui, controlar tots aquells estímuls que, de manera continuada, influeixen en les ments dels més joves i fan que els missatges dels pares arribin amb dificultat. O hauran d’utilitzar també el WhatsApp?

DIARI DE GIRONA, 27 de juny de 2013.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra Infantil a Girona

divendres, 21 de juny del 2013

BRETXES DIGITALS I ASSETJAMENT

L’assetjament entre adolescents a partir de les noves tecnologies informàtiques va en augment. I succeeix, sovint, sense que els pares en tinguin coneixement. Més del 12% d’alumnes de secundària i batxillerat han reconegut haver rebut trucades o missatges amb insults o amenaces. I més d’un 14 %, a les mateixes franges d’edat, reconeixen haver-ho fet. Molts adults no són conscients del patiment que es pot ocasionar a través de la xarxa, això que en diuen “ciber-assetjament”.

Que poden observar els pares? No hi ha un quadre típic i universal. Però sempre han de cridar l’atenció els canvis d’hàbits en els fills, ja sigui en l’ús de dispositius mòbils o de Internet, absències repetides a classe, absència en activitats engrescadores, disminució en el rendiment acadèmic, pèrdua de capacitat per concentrar-se, canvis o desaparició d’amistats... També pot aparèixer insomni, i mal de cap o mal de panxa.
El nen que és víctima d’aquesta situació s’ho passa malament, pateix. Les burles poden tenir un ampli abast, i el temps d’assetjament s’allarga. Hi ha un risc important pels trastorns en l’estat d’ànim, així com per les temptatives de suïcidi, que sempre cal prendre seriosament.

Cal afegir la falsa sensació de impunitat i anonimat que pot tenir l’agressor a Internet, i les dificultats per detectar aquesta greu forma d’assetjament. I és que hi influeix enormement l'anomenada bretxa digital. Per primera vegada en la història de la humanitat, els més joves saben més que els adults en un tema concret. I és que els nostres adolescents han nascut a l’era tecnològica, però en general no han tingut una educació prèvia per fer un bon ús d’Internet, ni en coneixen els seus riscs. Saben utilitzar l’eina, però no saben com fer-ho de manera segura.

Per saltar aquesta escletxa, els pares s’han de formar en tot allò que suposa l’era digital, els mecanismes de control que hi ha, i sobre com transmetre als seus fills que a l’àmbit virtual han de regir les mateixes normes de convivència i de respecte que a la vida re
al. No es tracta de prohibir. Cal educar tan bon punt els menors comencen a jugar amb les noves tecnologies. Tal vegada ja als 2 o 3 anys...

I, malgrat ens enlluernen les noves tecnologies, els pares no s’han de sentir mai en inferioritat de condicions davant els fills. Els menors poden conèixer la tecnologia. Però els pares tenen el coneixement de la vida i la responsabilitat educativa davant la mateixa. I això ho han de fer, cal no oblidar, des de l’ús de la paraula i del raonament crític. Tot pot ser bo si s’utilitza a fi de be. Però no serà bo si ens deixem utilitzar.

DIARI DE GIRONA, 20 de juny de 2013
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/06/20/bretxes-digitals-assetjament/622693.html

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona