PSICOFARMACOFÒBIA

Quan es desconeixen els mecanismes que controlen la natura, creix la creença en la màgia. Fa molts anys s’associava l’epilèpsia amb la possessió demoníaca. Galileo va tenir problemes quan va afirmar que la terra era rodona. I Miquel Servet fou condemnat per asseverar que la sang circulava per les venes i artèries. De la mateixa manera, van ser mal vistes les primeres ulleres per facilitar la visió.  Hi havia por de que qualsevol aproximació a la ciència pogués rebaixar els poders de la divinitat i dels seus representants. Eren temps en que, davant la impotència dels metges, calia recórrer a tota mena de sortilegis. Qualsevol innovació era vista des del recel.

Un dels camps on més ha costat que la ciència avancés ha estat el de la salut mental, on qualsevol alteració era contemplada dins una aureola de espectres demoníacs, culpabilitats, i greus tabús. Els “manicomis” permetien aïllar de la societat aquestes persones etiquetades com a desequilibrades, o amb diversos eufemismes per designar els mals atribuïts als “nervis”. El “manicomi” era el lloc on el malalt mental era tancat. No hi havia altra tractament que la camisa de força, les dutxes d’aigua freda, i,fins no fa masses anys, les cures de són i l’electroxoc. Mentre a partir dels anys quaranta va avançar notablement la lluita contra les infeccions amb els antibiòtics, els tractaments de les malalties de la ment seguien sense cap mena de progressió.

Afortunadament, les neurociències han avançat notablement en les darreries del segle passat. Les tècniques de neuroimatge han permès conèixer la intimitat del cervell humà i el funcionament de les connexions entre les neurones. Avui es pot “veure” quina és la funció que està alterada a cada malaltia, i quina és la zona del cervell que està afectada. Aquests descobriments han permès avançar en la psicofarmacologia. Els fàrmacs que es prescriuen actualment pel tractament dels trastorns mentals ja no pertanyen a l’empirisme; es coneix quin és el seu lloc d’acció i la resposta que es pot esperar, des de la diversitat que suposa qualsevol tractament mèdic.

Els manicomis antics s’han transformat en hospitals psiquiàtrics. I els tractaments es basen en el coneixement del procés de l’emmalaltir mental. Però segueixen encara vives algunes corrents populars de recel cap a aquest grup de fàrmacs. Hi ha una desconfiança cap a allò que actua a nivell mental, accentuada sovint per algunes informacions que apareixen a Internet. I aquesta desconfiança només va en detriment del benestar i de la qualitat de vida de la persona que sofreix un trastorn mental. Quan temps caldrà esperar encara per “normalitzar” aquest grup de fàrmacs de la mateixa manera que ho han estat, per exemple, els antibiòtics?

MALALTIA MENTAL I ESPERANÇA

La setmana passada va ser la festa de Sant Joan de Déu. Malgrat que el nom d’aquest sant va associat al món sanitari, se’n parla poc de ell com a precursor d’una atenció adequada als malalts mentals. Joan Ciudad, que era el seu nom, va anar a parar, diagnosticat de “bogeria”, a l’Hospital Real de Granada degut a uns fets protagonitzats al carrer. Allà va veure, amb horror, com eren tractats els malalts mentals i va comprendre que, lligats i engarjolats, tractats com a delinqüents, seria impossible la seva curació. I així fou com en sortir d’aquell infern va aconseguir fundar el primer hospital especialitzat en atendre persones amb malaltia mental. Primer acollia els malalts en cases d’amics i benefactors. Més endavant va haver de llogar una casa al granadí carrer Lucena. Fou, sens dubte, el primer “hospital psiquiàtric”. Era la tardor de 1539. I aquells malalts mentals, apartats i exclosos de la societat, començaren a rebre un tracte humà i a millorar les seves perspectives de vida.

Coincideix aquest record del sant granadí amb la publicació d’un estudi dut a terme al Canadà on es venen a desmuntar molts dels mites pessimistes que han anat lligats durant segles a l’esquizofrènia, com a malaltia mental greu i invalidant. En aquest estudi s’ha fet el seguiment a llarg termini de gairebé dos centenars de pacients. S’ha vist com han anat disminuint les conseqüències negatives de la malaltia, els ingressos a l’hospital, i s’ha aconseguit una millor reintegració a la vida social, familiar i laboral d’aquests malalts. La conclusió d’aquest estudi convida a l’optimisme moderat: la estabilitat en el funcionament global de la persona és més freqüent que el deteriorament.

Aquesta millora en el pronòstic, però, ha trigat en arribar. Fins fa pocs anys, el futur d’aquestes persones malaltes era francament obscur. La tasca dels hospitals psiquiàtrics, la consideració de l’esquizofrènia com a malaltia (de la mateixa manera que s’hi pot considerar una hepatitis), el desenvolupament de les xarxes de suport social al malalt i tots els avenços fets a partir de la recerca farmacològica, han permès que aquella intuïció de Sant Joan de Déu fos una realitat gairebé cinc segles més tard.

Malgrat tot, hi ha encara qui s’entesta en negar el valor dels avenços farmacològics. Mentre no es dubta de la administració d’antibiòtics davant un cas de pulmonia, hi ha qui s’esgarrifa per l’administració de antipsicótics en un cas d’esquizofrènia. En algun racó d’un subconscient indefinit, se segueix veient la malaltia mental com una categoria diferent, i es veuen els psicofàrmacs com elements de bruixeria. Costa acceptar els progressos en el coneixement de la ment... Malgrat el que encara ens falta!