AHIR O DEMÀ: AVUI

Pensar en ahir és nostàlgia. Mirar enrere porta a revisar fets sense que se’n pugui canviar cap. Pensar en ahir és buidar els continguts del present per una necessitat de explicar allò que és la vida per si mateixa. L’excés de passat s’anomena depressió. Hi ha persones que estan lligades  a aquest passat que no deixa avançar. Es perden les il•lusions i les ganes de viure. Per què cal somiar si hi ha un passat que ens pot condicionar l’avui? Trobaríem moltes persones que viuen en un constant estat depressiu degut a aquesta càrrega del passat. No avancen. Es, diuen, malaltia moderna. I s’exclamen que abans les coses anaven diferent, que abans podíem viure millor. I és que, sense donar-se compte, mitifiquen un passat que queda cada vegada més difuminat en un avui que no té les coordenades per encabir-lo.

I també hi ha qui pensa en el demà. El neguit de l’esdevenidor no permet assaborir els matisos que ens porta el dia d’avui. Que passarà demà? Què farem? Cap a on anirem? És una situació de angoixa davant un futur que ocupa l’àmbit del pensament. L’excés de futur s’anomena ansietat. I l’ansietat també forma part de l’equipatge de molts dels ciutadans d’aquest món. El consum d’ansiolítics, més o menys naturals, ha anat en augment en aquests darrers anys. Viure pendent del futur no garanteix el benestar del dia d’avui. I hauríem de parlar encara d’aquelles situacions en que es combinen ambdos sentiments: de ansietat i de depressió. Manca capacitat per viure el dia d’avui com un moment únic i irrepetible en les nostres vides.

No podem viure en el temps del passat ni en el temps del futur. Ens cal viure en el present; és aquesta dimensió la que ens donarà pau. Viure ancorats en el temps passat ens motiva sentiments de malenconia i de culpabilitat. Viure avançats i abocats al futur ens crea inestabilitat, vertigen i sensació de por.

Per tenir pau, cal viure a fons el dia d’avui. Ho va escriure Joan XXIII en el seu decàleg de la serenitat: “Només avui miraré de viure exclusivament aquest dia, sense voler resoldre el problema de la meva vida, tot de cop... Només avui seré feliç... Només avui m'adaptaré a les circumstàncies, i no voldré que les circumstàncies s'adaptin a tots els meus desigs... Només avui faré una acció bona, i no ho diré a ningú... Només avui em faré un programa detallat ; potser no el compliré tot, però el redactaré. I em guardaré de dues calamitats: la pressa i la indecisió... Només avui no tindré por, sobretot no tindré por de fruir d'allò que és més bonic i de creure en la bondat.”

DIARI DE GIRONA, 13 de març de 2014.

Dr. Josep Cornellà i Canals

Psiquiatra infantil a Girona

HUMILITAT: ESTRANYA VIRTUT

Malgrat  Hemingway deixés dit que el secret de la saviesa, del poder i del coneixement és la humilitat, aquesta és una virtut que, actualment, brilla per la seva absència. Però podem dir que la humilitat és una virtut? De fet, cap dels savis grecs van reconèixer-ho així. Més aviat, es considerava com una situació alienant. Nietzsche la ridiculitzava en front de la seva idea del superhome. I és que, molt sovint, es confon amb la falsa humilitat. Luter deia que la humilitat dels hipòcrites és el més altiu dels orgulls. Hi ha qui ha fet de la seva falsa humilitat una màscara de la seva vanitat. Els exemples els veiem cada dia. Hi ha una falsa humilitat estratègica. És la que aplica aquell que es mostra humil davant els demés per arrancar d’ells una lloança que, d’altra manera, no obtindria. I hi ha també la falsa humilitat d’aquell qui es menysprea a si mateix, convençut que res té de positiu. Malgrat la sinceritat de pensament, el resultat és nefast.

Potser la dificultat està en que la humilitat és massa senzilla d’explicar. Potser perquè per ser humil no cal fer res més que reconèixer el que hom és. No caldria parlar de humilitat si el rebuig cap a l’orgull, la vanitat, la vanagloria, la supèrbia, l’altivesa, l’arrogància, la impertinència,... fos un fet natural.

La humilitat va lligada amb el reconeixement de la veritat. I aquí, la nostra societat ja coixeja més. La humilitat és caminar en la veritat, deia Teresa d’Àvila. I avui estem en un paradigma oposat, en que hem aprés a ja no creure’ns a ningú en les falses veritats que ens intenten imposar. Quan es violenta la veritat, hi ha un allunyament de la humilitat. No es tracta de que ens convencin que no som res. Cal, més aviat, que ens empenyin a descobrir les nostres possibilitats de ser. La humilitat consisteix en acceptar que soms criatures amb unes limitacions, cert, però amb unes possibilitats infinites que no depenen de nosaltres. Cap dels valors humans ha de ser reprimit en nom d’una falsa humilitat. Hem de ser allò que som. Ens hem de conèixer a nosaltres mateixos i ser forts. Sense coneixement d’un mateix, no hi ha llibertat. I sense llibertat, no hi ha possibilitat d’exercir com a éssers humans, amb la mida justa de humilitat per reconèixer els propis valors i les pròpies mancances. Sense supèrbia (que no deixa de ser una submissió a la tirania de l’ego) i sense servitud a ningú ni a res. Moltes de les depressions poden venir d’una mala gestió del propi coneixement i acceptació d’un mateix. Ja que no puc estimar allò que no conec, el primer que cal fer és avançar en al coneixement d’un mateix. I així podem avançar pel camí de l’autoestima. Malgrat no et consideris gran cosa, el món enter resideix dins teu, diu Avicena.

DIARI DE GIRONA, 14 de novembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra a Girona

INTERNET DEPRIMEIX?

M’ha cridat l’atenció un estudi que s’ha publicat en una prestigiosa revista científica sobre el paper que pot tenir l’ús abusiu de Internet en adolescents i joves. L’estudi es va fer a Austràlia, amb adolescents entre 13 i 16 anys, i és molt clar en les seves conclusions: el risc de depressió és el doble en aquells estudiants que utilitzen Internet de forma patològica.

A què es deu aquest fet? D’una banda, s’assenyala la manca de son. Sabem que molts adolescents que estan “enganxats” a Internet passen moltes hores que s’haurien de dedicar al descans nocturn a connectar-se a xarxes socials o a participar a jocs on-line. Tanmateix, el fet de involucrar-se en aquests jocs fa que els joves siguin més reactius cap el contingut del ciberespai. Resulta que el joc esdevé un fet real per l’adolescent; hi ha una elevada competitivitat entre els jugadors, i es pot viure el fracàs en el joc com un fracàs real en les pròpies vides. No es separa el món real del món virtual. Hi ha més món més enllà del joc de Internet? A vegades sembla que no. Aquell adolescent que ha reduït hores de son i ha retallat les hores de “convivència presencial” amb els amics i companys, serà molt més vulnerable davant les situacions de fracàs en el joc.

Aquest estudi i altres que s’han publicat recentment posen en evidencia i quantifiquen un problema que ja s’anava intuint; que la utilització patològica de Internet és una entitat real, i que, possiblement, és equiparable al joc patològic. Es tracta d’una nova addicció no farmacològica que pot afectar seriosament la salut mental.

No podem, però, parlar d’una relació de causa – efecte entre Internet i depressió. Més aviat cal considerar la situació de l’adolescent que viu “enganxat” a la pantalla i al ciberespai; es tracta d’un adolescent en que augmenta el seu aïllament social, amb una retirada dels contactes reals. Aquest aïllament social, i la possibilitat de resoldre el lleure des de la seva mateixa habitació, va creant un cercle viciós que el porta a augmentar el consum de Internet i agreujar la situació. I és que les persones que són més vulnerables per la depressió ja tenen una major propensió a l’aïllament social, de manera que en Internet troben una mena de remei a la seva problemàtica.

No es tracta de ser catastrofistes. Es tracta, més aviat, de no amagar la realitat. I la realitat és que l’avanç de les noves tecnologies porta una velocitat superior a la que necessitem per processar els seus riscs i els seus beneficis. Per tant, aquestes dades ens han de moure cap el disseny de programes de prevenció, educant per l’ús de Internet. Internet, com tants altres avenços, és essencialment positiu; tot depèn, però, de l’ús que se’n faci.

http://www.drjosepcornella.com/addiccions.php