dijous, 25 d’abril del 2013

A CAU D’ORELLA


Va ser un dia lluminós d‘un mes d’abril. Ja no sé si fa tres anys o en fa sis. Poc importa. Però cada mes d’abril em porta els mateixos records. Aquell noi tenia gairebé vint anys. I potser en feia dos que ens coneixíem. Havia vingut pel despatx en busca d’orientació en els estudis. No anava del tot malament, i havia ja començat a la Universitat. Potser era el seu segon any universitari. O el tercer. Tampoc importa.

No feia tant que m’havia confessat que havia començat a consumir marihuana. Potser feia mig any. Al començament, li anava bé. El tranquil·litzava, em deia, i l’ajudava en les relacions socials. I ho justificava com fan tants i tants joves. No et preocupis, asseverava, no és més que un producte natural i jo controlo.

Havia començat a fumar per combatre l’estrès de la vida que cada vegada es diversifica més i aquella sensació de no arribar a tants compromisos. Havia començat amb uns “calos” al dia, i havia anat augmentant. Ara un porro diari, ara dos, i, potser, fins a tres. Tenia clara la no maleficència d’una herba que li era tan assequible entre els amics i que, fins i tot, es podia conrear a casa, en un test al balcó. Tot legal! Jo controlo, em repetia. No li servia cap dels meus arguments.

I, mica a mica, van començar les paranoies. Primer eren controlables. Més endavant, li envaïen el pensament. I va aparèixer la pluja d’idees i els pensaments estranys que no el deixaven viure. Aquesta és l’expressió: “no el deixaven viure”.

I la primavera fou molt dura per aquell noi. Vàrem tenir unes quantes entrevistes. La vida anava deixant de tenir sentit per a ell. Cada vegada se sentia més absent de la família i dels amics. Per què seguir? El dolor psíquic cada vegada era més potent. I és que el dolor psíquic pot ser molt més malèvol que el dolor físic. No hi ha analgèsics que ens siguin útils.

Un dissabte em va trucar. Ens vam veure. Vàrem estar parlant una bona estona. Malgrat la desesperança, tenia confiança en que se’n podria sortir. Per enèsima vegada em va jurar que deixaria els porros i que apostaria per una vida que se li feia difícil. Podia comptar amb l’ajut de les persones que l’estimaven. I amb els professionals que l’ateníem. Aquell dissabte em va dir, a cau d’orella: “Evita que cap noi pugui passar pel calvari que estic passant: la marihuana m’està matant el cervell... Fes-ho saber!

L’endemà, aquell matí de diumenge clar i lluminós d’abril, aquell noi se’n va anar. No pogué aguantar més el dolor psíquic. La seva vida es va extingir sota les vies del tren. Per a mi fou un accident. O, tal vegada, un homicidi: la marihuana mata!

DIARI DE GIRONA, 25 d’abril de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/04/25/cau-dorella/614451.html

Tractament d'accions a Girona
http://www.drjosepcornella.com/addiccions.php


dijous, 18 d’abril del 2013

LA NEURONA A BARCELONA: 125 ANYS


Hi havia una vegada... un geni! Certament, aquests dies s’acompleixen 125 anys que Santiago Ramon i Cajal, en un pis del barri del Raval a Barcelona, va descriure, per primera vegada, la teoria de la neurona. Acostumats als grans invents i a les grans tecnologies, ens pot costar avui d’entendre com un científic tossut era capaç de passar hores i més hores davant un microscopi vell i tronat, a fi de certificar allò que la ment el duia a pensar des de la més pura lògica: al cervell també hi havia cèl•lules, al cervell hi havia neurones. Aquest fet li valdria el Premi Nobel l’any 1906.

Cajal havia obtingut càtedra d’Anatomia Patològica a la Facultat de Medicina de Barcelona, on hi havia arribat a començaments del 1888 desde Navarra. Ell es considerava pioner de una ciència que s’iniciava, on gairebé tot es desconeixia. Era un esperit insatisfet i amb un gran desig de superació. Es va integrar a la vida cultural de la ciutat, i va manifestar la seva admiració pels catalans. Ens veia com a persones capaces de sentir i practicar el doble sentit del treball i de l’economia, evitant rancúnies i respectant religiosament el temps dels altres.

Però el sou no era massa esplèndid, i donava classes particulars a casa seva. Un degà el va denunciar per endur-se un microscopi a casa a fi d’aprofitar les nits donant classes pràctiques. Finalment, recollint estalvis i amb privacions (diu que va haver de deixar el joc dels escacs), va obtenir un microscopi que li permeté tirar endavant amb el seu projecte. Vivia aleshores al numero 7 del carrer Notariat, prop de l’antiga Facultat de Medicina, l'actual Reial Acadèmia de Medicina. I allà, envoltat de preparacions de teixits, llibres, papers, plomes i tinta xina per dibuixar, va anar descobrint que cada neurona era independent, i tenia unes terminacions molt fines que permetien la seva connectivitat, formant així les vies nervioses bàsiques. El que veia ho dibuixava curosament a pols, amb la tinta xina.

Els seus dibuixos són avui testimoni d’una tasca meticulosa i profunda. Són testimoni d’un món nou i apassionant que s’obria davant els seus ulls, un món que no coincidia per res amb el que, fins aleshores, s’havia descrit. Més endavant, ell mateix afirmarà que es va limitar a aplicar el més vulgar sentit comú.

La troballa feta en un matí d’abril sortirà publicada el mes de maig en una nova revista científica que crea al mateix Cajal.

El descobriment de Cajal és una fita en la història de les neurociències. Demostra les possibilitats de fer recerca malgrat les mancances i la preeminència de l’esperit creatiu. De Cajal hi ha encara molt a aprendre. Per què se’n parla tan poc?

DIARI DE GIRONA, 18 d’abril de 2013
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/04/18/neurona-barcelona-125-anys/613412.html

www.drjosepcornella.com
Psiquiatra a Girona


dijous, 11 d’abril del 2013

DE VEGADES LA PAU

De vegades la pau, no és més que por... Així cantava Raimon a finals dels seixanta, quan la nit planava sobre el nostre món. I la nit segueix fent basarda. Se succeeixen les guerres i les amenaces nuclears. Les pors que genera una crisi a la qual no es veu final afecten cada dia més persones. La història es repeteix. I no n'aprenem. Busquem la pau i no la trobem. O seguim confonent la pau amb la por. Es parla molt de pau. Però passa sovint que aquesta és una paraula buida, per no dir res, o per acontentar consciències.

Precisament, avui fa cinquanta anys que un home, conegut com el "Papa bo", va publicar una carta dirigida a tots els homes de bona voluntat, en què indicava uns camins per aconseguir una pau veritable i duradora. Fou l'11 d'abril de 1963. Joan XXIII, malgrat el dolor que li produïa la greu malaltia que patia (li quedaven menys de dos mesos de vida), caminava amb una gran il·lusió cap a l'escriptori on signaria aquell document dirigit a tota la humanitat. L'havia mantingut en secret, com tantes coses importants que féu en la seva vida. Però l'havia impressionat, diuen, el fet de ser testimoni de la tensió que es va viure amb motiu de la crisi dels míssils. En aquell octubre del 62, la seva mediació havia sigut clau.

Aquella carta, coneguda com a Pacem in terris, va tenir un ressò universal, molt més enllà del que el mateix papa podia imaginar. La seva reflexió va arribar a la seu de les Nacions Unides i va ser elogiada pel mateix secretari general del partit comunista de la Unió Soviètica, Nikita Kruschev. Bàsicament, es destacaven quatre fonaments per construir la pau: la veritat, la justícia, l'amor i la llibertat. Deixa clar que la pau no es pot bastir des del temor ni la por, ni des de la carrera armamentística. És aleshores quan la pau no és més que por. O, com canta Raimon, és una pau amb gust de mort, una falsa pau que es confon amb el silenci del desert, sense veus ni arbres, com un buit immens on moren els homes. Quan la pau no és més que por, apareixen els odis, els egoismes i les divisions.

En un món complicat com el nostre, és molt important educar per la pau. La veritat ha d'estar per davant de tot, malgrat veiem com s'empra la mentida per justificar interessos personals. L'educació per la justícia és fonamental per aprendre a donar a cadascú allò que li correspon. Educar en l'estimació suposa superar egoismés i estar pendent dels altres. I encara ens queda l'educació per la llibertat. El nen necessita saber i conèixer els seus límits per accedir a ser veritablement lliure.

I és que no hi haurà pau al món mentre no hi hagi pau a l'interior de cada persona.

Diari de Girona
www.diaridegirona.cat/opinio/2013/04/11/vegades-pau/612432.html

Dr. Josep Cornellà
www.drjosepcornella.com

dijous, 4 d’abril del 2013

NO A LA VIOLÈNCIA


Tinc la sensació de que el món està immers en una onada de violència a tots nivells. Hi ha guerres, declaracions de guerra, assassinats, crims, violació dels drets humans,... què podem fer? La ONU, discretament, ha votat una recomanació sobre el negoci de les armes. Obama intenta frenar la carrera del rifle domèstic. Però ens falta atacar el mal des de la base. Cal que els nens no perdin la sensibilitat; és important que es sentin incòmodes davant les imatges de violència.

Justament s’ha publicat un interessant estudi fet a la Universitat de Glasgow, Escòcia. Els investigadors han trobat una relació directe entre les hores davant la televisió i l’augment de conductes antisocials en nens de cinc anys. Afirmen que el límit estaria en les tres hores diàries. Més enllà, augmenta la vulnerabilitat cap a les conductes agressives i de intimidació dels companys. De fet, l'exposició d’un nen a un contingut violent a través de la petita pantalla (i costa trobar avui continguts no violents) el pot dur a imitar allò que veu com a forma de resoldre conflictes, al mateix temps que el fa menys sensible davant les situacions de violència. El nen s’hi acaba acostumant. El nen pot acabar convençut de que el nostre món és un lloc terrorífic (i, de fet, ja va camí de ser-ho) amb les conseqüències de pors i neguits associades al trauma psicològic.

El televisor està present a les llars. I els nens petits en son uns grans consumidors. N’hi ha que ja s’hi aixequen al matí, i esmorzen davant la pantalla. Van sumant minuts televisius. Poden seguir hores i més hores fins arribar la nit. I el cervell del nen és aquesta esponja que va absorbint, en silenci, totes les imatges i tots els diàlegs, sense qüestionar res, sense cap mena d’argument. El nen sol estar entretingut davant l’aparell. No molesta als adults amb aquesta activitat passiva. I això ja sol ser suficient per a justificar-lo. I, sovint, el nen, des de petit, ha vist el televisor a la seva habitació, com un company més, un estri que fa companyia i entretén sense el control dels adults.

Per a mi, aquest estudi fet a Escòcia és un advertiment sobre un ús inadequat que es pot fer d’un aparell que, en si, no és dolent. Però tot aparell serà dolent quan impedeixi l’ús de la paraula, el do més gran que tenim els humans. I és que sense la paraula, sense l’argumentació, sense la discussió i sense el sentit crític, serà impossible transmetre als nens la desitjada cultura de la pau.

DIARI DE GIRONA, 4 d’abril de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/04/04/no-violencia/611351.html

Tractament del Trastorn del Comportament a Girona
http://www.drjosepcornella.com/trastorn-comportament.php

Tratamiento del Trastorno del Comportamiento en Girona
http://www.drjosepcornella.com/es/trastorno-comportamiento.php

Dr. Josep Cornellà Canals

Psiquiatria i psicologia infantil a Girona
c. Barcelona, 2, 4rt 3a
17002 Girona 
Telf: 972 208 670