SOBRE LA PÍNDOLA

Segons els darrers sondejos, una de cada quatre gironines que demana la píndola de l’endemà, repeteix. Un 35,3 % de les noies que consumeixen aquest fàrmac té entre 15 i 19 anys, fet que indica que es tracta d’un fàrmac molt utilitzat entre menors d’edat. Com s’explica?

La primera reflexió apunta a que manquen programes d’educació sexual. S’ha repetit sovint: sobra informació, manquen educació i reflexió. ¿Pot deixar-nos tranquils la xerrada feta a classe on s’expliquen els òrgans reproductors i la seva fisiologia, i es fa un repàs exhaustiu sobre els mètodes de prevenció dels embarassos no desitjats?. Es deixa prou clar que la píndola de l’endemà no està inclosa dins aquests mètodes? S’expliquen amb detall els efectes que té aquesta píndola sobre l’equilibri hormonal de la noia?.

La segona reflexió és sobre el paper de la família. Sembla com si, darrerament, s’hagi potenciat la idea de que són els estaments públics els qui tenen cura d’aquesta informació (si us plau, no en diguem educació) sexual. On queda la família? Sembla que es doni per suposat que els pares són analfabets o retrògrads per enfocar a casa el tema de la sexualitat dels fills. Però cap poder públic, en un estat de dret, té facultats per usurpar als pares la capacitat i la responsabilitat de educar els seus fills.

I la tercera reflexió apunta sobre el paper dels medis. ¿Com gosem lamentar-nos del fracàs dels nostres programes de prevenció quan des de la televisió pública es banalitza la sexualitat?

S’ha començat la casa pel teulat i fallen els fonaments; uns fonaments. Tot programa d’educació sexual que vulgui ser eficaç haurà de començar per una atenció directa cap els pares a fi reconèixer la seva funció educativa i oferir-los els continguts bàsics que els encoratgessin a ser educadors integrals dels seus fills.

Més fonaments: no hi pot haver programa d’educació sexual que no comenci per l’educació dels valors fonamentals que integren la vida humana i, de manera especial, el respecte cap el propi cos i cap el cos de l’altre, i la responsabilitat que tota actuació afectiva suposa, més enllà dels impulsos.

Quan la sexualitat es desvincula de l’estructura de la personalitat, comencen els problemes. I, tractant-se d’adolescents, els problemes poden ser molt greus. La utilització de la píndola postcoital com a mètode anticonceptiu suposa una agressió cap el cos de la noia que la pren i una deformació en la concepció de la sexualitat. Els possibles beneficis queden greument qüestionats per aquests efectes secundaris greus.

AUTOCONTROL SALUDABLE

Qualsevol lloc públic... Un nen de quatre anys diu que té set. Insisteix, crida i marraneja. Té set... S’impacienta i pica de peus. Té set... Quina serà la reacció dels seus progenitors, allà presents? Gosaran dir-li que té que esperar i aprendre a controlar-se? O faran el que calgui per donar-li un got d’aigua?

Una de les situacions del món actual, de la que gairebé no en som conscients, és que ens hem acostumat a la immediatesa. Premem un botó i seleccionem el canal de televisió que ens agrada. I amb un altre clic podem navegar per les immensitats de l’espai cibernètic. No som conscients de la automatització de molts dels nostres actes. I quan una cosa no ens funciona a la primera de canvi, ja ens hi mostrem impacients.

Els nens no son aliens a aquesta nostra situació. I es fa difícil que un nen sigui capaç de esperar quan desitja una cosa. Amb l’objectiu de no causar-li frustracions, moltes vegades s’oblida que la capacitat d’autocontrol és un valor que cal aprendre.

Un estudi fet a la Universitat de Duke, a Durham (Estats Units) ha demostrat com els nens que aprenen les habilitats de l’autocontrol, la meticulositat, la autodisciplina i la perseverança tenen més probabilitats de tenir a l’edat adulta una millor qualitat de vida, sense que hi tingui res a veure ni el nivell intel·lectual ni la classe social. Concretament, els investigadors demostren com els nens que, als tres anys, tenen ja una capacitat per l’autocontrol, tenen menys probabilitats, quan són grans, de tenir problemes de salut en general, de consumir drogues, o de cometre actes delictius. Al mateix temps, tenen una millor capacitat per gestionar els temes econòmics.

Dins el mateix estudi, en una mostra de cinc-cents bessons no idèntics (però que suposa unes molt semblants condicions d’educació i entorn social), aquells que puntuaven més baix en les mesures d’autocontrol als cinc anys, eren més propensos que els seus germans per començar a fumar, fracassar en els estudis i participar en conductes antisocials a l’edat de dotze anys.

Tanmateix, l’estudi afirma que l’autocontrol és educable; quan es millora, es milloren també les perspectives de futur.

Aquell nen de quatre anys segueix queixant-se de set... És possible que amb el lloable propòsit de no causar-li un disgust, algú corri a cercar un got d’aigua. La nostra cultura ens hi aboca. Però no podem oblidar les qualitats preventives que té l’aprenentatge de l’autocontrol.

QUI TÉ MARE...

Diuen que qui té mare menja coca... I alguna cosa més. El paper de la mare en l’atenció i educació primerenca del nen és fonamental. Ja ho havia descrit René Spitz als camps de concentració dels nazis: els nadons de mares jueves que, en aquella situació de marasme total, quedaven al costat de les seves mares, vivien. Com podien, però vivien. En canvi, els nadons que eren separats de les seves mares i atesos per personal especialitzat en confortables “nurseries”, emmalaltien i morien. I és que la interacció entre la mare i el fill en els primers mesos de vida és fonamental per garantir un desenvolupament equilibrat i estable.

L’Acadèmia Americana de Pediatria ha publicat un interessant estudi en que es demostra com aquesta interacció única i privilegiada és un bon estri de prevenció de conductes violentes en els adults. Especialment, s’ha demostrat en països en vies de desenvolupament. Aquells nens que, durant els primers anys de vida, rebien una estimulació i interactuaven a través del joc amb les seves mares, esdevenien adults amb un nivell intel·lectual més elevat, aconseguien millors fites educatives i participaven en menys baralles i actes violents que aquells que no havien rebut aquesta estimulació materna, malgrat, a vegades, les conseqüències de la malnutrició deixaven seqüeles d’un escàs desenvolupament físic. Gran part de la prevenció passa per la capacitat de jugar.

Aquesta interacció de la mare amb el fill era molt més important que unes esmerades i mesurades atencions de puericultura, ja que, segons s’ha pogut veure, influeix molt positivament en l’autoestima dels nens.  

Avui tenim tecnologia i tenim propostes d’una suposada necessitat d’ensenyament dels nens des de les edats més primerenques. Però avui ens manquen joguines que permetin una interacció i un ús adequat de la paraula. No cal que es tracti de joguines pedagògiques. No. El paper de la joguina ha de ser el de permetre que el nen expressi les seves emocions i els seus sentiments a través de la imaginació. Tampoc cal que s’utilitzin paraules carregades de sentit... Cal, senzillament, utilitzar la paraula senzilla i tendre, con diria Serrat, a través la qual, durant milers de generacions, els humans han sigut capaços de transmetre’s sentiments i comunicar-se emocions. La paraula que, sovint, esdevé cançó... Les cançons de bressol també ajuden a educar!.

Educar, que és tasca del pares, comença a partir del mateix dia del naixement. I no calen manuals ni pautes. Cal, senzillament, deixar que els sentiments s’expressin. Cap mare, des de la bona fe, actuarà malament envers el seu fill.

SOPAR EN FAMÍLIA

La obesitat preocupa. És una epidèmia que afecta especialment els anomenats països desenvolupats. Però ens costa entendre que la obesitat és un problema, i que és un problema que pot donar altres problemes... Hem estat acostumats a l’anomenada societat del benestar, en que no ens mancava res, i la obesitat era gairebé un signe d’aquest benestar. Però, mica a mica, es va prenent consciència de que la obesitat és un problema, i cal destinar esforços per fer una prevenció efectiva d’aquesta situació que va en augment. S’han fet diversos estudis per aconseguir frenar aquesta tendència al sobrepès. M’ha semblat especialment interessant una publicació de l’Acadèmia Americana de Pediatria, basada en estudis sobre nens de quatre anys i les seves famílies, i que arriba a la conclusió de que la prevenció de la obesitat en els nens (primer pas per fer front a la obesitat dels adults) passa per tres bons hàbits que cal establir a la rutina de cada llar: sopar en família, dormir suficientment, i limitar la televisió.

El factor més decisiu és el fet de sopar en família al menys cinc vegades a la setmana. D’entrada, semblaria que és el més lògic del món sopar en família, ja que és l’àpat que més facilita que es puguin aplegar pares i fills al voltant de la taula. Però les situacions diverses de cada família fa que, sovint, els pares i els fills sopin en horaris separats. Aleshores el fet de menjar per les seves connotacions d’acte social per convertir-se tan sols en un acte de nutrició. S’oblida tot el context de intercanvi d’emocions i sentiments que es pot donar al voltant de la taula, i la possibilitat d’expressar a través de la paraula totes les experiències (bones i dolentes) del dia. Quan l’ansietat no s’expressa a través de la paraula, pot cercar vies d’expressió a través de la golafreria.

Els altres dos consells són obvis i van destinats a evitar l’estrès i donar un sentit de rutina horària a les moltes ocupacions de cada dia. El descans és important; els nens de quatre anys haurien de dormir unes deu hores i mitja cada nit. I cal, tanmateix, limitar l’estona de televisió a un màxim de dues hores diàries, entre setmana. Sovint s’ha vinculat el fet de mirar la televisió amb el consum dels anomenats “snaks”, d’alt contingut en greixos i calories.

Aquests tres hàbits s’han mostrat eficaços i suposen un important factor de protecció en front de la obesitat en la gran majoria de nens de quatre anys (una bona edat per establir bones i saludables costums). No importa ni la possible obesitat familiar, ni el nivell d’educació dels pares, ni la situació econòmica, ni la tipologia de la família.

http://www.drjosepcornella.com/orientacio-familiar.php