INFERMERES A L’INSTITUT

Dimecres passat, al Diari de Girona, apareixia la noticia de que les infermeres proposaven treballar en escoles i instituts de manera permanent. La campanya itinerant de la Fira de les Cures mostra una ferma voluntat per atendre a nens i adolescents als seus centres acadèmics, amb l’objectiu d’ajudar-los a adquirir hàbits saludables. És una idea excel·lent i que ja seria hora que s’implantés.

Al nostre país sempre ens hem delit per els programes pilot i les diferents iniciatives del polític o del funcionari de torn. Ens ha costat, des de sempre, i governi qui governi, mirar quins son els programes que funcionen, com funcionen, i, en definitiva, fer-ne una rèplica. Replicar és un verb ben poc conjugat. O, mal conjugat.

Fa uns anys, seguint models validats a diversos països, vàrem proposar i iniciar aquesta col·laboració entre infermeria i ensenyament. Per diversos motius, va funcionar de manera molt irregular, i amb alts i baixos. Hi ha centres on hi ha infermeres que mantenen una presència puntual, però efectiva, treballant amb una població que, essent sana, està abocada a situacions de risc.

En aquests moments, la crisi pot ser el justificant universal per no fer res. Però si cal invertir, és precisament en la prevenció de problemes que, a la llarga, poden suposar una enorme despesa a la societat. Tot allò que s’inverteixi en adolescència, té una garantia d’èxit. Més gran o més petit; però sempre és rendible.

Per tant, seria molt benvingut un programa que suposés aquesta presencia continuada de les infermeres als instituts, treballant amb els equips docents en tot allò que calgui per prevenir uns consums de tòxics que van en augment, les patologies de l’àmbit alimentari, els problemes derivats d’una sexualitat mal entesa, i tota la problemàtica psicològica dels adolescents. La infermera, com a element més del personal docent del centre, té una influència cabdal en la formació dels hàbits de salut. No és aquell personatge foraster que, en una situació concreta, va a fer una conferència. Per magistral i treballada que sigui. En aquests moments, per exemple, hi ha publicacions amb evidencia científica, en que es demostra que el fet de que un policia vagi a l’Institut a fer una xerrada sobre drogues o sobre els perills de Internet, sol ser més perjudicial que beneficiosa. En canvi, els programes preventius, duts a terme per infermeres formades degudament, i que estan integrades a l’staff del personal docent, tenen efectivitat. Ens hi juguem molt com per no tenir en compte el que ens diuen aquells professionals que fan avaluació de programes....

DIARI DE GIRONA, 22 de maig de 2014.

Dr. Josep Cornellà i Canals

Psiquiatra a Girona

AVORTAMENT I SALUT

El dilluns 2 de desembre llegíem al Diari de Girona que el 68 % de les gironines embarassades menors de 18 anys decideixen avortar. Segons la notícia, 47 noies menors de 15 anys haurien quedat en estat entre els anys 2006 i 2011. Només 7 haurien seguit endavant amb l’embaràs. Aquestes xifres no contemplen possibles casos no detectats. D’entrada, són xifres que preocupen. Se’m ocorren dues reflexions.

La primera és sobre la utilitat dels programes de “salut sexual”. Són programes que funcionen o no funcionen? Tinc els meus dubtes. Quan vaig tenir accés a l’estudi crític que va fer l’oficina de programes per adolescents de la Organització Panamericana de Salut vaig comprendre amb quina frivolitat tenim el costum de engegar “programes pilot”, amb web inclosa, i quedar-nos tan amples. Qualsevol programa ha de ser objecte de revisió crítica en funció dels seus resultats. No n’hi ha prou amb informar; cal formar! I la formació és educació quan ensenya a tenir criteri i a saber manejar la pròpia vida. L’educació sexual (que no és formació sexual) s’hauria de incloure en tot un programa de formació de la persona humana des dels valors, amb participació activa dels propis adolescents i de les seves famílies. Actualment hi ha pares que ja confien en que a l’escola li explicaran “aquestes coses”, fent dimissió de la seva funció educativa.

La segona reflexió és que tot avortament és un drama. Un desgavell a nivell hormonal, biològic; i una sotragada a nivell psicològic. I molt més encara si te lloc en edats tant primerenques, en adolescents. De cap de les maneres l’avortament (anomenat també, eufemísticament, “interrupció voluntària de l’embaràs”) és un mètode anticonceptiu més. No s’hi val a dir que si hi ha un embaràs no desitjat, per la causa que sigui, sempre queda el recurs de l’avortament per posar-hi remei. La manca de penalització no eximeix la reflexió ètica sobre el que suposa per la persona. Comencen a publicar-se alguns estudis científics sobre les conseqüències psicològiques dels avortaments. Per mantenir una neutralitat científica, els investigadors han de deixar de banda les possibles conviccions. Són les exigències de la ciència!. En tots aquests estudis, el comú denominador és que el fet d’avortar no suposa una millora en les perspectives de salut mental de la persona. És un punt de comú acord, fins i tot malgrat possibles desviacions ideològiques. Per tant, té poca base científica el fet d’afirmar que el seguiment de l’embaràs pot incrementar el risc de trastorn mental. Més aviat s’han publicat estudis en que es demostra com les interrupcions voluntàries de l’embaràs suposen un major risc de trastorns mentals, molts d’ells associats a l’esfera emocional. Davant aquestes xifres, cal, sens dubte, fugint de demagògies, fer una reflexió sobre el que es fa i perquè es fa.

DIARI DE GIRONA, 5 de desembre de 2013.

Dr.Josep Cornellà

Psiquiatra infantil i jovenil a Girona

HANNAH I LA MARIHUANA

En el seu moment va ser Hannah Montana i va tenir una munió de fans i de seguidors. Va crear imatge entre la gent jove. I fa poques setmanes, la protagonista de la sèrie, Miley Cyrus en la realitat, va fer un gest de menyspreu cap els seus admiradors. A la cerimònia d’entrega dels premis MTV d’Europa, a Amsterdam, va embolicar i va encendre el que semblava ser un porro de marihuana, davant el públic i davant les càmeres, en el seu discurs d’acceptació del premi al millor vídeo. El gest suposa un repte i una normalització d’una acció que, en principi, hauria de ser reprovable. La popularitat de l’actriu fa que aquesta acció arribi molt més enllà i, especialment, a gent jove. Quin és el missatge que arriba? Doncs que no n’hi ha per tant, que això de la marihuana és un producte natural i que fins i tot les “estrelles” en fan ostentació en públic.

No es tracta de fer un judici moral sobre les accions d’aquesta actriu que ens te acostumats a muntatges estrafolaris. Es tracta més aviat de contrastar la imatge que ella vol donar amb la terrible realitat de molts dels fumadors de cànnabis.

Actualment estan augmentant els casos de la anomenada “patologia dual”. Es tracta de gent jove, sovint adolescents, que, en un moment donat d’angoixa o depressió davant una vida que no aconsegueixen controlar, troben confort i benestar amb el consum dels derivats de la marihuana. Lluny de resoldre els seus conflictes interns, la droga fa que aquests augmentin i s’agreugin. La simptomatologia pot ser greu, fins a arribar al brot psicòtic d’incert pronòstic. Però, en el millor dels casos, apareixen indicis de desmotivació, absència de sentit a la vida, i avorriment. El fracàs escolar precedeix al fracàs personal. Tot s’enfonsa; res té sentit. El problema és greu quan el consum té lloc durant els anys de l’adolescència. Són uns moments molt delicats per el procés maduratiu del cervell. Els canvis hormonals produïts per l’esclat de la pubertat modifiquen l’estructura cerebral, on hi ha una poda d’algunes de les connexions que s’havien anat construint des del naixement. El cervell es prepara per assumir una funció adulta. Però no deixa de passar per uns moments en que la pèrdua de connexions el fa molt vulnerable. La irrupció de la droga en aquest procés maduratiu pot deixar unes greus seqüeles psiquiàtriques per tota la vida. On podran arribar? Els pronòstics són cada vegada més pessimistes. Avui, en molts àmbits psiquiàtrics, la marihuana i els seus derivats són considerats ja com a “drogues dures”. La prevenció eficaç és la única eina possible!

DIARI DE GIRONA, 28 de novembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra a Girona

ADOLESCENTS A L’ESTIU

Les vacances d’estiu són llargues i, sovint, passa que, després dels primers dies, els fills adolescents diuen que s’avorreixen i no saben que fer. Ja no els interessen les activitats que feien altres anys. Amb el seu pensament ha canviat també la seva manera de veure el món. Aquesta situació que, d’entrada és desconcertant, no deixa de ser una oportunitat per descobrir nous interessos i noves aficions. Lluny de forçar el fill a fer activitats en que no s’hi sentirà a gust, es tracta de explorar nous horitzons en les seves preferències. Allò que interessava al nen pot haver perdut tot l’encant per l’adolescent. Aquesta és una nova oportunitat per la formació i el creixement de l’adolescent.

Cada vegada són més les entitats que ofereixen una gran varietat d’activitats. Cal planificar amb temps. Escoles, instituts, biblioteques, centres cívics, parròquies i entitats culturals segueixen oferint activitats d’estiu que tenen el seu interès. Hi ha molts campaments d'aventura i a l'aire lliure que ofereixen programes per adolescents. El ventall d’activitats és ampli: esports, arts, música, teatre, informàtica, animals, cuina, idiomes... Segur que hi ha un programa que compleixi els requisits que ell necessita. A més, cal no oblidar que despertar els interessos del fill adolescent pot ajudar-lo en l'elecció de la seva carrera. També hi ha l’opció de dedicar un temps a la formació. Es pot plantejar com a una inversió de futur. L’estiu pot ser un bon moment per fer aquelles activitats que, durant el curs, no ha tingut temps de fer. Els idiomes en són un exemple. I no oblidem el treball, més enllà dels 16 anys. És una oportunitat de col•laborar a l’economia familiar, especialment a les seves despeses.

Però no s’ha d’oblidar mai el voluntariat social. vivim en una situació de crisi, amb greus necessitats socials. On no arriba la Administració, hi ha d’arribar l’acció social del voluntariat. Hi ha moltes entitats que necessiten col•laboració desinteressada. Des de bancs d’aliments fins a centres per gent gran, passant per centres de suport als més desvalguts. El voluntariat és una gran oportunitat a fi de que l’adolescent conegui la situació del món que l’envolta, i l’ajudi a sortir de l’egocentrisme que li és propi de l’edat. Pot ser dur d’entrada. Però, a la llarga, és bo que l’adolescent se senti necessari per donar part del seu temps i de la seva experiència, de forma gratuïta, i que se senti estimat i valorat per la seva acció. El voluntariat social és una experiència molt enriquidora per l’esperit inquiet de l’adolescent i li ofereix una perspectiva diferent de la vida. I, sobre tot, l’ajuda a tocar de peus a terra. En un món que cada vegada té més necessitats, el voluntariat és una oportunitat d’or per la formació humana de la persona.

DIARI DE GIRONA, 8 d’agost de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra especialitzat en conductes d'adolescents a Girona

BRETXES DIGITALS I ASSETJAMENT

L’assetjament entre adolescents a partir de les noves tecnologies informàtiques va en augment. I succeeix, sovint, sense que els pares en tinguin coneixement. Més del 12% d’alumnes de secundària i batxillerat han reconegut haver rebut trucades o missatges amb insults o amenaces. I més d’un 14 %, a les mateixes franges d’edat, reconeixen haver-ho fet. Molts adults no són conscients del patiment que es pot ocasionar a través de la xarxa, això que en diuen “ciber-assetjament”.

Que poden observar els pares? No hi ha un quadre típic i universal. Però sempre han de cridar l’atenció els canvis d’hàbits en els fills, ja sigui en l’ús de dispositius mòbils o de Internet, absències repetides a classe, absència en activitats engrescadores, disminució en el rendiment acadèmic, pèrdua de capacitat per concentrar-se, canvis o desaparició d’amistats... També pot aparèixer insomni, i mal de cap o mal de panxa.
El nen que és víctima d’aquesta situació s’ho passa malament, pateix. Les burles poden tenir un ampli abast, i el temps d’assetjament s’allarga. Hi ha un risc important pels trastorns en l’estat d’ànim, així com per les temptatives de suïcidi, que sempre cal prendre seriosament.

Cal afegir la falsa sensació de impunitat i anonimat que pot tenir l’agressor a Internet, i les dificultats per detectar aquesta greu forma d’assetjament. I és que hi influeix enormement l'anomenada bretxa digital. Per primera vegada en la història de la humanitat, els més joves saben més que els adults en un tema concret. I és que els nostres adolescents han nascut a l’era tecnològica, però en general no han tingut una educació prèvia per fer un bon ús d’Internet, ni en coneixen els seus riscs. Saben utilitzar l’eina, però no saben com fer-ho de manera segura.

Per saltar aquesta escletxa, els pares s’han de formar en tot allò que suposa l’era digital, els mecanismes de control que hi ha, i sobre com transmetre als seus fills que a l’àmbit virtual han de regir les mateixes normes de convivència i de respecte que a la vida re
al. No es tracta de prohibir. Cal educar tan bon punt els menors comencen a jugar amb les noves tecnologies. Tal vegada ja als 2 o 3 anys...

I, malgrat ens enlluernen les noves tecnologies, els pares no s’han de sentir mai en inferioritat de condicions davant els fills. Els menors poden conèixer la tecnologia. Però els pares tenen el coneixement de la vida i la responsabilitat educativa davant la mateixa. I això ho han de fer, cal no oblidar, des de l’ús de la paraula i del raonament crític. Tot pot ser bo si s’utilitza a fi de be. Però no serà bo si ens deixem utilitzar.

DIARI DE GIRONA, 20 de juny de 2013
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/06/20/bretxes-digitals-assetjament/622693.html

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona

A CAU D’ORELLA

Va ser un dia lluminós d‘un mes d’abril. Ja no sé si fa tres anys o en fa sis. Poc importa. Però cada mes d’abril em porta els mateixos records. Aquell noi tenia gairebé vint anys. I potser en feia dos que ens coneixíem. Havia vingut pel despatx en busca d’orientació en els estudis. No anava del tot malament, i havia ja començat a la Universitat. Potser era el seu segon any universitari. O el tercer. Tampoc importa.

No feia tant que m’havia confessat que havia començat a consumir marihuana. Potser feia mig any. Al començament, li anava bé. El tranquil·litzava, em deia, i l’ajudava en les relacions socials. I ho justificava com fan tants i tants joves. No et preocupis, asseverava, no és més que un producte natural i jo controlo.

Havia començat a fumar per combatre l’estrès de la vida que cada vegada es diversifica més i aquella sensació de no arribar a tants compromisos. Havia començat amb uns “calos” al dia, i havia anat augmentant. Ara un porro diari, ara dos, i, potser, fins a tres. Tenia clara la no maleficència d’una herba que li era tan assequible entre els amics i que, fins i tot, es podia conrear a casa, en un test al balcó. Tot legal! Jo controlo, em repetia. No li servia cap dels meus arguments.

I, mica a mica, van començar les paranoies. Primer eren controlables. Més endavant, li envaïen el pensament. I va aparèixer la pluja d’idees i els pensaments estranys que no el deixaven viure. Aquesta és l’expressió: “no el deixaven viure”.

I la primavera fou molt dura per aquell noi. Vàrem tenir unes quantes entrevistes. La vida anava deixant de tenir sentit per a ell. Cada vegada se sentia més absent de la família i dels amics. Per què seguir? El dolor psíquic cada vegada era més potent. I és que el dolor psíquic pot ser molt més malèvol que el dolor físic. No hi ha analgèsics que ens siguin útils.

Un dissabte em va trucar. Ens vam veure. Vàrem estar parlant una bona estona. Malgrat la desesperança, tenia confiança en que se’n podria sortir. Per enèsima vegada em va jurar que deixaria els porros i que apostaria per una vida que se li feia difícil. Podia comptar amb l’ajut de les persones que l’estimaven. I amb els professionals que l’ateníem. Aquell dissabte em va dir, a cau d’orella: “Evita que cap noi pugui passar pel calvari que estic passant: la marihuana m’està matant el cervell... Fes-ho saber!”

L’endemà, aquell matí de diumenge clar i lluminós d’abril, aquell noi se’n va anar. No pogué aguantar més el dolor psíquic. La seva vida es va extingir sota les vies del tren. Per a mi fou un accident. O, tal vegada, un homicidi: la marihuana mata!

DIARI DE GIRONA, 25 d’abril de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/04/25/cau-dorella/614451.html

Tractament d'accions a Girona
http://www.drjosepcornella.com/addiccions.php

OBSERVACIONS CÍVIQUES

Un vespre qualsevol, a Girona, en una línea qualsevol del bus urbà. El vehicle va força ple. Pugen un nen d’uns vuit anys, seguit d’una senyora que, endevino, podria ser la seva mare, i una altra senyora. Aquesta és gran, i, per caminar, s’ajuda amb un bastó. Queda només un seien buit al bus. El nen, ràpid, va i s’hi asseu. La mare somriu, i es queda al costat. La senyora gran, amb més dificultat en el caminar, s’ho mira. I es queda dreta. El nen seu, la mare somriu, i un senyor, anònim, s’aixeca i ofereix el seu seient a la persona gran, que ho agraeix. El nen no ho vist. La mare, si hi ha vist, ho ha dissimulat molt bé. I l’autobús segueix.

A Barcelona. Línia 5 del metro. A la parada del Clínic puja força gent. Em crida l’atenció una senyora amb un perfil que no enganya: semblant terriblement pàl•lid, mocador al cap que dissimula una alopècia, i signes de fatiga a l’expressió del rostre. No hi ha lloc per seure. Quatre adolescents, des dels seus seients, van jugant amb seu iPhone, riallers i absents al drama que no oculta la passatgera nouvinguda. Ella, dreta, s’agafa com pot a una de les barres del ferrocarril. Ells segueixen,jugant, aclofats als seus seients. Baixo del metro a Horta. L’escena no ha canviat.

Són observacions cíviques; dues observacions de la vida diària que m’han fet pensar en la necessitat d’allò que hauria de ser la norma cívica, l’educació bàsica per la convivència humana. Qui educa? D’entrada penso i afirmo que la tant fiscalitzada “Educació per la ciutadania” no ha servit de res. Això, en el cas de que s’hagi ensenyat d’una manera correcta. Possiblement, aquesta assignatura ha sigut un de tants invents per omplir uns currículums acadèmics amb belles intencions, sense tenir en compte la necessitat dels continguts.

Qui educa? Després he pensat que les normes d’educació, allò que en dèiem “urbanitat”, s’ha d’ensenyar a casa i cal predicar-les amb l’exemple. Que no s’hi val en confiar-ho tot a l’escola, dimitint de les tasques inherents a la condició de pares.

I, finalment he tornat a un vell concepte: l’educació és tasca dels pares. Cal evitar confusions. El nen és educat des de que neix per uns pares, per una família. I aquesta educació es basa, sobre tot, en la defensa d’uns valors de convivència i en un exemple de vida. I l’escola, des de l’ensenyament, reforça aquesta educació rebuda a casa. La col•laboració entre l’escola i la família rau en aquesta reciprocitat educativa; no en que els pares ajudin els fills a fer els deures... A cadascú allò que li pertoca!

DIARI DE GIRONA, 7 de febrer de 2013. www.diaridegirona.cat/opinio/2013/02/07/observacions-civiques/603126.html

www.drjosepcornella.com

SOBRE LA PÍNDOLA

Segons els darrers sondejos, una de cada quatre gironines que demana la píndola de l’endemà, repeteix. Un 35,3 % de les noies que consumeixen aquest fàrmac té entre 15 i 19 anys, fet que indica que es tracta d’un fàrmac molt utilitzat entre menors d’edat. Com s’explica?

La primera reflexió apunta a que manquen programes d’educació sexual. S’ha repetit sovint: sobra informació, manquen educació i reflexió. ¿Pot deixar-nos tranquils la xerrada feta a classe on s’expliquen els òrgans reproductors i la seva fisiologia, i es fa un repàs exhaustiu sobre els mètodes de prevenció dels embarassos no desitjats?. Es deixa prou clar que la píndola de l’endemà no està inclosa dins aquests mètodes? S’expliquen amb detall els efectes que té aquesta píndola sobre l’equilibri hormonal de la noia?.

La segona reflexió és sobre el paper de la família. Sembla com si, darrerament, s’hagi potenciat la idea de que són els estaments públics els qui tenen cura d’aquesta informació (si us plau, no en diguem educació) sexual. On queda la família? Sembla que es doni per suposat que els pares són analfabets o retrògrads per enfocar a casa el tema de la sexualitat dels fills. Però cap poder públic, en un estat de dret, té facultats per usurpar als pares la capacitat i la responsabilitat de educar els seus fills.

I la tercera reflexió apunta sobre el paper dels medis. ¿Com gosem lamentar-nos del fracàs dels nostres programes de prevenció quan des de la televisió pública es banalitza la sexualitat?

S’ha començat la casa pel teulat i fallen els fonaments; uns fonaments. Tot programa d’educació sexual que vulgui ser eficaç haurà de començar per una atenció directa cap els pares a fi reconèixer la seva funció educativa i oferir-los els continguts bàsics que els encoratgessin a ser educadors integrals dels seus fills.

Més fonaments: no hi pot haver programa d’educació sexual que no comenci per l’educació dels valors fonamentals que integren la vida humana i, de manera especial, el respecte cap el propi cos i cap el cos de l’altre, i la responsabilitat que tota actuació afectiva suposa, més enllà dels impulsos.

Quan la sexualitat es desvincula de l’estructura de la personalitat, comencen els problemes. I, tractant-se d’adolescents, els problemes poden ser molt greus. La utilització de la píndola postcoital com a mètode anticonceptiu suposa una agressió cap el cos de la noia que la pren i una deformació en la concepció de la sexualitat. Els possibles beneficis queden greument qüestionats per aquests efectes secundaris greus.

INTERNET DEPRIMEIX?

M’ha cridat l’atenció un estudi que s’ha publicat en una prestigiosa revista científica sobre el paper que pot tenir l’ús abusiu de Internet en adolescents i joves. L’estudi es va fer a Austràlia, amb adolescents entre 13 i 16 anys, i és molt clar en les seves conclusions: el risc de depressió és el doble en aquells estudiants que utilitzen Internet de forma patològica.

A què es deu aquest fet? D’una banda, s’assenyala la manca de son. Sabem que molts adolescents que estan “enganxats” a Internet passen moltes hores que s’haurien de dedicar al descans nocturn a connectar-se a xarxes socials o a participar a jocs on-line. Tanmateix, el fet de involucrar-se en aquests jocs fa que els joves siguin més reactius cap el contingut del ciberespai. Resulta que el joc esdevé un fet real per l’adolescent; hi ha una elevada competitivitat entre els jugadors, i es pot viure el fracàs en el joc com un fracàs real en les pròpies vides. No es separa el món real del món virtual. Hi ha més món més enllà del joc de Internet? A vegades sembla que no. Aquell adolescent que ha reduït hores de son i ha retallat les hores de “convivència presencial” amb els amics i companys, serà molt més vulnerable davant les situacions de fracàs en el joc.

Aquest estudi i altres que s’han publicat recentment posen en evidencia i quantifiquen un problema que ja s’anava intuint; que la utilització patològica de Internet és una entitat real, i que, possiblement, és equiparable al joc patològic. Es tracta d’una nova addicció no farmacològica que pot afectar seriosament la salut mental.

No podem, però, parlar d’una relació de causa – efecte entre Internet i depressió. Més aviat cal considerar la situació de l’adolescent que viu “enganxat” a la pantalla i al ciberespai; es tracta d’un adolescent en que augmenta el seu aïllament social, amb una retirada dels contactes reals. Aquest aïllament social, i la possibilitat de resoldre el lleure des de la seva mateixa habitació, va creant un cercle viciós que el porta a augmentar el consum de Internet i agreujar la situació. I és que les persones que són més vulnerables per la depressió ja tenen una major propensió a l’aïllament social, de manera que en Internet troben una mena de remei a la seva problemàtica.

No es tracta de ser catastrofistes. Es tracta, més aviat, de no amagar la realitat. I la realitat és que l’avanç de les noves tecnologies porta una velocitat superior a la que necessitem per processar els seus riscs i els seus beneficis. Per tant, aquestes dades ens han de moure cap el disseny de programes de prevenció, educant per l’ús de Internet. Internet, com tants altres avenços, és essencialment positiu; tot depèn, però, de l’ús que se’n faci.

http://www.drjosepcornella.com/addiccions.php

QUI TÉ MARE...

Diuen que qui té mare menja coca... I alguna cosa més. El paper de la mare en l’atenció i educació primerenca del nen és fonamental. Ja ho havia descrit René Spitz als camps de concentració dels nazis: els nadons de mares jueves que, en aquella situació de marasme total, quedaven al costat de les seves mares, vivien. Com podien, però vivien. En canvi, els nadons que eren separats de les seves mares i atesos per personal especialitzat en confortables “nurseries”, emmalaltien i morien. I és que la interacció entre la mare i el fill en els primers mesos de vida és fonamental per garantir un desenvolupament equilibrat i estable.

L’Acadèmia Americana de Pediatria ha publicat un interessant estudi en que es demostra com aquesta interacció única i privilegiada és un bon estri de prevenció de conductes violentes en els adults. Especialment, s’ha demostrat en països en vies de desenvolupament. Aquells nens que, durant els primers anys de vida, rebien una estimulació i interactuaven a través del joc amb les seves mares, esdevenien adults amb un nivell intel·lectual més elevat, aconseguien millors fites educatives i participaven en menys baralles i actes violents que aquells que no havien rebut aquesta estimulació materna, malgrat, a vegades, les conseqüències de la malnutrició deixaven seqüeles d’un escàs desenvolupament físic. Gran part de la prevenció passa per la capacitat de jugar.

Aquesta interacció de la mare amb el fill era molt més important que unes esmerades i mesurades atencions de puericultura, ja que, segons s’ha pogut veure, influeix molt positivament en l’autoestima dels nens.  

Avui tenim tecnologia i tenim propostes d’una suposada necessitat d’ensenyament dels nens des de les edats més primerenques. Però avui ens manquen joguines que permetin una interacció i un ús adequat de la paraula. No cal que es tracti de joguines pedagògiques. No. El paper de la joguina ha de ser el de permetre que el nen expressi les seves emocions i els seus sentiments a través de la imaginació. Tampoc cal que s’utilitzin paraules carregades de sentit... Cal, senzillament, utilitzar la paraula senzilla i tendre, con diria Serrat, a través la qual, durant milers de generacions, els humans han sigut capaços de transmetre’s sentiments i comunicar-se emocions. La paraula que, sovint, esdevé cançó... Les cançons de bressol també ajuden a educar!.

Educar, que és tasca del pares, comença a partir del mateix dia del naixement. I no calen manuals ni pautes. Cal, senzillament, deixar que els sentiments s’expressin. Cap mare, des de la bona fe, actuarà malament envers el seu fill.

PERMISOS PATERNS

La llei actual diu que un noi/noia de 16 anys no podrà incorporar-se un pírcing, un tatuatge o una micropigmentació sota la pell sense comptar amb l’autorització signada dels pares o tutor legal. Aquestes “intervencions”, que poden estar més o menys de moda, suposen uns riscos dels que el client n’ha d’estar assabentat i ha de signar una mena de consentiment informat, com si es tractés d’una intervenció quirúrgica. I és que no es tracta de cap tonteria. Per exemple, el pírcing a l’ala nassal pot complicar-se amb una infecció cardíaca (endocarditis) de greus conseqüències. I si es fa a la llengua, el risc és més sever, ja que pot haver-hi una obstrucció de les vies respiratòries que posin en risc la vida. A part, hi ha el perill d’empassar-se el metall o de patir greus reaccions locals a nivell vascular. Una de les zones més vulnerables del cos és el cartílag de l’orella. Allà, el perill d’infecció (amb possibles conseqüències nefastes com pot ser la necrosi) és dels més greus. Podríem seguir amb altres conseqüències que es deriven de la pràctica de posar pírcings en diferents parts del cos: infeccions a les celles, alteracions dentals si es posa als llavis, infeccions si és al melic, etc. Els tatuatges fets a la zona lumbar poden suposar la impossibilitat de practicar una anestèsia epidural.

No tinc massa clar si aquesta llei s’aplica a tots els establiments on es practiquen aquestes petites intervencions quirúrgiques. Però la llei existeix i, en cas de complicació, hi ha un sistema penal que pot demanar responsabilitats. No deixa de ser, per tant, una mesura de protecció cap el menor, i un fre a possibles pressions ambientals. Al menys, l’aplicació de la normativa ofereix un temps per la reflexió.

Aquesta llei no es basa en el mateixos barems que la que s’ha aprovat per els casos d’avortaments en menors. Si bé la norma pot deixar tranquil·les moltes consciències (“En la decisió de l’avortament, almenys un dels representants legals, pare o mare, persones am pàtria potestat o tutors de noies amb edats compreses entre 16 i 17 anys, haurà de ser informat de la decisió de la noia”), recull també tot un ampli ventall d’excepcions a la norma que, en la pràctica, evita que les noies hagin d’informar els seus progenitors.

La realitat acaba amb un absurd: cal consentiment signat per part dels pares en cas de que el fill o filla de 16 anys vulgui fer-se un pírcing o un tatuatge, però no cal aquest consentiment si una noia de 16 anys vol avortar.

Una vegada més, es constata que manca una directriu per atendre la salut integral dels adolescents i joves. Sembla com si hi hagués un total desconcert per part dels nostres governants, i una manca de sentit de responsabilitat de la tasca que els hi hem encomanat.

www.drjosepcornella.com

DEL JOC A LES CONDUCTES DE RISC

Qui podia dir, fa uns anys, que l'exposició a determinades pel·lícules o a determinades músiques es pogués associar a conductes violentes? Qui podia preveure la importància que els videojocs podrien tenir en l'augment de conductes de risc per part dels joves? Tal vegada la situació ens sobrepassa.

L'arribada de les noves tecnologies ens obre uns interrogants que mai hauríem imaginat en relació amb el joc. Què suposa que un nen o adolescent pugui entrar, des de l'escenari del joc, des de les imatges d'una filmació o des de l'audició d'un tema musical, a curses de cotxes il·legals, a situacions de violència extrema o de conductes sexuals de risc?

Són escassos els estudis fets des del rigor científic. Hi ha hagut opinions, però sovint han mancat arguments. Darrerament, a la Universitat alemanya de Regensburg, s'ha dut a terme una seriosa revisió dels treballs sobre aquest tema i que tenen el seu suport en una metodologia correcta. Han avaluat estudis fets a Europa i als Estats Units durant els darrers vint anys i que inclouen una població que supera les 80.000 persones. Han evidenciat, des de diferents procediments de recerca, que hi ha una connexió clara entre l'exaltació del risc i l'augment de les conductes de risc. A llarg i a curt termini.

Destaquen que la magnificació del risc, procedent de diferents medis, pot tenir conseqüències potencialment greus, com morts, danys i elevades despeses econòmiques en una gran varietat d'àrees: abús de drogues, conducció temerària, joc, conductes sexuals de risc.
Els videojocs que exalten el risc són els que tindrien una influència més directa, immediata i perillosa en els nens i adolescents. Els videojocs suposen una participació activa de l'individu, fins a difuminar allò que pot ser virtual i fer-ho, d'alguna manera, real.

Aquestes dades em fan pensar que sovint manca reflexió i actuacions pausades davant l'arribada de les noves tecnologies. I com, sovint, nens i adolescents queden sols i indefensos davant la petita pantalla, sense que hi hagi possibilitat de cap acció educativa per part de qui l'hauria d'exercir. Les noves tecnologies ens obren moltes portes, i n'hem d'estar satisfets. Però, alhora, suposen incrementar el grau de responsabilització i d'implicació en la tasca educativa. Dins la família en primer lloc. I amb un control crític sobre els videojocs. I des de la participació social també. Com és que s'ha actuat amb tanta duresa i contundència contra el tabac, amb arguments de la preservació de la salut cardiopulmonar, i no es faci res, en canvi, per preservar la salut mental i la sana convivència entre els nostres menors? D'ells depèn el nostre futur.


Tractaments de conductes de risc a l'adolescència a Girona
http://www.drjosepcornella.com/conductes-risc-adolescencia.php

Tratamiento de conductas de riesgo en adolescentes en Girona
http://www.drjosepcornella.com/es/conductas-riesgo-adolescencia.php