INFERMERES A L’INSTITUT

Dimecres passat, al Diari de Girona, apareixia la noticia de que les infermeres proposaven treballar en escoles i instituts de manera permanent. La campanya itinerant de la Fira de les Cures mostra una ferma voluntat per atendre a nens i adolescents als seus centres acadèmics, amb l’objectiu d’ajudar-los a adquirir hàbits saludables. És una idea excel·lent i que ja seria hora que s’implantés.

Al nostre país sempre ens hem delit per els programes pilot i les diferents iniciatives del polític o del funcionari de torn. Ens ha costat, des de sempre, i governi qui governi, mirar quins son els programes que funcionen, com funcionen, i, en definitiva, fer-ne una rèplica. Replicar és un verb ben poc conjugat. O, mal conjugat.

Fa uns anys, seguint models validats a diversos països, vàrem proposar i iniciar aquesta col·laboració entre infermeria i ensenyament. Per diversos motius, va funcionar de manera molt irregular, i amb alts i baixos. Hi ha centres on hi ha infermeres que mantenen una presència puntual, però efectiva, treballant amb una població que, essent sana, està abocada a situacions de risc.

En aquests moments, la crisi pot ser el justificant universal per no fer res. Però si cal invertir, és precisament en la prevenció de problemes que, a la llarga, poden suposar una enorme despesa a la societat. Tot allò que s’inverteixi en adolescència, té una garantia d’èxit. Més gran o més petit; però sempre és rendible.

Per tant, seria molt benvingut un programa que suposés aquesta presencia continuada de les infermeres als instituts, treballant amb els equips docents en tot allò que calgui per prevenir uns consums de tòxics que van en augment, les patologies de l’àmbit alimentari, els problemes derivats d’una sexualitat mal entesa, i tota la problemàtica psicològica dels adolescents. La infermera, com a element més del personal docent del centre, té una influència cabdal en la formació dels hàbits de salut. No és aquell personatge foraster que, en una situació concreta, va a fer una conferència. Per magistral i treballada que sigui. En aquests moments, per exemple, hi ha publicacions amb evidencia científica, en que es demostra que el fet de que un policia vagi a l’Institut a fer una xerrada sobre drogues o sobre els perills de Internet, sol ser més perjudicial que beneficiosa. En canvi, els programes preventius, duts a terme per infermeres formades degudament, i que estan integrades a l’staff del personal docent, tenen efectivitat. Ens hi juguem molt com per no tenir en compte el que ens diuen aquells professionals que fan avaluació de programes....

DIARI DE GIRONA, 22 de maig de 2014.

Dr. Josep Cornellà i Canals

Psiquiatra a Girona

EDUCAR PER LA VIDA

Des de la perspectiva que donen els anys, i malgrat totes les critiques que es puguin fer, no hi ha dubte que els pares ens han donat la millor de les educacions possibles. Van ser capaços de privar-se ells mateixos per donar-nos a nosaltres part del que, per dret, els hi pertanyia. I, sense llibres ni receptes televisives, aplicant el sentit comú que dona la paternitat, ens van educar per la vida. Aquesta és l'assignatura més important. I, a més, la impartien des del saber innat que els havia estat transmès.

A casa aprenguérem que totes les persones son iguals; que no hi ha persones superiors a altres, que no té importància l’origen de cadascú. No es parlava encara de la paraula “solidaritat”, però, sense saber-ho, vàrem aprendre a exercitar-la. Més que conceptes, calia ser capaços d’ajudar a qui ho necessitava, d’acord amb les nostres possibilitats.

A casa aprenguérem que la educació i el respecte són les coses més importants per relacionar-nos amb els demès. Cada persona, en el seu lloc i en el seu treball, és una persona única i important. I aquesta “educació” suposava unes normes que es transmetien de generació en generació.

A casa aprenguérem el valor de les coses menys transcendents, com ser puntuals i gaudir amb el poc que teníem. I a ser capaços de seguir lluitant malgrat els obstacles. I el valor de l’amistat. I l’art de mantenir els bons amics. I ens van introduir en les beceroles d’unes creences transcendents, les seves, que després hem anat treballant. Però que, per nosaltres mateixos, mai hauríem descobert.

A casa aprenguérem a estimar. Aprenguérem el que vol dir estimar la parella, a comprendre el que significa estimar la família; el que vol dir tenir al costat algú que t’estima sense condicions. Sense estimació no s’educa.

Amb escassos medis, a casa aprenguérem a sorprendre’ns cada dia en descobrir quelcom de nou, i a meravellar-nos davant les petites coses. La vida no deixa de ser un do que es renova cada dia. I aprenguérem que som fruit d’una historia que enfonsa les seves arrels en una família concreta, amb les seves històries, llegendes i costums.

I aprenguérem la tolerància. Però la tolerància no és un acceptar-ho tot com a vàlid. Això és relativisme. Ser tolerant vol dir lluitar per allò que creiem, però sense imposicions i des dels arguments. Respectant allò que pensa l’altre, des dels seus arguments i des de les seves conviccions.

Tot això ho aprenguérem a casa. A l’escola ens ensenyaven, entre altres coses, moltes matemàtiques i llengua. Però, a casa, amb tota la precarietat de temps que suposava el fer hores extres, ens feien la assignatura més important: “educació per la vida”. Cal recordar-ho a les noves generacions...

DIARI DE GIRONA, 15 de maig de 2014

Dr. Josep Cornellà i Canals

Psiquiatra infantil a Girona

EL TREBALL NO ÉS UNA CONDEMNA

“Estimar el propi treball constitueix la millor aproximació concreta a la felicitat en aquesta terra”, va escriure Primo Levi. Però no és fàcil estimar el treball quan és vist com una condemna. I és que allò que va passar al principi, si es que realment va passar, es va interpretar malament. Des de petits, a historia sagrada, ens van repetir aquella maledicció ocorreguda al paradís, quan Eva i Adam tastaren la poma: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. El treball apareixia, davant la humanitat, com una maledicció. El fet d’elevar a paraula divina allò que no era més que un mite sobre l’origen de la humanitat, va suposar una visió negativa del treball. El veritable càstig és l’atur.

La situació d’una crisi que no s’acaba ens fa replantejar els valors del treball. Tenim situacions greus d’atur que porten a la misèria i a la precarietat extremes. I tenim prejubilacions que no podem entendre en persones que estan plenament capacitades pel treball. Però tot es fa al servei del capital, i amb cega obediència a uns normes que imposen des de dalt, amb la pretesa intenció de sanejar una crisi que ells han provocat. El servilisme al diner causa inestabilitat laboral i una inseguretat en el dia a dia. Tanmateix, mentre creixen les situacions de pobresa, augmenten aquells casos de fatxendes que es fan amb importants sumes de diners, que enganyen i estafen i que, malgrat ser condemnats, no tornen ni un cèntim del que han robat.

Amb tota aquesta situació, no és senzill educar els valors del treball. Els pares només podran transmetre aquests valors si demostren estima cap el propi treball (el que sigui) i treballen a gust.

No és fàcil educar els valors del treball quan s’ha inculcat un cute al diner. Ni quan es confon treball amb èxit. La lluita obsessiva per l’éxit (l’éxit acadèmic, tanmateix) és orígen d’ansietats i frustracions.

Educar els valors del treball vol dir també ensenyar que, a la vida, tot suposa un esforç. Durant uns anys ha prevalgut el sentiment d’opulencia que tot ho permetia. I als fills se’ls prometien regals substanciosos si aprobaven el curs, sense tenir en compte que, a la vida real, tot guany suposa un esforç, i que el que es demana és, senzillament, fer la feina ben feta. Sense que això suposi cap premi més enllà d’un sou pactat.

En una situació de crisi, cal educar els valors del treball per ell mateix, de manera que els joves puguin descobrir l’estima cap el treball. Cal avançar malgrat els càntics de sirena que ens en volen distreure. Malgrat la “troika” i els demès oficiants d’aquest culte al diner. No deixa de tenir lògica que els Estats Units sigui l’únic país on avui no es celebra la festa del treball.

DIARI DE GIRONA, 1 de maig de 2014.

Dr. Josep Cornellà i Canals

EXIGÈNCIA DE PERFECCIÓ

Precedint les festes de Nadal, junt amb les felicitacions, els fills en edat d’estudiar, han dut les notes de les avaluacions del primer trimestre. I han arribat els primers disgustos davant els insuficients que són indicadors d’un mal aprofitament del temps. Tanmateix, però, hi ha els disgustos dels insatisfets. Hi ha pares que mostren una gran exigència amb els estudis dels fills, com si aquests fossin només “productors de bones notes”. Deia un gran pedagog que darrera un pare molt exigent sol amagar-se una persona molt insegura; que en les bones notes del fill busquen una seguretat davant una vida que no se senten capaços de controlar. Però el fill no resta impune davant unes exigències que van més enllà del que hauria de ser bàsic i fonamental, com és l’educació de la responsabilitat. Quan els pares exigeixen sempre millors notes, els fills també es senten insegurs, doncs pensen que mai faran prou, que han de demostrar constantment la seva vàlua. Aleshores, apareix passivitat. El fill esperarà instruccions sobre el que han de fer. I tot plegat porta a una pèrdua d’autoestima. Quan no es reconeixen adequadament les fites aconseguides, amb manca d’autonomia i de automotivació, arriben a tenir una mala imatge d’ells mateixos.

Quan hi ha una exigència de notes, els fills perden espontaneïtat. Creix el temor de que allò que facin o diguin no encaixi en els objectius o en els interessos que altres els hi ha marcat per a ells. Manca l’expressió de les emocions si viuen pendents de les obligacions imposades. Es trist veure un adolescent que se sent incapaç d’avançar cap a la seva pròpia independència. I és més trist encara si considerem que es tracta d’un equilibri inestable. Que tot plegat porta a sentiments d’ansietat i de neguit, que pot acabar amb conductes agressives. L’adolescent pressionat absurdament buscarà escapar dels sentiments contradictoris de rancor i de culpabilitat, i, des de la rebel•lia, descarregarà la seva agressivitat sobre ell mateix o sobre els de més a prop, siguin els germans petits o els companys de l’escola. Finalment, les frustracions i els desànims poden dur a conductes perfeccionistes i obsessives de nefastes conseqüències.

Què cal fer? És important, per damunt de tot, considerar totes les necessitats afectives i emocionals dels fills. El fill no és una nota. I mai fer xantatge amb les notes. Per damunt de tot és important recordar que educar vol dir ajudar a créixer una persona. I l’acte més important és ser capaç de transmetre la responsabilitat. Animar i estar al costat és molt important. Però és més important encara tenir la capacitat de, sense deixar de estar al costat, anar prenent distàncies. “La teva vida, fill, és teva; et pertany!”.

DIARI DE GIRONA, 16 de gener de 2014.

Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra infantil a Girona

DESPRÉS DE PISA

Cada any, quan apareix l’informe PISA, es succeeixen una sèrie de debats sobre la realitat de l’ensenyament al nostre país. Les conclusions impliquen millores, inversions,... Hi ha molt a dir. Jo, que no sóc pedagog, voldria aportar la meva opinió des del camp de les neurociències i tenint en compte el desenvolupament i la maduració del cervell humà.

Neixem en una situació de minusvalidesa, comparativament amb altres mamífers. Les nostres neurones gairebé no estan connectades i serà aquesta funció sinàptica la que ens anirà dotant de noves habilitats per la vida. Sense estructura, però, no hi ha funció.

Ja fa uns anys que uns científics alemanys van publicar un estudi molt ben estructurat en que demostraven com el cervell humà no té capacitats per la socialització fins cap els tres anys d’edat. És una data important per comprendre com hi ha nens que, dins la més estricta normalitat, no s’adapten a la llar d’infants. La variabilitat en el procés maduratiu és un fet: no tots els nens maduren al mateix ritme.

El mateix passa amb la lectura i l’escriptura. Són processos complexes que necessiten una determinada xarxa de connexions entre les neurones. A quina edat existeix aquesta estructura? Depèn. Per Maria Montessori, el nen no estava preparat per aquests aprenentatges fins més enllà dels sis anys. Tanmateix, R.D. Snyder defensava a la revista Pediatrics que un nen té dret a no llegir fins els set anys. I abans? Abans caldrà sens dubte afavorir la maduració cerebral fomentant la grafomotricitat. Això que avui exposem com a estímuls de pre-lectura i pre-escriptura, ja ho intuïen els nostres avis quans, abans d’anar a l’escola, ens feien fer pàgines i més pàgines de “pals i ganxos”.

I després? És lògic que el nen se’l carregui de matèries sense aprofundir en cap d’elles? Val la pena tota aquesta dispersió en llengües que inunden un cervell en fase madurativa? Hi ha opinions per a tots els gustos, el que vol dir que es desconeix quina és la millor opció. Però sempre recordaré un vell i eminent mestre que recomanava començar amb una sola llengua, i després, amb un bon fonament, anar fent l’aprenentatge de les altres.

I afegiria encara el tema dels deures. Cal posar uns deures que suposin una activa implicació dels pares? Penso que els pares poden saber moltes matèries, però en desconeixen la seva pedagogia. Per tant, és vàlida aquesta tasca quan, a més, suposa restar temps per dedicar a fer de pares?

Són pensaments i reflexions... Les neurociències ens poden ajudar a entendre més i millor el procés maduratiu del cervell del nen.

DIARI DE GIRONA, 12 de desembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra infantil a Girona

PEGAR ALS PARES

“El meu fill em pega, em maltracta, em dona guitzes, m’insulta, m’agredeix…” Són queixes d’un pare o d’una mare. Queixes que cada dia són més freqüents. Són agressions fetes per nens o nenes cada vegada més petits. Sovint aquests pares cerquen una solució, una “pauta”, que pugui solucionar, gairebé miraculosament, el problema. I el problema no té una solució fàcil ni immediata. Els nens no venen amb un manual d’instruccions. Però la seva educació demana una alta dosi de sentit comú; aquell que, deia Balmes, és el menys comú dels sentits. No és senzill eliminar una conducta errònia quan ha mancat un principi fonamental de l’educació: considerar el nen, des de que neix, com una persona capaç de rebre educació. El nen no és un home en miniatura; el nen és un home en procés de maduració i de creixement. I demana, per tant, una presència activa dels primers i principals educadors: els pares.

La prevenció de la violència ha de formar part de les beceroles educatives, a casa. Això passa per l’exemple entre els progenitors, i per les converses que es tenen entre adults. El cervell del nen és una esponja capaç d’absorbir-ho tot. Quan la baralla i la discussió es converteixen en les eines per obtenir quelcom, el nen no deixa de ser aliè a la lliçó rebuda. I, callant, va interioritzant una conducta agressiva com a normalitat.

Un servei educatiu de primer ordre que han de prestar els pares és el de l’autoritat. No hi ha educació sense autoritat. El nen necessita una guia que l’encamini per la vida, que li descobreixi els límits. El nen, a casa, fa un aprenentatge del que serà la vida social del futur. I els pares no poden dimitir. He vist, al llarg dels anys d’exercici professional, molts pares que eren autèntics esclaus del fill. “Que no es frustri, pobret... ” I, sense saber afrontar les frustracions, el nen es va enfilant a les espatlles de l’adult. En aquesta situació, ja no hi ha educació possible.

L’autoritat és sempre un benefici per al fill. Quan es va fent gran, necessita un pare, una mare, que representi un principi i un model. Fins i tot, un model contra qui rebel•lar-se quan arriba l’adolescència. Però, a la fi i al cap, un model. Quan el pare o la mare han volgut ser els “amics” dels fills, vol dir que han dimitit de la seva funció de pares. No hi ha educació possible.

Veig sovint casos desesperats... Pares que acaben trucant als Mossos per demanar ajuda davant una criatura d’edat escolar que els està agredint. Quan s’arriba a aquests extrems, vol dir que ja fa molt temps que l’estructura familiar fa aigües. S’ha oblidat utilitzar el sentit comú. Cap nen pega els seus pares si aquests no han abandonat el seu rol de pares.

DIARI DE GIRONA, 21 de novembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra a Girona

VICTÒRIES ESPORTIVES

Va ocórrer als Jocs Olímpics d’hivern de Torí, a Itàlia, l’any 2006. La canadenca Sara Renner capitanejava el seu equip en una esgotadora carrera d’esquí de fons. De sobte, el seu bastó dret es va trencar. Però ella va seguir endavant. En una transcendent pujada, va ser avançada per varis atletes. I, en aquell moment de desesperació, va succeir quelcom inaudit: un home es va apropar a la pista i li va donar un altre bastó. Renner va tornar a la carrera i recuperar així un xic del temps perdut. Canadà va aconseguir la medalla de plata. En acabar aquella cursa, Renner va conèixer la identitat de l’home que l’havia ajudat en ple desastre esportiu. Era Bjørnar Håkensmoen, l’entrenador de l’equip noruec, que va arribar en quart lloc. Al Canadà, Haakensmoen va esdevenir un autèntic heroi nacional. Un diari de Montreal va publicar una portada amb la fotografia del noruec i una sola paraula: “TAKK”, que vol dir gràcies. Diuen que Haakensmoen no ho entenia. Dies més tard, va dir que, senzillament, volia respectar l’esperit olímpic. “Si no ajudes a algú quan ho has de fer, quina mena de victòria obtens?”

Aquesta anècdota, que és verídica, em lliga amb els valors de l’esport que cal defensar, malgrat les circumstàncies. Si es perd l’horitzó del que suposa ajudar els demés en plena competició, malgrat siguin els contraris, malgrat pugui suposar una derrota, aleshores es perd tot l’esperit que l’esport ha de tenir.

Penso especialment en els nens i adolescents que aquests dies, en iniciar un nou curs, reprenen els seus entrenaments esportius. Em consta que hi dedicaran hores i hores. A més dels entrenaments, hi haurà els partits, les competicions i les eliminatòries. I la realitat massa sovint s’allunya d’aquesta anècdota olímpica. No hi ajuda l’entorn. No hi ajuden les retransmissions esportives on, a vegades, es donen imatges d’agressivitat i menyspreu cap el contrari. I no hi ajuda el sistema de lligues i campionats en que, més enllà de l’esportivitat, s’incita a la competitivitat. Qui no és competitiu, sovint, es queda a la banqueta.

L’esport té uns importants valors en el creixement i la maduració personal del nen. Cada nen ha de trobar aquella activitat que millor s’adeqüi a les seves característiques, més enllà de les il•lusions dels pares. També seria bo crear escoles esportives on els nens poguessin conèixer els diferents esports per fer la tria adequada quan fos el moment. Però, per damunt de tot, no es pot oblidar que l’esport és un pretext educatiu. Tothom qui està a l’entorn de l’esport infantil i juvenil ho ha de tenir molt clar. Ni un insult, ni una desqualificació, ni una befa,... “Si no ajudes a algú quan ho has de fer, quina mena de victòria obtens?”

DIARI DE GIRONA, 12 de setembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra a Girona

RECORDS DEL GRUP JOAN BRUGUERA

Dins del centenari del Grup Escolar Joan Bruguera he trobat a faltar una referència a una època dura, en una Girona grisa i trista, en què el Grup va saber treure el millor partit a la seva funció docent. Potser no sigui políticament correcte parlar d'aquells temps de penúria i penellons. Però cal fer memòria d'un esforç que va apostar decididament pel que avui en diuen excel·lència acadèmica. Em refereixo als anys en què al Grup es van impartir els estudis de Batxillerat elemental. Sóc conscient que el pas dels anys magnifica els bons records. Però des d'una certa perspectiva de vida, no puc deixar d'agrair la feliç circumstància d'haver-ne estat alumne. No era un batxillerat dissenyat per a gent benestant de la ciutat; el pluralisme socioeconòmic era total i absolut a la nostra classe.

El curs de preparació per a la prova d'ingrés era responsabilitat exclusiva del director, el Sr.Miquel Vidal. Se'ns exigia un dictat amb un màxim de tres faltes i una divisió per tres xifres. Teníem entre 9 i 10 anys quan passàvem aquella prova. I, del meu record, ningú va suspendre. El Sr. Vidal era un docent de vocació. Obsessiu i rígid, ens preparava per a una vida que no tindria contemplacions amb nosaltres. Un bon i exigent aprenentatge.

Els quatre anys de batxillerat elemental estaven encarregats a tres mestres. Cadascun era responsable d'un curs, i entre tots ens feien el quart. Els exàmens es feien a l'Institut del carrer de la Força. Uns exàmens per a nosaltres i un test de competència per als mestres. Que en puc dir? El Sr. Moisés Tibau era l'expert en "socials". La docència activa i participativa es materialitzava en l'àlbum de geografia que fèiem entre tots els de primer curs. I un d'història a quart. Explicava ortografia i sintaxi de manera que quedaven clares i fixades a la ment. El Sr. Miquel Sels era un mestre calorós i vehement, apassionat. Hi posava l'ànima. Ens feia classe de llatí. D'ell vaig aprendre la constància en la recerca... "quan trobes el verb i el subjecte, la frase en llatí es va fent transparent". I finalment el Sr. Joan Pi, l'expert en "ciències": matemàtiques, física i química. A part d'una brillant docència, fou el mestre que més em va ajudar a conèixer-me a mi mateix. Un coneixement que és la base de tots els altres. En finalitzar quart, la revàlida donava constància de la solidesa dels nostres coneixements.

Algú pot dir que també fèiem Formación del Espíritu Nacional i cantàvem el Cara al sol. Però és el que tocava... Avui voldria fer un acte de justícia, agraïment i reconeixement cap als qui feren possible aquesta experiència innovadora, docència de qualitat.

DIARI DE GIRONA, 16 de maig de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/05/16/records-del-grup-joan-bruguera/617536.html

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona

http://www.drjosepcornella.com/

LLUITAR CONTRA EL FRACÀS ESCOLAR

Malgrat totes les crítiques, el Sr. Wert, ministre d’ensenyament, segueix endavant amb el seu projecte d’ensenyament. Un més. Cada polític que passa per aquest ministeri vol deixar-hi la seva petja. I així anem. Amb un índex de fracàs escolar que supera el 30%. I cada ministre s’empeny en reinventar la sopa d’all. Com és que no se’ls ha ocorregut mirar què és allò que funciona al nostre entorn i fer-ne una rèplica? Per exemple, fa uns dies, Jordi Évole a Salvados (La Sexta), ens mostrava com, a Finlàndia, s’ha aconseguit que només hi hagi un escàs 8% d’alumnes que no acabin els estudis.

Quin és el secret? A partir del reportatge emès per la Sexta, em va semblar de sentit comú allò que fan a Finlàndia. Per exemple, els nens no comencen l’escola fins els 7 anys. Per què? Per aprofitar de la millor manera la situació de maduració i l’augment de connexions neurològiques que té lloc a aquesta edat. A més, aquestes edats s’hi dediquen els mestres més ben preparats. Durant els sis primer anys de primària, els nens tenen gairebé totes les assignatures amb el mateix professor. L’estabilitat docent és garantia d’estabilitat emocional i seguretat. Tanmateix, després de 45 minuts de classe, segueixen 15 minuts de pati obert. Així els joves cervells poden mantenir un bon nivell d’atenció a classe. S’eviten sempre la competència i la comparació entre els alumnes.

L’ensenyament és gratuït fins a la universitat, i inclou classe, menjador, llibres i material. De fet passen menys hores a l’escola, però, de ben segur, millor aprofitades. Els deures per casa no són excessius. El sistema social i polític contribueix amb nombroses ajudes oficials a les famílies a fi de conciliar el treball amb l’atenció als fills.

Tot aquest sistema es basa en l’encaix de tres estructures: família, escola, i recursos socioculturals. Partim de que els pares tenen assumit que ells són els primers responsables en l’educació dels fills, per davant de l’escola.

Un altre fet diferencial és l’elevada qualificació acadèmica dels mestres. Per estudiar magisteri cal una nota de tall elevada (un 9 sobre 10) i es valora molt la sensibilitat social. La selecció dels alumnes és rigorosa. Són les proves més dures de tot el país: ser mestre de primària és un honor nacional.

Ara bé: Finlàndia dedica més de l’11% dels pressupostos per finançar aquest model d’educació. Tenen clar que l’educació és la clau per el desenvolupament d’un país. Jo proposaria que, en lloc de dedicar tant de temps a la inutilitat d'inventar una nova llei d’ensenyament, el senyor Wert viatgés a Finlàndia i estudiés a fons el que en podem replicar al nostre país. Replicar allò que funciona sempre és rendible.

DIARI DE GIRONA, 14 de febrer de 2013.
www.diaridegirona.cat/opinio/2013/02/14/lluitar-contra-fracas-escolar/604174.html

www.drjosepcornella.com

SOBRE LA PÍNDOLA

Segons els darrers sondejos, una de cada quatre gironines que demana la píndola de l’endemà, repeteix. Un 35,3 % de les noies que consumeixen aquest fàrmac té entre 15 i 19 anys, fet que indica que es tracta d’un fàrmac molt utilitzat entre menors d’edat. Com s’explica?

La primera reflexió apunta a que manquen programes d’educació sexual. S’ha repetit sovint: sobra informació, manquen educació i reflexió. ¿Pot deixar-nos tranquils la xerrada feta a classe on s’expliquen els òrgans reproductors i la seva fisiologia, i es fa un repàs exhaustiu sobre els mètodes de prevenció dels embarassos no desitjats?. Es deixa prou clar que la píndola de l’endemà no està inclosa dins aquests mètodes? S’expliquen amb detall els efectes que té aquesta píndola sobre l’equilibri hormonal de la noia?.

La segona reflexió és sobre el paper de la família. Sembla com si, darrerament, s’hagi potenciat la idea de que són els estaments públics els qui tenen cura d’aquesta informació (si us plau, no en diguem educació) sexual. On queda la família? Sembla que es doni per suposat que els pares són analfabets o retrògrads per enfocar a casa el tema de la sexualitat dels fills. Però cap poder públic, en un estat de dret, té facultats per usurpar als pares la capacitat i la responsabilitat de educar els seus fills.

I la tercera reflexió apunta sobre el paper dels medis. ¿Com gosem lamentar-nos del fracàs dels nostres programes de prevenció quan des de la televisió pública es banalitza la sexualitat?

S’ha començat la casa pel teulat i fallen els fonaments; uns fonaments. Tot programa d’educació sexual que vulgui ser eficaç haurà de començar per una atenció directa cap els pares a fi reconèixer la seva funció educativa i oferir-los els continguts bàsics que els encoratgessin a ser educadors integrals dels seus fills.

Més fonaments: no hi pot haver programa d’educació sexual que no comenci per l’educació dels valors fonamentals que integren la vida humana i, de manera especial, el respecte cap el propi cos i cap el cos de l’altre, i la responsabilitat que tota actuació afectiva suposa, més enllà dels impulsos.

Quan la sexualitat es desvincula de l’estructura de la personalitat, comencen els problemes. I, tractant-se d’adolescents, els problemes poden ser molt greus. La utilització de la píndola postcoital com a mètode anticonceptiu suposa una agressió cap el cos de la noia que la pren i una deformació en la concepció de la sexualitat. Els possibles beneficis queden greument qüestionats per aquests efectes secundaris greus.

ENSENYAR O ENTRETENIR

La utilització de les noves tecnologies a l’aula pot suposar una panacea de recursos pel docent. Un dia es pot projectar un vídeo, un altre dia es pot desplegar una pàgina web, i tots poden continuar tan contents i satisfets. Malgrat la sensació innovadora que sempre acompanya la tecnologia, l’alumne s’avorreix. Cal recordar que les generacions actuals d’alumnes estan acostumats a les tecnologies d’avantguarda i que passen hores i hores absorts davant un videojoc. Com no han de trobar avorrida una classe centrada en un vídeo cultural o en una web que ells ja tenen superada?. Voler convertir l’ensenyament en entreteniment és un greu error: es parteix de la derrota. L’ensenyament sempre ha de ser un esforç, tant per l’alumne com per el docent. Si el professor no s’esforça en conèixer quina seria la manera més eficaç per transmetre un coneixement als seus alumnes, és impossible demanar que aquests es motivin. Si el professor es conforma amb prémer una tecla a l’hora de fer classe pot acabar també víctima de l’avorriment. On pot exercitar la seva iniciativa i la seva espontaneïtat si tota pauta ja ve marcada des de les entranyes de l’andròmina informàtica?

L’ensenyament amb l’ordinador pot aïllar l’alumne en el seu món. Cadascú treballa davant la seva pantalla. On hi hauria conversa i intercanvi de sentiments pot haver-hi les paraules fredes i mecàniques d’un programa que felicita per la fita aconseguida o insta a repetir la tasca on no s’ha reeixit. Es tracta sempre de veus gravades que són respostes prefabricades, impersonals, que formen part d’un programa que no te la llibertat per actuar d’altra manera.
Però, és això el que busca l’alumne per la seva formació personal? És així com aprèn? L’alumne, en el fons, busca una conversa amb contingut, una possibilitat de parlar amb algú que l’escolti, l’enriquiment dels treballs en grup, i tot allò que busca i no troba en les pantalles que omplen casa seva o en les esquemàtiques converses que amb prou feines manté amb els col·legues del grup.

No hi ha bona educació sense intercanvi. Una bona classe s’hauria de basar en la conversa entre persones on el llenguatge oral es complementa amb el llenguatge del gest i el llenguatge de la mirada. L’actitud del professor és fonamental: camina entre ells, mou les mans, modula el to de veu, s’escapa del guió previst per ajustar la seva explicació a les situacions d’actualitat,... El docent pot aturar-se davant l’alumne despistat i, amb el gest, fer-lo baixar dels núvols... Tot aquest llenguatge del gest permet generar confiança cap a l’alumnat i transcendir els límits purament acadèmics.

Ensenyar va molt més enllà de l’entretenir.


http://www.drjosepcornella.com