dijous, 19 de desembre del 2013

NADAL 2013

Diuen que, fa molts anys, els homes es van espantar quan van prendre consciencia de que els dies s’escurçaven i el sol durava menys hores dalt el cel. Diuen que els homes van creure que era un presagi de que el món finiria. I tenien por. I aleshores van intentar modificar les seves vides. Compraven molt, menjaven molt, i il•luminaven els carrers. Ja que els arbres perdien la fulla, posaven garlandes de pi i d’avet per donar la impressió de que la vida seguia malgrat el cru hivern. I amb aquests enganys pretenien aturar el temps. Però el temps no s’aturava. I, de sobte, el sol tornava a alçar-se damunt l’horitzó. I en feien una festa. Però al cap de l’any, es repetia el mateix cicle. I la lluminositat del sol que renaixia no era capaç de esvair aquells sentiments de por.

Fa poc més de dos mil anys, diuen, va succeir un fet excepcional cap a l’actual Palestina. Amb un nen, diuen, havia nascut una esperança. I diuen que, per unes hores, en aquell indret, els homes proclamaven la Pau i feien propòsits de viure amb senzillesa. Però va durar poc. Els càntics d’alegria d’aquella nit es van esvair. Aquell nen va créixer i, diuen, les seves paraules no van ser del grat dels qui tenien la paella pel mànec. I va acabar malament. I, malgrat l’esforç i la perseverança d’alguns dels seus seguidors, la seva memòria va quedar encotillada en uns ritus i en unes costums que no evolucionaven amb el pas dels anys.

I, malgrat deien que aquell naixement havia canviat llurs vides, els homes tornaren a encaparrar-se davant el pas del temps. I va tornar la por a la mort. I davant els dies que s’escurçaven, encenien llums al carrer, es compraven més i més foteses en un esforç per acaparar allò que prometia una vida perdurable, i es llançaven a menjar i beure. Era com una lluita per la subsistència, una lluita per no desaparèixer amb l’últim raig de sol de cada vesprada.

Però, diuen que, poc a poc, després d’una greu crisi, els homes tornaren a mirar cap el seu interior. I veieren com la racionalitat excessiva i el consumisme exacerbat generava una saturació existencial i un sentiment de profunda decepció. Van descobrir que la felicitat no estava en la materialitat de les coses, sinó en les dimensions relacionades amb el cor, amb els afectes, i amb les relacions d’amor, de solidaritat i de compassió. I, diuen, poc a poc, els homes descobriren, en el seu profund interior, una dimensió espiritual que no havien gosat desenvolupar. I, amb la dimensió espiritual, foren capaços de celebrar el Nadal. I recuperaren de nou el missatge d’aquella nit en que, feia dos mil anys, havia nascut el nen. Aquell missatge que deia “No tingueu por, us anuncio una gran alegria, us ha nascut un salvador, que veureu en una pobra menjadora, i faixat amb bolquers”.

DIARI DE GIRONA, 19 de desembre de 2013.

Josep Cornellà i Canals


dijous, 12 de desembre del 2013

DESPRÉS DE PISA

Cada any, quan apareix l’informe PISA, es succeeixen una sèrie de debats sobre la realitat de l’ensenyament al nostre país. Les conclusions impliquen millores, inversions,... Hi ha molt a dir. Jo, que no sóc pedagog, voldria aportar la meva opinió des del camp de les neurociències i tenint en compte el desenvolupament i la maduració del cervell humà.

Neixem en una situació de minusvalidesa, comparativament amb altres mamífers. Les nostres neurones gairebé no estan connectades i serà aquesta funció sinàptica la que ens anirà dotant de noves habilitats per la vida. Sense estructura, però, no hi ha funció.

Ja fa uns anys que uns científics alemanys van publicar un estudi molt ben estructurat en que demostraven com el cervell humà no té capacitats per la socialització fins cap els tres anys d’edat. És una data important per comprendre com hi ha nens que, dins la més estricta normalitat, no s’adapten a la llar d’infants. La variabilitat en el procés maduratiu és un fet: no tots els nens maduren al mateix ritme.

El mateix passa amb la lectura i l’escriptura. Són processos complexes que necessiten una determinada xarxa de connexions entre les neurones. A quina edat existeix aquesta estructura? Depèn. Per Maria Montessori, el nen no estava preparat per aquests aprenentatges fins més enllà dels sis anys. Tanmateix, R.D. Snyder defensava a la revista Pediatrics que un nen té dret a no llegir fins els set anys. I abans? Abans caldrà sens dubte afavorir la maduració cerebral fomentant la grafomotricitat. Això que avui exposem com a estímuls de pre-lectura i pre-escriptura, ja ho intuïen els nostres avis quans, abans d’anar a l’escola, ens feien fer pàgines i més pàgines de “pals i ganxos”.

I després? És lògic que el nen se’l carregui de matèries sense aprofundir en cap d’elles? Val la pena tota aquesta dispersió en llengües que inunden un cervell en fase madurativa? Hi ha opinions per a tots els gustos, el que vol dir que es desconeix quina és la millor opció. Però sempre recordaré un vell i eminent mestre que recomanava començar amb una sola llengua, i després, amb un bon fonament, anar fent l’aprenentatge de les altres.

I afegiria encara el tema dels deures. Cal posar uns deures que suposin una activa implicació dels pares? Penso que els pares poden saber moltes matèries, però en desconeixen la seva pedagogia. Per tant, és vàlida aquesta tasca quan, a més, suposa restar temps per dedicar a fer de pares?

Són pensaments i reflexions... Les neurociències ens poden ajudar a entendre més i millor el procés maduratiu del cervell del nen.

DIARI DE GIRONA, 12 de desembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra infantil a Girona

dijous, 5 de desembre del 2013

AVORTAMENT I SALUT

El dilluns 2 de desembre llegíem al Diari de Girona que el 68 % de les gironines embarassades menors de 18 anys decideixen avortar. Segons la notícia, 47 noies menors de 15 anys haurien quedat en estat entre els anys 2006 i 2011. Només 7 haurien seguit endavant amb l’embaràs. Aquestes xifres no contemplen possibles casos no detectats. D’entrada, són xifres que preocupen. Se’m ocorren dues reflexions.

La primera és sobre la utilitat dels programes de “salut sexual”. Són programes que funcionen o no funcionen? Tinc els meus dubtes. Quan vaig tenir accés a l’estudi crític que va fer l’oficina de programes per adolescents de la Organització Panamericana de Salut vaig comprendre amb quina frivolitat tenim el costum de engegar “programes pilot”, amb web inclosa, i quedar-nos tan amples. Qualsevol programa ha de ser objecte de revisió crítica en funció dels seus resultats. No n’hi ha prou amb informar; cal formar! I la formació és educació quan ensenya a tenir criteri i a saber manejar la pròpia vida. L’educació sexual (que no és formació sexual) s’hauria de incloure en tot un programa de formació de la persona humana des dels valors, amb participació activa dels propis adolescents i de les seves famílies. Actualment hi ha pares que ja confien en que a l’escola li explicaran “aquestes coses”, fent dimissió de la seva funció educativa.

La segona reflexió és que tot avortament és un drama. Un desgavell a nivell hormonal, biològic; i una sotragada a nivell psicològic. I molt més encara si te lloc en edats tant primerenques, en adolescents. De cap de les maneres l’avortament (anomenat també, eufemísticament, “interrupció voluntària de l’embaràs”) és un mètode anticonceptiu més. No s’hi val a dir que si hi ha un embaràs no desitjat, per la causa que sigui, sempre queda el recurs de l’avortament per posar-hi remei. La manca de penalització no eximeix la reflexió ètica sobre el que suposa per la persona. Comencen a publicar-se alguns estudis científics sobre les conseqüències psicològiques dels avortaments. Per mantenir una neutralitat científica, els investigadors han de deixar de banda les possibles conviccions. Són les exigències de la ciència!. En tots aquests estudis, el comú denominador és que el fet d’avortar no suposa una millora en les perspectives de salut mental de la persona. És un punt de comú acord, fins i tot malgrat possibles desviacions ideològiques. Per tant, té poca base científica el fet d’afirmar que el seguiment de l’embaràs pot incrementar el risc de trastorn mental. Més aviat s’han publicat estudis en que es demostra com les interrupcions voluntàries de l’embaràs suposen un major risc de trastorns mentals, molts d’ells associats a l’esfera emocional. Davant aquestes xifres, cal, sens dubte, fugint de demagògies, fer una reflexió sobre el que es fa i perquè es fa.

DIARI DE GIRONA, 5 de desembre de 2013.