SOPAR EN FAMÍLIA

La obesitat preocupa. És una epidèmia que afecta especialment els anomenats països desenvolupats. Però ens costa entendre que la obesitat és un problema, i que és un problema que pot donar altres problemes... Hem estat acostumats a l’anomenada societat del benestar, en que no ens mancava res, i la obesitat era gairebé un signe d’aquest benestar. Però, mica a mica, es va prenent consciència de que la obesitat és un problema, i cal destinar esforços per fer una prevenció efectiva d’aquesta situació que va en augment. S’han fet diversos estudis per aconseguir frenar aquesta tendència al sobrepès. M’ha semblat especialment interessant una publicació de l’Acadèmia Americana de Pediatria, basada en estudis sobre nens de quatre anys i les seves famílies, i que arriba a la conclusió de que la prevenció de la obesitat en els nens (primer pas per fer front a la obesitat dels adults) passa per tres bons hàbits que cal establir a la rutina de cada llar: sopar en família, dormir suficientment, i limitar la televisió.

El factor més decisiu és el fet de sopar en família al menys cinc vegades a la setmana. D’entrada, semblaria que és el més lògic del món sopar en família, ja que és l’àpat que més facilita que es puguin aplegar pares i fills al voltant de la taula. Però les situacions diverses de cada família fa que, sovint, els pares i els fills sopin en horaris separats. Aleshores el fet de menjar per les seves connotacions d’acte social per convertir-se tan sols en un acte de nutrició. S’oblida tot el context de intercanvi d’emocions i sentiments que es pot donar al voltant de la taula, i la possibilitat d’expressar a través de la paraula totes les experiències (bones i dolentes) del dia. Quan l’ansietat no s’expressa a través de la paraula, pot cercar vies d’expressió a través de la golafreria.

Els altres dos consells són obvis i van destinats a evitar l’estrès i donar un sentit de rutina horària a les moltes ocupacions de cada dia. El descans és important; els nens de quatre anys haurien de dormir unes deu hores i mitja cada nit. I cal, tanmateix, limitar l’estona de televisió a un màxim de dues hores diàries, entre setmana. Sovint s’ha vinculat el fet de mirar la televisió amb el consum dels anomenats “snaks”, d’alt contingut en greixos i calories.

Aquests tres hàbits s’han mostrat eficaços i suposen un important factor de protecció en front de la obesitat en la gran majoria de nens de quatre anys (una bona edat per establir bones i saludables costums). No importa ni la possible obesitat familiar, ni el nivell d’educació dels pares, ni la situació econòmica, ni la tipologia de la família.

http://www.drjosepcornella.com/orientacio-familiar.php

HANS ASPERGER I ELS "PETITS PROFESSORS".

Es parla molt, darrerament, sobre el síndrome de Asperger. Es diu si, tal vegada, Bill Gates o algun altre personatge famós és Asperger. De què parlem?

Hans Asperger fou un metge vienès que va néixer el 18 de febrer del 1906 (aquest any ha fet els 105 anys). Es va interessar per la pediatria i, especialment, per la “pedagogia curativa”. Més enllà de les malalties dels nens, li preocupaven els nens que presentaven uns problemes en el seu desenvolupament, i s’interessava per com ajudar-los conjugant la pediatria amb la pedagogia.

L’any 1944 va descriure quatre nens amb dificultats per la interacció social, malgrat una aparent adequació cognitiva i verbal. Eren nens amb escassa empatia, amb dificultats per fer amics, monotemàtics en els seus interessos i converses, i maldestres en els moviments corporals. Hans Asperger observava molt com a base de la seva activitat pedagògica. Especialment li va cridar l’atenció que un nen es conegués perfectament totes les línies i estacions del tramvia de Viena. No sabia com definir-los i, en aquells anys confosos per la guerra europea, va parlar de “psicopatia autista de la infància” i de “petits professors”. Ja que intuïa que aquests nens tenien capacitat d’adaptació si eren ajudats, va seguir desenvolupant el seu treball dins l’àmbit de la pedagogia curativa, a partir d’un treball multidisciplinari. Molt del seu treball fou destruït en un bombardeig a finals de la guerra mundial. I ell va seguir treballant al departament de pediatria de la Universitat de Viena, fins a la seva mort sobtada el 1980. Va morir sense saber que just un any més tarda, la psiquiatra anglesa Lorna Wing utilitzaria per primera vegada el seu nom per referir-se a una patologia que afecta a nens amb una intel·ligència normal, però amb dificultats en la interacció social i emocional. Anys més tard, el psiquiatre suec Cristopher Gillberg aconseguiria que la comunitat científica acceptés la síndrome de Asperger dins els trastorns de l’espectre autista.

Quan els professionals de la salut ens entestem en etiquetar trastorns, podem oblidar el més important: el nen és un esser en constant maduració i requereix una pacient observació i una ajuda adequada. No és fàcil el diagnòstic en psiquiatria. No existeixen biòpsies ni proves de laboratori. Cal tenir cura per observar l’evolució del nen, les variants normals d’aquesta evolució, i els possibles signes d’alerta. Recordant amb Saramago que un problema és problema quan causa problemes. Hans Asperger, crec, ho tenia clar. En la seva biografia destaca, de manera especial, la seva preocupació per ajudar al nen que tenia dificultats, sense aturar-se a pensar si, en el fons del seu treball, havia descobert una nova malaltia.

ENSENYAR O ENTRETENIR

La utilització de les noves tecnologies a l’aula pot suposar una panacea de recursos pel docent. Un dia es pot projectar un vídeo, un altre dia es pot desplegar una pàgina web, i tots poden continuar tan contents i satisfets. Malgrat la sensació innovadora que sempre acompanya la tecnologia, l’alumne s’avorreix. Cal recordar que les generacions actuals d’alumnes estan acostumats a les tecnologies d’avantguarda i que passen hores i hores absorts davant un videojoc. Com no han de trobar avorrida una classe centrada en un vídeo cultural o en una web que ells ja tenen superada?. Voler convertir l’ensenyament en entreteniment és un greu error: es parteix de la derrota. L’ensenyament sempre ha de ser un esforç, tant per l’alumne com per el docent. Si el professor no s’esforça en conèixer quina seria la manera més eficaç per transmetre un coneixement als seus alumnes, és impossible demanar que aquests es motivin. Si el professor es conforma amb prémer una tecla a l’hora de fer classe pot acabar també víctima de l’avorriment. On pot exercitar la seva iniciativa i la seva espontaneïtat si tota pauta ja ve marcada des de les entranyes de l’andròmina informàtica?

L’ensenyament amb l’ordinador pot aïllar l’alumne en el seu món. Cadascú treballa davant la seva pantalla. On hi hauria conversa i intercanvi de sentiments pot haver-hi les paraules fredes i mecàniques d’un programa que felicita per la fita aconseguida o insta a repetir la tasca on no s’ha reeixit. Es tracta sempre de veus gravades que són respostes prefabricades, impersonals, que formen part d’un programa que no te la llibertat per actuar d’altra manera.
Però, és això el que busca l’alumne per la seva formació personal? És així com aprèn? L’alumne, en el fons, busca una conversa amb contingut, una possibilitat de parlar amb algú que l’escolti, l’enriquiment dels treballs en grup, i tot allò que busca i no troba en les pantalles que omplen casa seva o en les esquemàtiques converses que amb prou feines manté amb els col·legues del grup.

No hi ha bona educació sense intercanvi. Una bona classe s’hauria de basar en la conversa entre persones on el llenguatge oral es complementa amb el llenguatge del gest i el llenguatge de la mirada. L’actitud del professor és fonamental: camina entre ells, mou les mans, modula el to de veu, s’escapa del guió previst per ajustar la seva explicació a les situacions d’actualitat,... El docent pot aturar-se davant l’alumne despistat i, amb el gest, fer-lo baixar dels núvols... Tot aquest llenguatge del gest permet generar confiança cap a l’alumnat i transcendir els límits purament acadèmics.

Ensenyar va molt més enllà de l’entretenir.


http://www.drjosepcornella.com

PERMISOS PATERNS

La llei actual diu que un noi/noia de 16 anys no podrà incorporar-se un pírcing, un tatuatge o una micropigmentació sota la pell sense comptar amb l’autorització signada dels pares o tutor legal. Aquestes “intervencions”, que poden estar més o menys de moda, suposen uns riscos dels que el client n’ha d’estar assabentat i ha de signar una mena de consentiment informat, com si es tractés d’una intervenció quirúrgica. I és que no es tracta de cap tonteria. Per exemple, el pírcing a l’ala nassal pot complicar-se amb una infecció cardíaca (endocarditis) de greus conseqüències. I si es fa a la llengua, el risc és més sever, ja que pot haver-hi una obstrucció de les vies respiratòries que posin en risc la vida. A part, hi ha el perill d’empassar-se el metall o de patir greus reaccions locals a nivell vascular. Una de les zones més vulnerables del cos és el cartílag de l’orella. Allà, el perill d’infecció (amb possibles conseqüències nefastes com pot ser la necrosi) és dels més greus. Podríem seguir amb altres conseqüències que es deriven de la pràctica de posar pírcings en diferents parts del cos: infeccions a les celles, alteracions dentals si es posa als llavis, infeccions si és al melic, etc. Els tatuatges fets a la zona lumbar poden suposar la impossibilitat de practicar una anestèsia epidural.

No tinc massa clar si aquesta llei s’aplica a tots els establiments on es practiquen aquestes petites intervencions quirúrgiques. Però la llei existeix i, en cas de complicació, hi ha un sistema penal que pot demanar responsabilitats. No deixa de ser, per tant, una mesura de protecció cap el menor, i un fre a possibles pressions ambientals. Al menys, l’aplicació de la normativa ofereix un temps per la reflexió.

Aquesta llei no es basa en el mateixos barems que la que s’ha aprovat per els casos d’avortaments en menors. Si bé la norma pot deixar tranquil·les moltes consciències (“En la decisió de l’avortament, almenys un dels representants legals, pare o mare, persones am pàtria potestat o tutors de noies amb edats compreses entre 16 i 17 anys, haurà de ser informat de la decisió de la noia”), recull també tot un ampli ventall d’excepcions a la norma que, en la pràctica, evita que les noies hagin d’informar els seus progenitors.

La realitat acaba amb un absurd: cal consentiment signat per part dels pares en cas de que el fill o filla de 16 anys vulgui fer-se un pírcing o un tatuatge, però no cal aquest consentiment si una noia de 16 anys vol avortar.

Una vegada més, es constata que manca una directriu per atendre la salut integral dels adolescents i joves. Sembla com si hi hagués un total desconcert per part dels nostres governants, i una manca de sentit de responsabilitat de la tasca que els hi hem encomanat.

www.drjosepcornella.com