“WHATSAPEJAR” O PARLAR

Avui ja podem oblidar la paraula; tenim el WhatsApp. Avui ja no cal ni la trucada per telèfon; n’hi ha prou amb “whatsapejar”, un neologisme integrat a les nostres vides. El WhatsApp és també ja d’ús corrent entre els menors. De fet,  al nostre país, més de les tres quartes parts de nens de entre 11 i 14 anys l’utilitzen. I, en tot el món, hi ha més de 300 milions de persones que, varies vegades al dia, s’envien i comparteixen missatges, fotografies, vídeos i gravacions. El sistema s’instal•la amb facilitat al mòbil, i s’integra perfectament a les nostres vides, essent una temptació per veure que ens poden haver dit... Cada usuari mig comprova o atén aquesta plataforma una mitjana de 150 vegades al dia... Les dimensions d’aquesta xarxa de comunicació creixen cada dia de manera exponencial.

Com tantes vegades, se’ns presenta la qüestió sobre la bondat d’aquest sistema de missatgeria. I hem de fugir dels profetes de calamitats. Els avanços tecnològics són sempre benvinguts si els sabem utilitzar. Quin pot ser el problema? El WhatsApp ha esdevingut una mena de club social, virtual, on ens hi podem trobar tots, a qualsevol hora, individualment o en grup, i amb l’objectiu de bescanviar informació, opinions, o imatges. Per tant, el problema, més que la mateixa aplicació, estaria en l’ús que se li dona.

La immediatesa i la velocitat en els missatges és una de les seves característiques, que converteix l’eina en un medi de conversa a temps real. Això pot donar lloc, en els menors, a una manca de reflexió i a una impulsivitat a l’hora d’escriure els missatges. Quan falta temps per la reflexió, es poden compartir imatges compromeses, o es poden transmetre opinions poc convenients, i sense possibilitat de fer-se enrere. Apareixen també una hiperactivitat i una manca d’atenció derivades d’un us excessiu de la xarxa.  “I si m’ha arribat un missatge?” I, potser,  una alteració dels horaris. Pot costar, sobre tot en adolescents, apagar l’aparell per anar a dormir. I el primer ritual del matí pot ser donar un cop d’ull als possibles missatges rebuts.

Per altra banda, WhatsApp és un veritable xarxa social que, per les seves característiques, escapa als mecanismes de control d’altres, com poden ser Twitter o Facebook. Ningú sap que passa amb la informació; ningú sap si el sistema guarda una còpia de tot allò que s’envia. On queda la intimitat de les persones i de les seves opinions? Encara és un interrogant.

Tota innovació és bona si s’utilitza bé. Per tant es fa imprescindible una educació per l’ús del WhatsApp. Els pares s’hi han d’implicar a fons. El nen (i l’adult també) ha d’actuar com si les seves converses virtuals fossin públiques, a l’abast de tothom. I, sempre, des de la més estricte protecció de la intimitat pròpia i dels de casa. I els pares, malgrat la bretxa tecnològica, han de fer tot el possible per estar informats de quines són les xarxes socials on estan els fills. No són només coses de mainada!.

DIARI DE GIRONA, 7 de novembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals

Psiquiatra Infantil i Juvenil a Girona

ASSETJAMENT VIRTUAL

Aquesta setmana s’ha parlat de ciberbullying, a partir d’uns fets passats en un Institut de les nostres comarques, i de la ferma actuació per part de la direcció. El ciberbullying consisteix en l’assetjament a través d'Internet, i és un greu problema que es dóna entre nens i adolescents usuaris de les noves tecnologies. Segons dades recents, al voltant d'un 20% dels adolescents ha patit alguna vegada assetjament cibernètic, a través de les xarxes socials o del telèfon mòbil.

La situació és greu, i pot arribar a extrems terribles per la persona assetjada, que se sent greument intimidada, i, a vegades, amb conductes autolesives. Per tant, cal prevenir i estar alerta dels signes i símptomes que puguin fer sospitar-ho. L’educació és fonamental. En aquesta època en que tot és a la xarxa, cal ensenyar a protegir la pròpia intimitat i a guardar les dades personals, i de la vida privada. Cal que els nens evitin la temptació de les xarxes i publicar dades que, en un moment donat, es poden tornar en contra seva. Els amics han de ser de carn i ossos, no “virtuals”.

El nen del nostre segle ha de ser advertit dels perills d’entrar a xats o fòrums de contingut radical, o de fer contactes anònims, i, sobre tot, de quedar amb persones desconegudes, malgrat siguin “amics” de la xarxa.

Actualment, es recomana sospitar ciberbullying en el cas de que els pares observin que el seu fill és amenaçat, humiliat o provocat per altres menors, o si publiquen fotografies d’ell una mica compromeses. O si es descobreix que hi ha qui difon falsos rumors, malgrat puguin semblar innocents. O si es troben perfils o pàgines anònimes o, fins i tot, un fals perfil, dedicats a difamar-lo. Cal fer cas del fill que es queixa de que algú ha modificat o alterat el seu propi perfil, o de que rep amenaces o insults a la xarxa o en forma de missatges de mòbil.

L’actuació davant la sospita ha de ser ràpida. Cal prendre les mesures adequades, tancant les connexions. I si les amenaces són greus, caldrà actuar amb fermesa, denunciant la situació, en primer lloc, davant el centre educatiu.

Tanmateix, cal vigilar que els propis fills no estiguin en grups que practiques aquest assetjament informàtic a altres. Cal educar que tot tracte a través de la xarxa no deixa de ser un tracte humà i que mereix totes les consideracions de respecte i correcció.

Com a pares, tenim la responsabilitat de que els nostres fills facin un us raonable, sensat, prudent i responsable de les xarxes. No ens té que acomplexar el fet de tenir menys coneixements informàtics que els propis fills.

DIARI DE GIRONA, 24 d’octubre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona

BRETXES DIGITALS I ASSETJAMENT

L’assetjament entre adolescents a partir de les noves tecnologies informàtiques va en augment. I succeeix, sovint, sense que els pares en tinguin coneixement. Més del 12% d’alumnes de secundària i batxillerat han reconegut haver rebut trucades o missatges amb insults o amenaces. I més d’un 14 %, a les mateixes franges d’edat, reconeixen haver-ho fet. Molts adults no són conscients del patiment que es pot ocasionar a través de la xarxa, això que en diuen “ciber-assetjament”.

Que poden observar els pares? No hi ha un quadre típic i universal. Però sempre han de cridar l’atenció els canvis d’hàbits en els fills, ja sigui en l’ús de dispositius mòbils o de Internet, absències repetides a classe, absència en activitats engrescadores, disminució en el rendiment acadèmic, pèrdua de capacitat per concentrar-se, canvis o desaparició d’amistats... També pot aparèixer insomni, i mal de cap o mal de panxa.
El nen que és víctima d’aquesta situació s’ho passa malament, pateix. Les burles poden tenir un ampli abast, i el temps d’assetjament s’allarga. Hi ha un risc important pels trastorns en l’estat d’ànim, així com per les temptatives de suïcidi, que sempre cal prendre seriosament.

Cal afegir la falsa sensació de impunitat i anonimat que pot tenir l’agressor a Internet, i les dificultats per detectar aquesta greu forma d’assetjament. I és que hi influeix enormement l'anomenada bretxa digital. Per primera vegada en la història de la humanitat, els més joves saben més que els adults en un tema concret. I és que els nostres adolescents han nascut a l’era tecnològica, però en general no han tingut una educació prèvia per fer un bon ús d’Internet, ni en coneixen els seus riscs. Saben utilitzar l’eina, però no saben com fer-ho de manera segura.

Per saltar aquesta escletxa, els pares s’han de formar en tot allò que suposa l’era digital, els mecanismes de control que hi ha, i sobre com transmetre als seus fills que a l’àmbit virtual han de regir les mateixes normes de convivència i de respecte que a la vida re
al. No es tracta de prohibir. Cal educar tan bon punt els menors comencen a jugar amb les noves tecnologies. Tal vegada ja als 2 o 3 anys...

I, malgrat ens enlluernen les noves tecnologies, els pares no s’han de sentir mai en inferioritat de condicions davant els fills. Els menors poden conèixer la tecnologia. Però els pares tenen el coneixement de la vida i la responsabilitat educativa davant la mateixa. I això ho han de fer, cal no oblidar, des de l’ús de la paraula i del raonament crític. Tot pot ser bo si s’utilitza a fi de be. Però no serà bo si ens deixem utilitzar.

DIARI DE GIRONA, 20 de juny de 2013
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/06/20/bretxes-digitals-assetjament/622693.html

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona

INTERNET DEPRIMEIX?

M’ha cridat l’atenció un estudi que s’ha publicat en una prestigiosa revista científica sobre el paper que pot tenir l’ús abusiu de Internet en adolescents i joves. L’estudi es va fer a Austràlia, amb adolescents entre 13 i 16 anys, i és molt clar en les seves conclusions: el risc de depressió és el doble en aquells estudiants que utilitzen Internet de forma patològica.

A què es deu aquest fet? D’una banda, s’assenyala la manca de son. Sabem que molts adolescents que estan “enganxats” a Internet passen moltes hores que s’haurien de dedicar al descans nocturn a connectar-se a xarxes socials o a participar a jocs on-line. Tanmateix, el fet de involucrar-se en aquests jocs fa que els joves siguin més reactius cap el contingut del ciberespai. Resulta que el joc esdevé un fet real per l’adolescent; hi ha una elevada competitivitat entre els jugadors, i es pot viure el fracàs en el joc com un fracàs real en les pròpies vides. No es separa el món real del món virtual. Hi ha més món més enllà del joc de Internet? A vegades sembla que no. Aquell adolescent que ha reduït hores de son i ha retallat les hores de “convivència presencial” amb els amics i companys, serà molt més vulnerable davant les situacions de fracàs en el joc.

Aquest estudi i altres que s’han publicat recentment posen en evidencia i quantifiquen un problema que ja s’anava intuint; que la utilització patològica de Internet és una entitat real, i que, possiblement, és equiparable al joc patològic. Es tracta d’una nova addicció no farmacològica que pot afectar seriosament la salut mental.

No podem, però, parlar d’una relació de causa – efecte entre Internet i depressió. Més aviat cal considerar la situació de l’adolescent que viu “enganxat” a la pantalla i al ciberespai; es tracta d’un adolescent en que augmenta el seu aïllament social, amb una retirada dels contactes reals. Aquest aïllament social, i la possibilitat de resoldre el lleure des de la seva mateixa habitació, va creant un cercle viciós que el porta a augmentar el consum de Internet i agreujar la situació. I és que les persones que són més vulnerables per la depressió ja tenen una major propensió a l’aïllament social, de manera que en Internet troben una mena de remei a la seva problemàtica.

No es tracta de ser catastrofistes. Es tracta, més aviat, de no amagar la realitat. I la realitat és que l’avanç de les noves tecnologies porta una velocitat superior a la que necessitem per processar els seus riscs i els seus beneficis. Per tant, aquestes dades ens han de moure cap el disseny de programes de prevenció, educant per l’ús de Internet. Internet, com tants altres avenços, és essencialment positiu; tot depèn, però, de l’ús que se’n faci.

http://www.drjosepcornella.com/addiccions.php

ELS JOCS DE BREIVIK

Fa temps que em preocupa l’augment de consum entre adolescents joves dels videojocs anomenats FPS (first-person shooter), o jocs en que es dispara en primera persona.

A mitjans d’estiu, la notícia ha saltat a la premsa. Anders Behring Breivik, l’autoinculpat assassí de Noruega, va confessar la seva afició als videojocs de contingut violent. Va explicar com el joc “World of Warcraft” l’ajudava a sentir-se allunyat de la família i dels amics, en un món tancat, cada vegada més aïllat de les realitats que l’envoltaven. I que amb el joc “Call of Duty” entrenava la seva punteria.

“Call of Duty” és un joc (si pot merèixer aquest digne nom) en què, senzillament, s’anima al protagonista (és a dir, el qui maneja els comandaments, el propi jugador en definitiva) a fi de que, entre altres missions, aprengui a assassinar, a sang freda, a tothom qui suposi un obstacle en el seu camí cap al domini de les situacions que planeja el suposat joc. Qualsevol reflexió ètica queda apartada, ja que les ordres venen donades per una presumpta agència de seguretat que, a més, dona cobertura legal. Assassinar és un deure imposat que, un cop acceptat, ajuda a guanyar punts. Breivik hi jugava. No sabem des de quina edat.

No es tracta de criminalitzar aquests jocs a la lleugera. Però cal una profunda reflexió sobre com, cada vegada amb més facilitat, aquests videojocs arriben a la mainada. Les restriccions legals que no l’autoritzen per a menors de 18 anys queden en paper mullat. La realitat és que, a casa nostra, hi juguen, amb total impunitat, adolescents de la primera volada, entre dotze i tretze anys. La realitat és que els menors d’edat no tenen cap problema per accedir-hi i que, molt sovint, els pares ho ignoren.

S’accepta que aquests jocs poden alterar el procés maduratiu del nen i de l’adolescent. Sembla evident que aquesta mena de jocs relativitzen el fet de matar, i dessensiblitzen al nen respecte les accions violentes i l’assassinat en sèrie. No hi ha més argument que l’arma que mata. Manca qualsevol mena de reflexió. I sense reflexió no es madura.

Els nostres nens juguen amb armes de foc que, dins un món virtual, disparen i maten. Els nostres nens estan en situació de risc de perdre la seva sensibilitat davant el valor de les vides humanes, siguin de qui siguin. La nostra societat juga amb foc quan tanca els ulls davant aquests fets. Que hem d’esperar per reaccionar? Noruega ha reaccionat amb fermesa. Sense que hi hagués cap ordre governamental, la cadena Coop Norway ha retirat “sine die” del mercat una cinquantena de videojocs violents. Què farem a casa nostra?

Tractaments de conductes de risc a l'adolescència a Girona

http://www.drjosepcornella.com/conductes-risc-adolescencia.php

Tratamiento de conductas de riesgo en adolescentes en Girona

http://www.drjosepcornella.com/es/conductas-riesgo-adolescencia.php