UN PASTÍS TÒXIC

La setmana passada va aparèixer una noticia sense massa ressò mediàtic: onze universitaris, d’una residència d’estudiants de Madrid, havien necessitat atenció sanitària degut a la intoxicació causada per consumir un pastís de marihuana, de fabricació casolana, en el decurs de la celebració d’una festa d’aniversari. Un d’ells va entrar en coma, amb perill important per la salut, necessitant intubació. En els altres casos en que es va necessitar intervenció mèdica, hi havia eufòria, ulls envermellits, i taquicàrdia.

S’ha dit que es tracta d’un cas puntual, que és un fet que mai havia passat, i que no té majors conseqüències. Que ja s’han pres les mesures oportunes, amb intervenció del rectorat, i que s’obre un expedient, etcètera. Les paraules són les de sempre. Però el fet és aquí.

Tinc ben clar que no es tracta d’un cas aïllat. La presència de  marihuana en pastissos i coques no és un fet estrany. Hi ha sempre dos arguments inefables: la marihuana és una planta natural i “jo controlo”.

Que un producte sigui natural no equival a dir que sigui innocu o, fins i tot, beneficiós. Les benintencionades campanyes per els productes ecològics no ens han de  dur  a la confusió. Sempre dic que la “amanita phaloides”, aquell bolet amb certa retirada a l’ou de reig, també ho és de natural. El que passa és que el seu consum destrossa el fetge del qui el prova. Cada tardor lamentem intoxicacions, a vegades mortals, degudes a aquest fong. Per més que la marihuana sigui de conreu casolà, que ha crescut gairebé al balcó de casa, no deixa de ser un vegetal que, en el seu interior, amaga substàncies amb capacitat tòxica.

El segon argument és el del control. “Jo controlo”. És un argument que no serveix donades les característiques de cada persona, les situacions concretes en que la droga pot afectar més o menys intensament, i l’entorn en que es produeix el consum. Hi ha circumstancies personals importants: cadascú té un nivell determinat de vulnerabilitat. I és una vulnerabilitat que es modifica en funció de situacions biològiques del propi metabolisme o d’altres productes (tòxics o no tòxics) que s’hagin consumit. La absorció dels principis actius de la marihuana a través de l’aparell digestiu pot ser més ràpida i intensa que a través de l’arbre bronquial. Tot depèn d’unes circumstàncies que no es poden controlar. I l’arribada d’aquestes substàncies al cervell poden produir uns efectes greus, de difícil control, i amb conseqüències que poden arribar al coma.

Em queda encara un tercer argument... Sovint apareixen notícies sobre l’ús terapèutic de la marihuana. Els titulars solen ser grans, per tal de captar l’atenció del lector. Després, la lletra petita, ja no importa tant. Però és en aquesta lletra petita on s’expliquen les qualitats terapèutiques d’alguns dels metabòlits de la marihuana. No de tota la planta, amb els més de 40 cannabinoides que conté, sinó d’un d’aquests, i que no és precisament el “tetrahidrocannabinol” (THC, responsable dels efectes tòxics de la planta.

Em quedo amb la noticia. Cal donar-hi la importància que mereix. I cal revisar si les campanyes que es fan són realment efectives...

DIARI DE GIRONA, 27 de febrer de 2014.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra a Girona

HANNAH I LA MARIHUANA

En el seu moment va ser Hannah Montana i va tenir una munió de fans i de seguidors. Va crear imatge entre la gent jove. I fa poques setmanes, la protagonista de la sèrie, Miley Cyrus en la realitat, va fer un gest de menyspreu cap els seus admiradors. A la cerimònia d’entrega dels premis MTV d’Europa, a Amsterdam, va embolicar i va encendre el que semblava ser un porro de marihuana, davant el públic i davant les càmeres, en el seu discurs d’acceptació del premi al millor vídeo. El gest suposa un repte i una normalització d’una acció que, en principi, hauria de ser reprovable. La popularitat de l’actriu fa que aquesta acció arribi molt més enllà i, especialment, a gent jove. Quin és el missatge que arriba? Doncs que no n’hi ha per tant, que això de la marihuana és un producte natural i que fins i tot les “estrelles” en fan ostentació en públic.

No es tracta de fer un judici moral sobre les accions d’aquesta actriu que ens te acostumats a muntatges estrafolaris. Es tracta més aviat de contrastar la imatge que ella vol donar amb la terrible realitat de molts dels fumadors de cànnabis.

Actualment estan augmentant els casos de la anomenada “patologia dual”. Es tracta de gent jove, sovint adolescents, que, en un moment donat d’angoixa o depressió davant una vida que no aconsegueixen controlar, troben confort i benestar amb el consum dels derivats de la marihuana. Lluny de resoldre els seus conflictes interns, la droga fa que aquests augmentin i s’agreugin. La simptomatologia pot ser greu, fins a arribar al brot psicòtic d’incert pronòstic. Però, en el millor dels casos, apareixen indicis de desmotivació, absència de sentit a la vida, i avorriment. El fracàs escolar precedeix al fracàs personal. Tot s’enfonsa; res té sentit. El problema és greu quan el consum té lloc durant els anys de l’adolescència. Són uns moments molt delicats per el procés maduratiu del cervell. Els canvis hormonals produïts per l’esclat de la pubertat modifiquen l’estructura cerebral, on hi ha una poda d’algunes de les connexions que s’havien anat construint des del naixement. El cervell es prepara per assumir una funció adulta. Però no deixa de passar per uns moments en que la pèrdua de connexions el fa molt vulnerable. La irrupció de la droga en aquest procés maduratiu pot deixar unes greus seqüeles psiquiàtriques per tota la vida. On podran arribar? Els pronòstics són cada vegada més pessimistes. Avui, en molts àmbits psiquiàtrics, la marihuana i els seus derivats són considerats ja com a “drogues dures”. La prevenció eficaç és la única eina possible!

DIARI DE GIRONA, 28 de novembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra a Girona

A CAU D’ORELLA

Va ser un dia lluminós d‘un mes d’abril. Ja no sé si fa tres anys o en fa sis. Poc importa. Però cada mes d’abril em porta els mateixos records. Aquell noi tenia gairebé vint anys. I potser en feia dos que ens coneixíem. Havia vingut pel despatx en busca d’orientació en els estudis. No anava del tot malament, i havia ja començat a la Universitat. Potser era el seu segon any universitari. O el tercer. Tampoc importa.

No feia tant que m’havia confessat que havia començat a consumir marihuana. Potser feia mig any. Al començament, li anava bé. El tranquil·litzava, em deia, i l’ajudava en les relacions socials. I ho justificava com fan tants i tants joves. No et preocupis, asseverava, no és més que un producte natural i jo controlo.

Havia començat a fumar per combatre l’estrès de la vida que cada vegada es diversifica més i aquella sensació de no arribar a tants compromisos. Havia començat amb uns “calos” al dia, i havia anat augmentant. Ara un porro diari, ara dos, i, potser, fins a tres. Tenia clara la no maleficència d’una herba que li era tan assequible entre els amics i que, fins i tot, es podia conrear a casa, en un test al balcó. Tot legal! Jo controlo, em repetia. No li servia cap dels meus arguments.

I, mica a mica, van començar les paranoies. Primer eren controlables. Més endavant, li envaïen el pensament. I va aparèixer la pluja d’idees i els pensaments estranys que no el deixaven viure. Aquesta és l’expressió: “no el deixaven viure”.

I la primavera fou molt dura per aquell noi. Vàrem tenir unes quantes entrevistes. La vida anava deixant de tenir sentit per a ell. Cada vegada se sentia més absent de la família i dels amics. Per què seguir? El dolor psíquic cada vegada era més potent. I és que el dolor psíquic pot ser molt més malèvol que el dolor físic. No hi ha analgèsics que ens siguin útils.

Un dissabte em va trucar. Ens vam veure. Vàrem estar parlant una bona estona. Malgrat la desesperança, tenia confiança en que se’n podria sortir. Per enèsima vegada em va jurar que deixaria els porros i que apostaria per una vida que se li feia difícil. Podia comptar amb l’ajut de les persones que l’estimaven. I amb els professionals que l’ateníem. Aquell dissabte em va dir, a cau d’orella: “Evita que cap noi pugui passar pel calvari que estic passant: la marihuana m’està matant el cervell... Fes-ho saber!”

L’endemà, aquell matí de diumenge clar i lluminós d’abril, aquell noi se’n va anar. No pogué aguantar més el dolor psíquic. La seva vida es va extingir sota les vies del tren. Per a mi fou un accident. O, tal vegada, un homicidi: la marihuana mata!

DIARI DE GIRONA, 25 d’abril de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/04/25/cau-dorella/614451.html

Tractament d'accions a Girona
http://www.drjosepcornella.com/addiccions.php

MARIA: MITES I REALITATS

"Tinc com una sensació de caos dins el meu cervell", m'explicava un noi de vint anys la setmana passada. I atribuïa les oscil·lacions del seu estat anímic a la situació d'estrès d'uns estudis feixucs, d'uns exàmens mal preparats, d'una relació afectiva que trontollava, d'una manca d'independència econòmica..., i hi afegia un llarg etcètera. "Intento trobar la pau, deia, fumant un parell o tres de porros cada dia...". Una activitat que practica, em va confessar, des de feia uns cinc anys. "Sort en tinc de la maria!".

El mite dels efectes tranquil·litzants del cànnabis segueix present en molts adolescents i joves. És cert que té un efecte ansiolític, però molts adolescents i joves desconeixen quin és l'abast d'aquesta substància en el cervell. Manca informació contrastada i ben argumentada. Els missatges dels adults, sovint, rellisquen i no penetren. Preval allò que han sentit a dir de part d'altres col·legues. Els adults ..., ves, què han de dir? Qualsevol consell pot ser interpretat des d'una suposada coacció a la seva llibertat.

Aquest mes s'ha presentat un interessant treball en què s'estudien els efectes del cànnabis en el cervell a partir de neuroimatges. És a dir, s'ha aconseguit visualitzar, amb tècniques moleculars aplicades a les imatges de l'escàner, quines són les alteracions concretes que el consum de porros causa en les neurones.
S'ha vist com el tetrahidrocannabinol (THC), que és la substància activa del cànnabis, anul·la directament la funció d'uns receptors neuronals, anomenats CB1, i que estan presents en tot el sistema nerviós central. La conseqüència és la manca de concentració, la dificultat per coordinar el moviment, l'alteració en la percepció del plaer, la tolerància al dolor, la capacitat de memòria i la sensació de gana. Aquesta alteració, de mica en mica, va reduint la qualitat de vida i la voluntat del consumidor. La situació de dependència es va creant de manera somorta, imperceptible.

Els estudis presentats mostren com, fumant diàriament marihuana, al cap de quatre setmanes s'havia reduït l'activitat en un 20% d'aquests receptors neuronals. Però s'ha pogut mostrar també una dada important i esperançadora: després d'un mes d'abstinència de la droga, hi havia una notable recuperació de l'activitat cerebral en aquestes zones que havien quedat danyades. Per tant, els efectes adversos del consum crònic de cànnabis són reversibles. S'obren, per tant, moltes portes al tractament efectiu dels efectes secundaris greus causats pel consum de marihuana. Només cal, això sí, reconèixer la realitat del procés addictiu i demanar ajut.

Tractament d'accions a Girona
http://www.drjosepcornella.com/addiccions.php

Tratamiento de adicción a la marihuana en Girona
http://www.drjosepcornella.com/es/adicciones.php