La setmana passada va ser la festa de
Sant Joan de Déu. Malgrat que el nom d’aquest sant va associat al món sanitari,
se’n parla poc de ell com a precursor d’una atenció adequada als malalts
mentals. Joan Ciudad, que era el seu nom, va anar a parar, diagnosticat de
“bogeria”, a l’Hospital Real de Granada degut a uns fets protagonitzats al
carrer. Allà va veure, amb horror, com eren tractats els malalts mentals i va
comprendre que, lligats i engarjolats, tractats com a delinqüents, seria
impossible la seva curació. I així fou com en sortir d’aquell infern va
aconseguir fundar el primer hospital especialitzat en atendre persones amb
malaltia mental. Primer acollia els malalts en cases d’amics i benefactors. Més
endavant va haver de llogar una casa al granadí carrer Lucena. Fou, sens dubte,
el primer “hospital psiquiàtric”. Era la tardor de 1539. I aquells malalts
mentals, apartats i exclosos de la societat, començaren a rebre un tracte humà
i a millorar les seves perspectives de vida.
Coincideix aquest record del
sant granadí amb la publicació d’un estudi dut a terme al Canadà on es venen a desmuntar
molts dels mites pessimistes que han anat lligats durant segles a l’esquizofrènia,
com a malaltia mental greu i invalidant. En aquest estudi s’ha fet el seguiment
a llarg termini de gairebé dos centenars de pacients. S’ha vist com han anat
disminuint les conseqüències negatives de la malaltia, els ingressos a
l’hospital, i s’ha aconseguit una millor reintegració a la vida social,
familiar i laboral d’aquests malalts. La conclusió d’aquest estudi convida a l’optimisme
moderat: la estabilitat en el funcionament global de la persona és més freqüent
que el deteriorament.
Aquesta millora en el
pronòstic, però, ha trigat en arribar. Fins fa pocs anys, el futur d’aquestes
persones malaltes era francament obscur. La tasca dels hospitals psiquiàtrics,
la consideració de l’esquizofrènia com a malaltia (de la mateixa manera que
s’hi pot considerar una hepatitis), el desenvolupament de les xarxes de suport
social al malalt i tots els avenços fets a partir de la recerca farmacològica,
han permès que aquella intuïció de Sant Joan de Déu fos una realitat gairebé
cinc segles més tard.
Malgrat tot, hi ha encara qui
s’entesta en negar el valor dels avenços farmacològics. Mentre no es dubta de
la administració d’antibiòtics davant un cas de pulmonia, hi ha qui s’esgarrifa
per l’administració de antipsicótics en un cas d’esquizofrènia. En algun racó
d’un subconscient indefinit, se segueix veient la malaltia mental com una
categoria diferent, i es veuen els psicofàrmacs com elements de bruixeria. Costa
acceptar els progressos en el coneixement de la ment... Malgrat el que encara
ens falta!
