Segons els
darrers sondejos, una de cada quatre gironines que demana la píndola de
l’endemà, repeteix. Un 35,3 % de les noies que consumeixen aquest fàrmac té
entre 15 i 19 anys, fet que indica que es tracta d’un fàrmac molt utilitzat
entre menors d’edat. Com s’explica?
La primera
reflexió apunta a que manquen programes d’educació sexual. S’ha repetit sovint:
sobra informació, manquen educació i reflexió. ¿Pot deixar-nos tranquils la
xerrada feta a classe on s’expliquen els òrgans reproductors i la seva
fisiologia, i es fa un repàs exhaustiu sobre els mètodes de prevenció dels
embarassos no desitjats?. Es deixa prou clar que la píndola de l’endemà no està
inclosa dins aquests mètodes? S’expliquen amb detall els efectes que té aquesta
píndola sobre l’equilibri hormonal de la noia?.
La segona
reflexió és sobre el paper de la família. Sembla com si, darrerament, s’hagi
potenciat la idea de que són els estaments públics els qui tenen cura d’aquesta
informació (si us plau, no en diguem educació) sexual. On queda la família?
Sembla que es doni per suposat que els pares són analfabets o retrògrads per
enfocar a casa el tema de la sexualitat dels fills. Però cap poder públic, en
un estat de dret, té facultats per usurpar als pares la capacitat i la
responsabilitat de educar els seus fills.
I la tercera
reflexió apunta sobre el paper dels medis. ¿Com gosem lamentar-nos del fracàs
dels nostres programes de prevenció quan des de la televisió pública es banalitza
la sexualitat?
S’ha començat la
casa pel teulat i fallen els fonaments; uns fonaments. Tot programa d’educació
sexual que vulgui ser eficaç haurà de començar per una atenció directa cap els
pares a fi reconèixer la seva funció educativa i oferir-los els continguts
bàsics que els encoratgessin a ser educadors integrals dels seus fills.
Més fonaments:
no hi pot haver programa d’educació sexual que no comenci per l’educació dels
valors fonamentals que integren la vida humana i, de manera especial, el
respecte cap el propi cos i cap el cos de l’altre, i la responsabilitat que
tota actuació afectiva suposa, més enllà dels impulsos.
Quan la
sexualitat es desvincula de l’estructura de la personalitat, comencen els
problemes. I, tractant-se d’adolescents, els problemes poden ser molt greus. La
utilització de la píndola postcoital com a mètode anticonceptiu suposa una
agressió cap el cos de la noia que la pren i una deformació en la concepció de
la sexualitat. Els possibles beneficis queden greument qüestionats per aquests
efectes secundaris greus.
