EL LLIBRE

Ahir... Llibres i més llibres. La festa del llibre, el dia en que el llibre surt al carrer. I el dia de la malsana curiositat del rànquing dels llibres més venuts, de quins seran els autors que han sigut més mediàtics, de quins han sigut els temes que més interès han suscitat en els compradors. I el llibre, nou de trinca, entra a casa. Potser amb la signatura inclosa del seu autor. I allà queda a la prestatgeria. Ha acabat la diada de Sant Jordi.

Avui... Quants d’aquests llibres tindran l’honor de ser llegits? Quina és l’estratègia que seguim per afavorir la lectura entre els nens? Com podríem fer que la diada del llibre es perpetués en les costums dels ciutadans? Malament quan no es llegeix. Quan menys es llegeix, més mal fa allò que es llegeix, deia Unamuno.

Ahir... Per nosaltres, quan estudiàvem batxillerat, hi havia uns llibres de literatura clàssica que eren d’obligada lectura. Es tractava de obres senyeres que donaven una visió de la història de les lletres. Tant ho fèiem amb la literatura castellana com amb la francesa. La literatura catalana la llegíem a casa, gràcies a escriptors il•lustres, com Josep Maria Folch i Torres, i a iniciatives atrevides com Cavall Fort o les publicacions de l’Abadia de Montserrat. I gràcies a la iaia que, amb aquells llibres (colecció “Patufet”) que guardava des d’abans de la guerra, ens feia estimar la nostra llengua i estimulava la nostra imaginació. I, així, mica a mica, anava creixent el gust per la lectura, especialment el gust cap a la bona literatura. Descobrir l’enigmàtic Salvador Espriu als setze anys fou tot un regal.

Avui... Dono un cop d’ull a la meva biblioteca i no sabria dir quins son els llibres que considero imprescindibles, quins m’emportaria a una illa deserta. Hi posaria la Bíblia, certament, com a compendi de la profunditat de l’esperit humà. I, tanmateix, “El Petit Príncep”, de Saint Exupéry; el llibre que més vegades he llegit. I algunes obres de Eric Emmanuel Schmitt, de Salvador Espriu i d’Antonio Machado; per dir alguns dels autors predilectes. No oblido a Julia Navarro ni a Carmen Martín Gaite. Ah! I si les obres han estat escrites en una llengua que domino (català, castellà o francès), no admeto cap mena de traducció. M’agrada llegir el text tal com el va concebre l’escriptor. I ho considero un signe de respecte cap a l’autor.

Demà... Quin és el futur del llibre? No ho sé. D’entrada hi ha la pugna entre el llibre digital i el llibre en paper. El primer té avantatges, però mai tindrà la solidesa del llibre en paper, que té una identitat pròpia, i que permet fer-hi anotacions i subratllats sense cap restricció tecnològica. Però em temo que el debat quedarà estèril si no aconseguim educar el gust per la lectura. És un repte important per considerar l’endemà de la diada de Sant Jordi.

DIARI DE GIRONA, 24 d’abril de 2014.

Dr. Josep Cornellà i Canals

Psiquiatra a Girona

LA SENZILLESA ESPIRITUAL

Al seu article setmanal, diumenge passat, el Sr. Enric Mirambell ens recordava aquelles setmanes santes de quan érem nens. Tot ha canviat. I molt. Però, malgrat la societat es mostri mundana i materialista, hi ha una recerca d’allò que té un contingut espiritual, diguem-ne religiós, místic o esotèric. I és que, dins l’ésser humà, hi ha una necessitat de recerca de quelcom transcendent. Tot intent de racionalitzar aquest sentiment espiritual ha fracassat. Des de l’opi del poble de Marx fins a la neurosi de Freud.

I és que el sentiment espiritual neix més enllà de la raó. Neix d’unes dimensions específicament humanes: la fantasia, la imaginació, i d’aquell fons de desig del qual brollen tots els somnis i les utopies que poblen la nostra ment, que entusiasmen el nostre cor, i que encenen l’espoleta de les grans transformacions de la història. Un fons de desig que Ernst Bloch anomena “el principi esperança”.

El problema s’ha generat quan hem oblidat les dimensions espirituals de la religió. I quan la religió ha imposat un tarannà aliè a l’espiritualitat, vinculat a unes normes i a unes estructures jeràrquiques. En definitiva, quan s’ha complicat un missatge que, en el seu inici, era escandalosament senzill. La religió ha de ser la veu d’una consciència que no pot trobar satisfacció ni descans en un món que és el que és, i que ha de ser transcendit. “On hi ha religió, hi ha esperança”, escriu Bloch. Si en deixar de banda la religió no es té en compte la dimensió espiritual, aleshores l’essència humana fa aigües.

No n’hi ha prou en investigar com son les coses, escriu Wittgenstein. Insisteix en la necessitat de extasiar-se davant les pròpies coses. Aquesta actitud inclou la mística. Mística i religió haurien d’acabar sempre en el silenci de la contemplació.

Quan l’església catòlica s’ha apartat del seu fonament, i s’ha perdut en teologies i estructures, ha deixat d’interessar. I ha pogut ser causa del naixement i creixement de fonamentalismes, dogmatismes i exclusivitat de les veritats. Al poble senzill, la pompa de Roma no li causa èxtasi; li causa rebuig. Amb el papa Francesc, més bisbe de Roma que Summe Pontífex, sembla que tornem als orígens. I reneix l’interès espiritual i religiós en molta gent (joves, especialment) que se sentien basquejats de tanta cerimònia. El gest senzill arriba fons. Per això, el missatge de Setmana Santa és senzill:  “Per què busqueu entre els morts aquell que viu?”(Lluc 24,5). Aquestes paraules, que foren adreçades a unes temoroses i endolades dones en una matinada d’un diumenge de primavera, és una invitació a la transcendència. Hi ha un més enllà d’aquella mort sagnant, hi ha un més enllà del divendres sant. Hi ha un més enllà que ens dona sentit a la vida. Bona Pasqua!

DIARI DE GIRONA, 17 d’abril de 2014.

Dr. Josep Cornellà Canals
psiquiatra infantil a Girona

POBRESA INFANTIL, AQUÍ I AVUI

Malgrat hi ha polítics que fan la oïda sorda, la pobresa infantil és una realitat al nostre país. Ho havia advertit l’informe de UNICEF (“Infància a Espanya 2012-13"), i ho ha confirmat Càritas. La realitat del nostre país és que hi ha famílies que han de fer front a situacions de mancances imprevistes. La realitat del nostre país és que les polítiques de retallades (econòmiques, educatives, sanitàries i socials) condueixen cap a situacions de vulnerabilitat en aquelles etapes clau del desenvolupament, negant als nens el seus drets. La realitat del nostre país oblida que són els nens d’avui, els que tenen dret a “gaudir com a nens” a fi de que puguin ser adults més madurs el dia de demà. La realitat del nostre país no deixa de exercir una violència callada cap els qui no tenen veu. “La pobresa és la pitjor forma de violència”, afirma Gandhi. I negar-ho, amagar-ho, desviar la mirada cap a tantes i tantes foteses, deu ser una forma de violència encara molt més gran. La realitat del nostre país és que encara no s’ha produït cap debat d’alt nivell, amb reflexions i propostes, a nivell dels representants parlamentaris, siguin estatals o autonòmics. La realitat del nostre país és que es corren espesses cortines de fum.

Els més petits són els més vulnerables. Els efectes de la pobresa i de la malnutrició en els nens menors de sis anys afecten el seu desenvolupament cognitiu, son caldo de cultiu per el fracàs escolar i, en arribar l’etapa adolescent, propicien trastorns de conducta i situacions de inadaptació social. Les conseqüències en la salut individual es transformen en alteracions importants en la salut social. es ja la mateixa societat la que pot emmalaltir. Afirma Luis Rojas Marcos que “les llavors de la violència es sembren en els primers anys de vida, es cultiven i es desenvolupen durant l’etapa infantil, i comencen a donar els seus fruits malignes durant l’adolescència”.

Només pot haver-hi solució des del coneixement i des del compromís social i polític. El primer pas és reconèixer la realitat i avaluar-ne les arrels. I, a partir d’aquí, utilitzar adequadament els recursos existents. Sense afany de protagonismes. Des del més estricte sentit pràctic. Cal assegurar la continuïtat dels serveis, més que omplir-nos la boca amb “coordinació de nivells”; cal anar cap a la interdisciplina més que cap a la multidisciplina; cal cooperar amb els afectats més que prescriure solucions; cal reduir el patiment de les persones més enllà del dolor; cal tenir cura i acompanyar (a vegades fins a la mort) amb el mateix èmfasi que guarir; cal estar més proper de qui més ho necessita que del qui més ho demana;.... En definitiva, cal ser capaços d’estar al costat de ..., més que ser els protagonistes en els processos!

DIARI DE GIRONA, 10 d’abril de 2014.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra Infantil a Girona

CONSCIENCIACIÓ PER L’AUTISME

Aquesta passada nit, molts edificis s’han il•luminat de blau. Ha sigut una manera de recordar que els ciutadans d’arreu del món hem de prendre consciència sobre un trastorn poc conegut anomenat autisme. Fa pocs dies, el Secretari General de les Nacions Unides convidava a la reflexió. “El 2 d’abril, el Dia Mundial de la Conscienciació sobre l’Autisme, deia, no té com a únic objectiu generar comprensió; és una crida a la acció. Insto a totes les parts interessades a participar en la promoció dels avenços donant suport als programes d’educació, oportunitats de treball, i altres mesures que ajudin a fer realitat el nostre ideal comú d’un món més inclusiu”.

En sabem poc sobre l’autisme. Es tracta d’un trastorn complex que afecta el cervell, de manera que les persones que el pateixen tenen unes dificultats importants en la comunicació i en la interacció social, i, sovint, apareixen comportaments inusuals o repetitius. Tot plegat incideix en una situació laboral precària quan arriben a l’edat adulta. S’insisteix en aquesta jornada en la necessitat de facilitar la integració en el treball, aprofitant aquelles qualitats que cada persona té més desenvolupades.

Em voldria fixar en dos aspectes. El primer és el perill de l’estigma. Amb freqüència es posen etiquetes que poden tenir conseqüències fatals de cares al futur de les persones. No podem parlar més de nens autistes. És un disbarat! Hem de parlar, en tot cas, de nens amb autisme. I comprendre com es tracta de nens que no saben comunicar un malestar intern, que no tenen capacitat de dirigir el cervell cap a una activitat determinada, i que, més que aïllats, s’estan protegint d’uns estímuls massa carregosos per la seva ment.

Posar etiquetes es ignorar la capacitat de desenvolupament d’un nen. Quan definim per una síndrome, correm el risc posar un sostre massa baix a tota la potencialitat que ens dona la plasticitat del cervell infantil. Quan l’adult no creu en les possibilitats del nen, la resposta d’aquest és la inhibició. “Per què intentar-ho, si no ho creuen possible?”

Això em porta al segon aspecte: la multidisciplina. L’atenció al nen amb un autisme no ha de ser exclusiva de cap grup professional en concret. Cal que hi hagi una cointervenció des dels diferents àmbits de la salut i de la pedagogia, amb un objectiu comú fixat en la millora de la qualitat de vida del nen i de les seves famílies. Només col•laborant tots aconseguirem millors fites. La llum blava d’aquesta nit passada ens il•lumina a treballar plegats!

DIARI DE GIRONA, 4 d’abril de 2014.

Dr. Josep Cornellà i Canals

Psiquiatra a Girona