Es parla molt, darrerament, sobre el síndrome de Asperger. Es diu si, tal vegada, Bill Gates o algun altre personatge famós és Asperger. De què parlem?
Hans Asperger fou un metge vienès que va néixer el 18 de febrer del 1906 (aquest any ha fet els 105 anys). Es va interessar per la pediatria i, especialment, per la “pedagogia curativa”. Més enllà de les malalties dels nens, li preocupaven els nens que presentaven uns problemes en el seu desenvolupament, i s’interessava per com ajudar-los conjugant la pediatria amb la pedagogia.
L’any 1944 va descriure quatre nens amb dificultats per la interacció social, malgrat una aparent adequació cognitiva i verbal. Eren nens amb escassa empatia, amb dificultats per fer amics, monotemàtics en els seus interessos i converses, i maldestres en els moviments corporals. Hans Asperger observava molt com a base de la seva activitat pedagògica. Especialment li va cridar l’atenció que un nen es conegués perfectament totes les línies i estacions del tramvia de Viena. No sabia com definir-los i, en aquells anys confosos per la guerra europea, va parlar de “psicopatia autista de la infància” i de “petits professors”. Ja que intuïa que aquests nens tenien capacitat d’adaptació si eren ajudats, va seguir desenvolupant el seu treball dins l’àmbit de la pedagogia curativa, a partir d’un treball multidisciplinari. Molt del seu treball fou destruït en un bombardeig a finals de la guerra mundial. I ell va seguir treballant al departament de pediatria de la Universitat de Viena, fins a la seva mort sobtada el 1980. Va morir sense saber que just un any més tarda, la psiquiatra anglesa Lorna Wing utilitzaria per primera vegada el seu nom per referir-se a una patologia que afecta a nens amb una intel·ligència normal, però amb dificultats en la interacció social i emocional. Anys més tard, el psiquiatre suec Cristopher Gillberg aconseguiria que la comunitat científica acceptés la síndrome de Asperger dins els trastorns de l’espectre autista.
Quan els professionals de la salut ens entestem en etiquetar trastorns, podem oblidar el més important: el nen és un esser en constant maduració i requereix una pacient observació i una ajuda adequada. No és fàcil el diagnòstic en psiquiatria. No existeixen biòpsies ni proves de laboratori. Cal tenir cura per observar l’evolució del nen, les variants normals d’aquesta evolució, i els possibles signes d’alerta. Recordant amb Saramago que un problema és problema quan causa problemes. Hans Asperger, crec, ho tenia clar. En la seva biografia destaca, de manera especial, la seva preocupació per ajudar al nen que tenia dificultats, sense aturar-se a pensar si, en el fons del seu treball, havia descobert una nova malaltia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada